© 2020 Agón, Cuestiones políticas

Ressenya de Classe obrera i qüestió nacional, de Germania Socialista

Jaume Montés

Germania Socialista, Classe obrera i qüestió nacional, eds., Vicent Galiana i Andrés Gomis, València, Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, 2019, pp. 188.

 

Cambó.—Personatge inexistent al País Valencià (ídem Prat de la Riba). En les nits de lluna plena s’apareix als valencianistes insomnes.”

Josep Vicent Marqués. País perplex.

 1. Germania Socialista: el naixement d’un “grup d’acció” política 

Una nit de 1971, el camp de golf de la platja del Saler (exemple del model urbanístic que començava a prendre cos a la costa valenciana) apareixia destrossat per herbicida i amb una pintada que deia “Lladres, mos estan furtant el Saler” (sic). Encara que llavors l’acció no va ser reivindicada per cap grup o partit polític, es tractava d’una protesta contra la privatització de l’espai públic i la destrucció ambiental que estava provocant el sistema de parcel·lacions de la Devesa del Saler. Posteriorment, s’ha sabut que aquesta reivindicació ecologista, una de les primeres al País Valencià, l’havia portat a terme Germania Socialista, un “grup d’acció” política fundat un any abans.

Provinents de l’antic Partit Socialista Valencià (PSV) i bevedors de l’experiència del Maig del 68, Josep Vicent Marqués, Cèlia Amorós i Damià Mollà, entre altres, van fundar Germania Socialista, una formació que, en paraules del mateix Marqués, es definia com “un grup activista no violent però disposat a ocupar un espai de més risc que el de la simple militància política prohibida”. De les discussions teòriques i la pràctica política d’aquest grup va nàixer el primer text que, de manera clara, feia una anàlisi marxista de la realitat nacional valenciana i que, recentment, ha sigut reeditat i traduït a la Institució Alfons el Magnànim: Classe obrera i qüestió nacional [1].

Tot i que, formalment, l’autoria és col·lectiva, el text va ser redactat eminentment per Josep Vicent Marqués, davant la necessitat dels militants de Germania Socialista de tindre una posició coherent pel que respecta a la qüestió nacional del País, sobretot en un moment, a principis de la dècada dels 70, en què s’estava produint un descrèdit total del Partit Comunista i una gran profusió d’organitzacions polítiques minoritàries (trotskistes, maoistes, marxistes-leninistes, etc.). Així doncs, el resultat va ser un text en català i ciclostilat, publicat l’1 de maig de 1972 sota el títol La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. Se sap que el text en català va veure la llum almenys dues vegades més, en 1973 i en 1976, però l’única edició que s’havia conservat fins ara era una que es va publicar en castellà a l’editorial Zero Zyx, Clase obrera y cuestión nacional (1978), quan Germania Socialista ja s’havia fusionat amb el Moviment d’Alliberament Comunista i bona part dels seus fundadors i militants havien abandonat el grup. No obstant això, aquesta última edició comptava amb un pròleg de Marqués en què reconeixia els límits i els encerts d’aquella primera anàlisi de la qüestió nacional.

La tasca que han fet Vicent Galiana i Andrés Gomis, reeditant aquest clàssic del valencianisme, és inconmensurable. No només en un sentit històric, en tant que es tracta d’un text fonamental per entendre les primeres revisions del fusterianisme —açò és, una revisió en forma de “teoria nacionalista oberta a Catalunya i les Illes, però amb el referent estricte del País Valencià”—, sinó en un sentit rigorosament polític. A saber: una concepció del valencianisme que, més enllà dels consensos bàsics —subjecte polític propi i dualitat lingüística irreductible—, no es pot dissociar de (a) un projecte emancipador per a les classes populars; (b) l’articulació amb altres lluites socials, com l’ecologisme i el feminisme; i (c) unes característiques nacionals comunes amb altres països de parla catalana, la qual cosa pot tindre traduccions molt diverses. Ja ho deia Galiana a un article publicat fa alguns anys en commemoració dels 25 anys de la mort de Joan Fuster:

Aquest breu pamflet [...] representa un punt d’inflexió en les anàlisis del moment: a més de representar la primera revisió crítica de la proposta de Països Catalans formulada per Joan Fuster, presenta un aspecte clau per als temps actuals: superar la concepció nacional estàtica i perdurable —basada en trets culturals— encaminada a l’obtenció de la reivindicació última —independència—, per construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble —en tant que majoria social constituïda col·lectivament— en clau sobirana i transformadora. Tot plegat, uns apunts que, mirats amb perspectiva, ens poden ser ben útils per als temps actuals.

 

2. L’anàlisi del fet diferencial valencià

Classe obrera i qüestió nacional es divideix, fonamentalment, en dues grans parts. Per una banda, una reformulació de la problemàtica marxista entre classe, nació i la resta d’opressions; i, per l’altra, l’anàlisi concreta del cas valencià.

En la primera part, se sintetitzen les (poques) lectures que els agermanats havien pogut fer sobre el fet nacional des d’un punt de vista marxista: els comentaris de Marx sobre la “qüestió irlandesa”, Lenin, Stalin, Nin, etc., però també Fanon, Gorz i Marcuse. Aquestes influències teòriques, clàssiques però també heterodoxes, van permetre als agermanats partir d’una teoria de la nació que defugia de qualsevol tipus d’essencialisme: hi ha nació quan, en una àrea determinada, (a) hi viu un conjunt que persones que comparteixen unes característiques comunes (llengua, cultura, lligams socioeconòmics, estructura de classes, etc.) i (b) hi ha una classe dirigent que, erigint-se com a classe nacional, impulsa el procés de consciència nacional.

Però, a més a més, aquesta concepció era extremadament crítica amb les interpretacions més banals del marxisme que llavors es difonien. Segons els agermanats, no tenia cap sentit fer la tàctica de l’estruç i negar l’existència d’altres opressions que anaven més enllà de la de classe o la nacional: la problemàtica de la dona, del negre, de l’homosexual, del malalt mental, etc. no eren contradiccions secundàries que, senzillament, calia ignorar o esperar que es resolgueren una vegada feta la revolució socialista, sinó que era necessari reconèixer-les, analitzar-les i articular-les en un projecte polític que militara en contra de l’opressió de tots els pobles i col·lectivitats. En moments en què les “trampes contra la diversitat” i les “anàlisis marxistes” a Twitter tenen cert ressó, recordar que hi ha debats ja resolts des de principis dels setanta és esperançador. Ho deixarem ací.

No obstant això, és l’anàlisi del fet diferencial valencià el que, sens dubte, constitueix l’aspecte més interessant del text. Tot i que a principis de la dècada dels setanta, el País Valencià com a tal no existia (i, de fet, era una realitat que s’amagava darrere de la divisió provincial, la inclusió en altres àrees, etc.), pels agermanats era evident que es tractava d’una societat diferenciada: el territori compartia una sèrie de característiques socioeconòmiques, una llengua i cultura determinades, uns fenòmens de consciència nacional fosca, etc. Ara bé, quin tipus de societat diferenciada era el País? Una nació? Una regió? Germania Socialista partia de quatre grans hipòtesis:

  1. El País Valencià no és una regió espanyola o castellana.

  2. El País Valencià no és una nació, perquè, seguint part de les tesis fusterianes, li ha faltat una burgesia nacional i una diferenciació de trets culturals encara més gran.

  3. El País Valencià no forma part de la nació catalana estricta, però tampoc és explicable sense fer referència a altres països d’origen català.

  4. El País Valencià, per tant, és una altra cosa.

 

Aquesta “altra cosa” és “un poble oprimit amb característiques nacionals comunes amb el Principat i les Illes”. I aquest poble, tot i no ser una nació com a tal, té dret a l’autodeterminació. Es tracta d’una definició que, a més a més, pren un sentit profundament federal quan els agermanats afirmaven que la lluita pel dret dels valencians (o, posem per cas, dels bascos o dels catalans) com a poble és també una lluita pels pobles castellans, “perquè alliberant-nos nosaltres els fem lliures a ells. [...]. Per això també esperem que es facen conscients del caràcter de l’opi del poble que té l’Estat espanyol i l’espanyolisme”.

Ara bé, aquesta opressió com a poble, que no és colonial, no pot incloure aquells qui, justament, han sigut els màxims beneficiats d’aquesta opressió.

Per això, quan diem que el País Valencià és un poble oprimit ens referim al conjunt de la classe treballadora, industrial i agrícola, i a les capes petitburgeses, els camperols, els petits comerciants, els artesans i els semiartesans. Tot el que es pot anomenar poble treballador en la mesura que viu del seu treball de jornaler o que treballa per a ells però sense beneficiar-se especialment del «negoci» antiobrer que és l’Estat espanyol.

En altres paraules, la lluita nacional valenciana només pot ser encapçalada per aquells qui pateixen les opressions, és a dir, per les classes populars i treballadores. Però també per altres grups que pateixen problemàtiques similars: les dones, els immigrants, els col·lectius LGTBI, etc. No fa falta esperar l’arribada (no se sap ben bé d’on) d’una burgesia que inicie el procés de construcció nacional, sinó generar ja, des de la vessant popular, les formes de consciència plena. Parafrasejant lliurement Gabriel Alomar, que els obrers diguen “el valencianisme som nosaltres”.

3. Valencianisme sense complexos [2]

Encara que una categoria com la de “poble oprimit” ens permet pensar les particularitats del País Valencià de manera laica i obviant qualsevol tipus d’essencialisme (més tard i des d’altres perspectives teòriques, s’ha arribat a dir que “construir un poble és la tasca principal de la política radical”), algunes de les consideracions que Germania Socialista fa a Classe obrera i qüestió nacional ja han estat superades. Com bé diuen els editors a la introducció, cal tindre en compte que, actualment, comptem tant amb un autogovern més o menys desenvolupat com amb certa agenda valenciana compartida per bona part dels actors del panorama polític. Per altra banda, el valencianisme com a tal també ha sofert una gran evolució en els últims quaranta anys: derrota de la Transició i Batalla de València, distanciament entre els corrents blavers i pancatalanistes, travessia pel desert durant els anys de bipartidisme, ressorgiment de la mà de noves forces polítiques, etc. Bastir-nos de ferramentes teòriques i pràctiques com les contingudes en aquest assaig ens ha de portar, necessàriament, a revisar-les i actualitzar-les pels temps que corren.

A més a més, malgrat que els agermanats van realitzar una crítica ferotge a aquella exageració segons la qual el País Valencià era eminentment un país agrícola, encara mantenien una mena de to ruralista que cal defugir completament. Tal i com se sap, un dels grans debats dins de la militància valencianista des de l’aparició de Nosaltres, els valencians fins ben entrada la dècada dels huitanta va ser la discussió sobre el grau de desenvolupament capitalista del País. Si vivíem a un territori de base agrícola i fonamentat en el monocultiu de la taronja, llavors podia explicar-se la inexistència d’una burgesia “com Déu i Karl Marx manen” i, per tant, les classes populars havien d’esperar l’aparició d’un Cambó o un Prat de la Riba que, teleològicament, anara generant les primeres formes de consciència nacional. Tot i que des de Germania Socialista renunciaven a la passivitat popular amagada darrere d’aquesta tesi, tampoc afirmaven que el País Valencià havia recorregut un camí homologable a la resta de països capitalistes de l’entorn (probablement, per falta de lectures, ja que La via valenciana d’Ernest Lluch no va veure la llum fins 1976).

Amb tot, és un encert que aquest text haja pogut tornar a les prestatgeries de les biblioteques i llibreries de casa nostra. La seua lectura i el seu estudi esdevenen imprescindibles per qualsevol persona interessada en la consecució d’un País Valencià socialista, lliure i solidari amb la resta dels pobles, sobretot en moments de tancament i replantejament d’hipòtesis. “Tota la resta són manipulacions burgeses”.

 

Jaume Montés. Estudiant de Ciència Política a la UAB i membre del Consell redactor de Debats pel Demà

 

4. Per saber-ne més

Josep Vicent Marqués, País perplex: notes sobre la ideologia valenciana, València, Tres i Quatre, 2000.

 

Josep Vicent Marqués, Tots els colors del roig: quasi unes memòries ideològiques, València, Tres i Quatre, 1997.

 

Eduard Mira i Damià Mollà, De Impura Natione: el valencianisme, un joc de poder, València, Tres i Quatre, 1986.

 

Joan Francesc Mira, La nació dels valencians, Barcelona, Pòrtic, 2015.

Notes

[1] L’edició també compta amb un valuosíssim estudi complementari signat per Xavier Ferré, en què es fa un recorregut per la història de Germania Socialista i les bases teòriques de qui va ser el seu ideòleg principal: Josep Vicent Marqués.

[2]  Encara que el text finalitza amb un apartat titulat “No som «valencianistes»”, ja que, encertadament, els agermanats renunciaven a un nacionalisme interclassista (i la referència a un “valencianisme” in abstracto podia tindre la connotació d’unió de tots els valencians o fer la impressió que hi ha una oposició entre valencians i castellans), Classe obrera i qüestió nacional s’ha d’entendre com un assaig valencianista que posa de manifest la necessitat d’incloure el poble en un projecte nacional des de l’acció política concreta. De fet, el mateix Marqués es reconeix com a valencianista en el pròleg de 1978 i, és més, hi ha un text seu que portava per títol Per què com a marxistes som valencianistes i que, en certa mesura, constitueix la base de Classe obrera i qüestió nacional; seria interessant trobar-lo i estudiar-lo en profunditat.

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades