Del 9 d’octubre, les arrels i la memòria del poble valencià

Xavier Calafat

 

Ens apropem al 9 d’octubre, on es commemora el naixement del poble valencià després de l’arribada del rei Jaume I a les terres musulmanes de Balansiya, l’any 1238. Aquest any, aquesta fita estarà inevitablement marcada per les mesures de protecció davant la Covid-19 i no hi haurà la tradicional processó cívica, tan marcada els últims anys per la polèmica i el conflicte. 

No obstant açò, la polèmica d’aquest any ja està servida. El dilluns dia 5 d’octubre ens alçàvem totes amb una piulada de l’eurodiputat popular, Esteban González Pons, alertant de la campanya que havia engegat la Generalitat Valenciana per la commemoració de la diada d’aquesta any. En aquesta nota que tant va circular per xarxes es deia el següent:

El 9 d’octubre recordem l’entrada de Jaume I a València l’any 1238. Enguany no hi haurà als carrers multituds per a rebre’l, ni ho celebrarem amb l’alegria de sempre, perquè batallem contra un enemic tan poderós com aquell al qual es va enfrontar el rei, fa 782 anys, amb determinació, amb esforç i amb la unió de la seua gent.

El to evidentment era inapropiat i encara més la comparació dels musulmans amb el virus. La definició del poble musulmà com a enemic, el to bel·licós, l’exaltació reial; en definitiva: no hi ha res bo en eixe text. Afortunadament, la majoria de partits polítics es posicionaren ràpidament en contra i el text va ser retirat. (Pobre de l’spin doctor que va tindre la magnifica idea d’utilitzar un frame d’este tipus.)

Aprofitaré aquestes línies per reflexionar al voltant de l’essencialisme nacional que sembla desprendre’s de textos així, i la polèmica relacionada amb aquest dia. Posteriorment, comentaré les postures anacionals de certes esquerres polítiques amb la foto que obri aquest article.

De l’essencialisme nacional i el 9-O

Perquè dic essencialisme? Pense que si el que es destacable quan s’apropa l’hora de celebrar la diada nacional del poble valencià és l’expulsió musulmana per les tropes del rei Jaume I. estem repetint marcs d’un cert nacionalisme de caràcter més bé reaccionari, que pensa que la valencianitat s’hauria de definir o bé per la consanguinitat dels valencians d’ara amb aquells primers pobladors que arribaren amb el monarca, o bé per un enemic extern, un anti-poble, que en aquest cas, serien els musulmans.

Definir la nació per lo molt valencià que és un cognom és, a ulls de tots, un tant racista. Per altra banda, que l’enemic del poble que actua com a constitutiu del mateix (Laclau dixit) siga el poble musulmà i no l’oligarquia antivalenciana que encara perdura (recordem el cas España Arena i a Juan Roig), defineix una nació excloent i poc progressista. Entenc que la publicitat institucional de la Generalitat no podria enfoncar-se així, però espere que s’entenga: alguna menció als sanitaris o la gent que ens ha cuidat durant la pandèmia no hauria estat un mal frame.

Que açò demostrà un caràcter reaccionari també ho podem veure en que eixos marcs discursius i similars han estat utilitzats per grupuscles d’extremadreta, que en altres anys durant la diada han sortit al carrer amb lemes com: “Aragoneses antes que moros o catalanes”. De fet, no és per casualitat que el blaverisme més agressiu volguera recuperar la denominació de Regne de Valencia.

La resignificació històrica que feien operar moviments d’extrema-dreta com aquest és molt significativa.Encara que fos en una clau espanyolista, es recuperaven els elements més excloents del passat valencià: la monarquia, la Conquesta, l’expulsió dels musulmans, etc. Es pretén, a més, trobar en aquests fets del passat, l’essència actual del poble valencià. Una essència immutable al pas del temps que hauria estat traïda per unes elits que suposadament estarien obsessionades en diluir l’herència valenciana i obrir la porta als eterns enemics: catalans i musulmans. És així que, durant anys, el nou d’octubre es va convertir en la festa d’alguns d’aquests grupuscles emparats pels poders públics, al temps que les forces d’esquerra valencianista eren increpades, insultades, perseguides i atacades.

Però l’essencialisme nacional no és patrimoni de la dreta. De fet, el valencianisme polític ha pecat més d’una volta en el mateix, en la definició de la nació recorrent exclusivament a una suposada legitimitat que atorgarien la geografia, la llengua, la cultura o la força dels segles d’història compartida.

 

Si el 9 d’octubre era la festa folkloritzant de la dreta, el valencianisme i les forces d’esquerra impulsaren el 25 d’Abril com la festa nacional alternativa. Desgraciadament, aquesta data no ha aconseguit aglutinar a tot el poble valencià, i ha passat a ser la festa d’una part (la part esquerra) de la població del país. Se canviava la senyera coronada per una estelada. La nació era definida en aquest cas per l’agressió borbònica i d’allà al renaixement dels Països Catalans[1].

 

Ara bé, molt ha ploglut fins ara i podem afirmar que el valencianisme polític ha deixat de banda l’essencialisme nacional i ha apostat per un sobiranisme de tall cívic amb voluntat majoritària. El 9 d’octubre ja no és la festa de la dreta, i a pesar dels atacs feixistes del 2017, el caràcter progressista i valencianista d’aquesta data ha anat en augment, recordant-nos aquell 9 d’octubre de 1977.

És per açò que el missatge de la Generalitat xoca de front amb la voluntat de construir una festa de caràcter cívic, que commemore el naixement del poble valencià, els furs i les seues institucions, i no les gestes militars, les conquestes i els assassinats de musulmans que van ocórrer. D’aquesta forma hem de continuar aprofundint en la construcció d’un sobiranisme valencianista cívic, que no tinga por a llevar-se de sobra els restes de l’essencialisme nacional, i no perquè ens agrade més o menys la història dels valencians i valencianes, sinó perquè, tal i com diria Pi i Margall :

No vaya usted a creer que soy enemigo de la nacionalidad pero cuán insensato es decir que no cabe tocarla ni siquiera para reconstituirla sobre estas o otras bases. Esta como todo sujeta a mudanzas del progreso; y hoy época de libertad, por la libertad es indispensable que se reorganice y viva. Es ahora hija de la fuerza y queremos que lo sea mañana de la libre voluntad de los pueblos y las regiones.[2]

Reformar la nació i fer-la filla de la llibertat i no esclava de la força de la història ha de passar per resignificar i, si cal, construir els símbols, les festes i les tradicions que impulsen aquest caràcter cívic.

El problema anacional de l’esquerra

La foto que hem elegit per aquest article es una pancarta que va estar circulant fa uns dos o tres anys, crec recordar, on es renega absolutament de tot el que te a veure amb el 9 d’octubre (“9 d’octubre res a celebrar”). Se situa una esvàstica al pit del rei Jaume I i als costats podem llegir “No passaran” i “ “Antifeixistes sempre”, per la similitud d’aquesta campanya amb alguna de l’Ateneu Llibertari de Palma, L’Estel Negre (com bé m’ha pogut indicar l’amic Toni Trobat) crec que la impulsaren uns grups anarquistes.

Al meu entendre, eixe cartell exemplifica molt bé els problemes de certes esquerres per assumir el fet nacional, evitant l’essencialisme nacional es cau de ple en una proposta anacional, és a dir, que directament obvia que el fet nacional es quelcom que passa i continua passant a la història humana, és una certa “biodiversitat” que existeix (com diria de nou, Trobat).

En este cas es vol comparar a Jaume I amb,ni més ni menys, que el nazi-feixisme. Es tracta no sols d’una actitud política inoperant, que renuncia a un dels símbols que més afectes mobilitzen dintre de la societat valenciana, sinó que, a més, és una lectura històrica profundament incorrecta.

Per una banda, perquè la situació del poble jueu a l’Alemanya nazi no té res a veure amb la situació del poble andalusí al segle XIII. D’altra, perquè com els estudis més recents indiquen, no va haver conquesta com a tal, sinó una rendició pactada i un èxode voluntari de la població musulmana, sense pillatge i que es va establir als voltants de l’Horta i a les terres situades al sud del Xúquer[3].

Amb açò no es tracta d’obviar qui era el rei, les injustícies que es van cometre contra la població musulmana,ni què era el feudalisme que va implementar, sinó de ser justos amb la història. I per ser justos, deixeu-me que a més recorde les paraules que el professor Villacañas li va dedicar a l’entrevista que li férem en Agon:

Yo tengo otro héroe valenciano al que le he dedicado una monografía de 800 páginas: Jaume I. Jaume I es un rey valenciano. El único rey inteligente que ha habido en este país. (...) Es el rey que ha constituido València frente a las exigencias de Aragón de que esto fuera un territorio feudal de Aragón. Y es el primer rey que pacta con su pueblo una Constitución. Su pueblo le paga una contribución por constituirse, pero esto es derecho natural.(...) Aquí, inmediatamente después del Llibre del Repartiment, los principales cargos son electos, son anuales. Tenemos toda una estructura de cargos republicana según el modelo italiano, según el modelo romano. Es el primero que genera una estructura de propiedad que ha determinado la estructura específica económica valenciana. Nada de latifundios: «lo que pueda buenamente un padre de familia cultivar». [4]

Dit açò, explicada una volta aquesta pota, la constitució del poble valencià, aquesta biodiversitat nacional existent de la que parlàvem, hem d’explicar una segona pota, que és: què fem amb la mateixa.

Certa esquerra marxista i anarquista ha volgut creure que, efectivament, es podia no deixar cap rastre del passat (com diu l’Internacional) que era necessari emprendre una “revolució cultural” que esborres tot rastre d’un passat prehistòric donat que eixos símbols i tradicions sols podien representar l’opressió. No hauria d’haver al món “ni banderes ni fronteres” i la història real començaria una volta aquest passat haguera desaparegut.

Curiosament, després de més de 70 anys de socialisme real a la Unió Soviètica i suposada fraternitat per damunt dels pobles i les nacions, es va veure la resistència de les arrels dels pobles que havien constituït la mateixa. A pesar de les deportacions, la persecució lingüística i religiosa i l’educació científica en el materialisme dialèctic, la gent estava ansiosa per tornar a les seues arrels. La desmembració de la URSS en part s’explica perquè des d’ucraïnesos a tàrtars, passant per eslovens i georgians, no ho varen voler de deixar-ho de ser mai.

És quelcom antropològic, com s’han cansat d’explicar Carlos Fernández Liria i Santiago Alba Rico. Les persones tenen arrels, tenen tradicions (per molt bàrbares que ens puguen semblar algunes) i si el somni il·lustrat de la raó és esborrar-les, ens podem trobar amb els monstres o, per dir-ho amb Fernández Liria, «es como si al demoler las catedrales los parlamentos perdieran todo su interés para el ser humano»[5].

Es tracta de resignificar, de vehicular les tradicions a través del pensament progressista, una tasca difícil però que es pot i s’ha de fer. Sinó ho fem nosaltres, estarem deixant oberta la porta a les opcions reaccionaries. Convertir el fet nacional (i les tradicions antigues) en un aglutinador democràtic-revolucionari és ben viable, com ja ens ho va dir Joaquín Ascaso, cosí del famós llibertari Francisco Ascaso i president del Consell Regional de Defensa de Aragó:

Nos tocaba la tarea de reavivar los antiquísimos Fueros aragoneses, claro está que, remozados por el espíritu social del momento revolucionario en que vivíamos. Queríamos conquistar la libertad, implementarla y propursarla al resto de los pueblos del mundo.[6]

Així, el 9 d’octubre no ha de ser una festa on es reivindique una monarquia o la guerra contra un altre poble, és fàcilment pensable (de fet, ja ho fem) un 9 d’octubre que commemore el naixement de la valencianitat vinculada als reptes del segle XXI.

 

Notes i bibliografia

 

[1]Xavier Granell i Xavier Calafat.“Hacia un proyecto nacional-popular en el País Valenciano”, La Trivial, 2019.

[2] Francesc Pi i Margall. Las luchas de nuestros días. El Progreso Tipográfico, Madrid, 1890, p. 205.

[3]Rafael Narbona Vizcaíno. “El nueve de octubre: Reseña histórica de una fiesta valenciana: Siglos XIV-XX.” En Revista d'Història medieval, ISSN 1131-7612, Nº 5, 1994

[4]Entrevista a Jose Luís Villacañas en Agon. Qüestions Polítiques

[5]Carlos Fernández Liria. Sexo y filosofía. El significado del amor. Editorial Akal, Madrid, 2020.

[6]Joaquín Ascaso. Memorias (1936-1938). Hacia un nuevo Aragón. Prensas Universitarias de Zaragoza, Instituto de Estudios Altoaragoneses y Departamento de Educación, Cultura y Deporte

del Gobierno de Aragón, 2006, p. 31.

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas