Insurreccions franceses (Part I)

Escrit per Toni Negri. Traducció per Teresa T. Garcia Molina

Raonem sobre els esdeveniments que han succeït a França durant les últimes tres setmanes. Es pot parlar d’insurrecció? Depén de com s’entenga la paraula -però, en qualsevol cas, cal entendre-la sempre com una mena d’aquesta, que probablement tindrà encara continuïtat. I no ens ho demostren els violentíssims enfrontaments que des de fa ja dos dissabtes es repeteixen a la metròpoli parisenca, no ens ho demostren les barricades, els incendis d’automòbils pels carrers del centre de París i ni tan sols les jacqueries que tenen lloc per distints llocs de França, juntament amb els talls de carrers que s’estan estenent per tot arreu. Ens ho diuen els dos terços de francesos que aproven el moviment general produït per l’augment en el preu de la benzina, una aprovació que va molt més enllà de l’eventual condemna dels desordres produïts. Resulten d’interés, en aquesta línia, els esbossos d’insubordinació que animen el comportament dels bombers i dels cossos de policia. 

    És clar que, arribat aquest punt, a França hi ha una multitud que es subleva violentament contra la nova misèria que les reformes neoliberals han generat; que protesta per la reducció de la força-treball al precariat i per la constricció de la vida civil a la insuficiència de serveis socials públics, per la malvada taxació de cada servei del welfare, per les gegantesques retallades als governs municipals i ara, cada vegada més, pels efectes (que comencen a sentir-se) de la Loi Travail, i es preocupa pels atacs propers al sistema de pensions i al finançament de l’educació nacional (educació secundària i universitària). A França trobem, per tant, una cosa que s’alça violentament contra la misèria, seguit d’un “Macron, démission!” -un atac a les decisions del banquer Macron a favor de les classes dominants. Els objectius de la insurrecció són Macron i els impostos. El moviment social format entorn d’aquestes paraules no és tradicional -no ho és, almenys, respecte a les formes del segle XX, on un moviment presenta els objectius que les institucions de l’Estat assumeixen o rebutgen després de les mediacions dels cossos socials intermedis. Aquest és un moviment multitudinari que no vol intermediacions, és l’expressió de l’enorme sofriment social que s’ha acumulat fins al moment. 

    Hi ha un element que colpeja especialment en aquest moviment i que el distingeix de les lluites més dures que França havia conegut en els últims anys, com la lluita del 2005 dels ciutadans de les banlieues. Aquesta tenia el símbol d’un alliberament, el del 2018, una cara desesperada. I no parlem del 68. En el 68, el moviment estudiantil es basava sobre una continuïtat de lluites obreres. El 68 són 10 milions de treballadors industrials en vaga, és una ventisca que es produeix des del punt més alt del desenvolupament i de la reconstrucció de la postguerra. Ací, hui, la situació està tancada. A mi, modest analista dels grans moviments, em recorda més a la revolta de les presons que a l’alegria del sabotatge de l’obrer-massa. Es tracta, en qualsevol cas, d’un moviment artificial, contradictori, amb diversitat territorial, generacional, de classe, de tot; però que s’unifica en el rebuig de tractar, de ficar-se dins les estructures polítiques existents. És sens dubte una insurrecció i de moment el seu desenvolupament és indesxifrable. 

    Enfront, aquest moviment té un govern que no vol cedir, que no pot cedir. No es dubta que Macron s’està movent en una situació tancada. Davant una crisi econòmica que no aconsegueix bloquejar, s’havia centrat en una aliança hegemònica europea amb Merkel, en una direcció “a dos” del procés d’unificació europea, pensant en descarregar sobre aquesta els costos d’una reestructuració i d’una eixida francesa definitiva de la “minoria” econòmica -difícilment comparables a l’orgull nacional i colonial encara viu. Però aquesta hipòtesi s’ha saltat, està, de tota manera, fortament debilitada. Estem tornant a entrar en recessió? Macron i els seus saben que és possible. Saben també que Merkel ha acabat el seu cicle i que la hipòtesi de partida del reajustament general de la forma-Estat a França està bloquejada. Les regles de la Unió Europea les faran cada vegada més els banquers del Nord d’Europa i l’equilibri s’està decantant cap a aquelles regions. Hi han estat, i de fet, encara hi són, un parell de possibilitats per a Macron de sortir de l’impasse en la qual s’hi ha capficat. Són solucions que proposen un canvi de ruta: per exemple, la reintroducció de l’ISF (impost de solidaritat sobre les fortunes) i la recuperació de l’impost progressiu sobre les rendes familiars,  l’anul·lació de la CSG (contribució social generalitzada) que lleva també als salaris més baixos quotes monetàries… per ajudar els pobres! (per exemple, 50 euros a pensions de 500 euros!) -a banda de, naturalment, l’abolició dels augments de preu del carburant actuals i futurs (en particular els relatius a l’augment de totes les tarifes pels serveis -electricitat, gas, telèfon i probablement taxes universitàries, pel començament del pròxim any). No és una possibilitat que Macron puga actuar sense trencar amb el bloqueig de poder que el sosté; pel qual, caben solucions dràstiques com la instauració de l’état d’urgence o la dissolució de l’Assemblea Nacional. Comencen a sentir-se veus que així ho manifesten… 

    Però el bloqueig per l’acció de Macron va més enllà. De fet, ell ha destruït cada cos intermedi, cada contacte directe amb la ciutadania, i li és molt difícil de recuperar qualsevol relació. Seria necessari poc, no per a bloquejar el moviment amb alguna proposta oportunista i demagoga, però sí per a atenuar la indignació (el qual no s’hauria de subestimar): bastaria, com ja s’ha dit, reinstaurar els impostos a les grans fortunes i recuperar els quatre milions concedits als caps dels caps per a distribuir-los en comptes de l’aplicació dels impostos al carburant. Però no correspon a nosaltres donar consells a Macron. Fonts fiables insisteixen, com déiem, en una maniobra legal: état d’urgence per bloquejar les lluites, acompanyats “d’estats generals de la fiscalitat”. S’admet així que sols la força pot bloquejar les lluites, i que sols l’apertura a reformes fiscals a favor de la multitud pot impedir que tornen. Però és precisament aquesta solució la que resulta impossible. 

    Hem parlat ja de la falta d’intermediació social creada (i volguda) pel govern de Macron. Li correspon, in vitro, com a un espill, el comportament dels Gilets Jaunes: ells també rebutgen la representació i la intermediació, la dreta i l’esquerra, com mitjà a través del qual arribar a la mediació del conflicte. Així ho mostren les dificultats que tenen els partits de l’oposició per a entrar al joc. La dreta, com s’ha vist, pretén estar fortament present en aquest moviment: val a dir que, això no obstant puga ajustar-se molt bé a algunes fraccions extremistes, encaixa en molt menor grau amb el partit de Le Pen. També des de l’esquerra veiem intents d’apropament, per desgràcia en els habituals termes d’instrumentalització.  Però açò no ha passat mai en la història del moviment obrer, és a dir, quan ha passat, ha sigut perquè l’organització militant de la classe obrera s’havia escombrat l’espontaneïtat i l’havia transformat en organització. Serà aquest el cas contemporani?, quan només ens trobem davant xicotets grups d’esquerra que s’organitzen en els enfrontaments metropolitans i quan la CGT, completament aliena a aquests moviments, patèticament insisteix en una nova alçada de la massa salarial? Última reflexió pel que fa a açò: és possible el naixement d’un moviment com el 5 Stelle en aquesta situació? És possible, o fins i tot probable, que es facen des del primer moment temptatius en aquesta direcció -encara que no és segur que ho aconseguisquen. Però ja tindrem temps de parlar d’açò. Tota solució és difícil allà on (com ja ha passat al cas italià) la dreta i l’esquerra s’hi han destruït entorn d’un “extremisme de centre” disfressat amb termes més o menys tecnocràtics o “benevolents”. 

    Aleshores? Esperem a veure què passarà. Si hi haurà un quart dissabte de lluita convocat pels Gilets Jaunes. Està clar que la reflexió ha de continuar. Permeteu-me una ingènua pregunta: com pot una multitud, caracteritzada dins de moviments insurreccionals, ser expulsada a una deriva de dreta i transformada en classe, en potència de transformació de les relacions socials? Una primera reflexió: si no es transforma en organització, aquesta multitud és neutralitzada pel sistema polític, es converteix en impotent. El mateix val per la seua reducció a la dreta i, també, a l’esquerra: només en la seua independència aquesta multitud pot funcionar. Una segona reflexió: quan es diu organització, no s’entén l’organització en forma partidista -com si només l’Estat dels partits poguera organitzar a la multitud. Una multitud autònoma pot funcionar com un contra-poder i, aquest, com a perspectiva amb pes i llargària en l’acció d’obligar al “govern del capital” a concedir nous espais i noves inversions pel benestar de la societat. L’estructura organitzativa prevista per la “constitució dels partits”, democràtico-americana, difícilment resistiria ara a la seua incorporació en les polítiques neoliberals. I si, d’altra banda, ja no existeix la possibilitat de portar la multitud al poder, existeix encara així la possibilitat de mantenir sistemàticament obert un moviment insurreccional. Una vegada aquesta situació s’anomenava de “doble poder”: poder contra poder. Els fets francesos mostren una sola cosa: que ja no és possible tancar aquesta relació, que la situació del “doble poder” estarà activa, estarà encara per un bon tros de temps present de forma evident, com està passant hui, o de forma latent. L’activitat dels militants serà per tant la de construir noves solidaritats entorn de nous objectius que nodrisquen el “contra-poder”. Sols així la multitud pot convertir-se en classe. 

    Prehistòria 

    Què passa a França? Hi ha una revolta d’un poble estrany que el primer dissabte (17 de novembre) bloqueja els encreuaments i les rotondes dels carrers departamentals, els ingressos a les autopistes, i que es presenta al segon dissabte (24 de novembre), molt combatiu, als Champs Elysées parisencs, alçant barricades i demanant entrevistar-se amb el President de la República. El tercer dissabte (1 de desembre) els manifestants prenen els barris rics de la metròpoli, enfrontant-se violentament amb la policia, desvalisant boutiques i restaurants… És açò seriós? D’on prové? Per què Macron no aconsegueix tancar aquest conflicte que augmenta de dissabte en dissabte? Hi haurà un quart dissabte? 

    Els Gilets Jaunes han començat responent amb un milió de firmes a l’oferta d’actuar contra l’augment del preu del carburant, llançat a les xarxes socials. Al milió de firmes l’han prosseguit 250.000 persones que hi han lluït els gilets jaunes al primer dissabte de lluita. Es tracta d’una multitud en moviment: són subjectes connectats de forma horitzontal; provenen sobretot dels sectors menys modernitzats del país, de les zones periurbanes o del gran centre geogràfic (i econòmicament perifèric) de França. Són classe mitjana empobrida, lligada a organitzacions productives tradicionals recentment dinamitzades per les reformes neoliberals i, no obstant, resulten menys valorades que les del sector dels serveis urbans i de la producció “cognitiva”. Es deia que l’agitació havia començat per la reivindicació de la baixada del preu del carburant, recentment imposada per Macron i hipòcritament lligada a la despesa necessària per a respondre al mudament ecològic. Aquella reivindicació s’ha estés ràpidament, d’una banda, a la demanda d’una baixada general de les taxacions sobre el treball i la circulació, a la demanda de l’augment del poder d’adquisició enfront de l’augment del cost de la vida, a una protesta contra la injustícia fiscal i en particular contra l’eliminació dels impostos a les grans riqueses que ha portat endavant Macron. “Macron banquer, Macron dimissió!”. Classe mitjana empobrida, perifèrica respecte a les metròpolis, que viu a la França central, als grans espais que aquesta presenta i a les ciutats xicotetes. Gent que destina a l’Estat dos terços del seu salari entre la hipoteca de la casa, impostos directes, despeses en serveis públics i… les despeses en els carburants. Perquè a un territori on els mitjans públics de transport són insuficients, l’automòbil és el mitjà de treball principal per anar a la feina, així com a causa de l’ocupació en sectors amb alta mobilitat (artesanal, infermeria, transport, etc.). El govern no només et fica els impostos en el “mitjà de treball”, sinó que també et té d’ostatge dient-te que cal pagar per un deure cívic: la defensa de la vida en el mudament ecològic. La resposta: “Macron ens parla de la fi del món, el nostre problema és la fi del mes!”. Serà suficient congelar les mesures fiscals, entre les quals es troba l’impost als carburants anunciat aquesta vesprada pel primer ministre Édouard Philippe, per calmar aquesta metxa encesa o apagar l’incendi? 

    És interessant analitzar el moviment. Als bloquejos de carreteres que s’han estés ràpidament a les grans superfícies de distribució de les zones perifèriques del país, el moviment es presenta cohesionat i amb aspectes localment “parroquials” (val a dir, amb organització local cohesionada). Quan arriba a la metròpoli, es converteix en una verdadera i pròpia multitud, horitzontal, colorada i… incendiària. Un moviment “sense cap” (com diuen els adversaris), o siga, sense dirigents, que es declara “ni de dretes ni d’esquerres”, que polemitza amb la representació política que considera intrínsecament corrupta i que sobretot es defineix anti-Macron. És una estranya conversió de grans estrats de la població que, en poc temps, han passat de l’elecció populista i de centre de Macron (que havia aconseguit una gran victòria respecte als partits i les ideologies de l’oposició) a una protesta simètrica en contra d’ell - efecte “espill” populista. 

    Infiltracions de la dreta? És possible. Cal recordar sempre que a França els moviments anàlegs han tingut a la dreta la seua primavera, com per exemple el poujadisme dels anys 50. No s’hi ha d’exagerar - encara que és cert que grups extremistes d’extrema dreta es mouen fàcilment a les manifestacions. Contactes amb l’esquerra? No són encara molt clars, encara que els insoumis de Mélenchon han intentat intervenir i la CGT ha obert ara un litigi amb el govern sobre la massa salarial. No obstant això, no sembla, almenys per ara, que qualsevol iniciativa d’esquerra tinga la capacitat d’inserir-se i/o de dirigir el moviment. És inútil repetir que a França el moviment antifiscal ha estat sempre més associat caracterialment a la dreta que a l’esquerra: el problema no és aquest. El problema és més aviat que el ras-le-bol general que s’ha manifestat per part d’aquest moviment i per la virtual convergència de lluites - antifiscal, però també respecte al welfare hospitalari, al tema de les pensions: problemes tots oberts - i que comença a configurar-se, sacseja el país de baix cap a dalt (entre el 60 i el 80%, aproximadament, és favorable als Gilets Jaunes). No passem per alt que la convergència de forces ha sigut àmpliament buscada i reclamada pels sindicats en els dos llargs períodes de lluita, primer per la Loi Travail i després per la qüestió del conflicte dels empleats del ferrocarril. No hi havia succés. Es decantarà ara cap a la dreta? No crec que siga aquest ara el problema. La resposta començarà a aparèixer després del “quart dissabte”. 

Article realitzat per Toni Negri el 4 de desembre de 2018. Enllaç original disponible a: https://www.globalproject.info/it/mondi/insorgenze-francesi-due-editoriali-di-toni-negri-sui-gilet-gialli/21778

Traducció al valencià a càrrec de Teresa T. Garcia Molina, politòloga per la UV: clotetgm96@gmail.com 

 

 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas