25 d’Abril. El foc i la cendra del valencianisme polític

Xavier Calafat i Xavier Granell

El 25 d’Abril del País Valencià coincideix amb altres dos dades assenyalades. Enmirallant-nos a la festa della liberazione italiana o amb la commemoració de la revolució dels clavells a Portugal, podem trobar la nota discordant del 25 d’abril valencià: la derrota.

Però en aquesta intersecció històrica amb altres processos nacional-populars victoriosos, ara fa ja 5 anys que podem dir que el País Valencià també és terra de construcció de dignitat humana. Un renàixer de les cendres que comença a intuir-se. 

 

I si bé el valencianisme polític, és a dir, el nom que rep la proposta política dels grups subalterns ací, és ja una força de govern que ha revalidat l’Alcaldia de València i el Pacte del Botànic, resulta important assenyalar les cendres que encara ens perduren de les derrotes passades i assumir els nous focs de les pròximes victòries.

 

Al temps que a la resta d’Espanya les forces del canvi polític conquerien importants ajuntaments com Madrid, Cadis, Santiago de Compostela, Saragossa o Barcelona, al País Valencià, la coalició valencianista Compromís, permetia fer fora de l’Alcaldia de València a la inefable Rita Barberà. 

 

Com es va arribar fins ací? El país havia fet un gir nacionalista? Difícil de sostenir eixe plantejament. Els debats estratègics dins del valencianisme, ja des de la proposta de Mira i l’abandonament de les tesis més etnicistes, havien girat al voltant de com construir un valencianisme de majories. Va ser amb la finestra d’oportunitat oberta amb el 15-M que Compromís, amb el lideratge de Mónica Oltra, va assolir una hegemonia considerable al camp institucional. 

 

Però una volta passats 5 anys des de les primeres victòries i observar un clar estancament social i electoral de la proposta valencianista, cal aprofundir en certes dinàmiques heretades. Per açò, aquest 25 d’abril voldríem posar a debat algunes de les qüestions més urgents que trobem en relació al valencianisme polític.

 

Discussions estratègiques

 

La realitat nacional del país ha estat discutida desde moltes esferes del camp polític progressista, amb diverses formes d’anomenar-la. Josep Vicent Marquès parlava  d’“un poble oprimit amb característiques nacionals comunes amb el Principat i les Illes”, o Ernest Garcia, d’un “conjunt larvat d’altres diverses nacions”. Ambdues fan referència a un fet clar: som una realitat nacional a cavall entre el mon català i el mon castellà. 

 

El debat sobre la realitat nacional valenciana ha estat ric i profund. Ara caldria recuperar certa intuïció d’alguns grups polítics que durant la Transició consideraren important el debat sobre la qüestió nacional per una raó fonamental, perquè veien al nacionalisme valencià com un impuls democratitzador i progressiu. Reprendre aquell impuls passa per enfrontar els infantilismes en que els actors polítics progressistes valencians han caigut.

 

Per una banda, en l’actualitat trobaríem un infantilisme regionalista en la proposta d’actors polítics com el PSPV o Unides Podem -amb diverses intensitats- que, enmirallant-se més en l’autonomisme espanyol, no estarien disposats a parlar d’una realitat nacional pròpia amb trets diferencials de la resta d’autonomies de l’Estat. Aquesta postura centrada en “l’auto-govern” ignoraria l’estructura social del País Valencià i les potencialitats d’una re-emergència de la consciència nacional per a la construcció progressista del país. D’altra banda, encara que minoritària, continua pesant una herència fusteriana que en actors com la Plataforma pel Dret a Decidir o la CUP -i en alguns sectors del Bloc-, es tradueix en un infantilisme nacionalista, en un essencialisme nacional que no entén que la nació és un procés de construcció política i no una realitat donada d’una volta i per sempre

 

Trobem, primer, una proposta més pròxima al patriotisme constitucional habermasià i a la comunitat de drets, i, en segon lloc, una postura nacionalista que pensa en la comunitat originària. Les dos amb un punt en comú: la necessitat de construir un espai de drets i igualtat. Al País Valencià hem de construir un subjecte polític plurinacional que atenga a aquesta doble realitat; hauríem d’atendre a l’avanç de la democratització social passant per la construcció nacional i proposar que aquesta construcció nacional tinga un caràcter federalitzant amb la resta de l’Estat. 

 

La realitat nacional del país i la qüestió del sud

 

Deixar enrere aquest infantilisme passa per atendre a la realitat pròpia del país. Aquesta realitat ha mostrat les carències dels actors polítics progressistes, amb dificultats per articular aquest subjecte polític del qual parlàvem.   

 

Cal emfatitzar que la realitat nacional del país és, com ja s’ha dit alguna volta, d’una clara adscripció espanyola. Seguint les preguntes que el CIS fa sobre sentiment de pertinença, ens trobarem que el País Valencià té una identitat molt semblant a la de qualsevol altre territori de matriu castellana[1]. 

 

Un fet fonamental per comprendre els “problemes identitaris” és la qüestió del sud del país, terra ignota del progressisme valencià, i que presenta una complexitat identitària que ha tingut la seua darrera expressió en les mobilitzacions de l’últim any contra la llei de plurilingüisme. Sens dubte, el pes històric de la famosa línea Biar-Busot i les polítiques del Partit Popular han provocat una autèntica guerra cultural contra la identitat valenciana en aquests llocs. 

 

Però sota aquests afectes mobilitzats per la dreta, hi ha fets que el valencianisme no ha sabut encarar. La incomprensió cap aquestes zones del país ha derivat en el pitjor dels casos en la recomanació fusteriana de que administrativament depenguen de Múrcia i, en el millor, en un “centralisme progressista” que, en paraules d’Antonio Estañ[2], ha consistit en la  concentració de la política i el poder econòmic a València, provocant que moltes comarques del sud es queden despenjades del projecte autonòmic. 

 

Ací és on millor es veuen els dèficits del valencianisme polític. Com apuntava Marta Guillén[3], és necessari preguntar-nos si estem en condicions d’assumir la diversitat lingüística i cultural del país i construir ponts amb la cultura també valenciana de llocs com la Vega Baixa. Simbòlicament és important; en matèria de drets i de construcció de comunitat, ho és encara més.

 

A l’hora de construir el subjecte electoral, eixos limits s’han evidenciat encara més. Amb un ràpid repàs als resultats de les últimes eleccions autonòmiques del 2019 ens trobem que Compromís i Unides Podem a la província d’Alacant a penes sumaren 7 escons, i Vox els va superar en percentatge de vot, que va obtindre 4 escons. Amb la repetició de les eleccions generals del mateix any, el 10-N, Compromís amb Més País no obté cap escó per Alacant, i Unides Podem a penes en treu 1. 

 

El valencianisme ha d’emergir com la proposta política dels grups subalterns, no com la proposta política dels valencianistes. No ha de ser una part de la societat, sinó el denominador comú del conjunt. Més que una proposta entre altres que competeix en el mercat electoral, ha de condicionar tota la disputa política entorn a les propostes de país. Com dirien els fundadors de la Societat de Correspondència de Londres, es tracta de que el nombre dels nostres membres arribe a ser il·limitat.

 

La realitat plurinacional del País Valencià ens obliga a pensar políticament com les dos ànimes del nostre país poden construir una nació que es faça poble, i navegue sense sotmetres a cap dictat que no siga el de la pròpia societat valenciana. Açò que tan bé resumia Naiara Davó amb la formula d’unir l’ànima de Miguel Hernández amb la de l’Ovidi Montllor[4].

Un pas endavant, dos passos enrere 

La unificació dels grups subalterns s’ha plantejat com la pràctica contrahegemònica més exitosa en diferents moments i en diferents parts del món. Enfront de la uniformitat elitista o cohesionadora “per dalt” que va allunyant la política i el debat públic del demos, la unificació “per baix” no és més que el retorn de la política entesa com la capacitat de qualsevol d’ocupar-se de la res pública. 

Entenem que l’element que permet mantenir aquesta cohesió en el temps no és ni la mobilització indefinida ni la creació d’una societat microcòsmica aliena al que succeeix al seu voltant, sinó conjugar la integració institucional i la democratització social. L’esquema de la mobilització indefinida condueix, si més no, a la frustració de qui ho desitja, perquè tot cicle de protesta (precisament per ser un cicle) té un final; la creació d’una societat micro, al nostre entendre, genera una falsa percepció d’alliberament per la qual aïllar-te de la societat en la que vius és sinònim de transformar-la. Conjugar democratització social i integració institucional planteja tensions i contradiccions, com són la reproducció de les formes polítiques i culturals de dominació, l’immobilisme, la decepció o, fins i tot, algun suau format stalinista. Tot i això, l’emergència de certes tensions -creatives- no són més que el motor del canvi, les forces productives de les transformacions reals.

Recentment hem assistit a victòries i revalidacions importants per part del valencianisme polític, i trobem dos elements importants per l’anàlisi, com són un trencament en els esquemes morals i lògics sobre els quals s’articulava l’hegemonia conservadora i una virtuosa intervenció política valencianista a l’hora d’articular les demandes i els consensos existents. 

La virtud, per tant, la trobem en la reinvenció, més que en la repetició. La consolidació de Mónica Oltra com a lideresa popular que havia estat present en el cicle de protesta 2011-2014 (recordem, per exemple, la Primavera Valenciana), la disputa en el terreny de la corrupció aprofundint les divisions entre les elits (l’eix “dalt-baix” en Podem i “statu quo-regeneració” en Compromís), així com l’equiparació de les polítiques públiques implementades a la ciutat de València amb el “progrés” i “Europa”, suposa canvis importants en la guerra de posicions que permet plantejar la intervenció política en condicions més favorables de com es va plantejar en el cicle intens de 2014-2016.

Tot i estar en un moment polític molt diferent al del cicle mencionat -pandèmia global inclosa- algunes qüestions val la pena mencionar d’aquell moment. Una és la rescatable articulació frontpopulista que es va produir en les candidatures d’”És el moment” i “A la valenciana”. Ambdues candidatures van quedar com a segona força al País Valencià a les eleccions generals de 2015 i 2016, construint una coalició capaç d’articular els nuclis històrics del valencianisme polític, els sectors mitjans urbans, i el sud del país.

La mancança d’aquesta forma frontpopulista, i d’aquell cicle, va ser el “madridisme polític” i una “tirania de la falta d’estructures” (si se’ns permet l’expressió) per la qual la sedimentació i territorialització d’una identitat política emergent va quedar posposada. La consolidació d’aquest espai que articule el sud del país enfront del “centralisme progressista”, a la tradició del valencianisme d’esquerres i als moviments socials amb capacitat de disputar el sentit comú (feminisme, ecologisme i habitatge) sota un horitzó comú, es planteja en condicions més favorables i amb les lliçons del cicle anterior. Precisament pel canvi conjuntural, la renovació i no la repetició és l’únic full de ruta. Pas curt, mirada llarga.

Notes i referències

[1] Mezquida, Amadeu. El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica. Fundació Nexe, 2015, p. 64.

[2] Estañ, Antonio. “Entrevista a Antonio Estañ. ‘Estar en el gobierno es la herramienta para hacer cambios, para transformar la vida de la gente, pero el objetivo es cambiar la visión sobre la propia vida’”. Agon. Qüestions Polítiques. 2019. https://www.agoncuestionespoliticas.com/entrevista-antonio-estan

[3] Guillén, Marta. “Construiré mil ponts mil vegades”. Agon. Qüestions Polítiques. 2019. https://www.agoncuestionespoliticas.com/construire-mil-ponts-mil-vegades

[4] Davó, Naiara. “Unir el alma de Miguel Hernández con la de Ovidi Montllor”. eldiario.es, 2020. https://www.eldiario.es/cv/opinion/Unir-Miguel-Hernandez-Ovidi-Montllor_6_992910704.html

 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas