Dossier Portugal: Eleccions presidencials i les raons del Bloco de Esquerda

José Manuel Pureza, José Joaquim Ferreira dos Santos & Francisco Louçã

Traducció per Teresa Garcia Molina

                                       Foto: Getty Images

Hui dia 24 de gener, Portugal celebra les seues eleccions presidencials. Al país veí tenim una de les experiències de govern progressista, que va arribar al poder després del cicle de protesta obert a l'any 2011, que al país lusità, va rebre el nom de "Geração à Rasca". Aquesta coalició, anomenada despectivament "geringonça" (o traduït: quelcom vulgar, amb una estructura inestable) està encapçalada pel Partit Socialista (PS), que governa en solitari amb el suport parlamentari del Bloco de Esquerda (BE) i el Partit Comunista Portugués.

Aquesta coalició (model per a molts en Espanya que preferien no entrar al govern amb el PSOE) però ha acabat trencant-se pel desacord del BE amb els pressupostos generals del PS que no incloïen el necessari augment de la despesa per a la sanitat pública degut a l'impacte de la pandèmia. En aquestes eleccions, el candidat del centredreta i actual president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa parteix com a preferit en les enquestes amb més del 60% del vot. En les traduccions que us portem, extretes de la revista Esquerda.net, molt propera al BE, diversos autors exposen els motius del mateix davant de les eleccions.

José Manuel Pureza és diputat i vicepresident de l'Assemblea de la República per part del Bloco de Esquerda, José Joaquim Ferreira dos Santos i Francisco Louçã són reconeguts activistes del mateix i, al cas de l'últim, també és un dels fundadors i primers dirigents del Bloco d'Esquerda.

Elegir un/a president/a, escollir polítiques. Per José Manuel Pureza.

Article publicat originalment al diari “As Beiras” i republicat a Esquerda.net 

"Reduir les [eleccions] presidencials a un rànquing fal·laç i a les coreografies dels debats és una estratègia per buidar el debat polític de qüestions essencials per a un país que estan (també) en joc en aquestes eleccions. Em referiré a tres d’aquestes."

 

El que més abunda per ahí són els comentaris que redueixen les eleccions presidencials a un rànquing tan maliciós com els rànquings de les escoles. Reduir les presidencials a això i a les coreografies dels debats és una estratègia per a buidar el debat polític de qüestions essencials per al país que hi són (també) en joc aquestes eleccions. Em referiré a tres d’aquestes.

 

La primera és, evidentment, la salut. A aquestes eleccions hi ha qui, baix la coberta dels grans consensos, ha defés sempre el negoci de la salut, primer fent constar que posaria vet a la Llei de Bases de Salut negociada des de l’esquerra en el cas que aquesta no estiguera disposada a contemplar una obertura a les associacions publicoprivades i, ja als temps de la pandèmia, fent de tot per a evitar la sol·licitud dels hospitals privats i la seua remuneració a preus de cost. A aquestes posicions s’oposa qui defensa, en estes eleccions, un contracte nacional per la salut que assumisca el reforç de l’SNS (Serviço Nacional de Saúde, traduït com Servei Nacional de Salut), la valorització de les carreres i el foment de l’exclusivitat dels metges [a la dedicació única al sistema públic de salut] com a imperatiu.

 

El segon debat d’aquestes eleccions és sobre els drets del treball. Hi ha candidats que, abanderant-se com a defensors dels treballadors, donen suport, amb majors o menors afectes, a les normes imposades per la Troika que desprotegeixen als treballadors, als precaris i als aturats. A aquestes posicions es contraposa qui es presenta a les eleccions en nom de la recuperació dels drets dels treballadors i d’un combat coherent contra la precarietat com un imperatiu estratègic contra la pobresa i les desigualtats.

 

La tercera qüestió present al debat aquestes eleccions presidencials és la del poder del sistema financer. Hi ha qui presenta la seua candidatura amb la càrrega d’haver garantit públicament que el BES (Banco Espírito Santo, Banc Esperit Sant) era segur (ja no sé si donant una qualificació positiva o no), d’haver accedit a la venda del BANIF (Banco Internacional de Funchal, Banc Internacional de Funchal) i del Novo Banco i del silenci enfront dels encàrrecs inaturables que els escàndols del sistema financer han generat per a tots nosaltres. A aquesta posició es contraposa qui defensa el control estratègic de la banca i la liquidació de totes les responsabilitats per a la gestió dels bancs, preservant el tresor públic de la sangria sense fi que li ha sigut irresponsablement imposada.

 

Aquestes eleccions tenen més a veure amb opcions polítiques que amb estils. Allò que el país serà pels pròxims cinc anys, es vota el dia 24.

Un vot amb motius. Per José Joaquim Ferreira dos Santos

Article publicat originalment a Esquerda.net

"El Bloco de Esquerda va votar contra els Pressupostos de l’Estat 2021, en general. Entre els motius aportats, destaquen els errors respecte al finançament de l’SNS i al suport social necessari per a donar resposta a la greu crisi sanitària i econòmica." 

Ja durant i abans d’aquest procés, el Partido Socialista, amb l’arrogància que a vegades el caracteritza, es va convèncer de la majoria absoluta que algunes enquestes li atribuïen i va rebutjar un acord de negociació per a la legislatura.

 

Les negociacions entre ambdós partits transcorregueren durant diversos mesos, i durant aquest periode el Bloco no va obtenir respostes serioses a les seues propostes per a minimitzar els efectes que l’actual crisi ha ocasionat al poble portugués.

 

Sense entrar a la recerca de culpables, alguns dels responsables del PS foren, especialment Duarte Cordeiro, Ana Catarina Mendes i Carlos César; qui usaren tota la retòrica, a vegades passant per alt la més insultants, per a frenar al Bloco de Esquerda, que no és coherent amb cap actitud de comprensió, com ens pretenen fer creure ara.

 

Els punts que el Bloco va presentar a les negociacions del PS per al debat conjunt foren molts, agrupant-se en quatre grans grups:

 

1. Suport decisiu a l’SNS, passant per la mobilització dels fons ja aprovats als Pressupostos complementaris, 4200 milions d’euros, per donar múscul al servei, amb la contractació de personal de la salut, de mitjans tècnics i de diagnòstic, i no per a ser entregats a la indústria privada sanitària, especialment després que aquesta es negara a combatre la pandèmia durant el confinament. Hi ha, efectivament, una disminució dels fons destinats a la salut. No és seriós, certament, esperar que l’SNS faça més amb menys. “El Bloco de Esquerda no es pot comprometre amb un Pressupost que faça més fràgil l’SNS i que reduïsca la protecció social quan més necessària és”. L’eventual necessitat de recórrer a hospitals privats no ha de ser plantejat com un altre negoci per a ells, sinó com una extensió del servei públic, passant, en cas que fóra necessari, per la requisició dels hospitals privats i el seu respectiu personal sanitari i de suport. Els trucs que han estat utilitzats per a afirmar que l’OGE (Orçamento Geral do Estado, Pressupostos Generals de l’Estat) augmenta la inversió en salut es basen en el fet que el govern utilitza els fons de 2019 com a referència, és a dir, abans de la pandèmia. El Bloque considera que els fons a utilitzar han de ser els de 2020, on ja es reflecteix l’efecte de la crisi sanitària.

 

2. Revisió de la legislació laboral per a eliminar els obstacles que han persistit des dels governs del PSD/CDS, durant el període de la Troika, i que dificulten el desenvolupament de les relacions laborals. Aquest tema és considerat tabú pel govern, que només vol que aquesta discussió es porte a terme al marc del diàleg social, sense atrevir-se a assumir la seua responsabilitat com a govern, amb el suport del Parlament.

 

3. Augment de les pensions de jubilació i atribució d’una nova prestació social que traga a les víctimes de la crisi del llindar de la pobresa perquè ningú es quede enrere. S’ha observat, de fet, una retirada del govern en el moment de major emergència;

 

4. Consagració als pressuposts de l’Estat de la negativa del govern a seguir aportant més fons per a tapar els forats generats per la corrupció dels bancs, especialment per al fons voltor Lone Star, a qui se li vengué el Novo Banco mitjançant un tracte ple d’opacitat i estranyeses.

 

La utilització d’arguments pel part del govern, com el perill d’“eixir d’una crisi política”, la necessitat d’“estar tots junts” a la lluita contra la pandèmia, o de trobar “incomprensible” la resolució del Bloco de Esquerda, no són més que maniobres, com a poc, demagogues; posat que no corresponen a alternatives serioses a les propostes presentades, com ja es veu en aquest moment d’agreujament de la pandèmia.

 

Un altre àmbit al qual existeix un gran buit és a aquell relacionat amb la implementació de la Llei Bàsica d’Habitatge, no obstant les moltes promeses fetes entorn de l’anomenat 1er. Amb motiu, no es va construir ni es va recuperar una sola casa, conseguint no canviar pràcticament en res la situació de la ciutadania que està mancada d’un habitatge digne; no obstant els tímids suports de les autoritats locals, manifestament insuficients.

 

És per aquests motius que el Bloco de Esquerda rebutja amb vehemència les acusacions del president del govern, António Costa, juntament altres membres del govern i del grup parlamentari del PS, d’haver “desertat de l’esquerra per a unir-se a la dreta”; entre altres coses, perquè no reconeix la fidelitat del posicionament de l’esquerra al PS, després de totes les concessions i apropaments a la dreta, juntament amb la submissió permanent al President de la República.

 

És precisament per no desertar de les seues posicions d’esquerra que el Bloco repeleix els atacs als que ha sigut sotmés pels formadors d’opinió, que ara han decidit situar-se al Servei del govern del PS. El Bloco no deserta ni recull els seus vots de la dreta perquè eixa no és la seua forma d’enfocar la política i els portuguesos que presten atenció, ho saben.

 

Els constants retrocessos del PS a les seues posicions polítiques, cedint a pressions internes, per una mala lectura de la situació política real del país, o per satisfer a la clientela, no contribueixen a donar credibilitat a la política i a defendre la democràcia.

 

El discurs del Bloco apel·la també al sentit comú dels líders del PS, contradiu la narrativa d’agressivitat i supèrbia utilitzada pel PS al Parlament i a les entrevistes concedides pels seus líders. A més, els atacs fora de lloc als mitjans de comunicació iniciats per alguns dels que recentment acusaren al Bloco de ser remolcat pel govern del PS, no són més que campanyes manipuladores per a desacreditar al Bloco i afavorir als partis de dreta. Amb açò no es pretén posar a tots els mitjans de Comunicació al mateix sac, sinó indicar on hi és qui es posiciona contra el Bloco.

Quatre suggerències per al sentit comú. Per Francisco Louçã.

Article publicat originalment al diari “Expresso” i republicat a Esquerda.net

"Cinc anys cansen un govern, la qual cosa és imprevisible, però ara no és el moment d’ajustar comptes. Portugal no necessita maniobres que ens desvien de l’essencial."

 

Els senyals d’aquests dies són més que contradictoris. Al continent, el PS acusa un partit de no saber trair a l’esquerra; a les Açores, pareix estar buscant una aliança amb el CDS. Al Parlament, el primer ministre dóna per fet el vot d’un altre partit que garantiria l’aprovació dels pressuposts, però això no li impedeix prodigar reverències que el minimitzen, és tan infantil. Així, s’arrisca a un joc perillós per a la votació final: o obté el vot, exhibint una aparença de subordinació que és una injustícia històrica per al PCP, o el porta a rebutjar eixe acord i destrossa la seua narrativa sobre la convergència empresarial. Una relació a què no hi ha un perdedor no és una aliança.

 

En tot açò hi ha particularitats de caràcter emocional que escapen a la raó i que semblen emergir de catacumbes de greuges seculars, però que no són una sorpresa per tot aquell que recorde la campanya electoral de fa un any. A més, cinc anys esgoten un govern, com és comprensible, però ara no és el moment d’ajustar comptes. Portugal no necessita maniobres que ens desvien de l’essencial, posat que estic convençut que hi ha una solució per cadascun dels quatre punts destacats del conflicte entre el govern i l’esquerra. Per això, estimats lectors, aquest text són uns apunts enfocats al remei que s’ha de trobar.

El tabú financer

 

És particularment evident a les últimes dècades de política nacional que el PS, partit central i més durador al govern, considera que hi ha dues àrees tabú on està permés un acord amb l’esquerra: la referent a les lleis laborals, zona exclusiva d’acord per a les patronals, i aquella de la gestió de les normes financeres, reservada als accionistes bancaris i als seus advocats. Cap d’aquests tabús fou mai tractat i les desastroses vendes del BANIF i del Novo Banco ho demostraren, com també el reforçament de les normes de la Troika a la legislació laboral. Ara que aquests assumptes estan sobre la taula, es podria pensar que tots són murs infranquejables per al govern. Sí i no. El govern no acceptarà, per raons ideològiques i d’aliança social, canviar el primordial d’aquestes àrees. Però, encara així, podria trobar solucions viables per a fer viable un acord sobre els pressuposts.

 

Pensem en el cas del pagament a Lone Star l’any 2021. Després de la revelació de les vendes amb un descompte de centenars de milions d’euros, i sense haver vist encara l’import de les comissions per aquestes operacions i qui les va rebre, és impossible que l’esquerra accepte el pagament d’eixa pèrdua. Sabent que el Parlament aprovarà la suspensió de fons fins a l’auditoria del Tribunal de Comptes, el govern té una solució raonable: retirar el pagament pel Fons de Resolució d’aquest Pressupost i, si el Tribunal ho confirma posteriorment, gestionar-lo aleshores amb un Pressupost complementari, que s’aprovarà amb la dreta (si l’auditoria ho rebutjara, no cal dir que l’operació cauria). És prudent fer-ho, ja que és possible que necessite aquest complement, en qualsevol cas, si Lone Star requereix més diners (i el govern ho pagarà). L’esquerra tindria ara el seu avantatge i no hi hauria raó per a oposar-se al Pressupost 2021 en aquesta matèria, després votaria en contra del complement, deixant al govern la responsabilitat de buscar la majoria quan arribe el dia del pagament, a maig.

 

El tabú laboral

 

El govern deixà clar que no acceptaria moure’s dins les regles de la Troika, però hi ha dues àrees a què difícilment es pot rebutjar un canvi. La primera és la de l’expiració dels convenis col·lectius, que ha permés a les associacions d’empresaris destruir els contractes que volen. Ara, el Primer Ministre està d’acord en que aquest principi és injust. Al debat pressupostari, digué, en resposta a Os Verdes: “La garantia que donàrem protegeix a tres milions de treballadors amb la moratòria de la finalització dels convenis col·lectius que asseguren la protecció durant dos anys, evitant que els treballadors siguen forçats a renegociar la contractació col·lectiva a una situació de fragilitat i que, a una situació de crisi, veja la seua posició de negociació reforçada per a mantenir el diàleg social i la negociació”. Es dóna que les dades del govern indiquen que la mesura cobreix 46 mil treballadors, i no a tres milions, però eixa inflació s’explica per l’entusiasme a l’oratòria. El que importa és l’argument: si el termini de finalització debilita la part més dèbil, per què es restaurarà com una guillotina en dos anys? En denunciar la injustícia, el govern està mostrant que en aquest assumpte podria revocar-la, arribant a un acord amb l’esquerra.

 

Un altre punt en què seria possible un acord d’aquest tipus és la duració del període de prova [del personal sanitari]. És una qüestió delicada per al PS, ja que havia proposat duplicar eixe període per als jóvens, no obstant fora més tard rebutjat pel Tribunal Constitucional i imposat després per a tots. Però el Tribunal està reconsiderant el tema de nou i es sap que molts jutges tindran reserves. Aquesta regla promou la desqualificació i rotació laboral, pel qual és una forma de degradar l’economia i perjudicar els jóvens. No veig cap motiu pel qual el govern no haja d’estar d’acord amb l’esquerra en aquest assumpte.

 

La prioritat SNS

 

Crec, per tant, que el govern tindria una solució, per formal que siga, per a l’embolic polític de Novo Banco, i que el sentit comú recomanaria un acord per a la fi del termini de venciment i la reducció del període de prova. Encara hi haurà altres qüestions, però les que considere que cristal·litzen especials dificultats són aquelles del suport social de l’emergència i la contractació de professionals per al NHS. És possible que aquests assumptes siguen encara més difícils de tractar que els anteriors. No em referiré ací a la qüestió de la condició dels recursos o la inclusió d’autònoms o treballadors precaris al suport de la pobresa, encara que assenyale que el govern ja ha cedit a diverses ampliacions de l’univers protegit, encara es nega a canviar les condicions estructurals, on es troben alguns dels principals embussos.

 

No obstant això, l’SNS és la qüestió més important de totes, perquè la pressió és gegantina i pot augmentar en els pròxims mesos. El govern era, a més, sensible a la necessitat de comptar amb més professionals l’SNS, i fins i tot abans de la pandèmia, acceptà que en faltaven com a mínim 8400. No ha complit el seu compromís de contractar-los, el que sense lloc a dubtes pesa sobre la desconfiança en les negociacions, però potser siga ara el moment just per a prendre’s cura del futur. I si tothom estava commocionat per l’agressivitat al debat parlamentari sobre l’NHS, vaig notar bons senyals d’esperança de solucions: els ministres no argumentaren que hi haja menys metges ara que ja a gener, quan va arribar la pandèmia a Europa (únicament demanaran que es facen els càlculs el pròxim gener). El primer ministre està més relaxat amb relació als fets, insisteix triomfalment en què hi ha més metges, no obstant al portal de l’SNS se’ns mostren les xifres exactes: a finals de setembre hi havia 918 menys que a gener. Després, a octubre, es realitzà un concurs de metges de família, on s’inscriviren 284 (de 435 places ofertes); i hi ha un concurs per concloure per als que acabaren la seua especialització (911 places, però la majoria d’elles són persones que ja estan a l’NHS). Així, arribàrem a la fi de l’any amb menys metges que al principi. És la qüestió clau de l’NHS. Sense metges i altres tècnics, els hospitals s’aturen.

 

La solució no es troba al programa del PS: carreres atractives i condicions exclusives. Només així hi haurà més metges. Seria un bon acord per al PS, compliria el seu compromís; de fet, el mateix que el de tota l’esquerra. Semblarà insòlit que no aplique el seu programa, que té la resposta estructural a una dificultat estructural. Si bé açò s’està convertint en el principal obstacle, el sentit comú que l’emergència aconsella portaria a posar els pressuposts al servei de l’SNS. Si Costa es negara, viurà com un fantasma cada dia de 2021 i, sempre que es tanquen unes urgències, serà recordat com aquell que no va voler els mitjans per a buscar als metges necessaris.

 

El govern mostraria saviesa en convergir en aquests assumptes, formant una majoria parlamentària per a aquest pressupost. Per tant, és possible arribar a un acord sobre aquests quatre punts. Crec que només cal el desig d’eixir d’aquest pantà de querelles i proposar les mesures que alçarien al país a la situació d’emergència. I això hauria de ser el més fàcil.

Teresa Garcia Molina

Politòloga per la UV. Membre del consell editorial d'Agon

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas