© 2020 Agón, Cuestiones políticas

Al voltant de la batalla cultural actual i els nous mitjans del moviment popular

Xavier Calafat Martínez

Fuente: izquierdaweb.com

Context actual

Tancament de cicle, declivi de la mobilització popular, final del 15-M, i un llarg etcètera de termes han vingut a intentar definir la nova fase en la que ens trobem ara. Sens dubte, una cosa està clara, hi ha un impasse, un nou temps polític està per obrir-se. L’anhelada arribada al Govern de l’Estat Espanyol per part de Podemos, s’ha produït, encara que no en les claus que vam pensar que es produiria, ara fa ja 5 anys. No ha hagut una pasokització del PSOE, la mobilització popular que va impulsar el creixement novedós d’una força política transformadora s’ha ressentit per la dinàmica institucional, la política movimentista ha donat pas a una política de notables i professionalitzada i, en definitiva, hem passat d’un moment ofensiu a un període de refluxe a la defensiva. En aquest moment de pausa, d’un relatiu temps fred, és quan tocarà aprofundir en la construcció de moviment popular. Com avisava l’Íñigo Errejón fa temps (1) necessitarem teixir vincles materials i concrets amb la societat civil, organitzada i no organitzada, per tal d’anar “construint el país nou dintre del vell”:

Se trata de ser motor de concreción en el tejido asociativo y de ocio, de vínculos comunitarios y emocionales que aseguren espacios cotidianos de socialización y cotidianidad –deportivos, barriales, de excursionismo y montaña, bares y Moradas, musicales, de lectura, cooperativas, de apoyo mutuo, de cultura, etc.– que generalicen un país nuevo en el interior del actual.

És en aquest context on ens toca tornar a pensar com passar a l’ofensiva. I és aquí on entra la reflexió sobre l’anomenada batalla cultural. Batalla que s’ha de donar no sols en el pla de les idees (imprescindible, clarament) sinó que ha d’impregnar les formes de vida de la societat actual.

A que em referisc amb açò? Que si la dinàmica de la formació social espanyola es dona en clau nacional-perifèrica té poc sentit pensar en com produir una centralització progressista en clau estatal, com cert neojacobinisme espanyol pensa. O que, si el que marca els moviments socials són el feminisme i l’ecologisme, té poc sentit pensar com recuperar la vella identitat de classe que en certs llocs de l’ambient progressista es proposa.

Perquè la política és en definitiva un ars affectandi com deia fa unes setmanes el company Xavi Granell, rellegint a Lordon (2). El que vol dir que la veritat en política té veure amb els afectes que produeixen efectes reals i no amb la qüestió de desvelar una realitat ocultada pels poders fàctics. És necessari doncs, que la reflexió es vincule amb el moviment real de la societat, o com s’ha dit algunes vegades, un peu en el sentit comú d’època actual i un altre en el sentit comú que volem produir.

Auge i declivi de ”la hipòtesis Podemos”

Si bé durant cert temps vam viure l’eclosió juntament amb Podemos d’una sèrie d’iniciatives culturals que anaven en aquesta línia, com bé ha explicat el company Alan Barroso en un recent article a La Trivial (3), la necessària batalla institucional va acabar per sotmetre aquestes iniciatives a la vida orgànica del partit i a la tàctica electoral més que a l’estratègia a llarg termini. A més, la guerra de faccions produïda al si de l’organització va culminar amb la deriva postcomunista de Podemos i amb la sortida de l’errejonisme i la fundació de Más Madrid/Más País, fenòmens que de nou en els dos casos, han subordinat tota estratègia a allò electoral i oblidat la batalla cultural. No és casualitat que la implacable feminista Clara Serra digués després de la seua sortida de Más País que s’estaven tornant a produir els mateixos errors que s’havien donat a Podemos (4).

Em detindré ací per assenyalar dos aspectes claus d’aquesta crítica que realitzà la dirigent madrilenya. Per una banda, Serra afirmava que la decisió precipitada de l’errejonisme de fer el salt a les generals, estava marcada per un hiperlideratge que va ser incapaç de valorar el treball fet des d’altres territoris i arribar a punts en comú amb altres forces del canvi polític.

És el que anomenaré, una crítica plurinacional. En aquest sentit, si bé compartisc la majoria de coses que va escriure Alan Barroso, trobe a faltar alguna reflexió en clau plurinacional, i em preocupa, doncs a cas és possible recuperar la iniciativa cultural si aquesta no es dona en clau confederal i plurinacional? Sobretot quan la qüestió territorial ha impregnat tant l’agenda política, tant que podem dir que ens trobem davant de l’obertura d’un nou eix d’explicació del conflicte polític.

En aquest sentit resulta interessant llegir les reflexions que feia Pedro Vallín (5) després de les eleccions del 10N sobre l’arribada de partits com Teruel Existe al Congrés dels Diputats:

La tensión que expresa la nueva composición de la cámara –en la que a puntito ha estado de entrar un partido ceutí y cualquier día brotará un partido soriano– es la emergencia de un problema territorial de mayor calado que las aspiraciones de soberanía del País Vasco o Cataluña porque dibuja la colisión entre un diseño de poder descentralizado pactado en la transición y unas infraestructuras económicas merced a las que Madrid amenaza con fagocitar el país entero.

A més, com alguns venim defensant, és en les altres nacions de l’Estat Espanyol on es troba el material humà indispensable per acabar amb el Règim del 78. En aquest sentit, no són casuals els moviments que està fent Teresa Rodriguez per aconseguir que l’espai del canvi a Andalusia s’exprese, s’organitze i es presente en clau andalusista. Com tampoc van ser estranyes les propostes de l’antiga direcció de Podem al País Valencià per “valencianitzar-se”. El ja ex-secretari general, Antonio Estañ, juntament amb Anabel Mateu (6), afirmaven fa un temps que Podemos havia de descentralitzar-se i abandonar la lògica madrilenya.

Seguint per aquesta línia, no són casuals tampoc las recents aparicions en escena de dos noves revistes d’àmbit cultural-progressista, com són la pròpia valenciana Agon i la dels companys catalans, Debats pel Demà. O inclús el sorgiment d’un diari escrit completament amb gallec, com són la gent de Nòs Diario. Si s’és conseqüent amb la defensa de la plurinacionalitat s’entendrà perfectament la necessitat de pensar en clau valenciana, catalana, andalusa, gallega o basca. De fet, la millor tradició política transformadora del nostre país sempre ho va entendre, és hora de que ens l’apliquem a nosaltres mateixos.

Reprenent la critica que feia Clara Serra, el que podríem dir una crítica al partidisme, és necessari deixar de banda certa vinculació orgànica dels mitjans i iniciatives culturals amb els partits polítics. En aquest sentit Clara Serra deia que no solamente se hace política en los partidos y, especialmente en este momento político, tendremos que construir espacios de encuentro, de reflexión y de pensamiento.

I sens dubte, ara mateix trobem una gran varietat d’espais que han començat a fer una tasca autònoma. Per tant, hem de saludar fraternalment a la gent de Catarsi, a la gent de ContraElDiluvio, als infatigables periodistes implicats a El Salto, a llocs com Traficantes de Sueños o la Ciutat Invisible, o també als bons militants de Viento Sur o de la Penúltima, als companys valencians de la Fundació Nexe l’Associació o Tirant Lo Blanc. I com no, a la gent de La Trivial. Ens necessitem.

Però a què em referisc quan dic que hem de fugir de vinculacions orgàniques amb els partits polítics? És evident que hem de teixir vincles amb les diferents expressions del canvi polític, tothom coneix la proximitat de LaTrivial amb l’errejonisme o de Nexe amb el valencianisme o de Catarsi amb el sobiranisme català d’esquerres però cal reconèixer que la tasca de la batalla cultural va molt més enllà que guanyar unes eleccions (que és indispensable). Per tant, si bé necessitem think-tanks, no podem reduir la tasca de crear un nou sentit comú d’època, a diferents formes de comunicació política lligades als partits polítics.

Programa

Amb l’acord de Govern s’obrirà una nova etapa on es farà més necessari que mai aprofundir en aquesta batalla cultural. Intentaré dibuixar breument les línies que hauríem de seguir, una mena de programa:

1. Cal cercar els canals perquè les diferents expressions del canvi polític, ara dividides, tornen a trobar-se per compartir reflexions. Amb les xarxes socials no basta.

2. En eixe sentit, la joventut és clau. Encara no hem trobat una manera estable d’aconseguir unes joventuts del canvi, que expressen la varietat d’opinions existents i donen consistència a eixe cos i a eixes noves formes de vida que volem crear. I en definitiva, ens permeta tornar als carrers.

3. La batalla cultural necessita no només de brillants reflexions o d’assajos. Sense novel·les o cine que ens conten a nosaltres mateixos què som i què podem ser i estimulen la imaginació creativa serà difícil batallar contra l’hegemonia actual.

 

4. La fundació d’un moviment popular requereix, en el nostres cas, l’assumpció sense complexos de la plurinacionalitat de la nostra pàtria.

5. La sortida del món neoliberal passa per reconèixer l'èxit del projecte neoliberal ara en crisi. Analitzar el neoliberalisme no com un conjunt de polítiques públiques, sinó com un projecte hegemònic que opera a través de dispositius concrets i ha mutat el camp de lluita obligant-nos a assumir part del seu terreny per a poder transformar-lo

6. Entendre que l'ecologisme i el feminisme no són reivindicacions secundàries o parcials, sinó que són els moviments socials que més i millor expressen la crisi sistèmica en què vivim, no perquè revelen millor una raó oculta, sinó perquè són capaços de produir afectes i reordenar el camp polític en clau democràtica i emancipatòria. Construir un nou bloc històric passa per situar l'ecologisme i el feminisme en el centre del nostre projecte ètic-polític.

 

En definitiva, es tracta  de tornar a pensar-ho tot i recollir totes les idees perdudes en el camí accelerat, no per a repetir, sinó per a rescatar la seua potencialitat constituent. És per açò que des d’Agon fem una crida a la confederació de projectes culturals encaminats a treballar i produir coneixement per a un moviment popular que refunde el nostre país.

País Valencià. Context i actualitat

I a la nostra terra? Quina és la situació? A continuació dibuixaré un breu context valencià. Crec que al País Valencià aquesta tasca és encara més urgent. Les notables actuacions i reflexions de la Fundació Nexe o de Tirant Lo Blanc, no basten. Crec, i és sols una hipòtesi, que el teixit associatiu de la societat civil valenciana encara es troba en nadons. Com a expressió d’açò trobem una manca de reflexió pròpia sobre les lluites actuals i els moviments socials del nostre país, el que no vol dir que no hi hagen excepcions, com la tasca que fa el col·lectiu Arada reflexionant sobre el passat de les lluites feministes.

Al mateix temps podem dir que el cicle de lluita obert per l’ecologisme a nivell global ha tingut repercussions molt positives, impulsant iniciatives autòctones com són Per L’Horta i la seua lluita contra l’ampliació del Port de València o els activistes del Forn de la Barraca, posant sobre la taula el que significarà l’ampliació de la V-21. En certa forma la vitalitat d’aquests moviments pot estar vinculada amb una certa tradició campesina valenciana. Tradició que com han posat de relleu gent com Marina Requena o José Manuel Rodríguez Victoriano amb la recuperació del pensament de Martínez-Alier i el concepte “ecologisme dels pobres” (7) , pot ajudar-nos a buscar innovacions polítiques ecologistes i decreixentistes.

Per altra banda, a nivell polític, si bé trobem un Govern del Botànic estable i que s’ha consolidat com un exemple de govern progressista per a la resta d’Espanya, hi ha certes debilitats, si allò que Maceda va anomenar “moquetització de Compromís” (8) significava una maduresa institucional, cal afegir que hi ha hagut una renúncia (necessària i imprescindible per fer viable el Botànic segurament) a desenvolupar certes polítiques.

Aquesta renúncia pot ser deguda a un estancament de Compromís i una falta de múscul social. Múscul que en certa forma Podem s’havia proposat impulsar, amb propostes com auditar el Botànic que feien referència a implicar a un quart actor en el pacte de govern, a la pròpia societat civil valenciana, però no va ser possible. Ja avisaven fa temps Carla Monleón (9) i altra gent de la candidatura a les primàries de Podem, anomenada “Una Marea per Aprofundir el Canvi”: Así como el cambio político valenciano se estrecha poco a poco, Podem también lo hace.

Cal evitar-ho. Podem i Compromís han d’abandonar la lògica competitiva i apostar per alguna mena de cooperació política, és a dir, una forma de col·laboració inclús orgànica que reconega les particularitats nacionals del País Valencià i el paper del valencianisme polític al mateix temps que s’implica amb la transformació de la resta d’Espanya. Un exemple dels tipus de problemes als que hauria d’enfrontar-se aquesta cooperació: Podem no és capaç d’avançar posicions en un espai polític tan competitiu i amb un perfil de votant molt semblant al de Compromís, i  d’altra banda, Compromís i el valencianisme polític no acaben de trobar la manera de presentar-se a les eleccions generals o d’avançar posicions en les comarques del sud del país. En aquesta línia serà interessant veure com es desenvolupa el pròxim congrés del Bloc Nacionalista Valencià, on hi ha gent que està fent reflexions molt oportunes i que sembla que apunten en la direcció d’ampliar l’espai del valencianisme polític.

A nivell cultural, com hem esmentat abans, trobem la tasca imprescindible de La Fundació Nexe o de Tirant lo Blanc. Encara que pel nou temps polític que està per obrir-se, vinculat amb la necessitat d’ampliar les bases socials i de la construcció d’aquell múscul social imprescindible per passar a l'ofensiva, la tasca cultural haurà de tindre més altaveus. Haurà de teixir vincles amb el poc associacionisme que hi ha, serà necessari preocupar-nos per la tasca que realitzen els centres socials que queden i implicar-nos amb ells. Hem de trobar-nos a molts llocs, amb molta gent diversa. En definitiva, es tracta de construir eixe moviment popular del que tant es parla, doncs és aquesta i no altra la tasca que amb la batalla cultural hem de complir.

Que tinguem sort.

Referències i notes

  1. Errejón, I. (2016) “Del asalto al cerco: Podemos en la nueva fase” en https://www.lacircular.info/index.html%3Fp=935.html

  2. Granell, X. (2019) “Spinoza reloaded. Estructures i política en Frédéric Lordon” en https://www.agoncuestionespoliticas.com/ressenya-spinoza

  3. Barroso, A. (2019) “Recuperar la iniciativa: no sirve el Gobierno si perdemos el país” en https://latrivial.org/recuperar-la-iniciativa-no-sirve-el-gobierno-si-perdemos-el-pais/

  4. Clara Serra: "El verticalismo y el hiperliderazgo debilitan a las organizaciones políticas como Más País" en https://www.eldiario.es/politica/Clara-verticalismo-hiperliderazgo-organizaciones-Pais_0_973603560.html

  5. Vallin, P. (2019) “La revuelta de las provincias” en https://www.lavanguardia.com/politica/20191208/472093543233/provincias-espana-modelo-territorial-madrid-cataluna.html

  6. Estañ, A. & Mateu, A. (2017) “Podemos desde lo cercano: descentralizando el poder” en https://www.eldiario.es/cv/opinion/Podemos-cercano-descentralizando-poder_6_607599259.html

  7. Requena, M. & Rodriguez, J.M (2018) “Capitalismo y medio ambiente: otra vuelta de tuerca” en Comprender el presente, imaginar el futuro: nuevas y viejas brechas sociales / coord. por Jesus Martinez Paricio, José Miguel Moreno Carrillo. Disponible online https://acmspublicaciones.revistabarataria.es/wp-content/uploads/2019/07/9.3.corisco.Requena.Rodriguez.capitalismo.913_932.2018.pdf

  8. Maceda, V. (2017) “La ‘moquetización’ acelerada de Compromís” en https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20171102/432539191284/moquetizacion-compromis-opinion-victor-maceda.html

  9. Monleón, Geffner & Mestre (2017) “Per un Podem protagonista” en https://www.eldiario.es/cv/opinion/Per-Podem-protagonista_6_642945709.html

Xavier Calafat Martínez

Politòleg per la UV. Membre del consell editorial d'Agon

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades