Alguns paràmetres de la nova dreta i esquerra als sistemes liberal-parlamentaris

Roy Cobby

A l’anàlisi política és habitual fer ús de termes i categories sense ser plenament conscients del seu origen, fràgil i vulnerable a la crítica. Per exemple, el arxiconegut concepte de “thatcherisme” s’origina a un debat prou teòric dins de la revista Marxism Today del Partit Comunista de Gran Bretanya. Pensadors com ara E. P. Thompson, Eric Hobsbawm, Stuart Hall o Perry Anderson debatien si la victòria conservadora a l’any 1979 havia de llegir-se com un canvi sistèmic o com una alternança partidista més. És a dir, no estava clar que els intel·lectuals d’esquerres passarien les següents dècades escrivint introduccions interminables identificant el tàndem Thatcher-Reagan com el principi de la desfeta. Recordem que solament feia deu anys de Mai del 68, un any on pareixia que la revolució s’expandia per tot el món. Les xifres de densitat sindical eren les més elevades de la història, el Partit Comunista Italià s’acostava al poder i els vells dictadors del Sud d’Europa s’havien substituït per governs d’esquerres. Finals dels 70 és, per a molts països europeus, el punt màxim d’igualtat en la distribució de la riquesa de la seua història. De nou, la victòria del neoliberalisme no estava escrita i, encara que el capitalisme global de postguerra no tenia ja futur, un ordre diferent i més just podria haver-se imposat. Però uns canvis van reforçar uns altes i, com sabem, la dècada dels 80 consolidà un model econòmic financiaritzat i una recuperació de la desigualtat a nivells de principis del segle XX.

Els canvis de règim global, a banda, no tenen una traducció immediata en un sistema capitalista desenvolupat de forma desigual i combinada. A Espanya, per exemple, podem detectar un moment paregut amb l’entrada del país a la Comunitat Europea a l’any 1986; molt més que amb la transició a la democràcia. Com a conseqüència, el govern socialista de González ja s’ha encarregat d’acomplir tots els objectius econòmics imposat per Brussel·les. La mal anomenada “reconversió industrial” (que Rodrik anomenaria desindustrialització prematura) és requisit indispensable per ser part del club continental. Des d’aquell moment, s’accepta el consens econòmic de la terciarització, el rentisme immobiliari i un Estar del Benestar inferior als estàndards europeus. La victòria del PP d’Aznar solament intensifica aquestes tendències. I què n’hi ha de la traducció local d’aquestes dinàmiques? Al País Valencià, la “via valenciana” s’esgota a finals dels anys huitanta, on la cerca d’autonomia política i econòmica s’abandona en favor de la promoció turística i l’acceptació del centralisme. L’arribada del PP al poder i la seua hegemonia succeïren després. En qualsevol cas, els governs d’Aznar són exòtics sobretot a l’aspecte internacional (obertament atlantistes); no tant en política econòmica.

En definitiva, els que hem nascut després de la contrarevolució neoliberal hauríem d’assumir primer la seua contingència i diversitat geogràfica. És a dir: el sistema keynesià de postguerra no era sostenible; però el sistema neoliberal posterior tampoc era inevitable ni universal en un primer moment. De la mateixa manera, la conclusió a la crisi actual no està encara escrita.

La dreta pels drets col·lectius dels empresaris, l’esquerra pels drets humans individuals

De nou, pensadors i pensadores d’esquerra s’han afanat en escriure els seus epitafis pel sistema que mor i el sistema que naix. De vegades, dona la sensació que parlen (parlem) per als seus públics. Els ecologistes descriuen un món més localitzat, amb menys consum i desplaçaments contaminants. El feminisme celebra el reconeixement al treball invisible de cures, que sosté a la resta de la societat. Els socialdemòcrates assenyalen la importància de sistemes socials de qualitat, com el de salut universal. Post-comunistes i altres veuen en el ressorgiment de l’Estat la confirmació de la seua crítica al neoliberalisme. Potser tots tenen raó alhora. Però, tomant l’exemple de Hall (qui va predir el thatcherisme amb èxit), què està passant realment a les classes dirigents? Com estan gestionant les dretes i les esquerres (amb les accepcions més amples) la crisis del COVID-19 o coronavirus?

Als dos costats ens trobem governs improvisant i fent el que poden front a una situació inesperada d’emergència; els errors de gestió i el seu elevat cost humà seran visibles quant tot termine. Deixant açò a banda, però, n’hi ha diferències fonamentals.

A l’esquerra, els governs progressistes i els partits als parlaments, des d’Alemanya a Austràlia, estan en un moment d’actualització ideològica sense precedents. Un factor característic del nou segle és la decadència electoral del centre-esquerra; també de les seues contribucions intel·lectuals. Tanmateix, ara és com si tots els articles, informes, manifestos, campanyes... post-austeritat haguessin fet efecte de colp. Des de la defensa de la des-mercantilització de Macron, al nou axis anti-austeritat europeu, és patent l’obertura de la anomenada “finestra de Overton”. Mesures com la renda bàsica o les nacionalitzacions de sectors estratègics s’han posat sobre la taula sense molta dificultat. L’eix clau són els drets universals: la sanitat, l’educació, la mobilitat, l’habitatge... Això sí: l’eix ideològic s’ha mogut tant a la dreta les passades dècades que aquestes declaracions no passarien de centre moderat als anys 60. I governs com l’espanyol no s’han atrevit encara a defensar a sectors vulnerables, com ara els llogaters o els falsos autònoms, que tant ho necessiten. No obstant, és d’esperar que amb la inestable situació econòmica els governs vagen mobilitzant els seus recursos progressivament.

I què ha passat a la dreta? Com a la gestió de la passada crisi, els conservadors en el govern estan utilitzant el seu poder institucional per a prioritzar la recuperació econòmica; això sí, mitjançant la recuperació d’empreses i bancs clau, per a que indirectament arribe als treballadors i consumidors. Aquesta intermediació és la primera diferència notable amb l’esquerra, que defensa la universalitat i podríem dir el dret individual, front als drets corporatius col·lectius de la dreta. La segona gran diferència ha sigut la reticència dels conservadors a paralitzar l’economia, que s’ha vist més dramàticament amb la dreta més extrema de Bolsonaro i Trump. Aquest ultraliberalisme econòmic és un retorn al biologisme que va caracteritzar la teoria econòmica conservadora a finals del segle XIX i principis del XX. La idea és que n’hi ha un ordre natural, ja siga la mà invisible o el sistema global de preus, que decidirà literalment qui sobreviu al final d’aquesta crisi. La “supervivència del més fort” és un tema prevalent també a la negativa nord-europea d’augmentar l’assistència econòmica.

Concloem, per tant, què en aquest cicle és paradoxalment l’esquerra la que aposta per iniciatives i activitats espontànies, com els grups d’ajuda mútua o els recolzaments als balcons. Per altra banda, la dreta prefereix apel·lar a principis col·lectius, al continuisme teòric i a la providència. Açò ho hem vist amb la publicitat constant de les donacions de “grans homes i dones” de l’empresariat. Com si es tractara de l’aristocràcia feudal, la dreta vol deixar en mans d’individus com Amancio Ortega o Ana Botín la supervivència de tot el regne. Però, des de l’esquerra, el que s’afirma i es mostra amb fets és que són els sistemes públics de seguretat els que garanteixen les llibertats individuals.

Una recuperació justa serà una recuperació durable

Més enllà d’aquest paradoxal intercanvi de papers, el que els gestors progressistes de la situació han d’entendre és l’error fonamental de la Tercera Via de Blair: no fixar-se en la pre-distribució. És important que l’Estat ara utilitze tota la seua capacitat per assegurar-se que els més vulnerables no sofreixen durant i després d’aquesta crisi. A més, però, les intervencions futures haurien de garantir que la societat estarà preparada per a futures crisis. L’insuportable desigualtat estudiada per Milanovic, Piketty i altres és un clar obstacle per a la resiliència; a més d’una lacra moral. La manca d’habitatge, ingressos, connexió a Internet... totes han sigut eminentment i necessàriament  solucionades com part de la reacció a la crisi. Per què no aprofitar els nivells més elevats d’intervenció estatal que es recorden en generacions per reforçar el poder (i, per tant, les llibertats) de treballadors i treballadores, remunerats o no? Per què no obligar a les empreses nacionalitzades a augmentar els drets laborals, per exemple, amb participació de treballadors a l’accionariat de l’empresa? Es podria forçar, per exemple, a les aerolínies a reconvertir-se i a reduir el seu impacte ambiental; a les plataformes digitals de transport o apartaments a contribuir a la mobilitat i el turisme sostenibles. Fent d’una recuperació justa, una recuperació durable.

És exactament açò el que va solidificar el Thatcherisme, com ara la venda massiva de l’habitatge públic, convertint “proletaris en propietaris”. Amb una dreta esgotada i a la defensiva, l’esquerra plural ha de beure d’idees originals i contribucions per conformar una nova agenda que deixe enrere la infàmia de la mal anomenada “recuperació” des de la darrera crisi. Per les vides presents i les vides futures, no es pot perdre aquesta oportunitat de canvi de règim.

 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas