Cròniques franceses (Part II)

Escrit per Toni Negri. Traducció per Teresa T. Garcia Molina

 Finalment el Príncep Macron ha parlat. Ha expressat el seu horror per la violència, ha afegit alguns comentaris sobre la violència del pobre poble francés i sobre el sofriment de les seues famílies (algunes paraules, caracteritzades pel meu veí com “quatre ximpleries a la Vichy”) i ha tancat un discurs condescendent, prometent tres o quatre coses que amb l’entrada del 2019 alleugeririen el sofriment: un augment de 100E del salari mínim, la renúncia a taxar les hores de feina suplementàries i la suspensió dels augments previstos per la infame taxació de l’anomenada “contribució de solidaritat” de les pensions més baixes. Per acabar, una graciosa “cirereta del pastís”: la súplica als caps de les empreses de tindre un gest de beneficència cap als seus treballadors de cara a la fi de l’any!

     Que tot açò és irrisori és evident. Més greu és el fet que el sobirà haja parlat sense adonar-se’n de la profunditat de l’escletxa social, de la densitat de l’escletxa territorial i de la irrecuperable escletxa política que l’emersió dels Gilets Jaunes representa. La seua resposta ha sigut evidentment negativa, menyspreativa, humiliant. També sobre el capítol “violència” la resposta ha sigut dura: “No has entés que ha sigut la nostra violència la que t’ha obligat a parlar avui, mentre busques una solució als problemes que hem evidenciat”. 

     Aquest és el centre de la qüestió. Què hem de llegir entre línies? En primer lloc: Macron no ha cedit pràcticament en res, però cal parar atenció al que sí que ha fet. Ha augmentat el SMIC, per primera vegada sense que hi haja estat una demanda explícita dels sindicats, sinó simplement per la pressió social. El terreny contractual amb la força-treball  - Macron ho reconeix -  s’hi ha traslladat de la fàbrica a la societat, del salari al poder adquisitiu. En segon lloc, quasi accidentalment, Macron admet allò que sempre ha negat, que el sistema representatiu ja no funciona com a sistema de mediació entre l’autoritat i la societat, entre l’Estat i els ciutadans. Concedeix, per tant, després d’aquesta onada de lluites, que la discussió ha de continuar sobre una sèrie de bases generals (sobre la fiscalitat, la salut, etc.), però sobretot deixa la mediació social als sindicats. És una picada d’ull a les tradicions “federalistes” de la República, sempre oprimides, i ara, per raons de necessitat, ressucitades.  

     Insistim encara sobre aquest aspecte. Macron ha d’obrir un volet social. Entén que articular un discurs, buscar una mediació simplement en l’àmbit institucional ja no és suficient. Introdueix, no obstant això, juntament amb la qüestió del salari mínim la multiplicació d’instàncies de mediació social i el recurs al municipalisme, al treball dels alcaldes. Està clar que ací està parlant en evident estat de confusió. És, efectivament, això que la propaganda institucional de l’Estat francés i de la política tant de dretes com d’esquerres ha sempre rebutjat, sempre disposats a, per si un cas, obrir-se a temàtiques referendàries i/o fent al·lusió a la possibilitat d’una dissolució i renovació de les càmeres. 

     No és, no obstant tot, confusa l’obertura de Macron respecte al salari com a element central del volet social. Aquesta representa una esvarada essencial per comprendre la situació actual. Els Gilets Jaunes s’han menejat perquè tenen fam, perquè volen diners, perquè el problema del salari -i d’un salari social- és fonamental. El financer Macron esquinça així el vel d’Isis: el discurs vira cap al cost de la força-treball, sobre el pes de la propietat (no vol dir cedir pel que fa a “l’impost a les grans fortunes”) i, probablement, amaga així l’emergència del comú que senten acostar-se, és a dir, amaga la lluita de classes que l’interclassisme dels Gilets Jaunes difícilment amaga encara. I que les intimidacions neoliberals de la Unió Europea a França perquè no supere el 3% de deute - el qual per a Macron sembla pròxim, revelaran oficialment. Mirem també la barreja de la Constitució, segons Macron necessària per a restaurar el funcionament de les institucions. Com hem vist, són els alcaldes els indicats per a omplir el buit que s’ha determinat en la mediació social. Ací, banalment, torna la crítica de l’economia política: com podran els alcaldes fer-se càrrec d’aquesta feina en el moment en el qual els ajuntaments han sigut privats, per les legislacions neoliberals, de cada contribució financera i empobrits per l’abolició dels impostos a les propietats no arrendades? En tot cas, la superació de la Quinta República comença a plantejar-se d’una manera o d’una altra, no segons una línia federalista (que ací sembla senzillament un salvavides a mar obert) sinó més bé, com jo crec, amb una perspectiva autoritària. Es tracta de reorganitzar el poble des del poder, és a dir, Macron vol reinventar el seu poble en aquest moment de profunda crisi del programa neoliberal. 

     Hem vist que la resistència al respecte és dura i difícilment superable. La multitud, que fins ara s’ha expressat en maneres desordenades però coherents en el seu intent de reapropiar-se del poder constituent, és més que probable que no vulga convertir-se de nou en el poble de Macron. La lluita està oberta. Ningú pot dir de moment si aquesta multitud, més que poble, no voldrà representar-se com a classe. Macron ho sospita, li té por, l’imagina com el perill real. La seua resposta econòmica (de financer) i el seu punt de vista “social” (de patró) semblen reconèixer de forma realista que aquest és el terreny sobre el qual es desenvoluparà l’enfrontament. En les setmanes anteriors al 8 de desembre, quart dissabte de lluita, s’ha assistit, davant el silenci de Macron, al desenvolupament d’un enorme aparell repressiu. La campanya contra les violències de la “tercera jornada” (1 de desembre) que havia vist la policia rodejada i incapaç de sortir de l’Étoile, mentre grups de Gilets Jaunes es propagaven per la metròpoli, ha sigut feroç. La indignació del poder contra la violència política dels subalterns té sempre aquests pics. Naturalment, sense plantejar el problema que tots els experts de moviments (i de repressió dels moviments socials) en Europa es plantegen: com desarmar el moviment, més que reprimir-lo. A França, en la feliç relació que sempre ha lligat els governs (més o menys socialdemòcrates) a sindicats que més o menys cooperaven, la policia francesa no s’havia trobat mai en la situació d’haver de controlar una activitat autònoma de massa. Els Gilets Jaunes l’han tornat boja. Val a dir que la tan enaltida (per part macronistes i de no) reorganització de la policia per a la “quarta jornada” no sembla haver resolt realment el problema. En comptes d’escoltar i intentar així la divisió del moviment, la policia ha buscat una vegada més una odiosa prevenció que ha portat a la presó a milers de persones i, més tard, a estesos enfrontaments que no res més que augmentar els espais invaïts per la lluita i l’odi (així com el menyspreu) cap a aquest ús cec de la força.  

     Durant el període de preparació de la quarta jornada de protesta, s’ha també desenvolupat una patètica campanya política en la qual es buscava, per part del govern, la reconducció de la “representació” entre els Gilets Jaunes, distingint els “bons” i els “moderats” i disposats a tractar com als “roïns” a la gran majoria del moviment, de la multitud Gilets Jaunes. 

     Hem assistit també a provocacions particularment mesquines (i per desgràcia eficaces) com la denúncia, per part de la dreta feixista, del compact de Marroc: “Sobre la immigració - deia la fake new -, Macron ven França a l’ONU i permet d’aquesta manera als països africans envair França”. S’ha vist també, per part de Macron, la supressió de l’impost als carburants, a partir del qual va començar tot: aquesta supressió ha suscitat ironia, un rebuig violent i espectacular per part dels Gilets Jaunes. 

     Val a dir que en aquest període - que ha sigut una cosa extremadament important - s’hi sha produït la reobertura de la lluita estudiantil i la primera manifestació de les dones NUDM. El front de la protesta contra Macron s’està multiplicant i estratificant, i es constitueixen nous espais de lluita. Sobre aquest terreny la repressió és també molt forta. 

     És important per tant, de moment, subratllar que la reflexió crítica sobre el tema econòmic proposta pels Gilets Jaunes i recuperada pel govern, i la multiplicació de les iniciatives del moviment per part d’estudiants i de dones, comencen a constituir no un pol sinó una ruptura des del “punt de vista d’esquerra” en aquesta situació caòtica. Donada la debilitat, per moment, d’aquestes forces del quadre global, és difícil pensar que aquestes puguen construir ràpidament una polaritat atractiva. I no obstant tot això alguna cosa hi ha. (És probable que precisament aquesta primera acumulació d’una polaritat a l’esquerra conduïsca a l’acceleració d’un procés de formació política dels Gilets Jaunes. Ens referim a una mena de 5 Stelle italians. La situació és confusa, però està clar que en el cas què es determinara una espenta cap a l’esquerra el poder obriria les portes a l’organització d’un pol populista que proposara de nou una via sobiranista a la solució de la crisi actual. Però d’açò en parlarem la pròxima vegada). 

Article realitzat per Toni Negri l'11 de desembre de 2018. Enllaç original disponible a: https://www.globalproject.info/it/mondi/insorgenze-francesi-due-editoriali-di-toni-negri-sui-gilet-gialli/21778

Traducció al valencià a càrrec de Teresa T. Garcia Molina, politòloga per la UV: clotetgm96@gmail.com 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas