Entrevista a Anselm Bodoque

«El valencianisme polític ha tingut un discurs molt adreçat a la comunitat lingüística valencianoparlant que havia sigut històricament majoritària i ha estat dràsticament reduïda en les últimes dècades, té molt de discurs defensiu per tractar de conservar els usos lingüístics d’una comunitat humana en transformació molt intensa.»

 

 

Anselm Bodoque va ser professor de moltes de nosaltres durant la nostra etapa universitària. Va impartir-nos lliçons d'història del pensament polític i de fonaments de la Ciència Política. Per a molts dels membres d'Agon, Anselm forma part d’una sèrie de professors i professores irrepetibles, que feren que enmig d’un grau amb poca sensibilitat pel pensament crític, ens sentirem motivats per estudiar, pensar i actuar. Ell és doctor i professor de Ciència Política a la Universitat de València, especialitzat en la investigació del comportament electoral i de les polítiques públiques. Ha escrit diversos llibres com "Les polítiques lingüístiques dels governs valencians" i és coautor dels llibres "Nació i identitat. Pensar el País Valencià” o “Poder i llengua”. En aquesta entrevista, que es va realitzar fa ja un temps llunyà on no vivíem la nova normalitat generada per la pandèmia, parlàrem amb ell d’una gran varietat de temes que van des del pensament polític fins les qüestions relatives a la llengua i les polítiques lingüístiques, passant per tota una sèrie d’anàlisis de conjuntura política. 

Agraïm a Anselm que haja actualitzat l’entrevista amb els temes més candents del nostre present. 

Entrevista a càrrec de Xavier Calafat i Joan Fuertes

I Bloc. Al voltant del pensament polític clàssic i la seua actualitat

 

P: Maquiavel es una referencia imprescindible del pensament polític, els seus estudis sobre el poder i la forma de govern segueixen sent imprescindibles per entendre l’actualitat. Si podem dir que hi ha un Maquiavel més republicà (Discursos de la I dècada de Titus Livi) i un més “maquiavèl·lic” (El Príncep), quin diries que ha estat el que ha primat dintre de Podemos, un partit els dirigents del qual s’han caracteritzat per estudiar amb profunditat a aquest autor?

 

R: Em fa la impressió que Podemos va ser molt més republicà en l’origen, tot i que en eixe moment el llibre que més citaven alguns dels seus dirigents era El Princep. Crec que estaven més prop del Maquiavel dels Discursos. En dos sentits. En primer lloc, perquè tenien la idea que el que és essencial en la batalla política d’una societat és com es gestiona el conflicte, sempre en favor uns interessos concrets i determinats. En segon lloc, perquè volien ampliar l’espai de l’acció política i del que podia ser tractat políticament, i deixar enrere la cotilla que havia acabat construint el mite de la Transició, que deixava fora del sistema polític cada vegada més gent. En eixe doble sentit, crec es pot dir que en l'origen seguien al Maquiavel dels Discursos de la dècada de Titus Livi. Ara bé, crec que, en el centre de poder de Podemos, la filosofia profunda d’acció política que domina és més leninista que maquiavel·liana, i, fins i tot, sembla haver-hi un cesarisme creixent.

 

L’antiga Grècia continua apareixent en l’actualitat com el punt de partida de la democràcia. La imatge de l’Atenes democràtica i assembleària ha estat estudiada freqüentment per diverses corrents del pensament polític. En aquesta línia, el sociòleg Moreno Pestaña ha publicat un llibre que es diu Retorno a Atenas on es demana com reinventar les institucions d’aquella democràcia (com l’Assemblea o el sorteig) i fer-les operatives hui en dia. Que en penses d’això?

 

No és que no tinga raó de ser moltes de les qüestions crítiques que planteja aquest autor respecte les democràcies actuals; però no crec que les societats de masses contemporànies puguen organitzar-se com la democràcia atenesa i, encara més, si analitzem en tota la seua extensió la democràcia d’Atenes, hauríem de fugir de tota idealització i recordar que era una democràcia per a una minoria (15% de la població) reservada per als homes lliures d’Atenes, que deixava fora els forasters, les dones i els esclaus i que es basava en el colonialisme, el control comercial del Mediterrani, un patriarcat duríssim i l’esclavisme.

 

Deia Oscar Wilde que el socialisme demanava moltes vesprades lliures; és a dir, la democràcia i la igualtat demanen molt inversió en temps i els temps és un recurs limitat i molt desigualment repartit; perquè no hauríem d’oblidar que la vida de les persones depén, com diu l’ecofeminisme, d’unes bases materials simples i determinats: som éssers vius que necessitem atenció, alimentació, vestit, residència i energia per a viure, i això demana treball, temps i interrelació amb els altres. Si no igualem el temps disponible i establim sistemes d’interrelació i participació política primària i directa serà difícil usar ara aspectes de la democràcia grega amb un mínim de valor i de sentit.

 

“Deia Oscar Wilde que el socialisme demanava moltes vesprades lliures; és a dir, la democràcia i la igualtat demanen molt inversió en temps i els temps és un recurs limitat i molt desigualment repartit; perquè no hauríem d’oblidar que la vida de les persones depén, com diu l’ecofeminisme, d’unes bases materials simples i determinats”

 

En qualsevol cas, em fa la impressió que les democràcies actuals van en un sentit radicalment contrari en aquests moments. La desigualtat social i l’obsessió pel productivisme i les dinàmiques de l’autoexplotació del neoliberalisme, deixa poc de temps per a la interrelació directa humana i per a la participació constructiva i la confiança col·lectiva. A més, crec que tendim cap a un buidament de la democràcia liberal, que redueix la democràcia a un procés electoral de rendiment de comptes molt formal i general, a una pèrdua de representativitat real dels parlaments, a un pes creixent dels poders econòmics i a un trencament de la cohesió comunitària; tot això implica una pèrdua de valor representatiu, d’imaginaris col·lectius mínimament compartits i de la pèrdua de l’element idealment igualitari que subjau en tota concepció de democràcia. Per desgràcia, crec que la temptació d’evolucionar cap a solucions autoritàries, il·liberals o postdemocràtiques és un risc al que haurem de fer front cada vegada més. Ho hem vist  en els últims mesos i ho veurem més quan la crisi mediambiental es faça evident. Votarem per a legitimar un poder polític cada volta més devaluat en la mesura que el poder no el tindrà la política. Fins i tot elements positius, en un primer moment, com els sistemes de transparència i les institucions de control ètic de l’acció política, poden acabant servint per a buidar la política de voluntat transformadora i política, i convertir-la en gestió apolítica i reproductora de l’statu quo per persones que han fet de la política una forma de vida, però que ja no són subjectes representatius i transformadors.

 

Però per què tantes generacions de pensadors s’han emmirallat en ella per pensar el seu present? Què té Atenes?

 

És la primera experiència d’autogovern, tot i que en termes socials era limitat. Limitat perquè, com he dit, excloïa la immensa majoria; però autogovern que vol ser igualitari i general per a tots els homes que formaven la comunitat política atenesa i que, en els moments àlgids del sistema, participaven en totes les dimensions de l’acció política: en la pressa de decisions, en l’execució de les decisions, en la justícia, en la gestió econòmica. No hauríem d’idealitzar la democràcia d’Atenes, és cert; però tampoc hauríem de negligir el seu valor i el que va tindre d’experiència igualadora i d’instrument útil per a formar de manera cívica una comunitat política per a poder autogovernar-se.

 

Amb tot, la qüestió primera de tota democràcia és delimitar qui forma part de la comunitat política, que mai és la totalitat de la població d’un lloc, i quina és la seua capacitat de participació política i de ser protagonista de l’autogovern col·lectiu. Curiosament, llegint la democràcia d’Atenes, Moreno Pestaña proposa ampliar la comunitat política i de manera paral·lela augmentar la participació directa de la ciutadania seguint les lògiques de la democràcia atenesa en el període daurat; i llegint Atenes, hi ha autors que redueixen la comunitat política i decidir políticament només a una minoria adequadament formada, mitjançant formes de democràcia representativa més o menys participativa: només cal veure les tesis de Brennan.

 

Siga com siga, en tota concepció de democràcia hi ha, de vegades molt devaluats, components igualitaris, d’autogovern i de reconeixement de la diversitat de la comunitat política. I aquests components generen tensions i no poden ser ignorats. Eren presents a Atenes i en són ara també. I són aspectes profundament contradictoris i en conflicte amb la lògica del capitalisme neoliberal que és  uniformista, contrària a la diversitat vital, accentua les desigualtats socials, destrueix del medi natural i situa el poder econòmic per damunt del poder polític, al qual subordina, i buida de sentit, d’aquesta manera, el valor de l’autogovern i de la democràcia. No deixa de ser paradoxal que el gran mitjà de comunicació del neoliberalisme, The Economist, un setmanari d’una qualitat tècnica i analítica notable, publique un dels índexs referencials del nivell de la democràcia de major influència en el món.

 

Hi ha una escola de pensament espanyola que s’ha aglutina en torn a la revista Sin Permiso que ha fonamentat les seues línies d’investigació al voltant del republicanisme. Toni Domènech, Daniel Raventós o Maria Julia-Bertomeu, entre molts altres, pensen el socialisme com a hereu de la democràcia plebea francesa o fins i tot àtica. És possible pensar el socialisme així?

 

Crec que no hi ha moltes altres alternatives. Les solucions igualitàries en matèria social han de tenir un suport popular, plebeu, molt fort. Estic molt d’acord amb les tesis que Toni Domènech exposà a L’ Eclipsi de la fraternitat, un dels llibres més desconeguts, per desgràcia, i que hauria de ser de lectura obligatòria i atenta. No hi ha un altra si volem construir una societat mitjanament equilibrada i mitjanament integradora, l’única solució al meu entendre, passa per anar en una direcció inclusiva en la dimensió política i en la dimensió social. Ara bé, com afirma Jorge Riechmann, haurà de ser un model d’organització que federe diversitats i no impose uniformitats. Qualsevol altra solució exclou la política, divideix socialment i empobreix en termes econòmics. I tot això buida de contingut la política i fragmenta la societat. Ara bé, necessitem incloure també la dimensió vital primària, mediambiental. Cal una democràcia social, republicana, col·lectiva i ecologista que oblide el creixement econòmic com a objectiu, reformule la idea de progrés, i que entenga que el decreixement és una urgència i la base per a recuperar una comunitat política autoconscient, llibertària i autogovernada.

 

“Crec que no hi ha moltes altres alternatives. Les solucions igualitàries en matèria social han de tenir un suport popular, plebeu, molt fort. Estic molt d’acord amb les tesis que Toni Domènech exposà a L’Eclipsi de la fraternitat, un dels llibres més desconeguts, per desgràcia, i que hauria de ser de lectura obligatòria i atenta”

 

Però, les posicions dominants estan en un altre lloc. Vivim moments en què, fins i tot, l’exaltació d’això que anomenem Estat de Dret s’utilitza com un element més que buida la política. La profusió de normes i de lleis acaba confonent sovint la gent, fent guanyar els que tenen bons equips d’advocats i un tracte permetent en la judicatura. Tampoc és bo que la judicatura, un poder polític sense legitimitat democràtica directa, legisle de facto de manera indirecta i prenga cada vegada més decisions que corresponen als poders executiu i legislatiu. I encara ho és menys que la judicatura utilitze cada vegada més arguments polítics/partidistes per a fonamentar decisions judicials.

 

Només amb uns poders executius i legislatius forts, amb un interés col·lectiu elevat per la política , i amb l’assumpció de la pluralitat constitutiva de les societats i des del respecte als drets de les minories i dels límits físics del medi natural és possible pensar en un socialisme democràtic profund. Cap projecte democràtic digne d’eixe nom és compatible amb cap mena de solució totalitària i omnicomprensiva de la societat. El problema és que la socialdemocràcia antiga i la nova socialdemocràcia,  i, les seues variants del primer món i del segon món han perdut totes les batalles contra el neoliberalisme, la darrera durant la crisi de la Gran Recessió. Ara, dins dels marges de la política majoritària i dominant, si més no, en el primer món, no hi ha posicions alternatives mitjanament construïdes. I les que hi ha, en els marges del sistema, els diversos ecologismes transformadors són minoritaris, dispersos i poc atractius per a la majoria.

 

Sobre la Il·lustració i les institucions que van ser pensades arran de la mateixa, com l’Estat de Dret, la divisió de poders o el sufragi universal, cert marxisme les va clarificar com burgeses i va declarar la necessitat de superar-les. Fernández-Liria i altres autors han pensat aquestes conquestes com separades de la modernitat capitalista. És possible separar modernitat capitalista i Il·lustració?

 

No, absolutament no, si parlem de la Il·lustració dominant i que arriba als nostres dies. Hi ha autors, que assenyalen que podria haver hagut un humanisme diferent al de Bacon i Descartes, si hagueren seguit el pensament de Montaigne o d’Erasme. Potser tinguen raó. Però la història no va ser així i mai no sabrem com podrien ser ara les coses d’haver-se seguit altres camins. Es va imposar una idea de progrés unida a la creença en el creixement econòmic il·limitat, a la subordinació de la naturalesa als interessos dels humans i es va afirmar el domini dels pobles no occidentals, de les dones i de tots els grups humans subalterns occidents i això està íntimament unit, per a bé i per a mal, al capitalisme i a tots els sistemes que s’han dit alternatius al capitalisme i que veuen o han begut de la idea il·lustrada de progrés. Una altra cosa és que sobre la idea de progrés i de creixement poden haver moltes lectures, i, de igual manera, podem considerar que ni la modernitat ni el capitalisme han sigut formes uniformes ni interpretades de la mateixa manera al llarg de la història.  

 

Entenc els intents de rellegir i resignificar els valors de la Il·lustració al marge del capitalisme; però, el cert és que la Il·lustració que ha estat dominant naix en un moment en que s’estan posant les bases del capitalisme en part de l’Anglaterra del segle XVIII i després han anat de la mà, en la seua expansió arreu del món. Dubte que puguem dir que aquests dos fenòmens siguen contradictoris.

 

A més, la Il·lustració és una concepció intel·lectual que porta incorporada una concepció apocalíptica, de final de l’evolució del món després d’una dinàmica de llarg termini de creixement del coneixement i el desenvolupament humà. I l’ànsia expansiva és consubstancial al capitalisme. Com cristianisme, la Il·lustració creu en un final de l’evolució de la història humana i en un sentit i una finalitat última de la humanitat: l’emancipació humana gràcies a la llum del coneixement. Per això, la Il·lustració dominant, a més de no ser contradictòria amb el capitalisme,  és a la base del marxisme i és indestriable dels intents que ha hagut de socialisme, que no poden ser considerades propostes antil·lustrades. I fins i tot projectes totalitaris nazifeixistes abeuren també, esbiaixadament, en algunes de  les aigües de la Il·lustració.

 

Segurament el problema està en que hauríem de revisar a fons la idea d’Il·lustració i la idea de progrés. Caldria començar a pensar que la “religió del progrés” és un error. En aquest sentit, estic bastant d'acord amb les aproximacions de John Gray, des de perspectives liberals, que tenen una mirada crítica cap a la idea de progrés i les diferents concepcions de l’apocalipsi, del final feliç de la història humana, que se’n deriven. I també em semblen encertades les crítiques a la Il·lustració dominant i a la idea de progrés que es fan des de l’ecosocialisme i l’ecofeminisme. De fet, o acabem amb la religió del progrés o la crisi civilitzatòria en què estem immersos tindrà unes conseqüències més descontrolades.

 

Cal trencar amb qualsevol idea de fi de la història i d’arribada d’una societat perfecta i feliç. Són concepcions infantils i que han generat una violència immensa. Hauríem de retornar a Maquiavel. És a dir, hauríem d’entendre que no hi ha un final feliç i que les societats viuen en conflictes permanents, la qüestió doncs és, com dèiem abans, com es gestionen els conflictes, com integrem en la comunitat política a persones molt diverses, i no somniar que és possible acabar amb tota mena de conflicte.

 

Estem molt acostumats a lectures des de l’esquerra i des del neoconservadurisme molt simplistes de la vida humana. En tots dos casos, hi ha hagut la idea que la història avançava en direcció al progrés (entés de manera molt diferent en cada cas) i que tard o d’hora s’arribaria al món final i feliç. Fukuyama va escriure un llibre amb un títol que parlava de la fi de la història i que va ser profusament utilitzat pels neoconservadors als Estats Units per a proclamar el triomf de la democràcia dels Estats Units arreu del món: la seua consideració del final de la història. Una idea inconsistent, com va demostrar el seu fracàs a Iraq o amb l’avanç econòmic i geopolític de Xina. De nou Maquiavel és més clarificador: a voltes avancem i a voltes retrocedint; depén. Depén de quines aliances tens, depén de la correlació de forces, depén del moment històric, de capacitat d’entendre la complexitat del món en cada moment. I segurament depén, de manera decisiva, de la quantitat de recursos energètics de què disposes. La política és una lluita permanent, sense final. I, en la lluita política, tindre la raó, la “veritat” o uns principis morals superiors no determina el resultat, contràriament al que afirmen els moralistes. Podem fer societats millors; però dependrà de la nostra capacitat per a gestionar els conflictes. Açò es el realment important i el més difícil d’assumir (i de fer) perquè la història no té cap sentit ni finalitat per molt que els contes de fades del progrés afirmen el contrari.

 

A més, aquesta “religió del progrés” ha ignorat radicalment els límits físics del planeta i ens ha dut a un moment històric crític. El pitjor dels negacionismes és pensar que el nostre món és il·limitat; però en termes col·lectius la immensa majoria dels 7.800 milions d’habitants del planeta vivim negant que la Terra és limitada. Aquesta limitació cognitiva fa que cada vegada siga més possible que, en les pròximes dècades, més prompte del que pensem, hàgem de fer front a un col·lapse socioecològic general a causa del canvi climàtic i l’esgotament dels recursos energètics fòssils.

Se sol presentar la teoria dels “checks and balances” i el federalisme de Madisón com a principis constituents de la democràcia nord-americana. És curiós com els pares fundadors de la I República Espanyola van escriure, al pròleg de la futura Constitució (que mai es va arribar a aprovar) que es declaraven hereus d’aquest pensament federal i contraris al centralisme jacobí de la revolució francesa. Estaries d’acord en que a Espanya els moviments populars, revolucions, i les revoltes s’han donat en clau federal o descentralitzant?

 

Crec que hauríem d’entendre que Espanya com estat-nació contemporani es construeix sobre un nucli de poder profundament conservador, per no dir reaccionari, cortesà i ubicat a Madrid, al voltant de la monarquia, i que duu a terme una estratègia al llarg del temps per conquerir el control del territori, subordinar les elits locals i accedir als recursos humans i econòmics i a la riquesa de les perifèries (incloses durant bastant temps les colònies i les regions castellanes) en benefici principalment propi. I ho fa sobre bases molt poc democràtiques en comparació a altres processos de construcció nacional i amb reaccions enormement dures, i sovint violentes, contra qualsevol intent que pose en qüestió el control de poder real i l’usdefruit per una casta del gruix dels excedents per aquest grup conservador central i els seus aliats perifèrics: va passar en el Sexenni Democràtic i la I República, en la II República i després dels anys huitanta del segle passat i fins i tot amb els tímids intents federalitzants del PSOE de Zapatero.

 

Sempre tenim problemes per a fer front als problemes polítics nuclears de manera democràtica i quasi sempre domina la lògica impositiva i autoritària. Per exemple, passa amb el problema català o amb el tema de la monarquia: en els dos casos, hem estat incapaços de resoldre mitjançant lògiques democràtiques mínimes. Ni tan sols tenim una cultura política que castigue radicalment tota interferència de la Corona en l’acció política (com és el cas anglés o dels Països Baixos). A Espanya, el rei té una autonomia política i una capacitat d’interferir en els assumptes polítics impensable en les monarquies parlamentàries democràtiques i, a més, ho ha fet de manera esbiaixada, situant-se sempre en posicions autoritàries i conservadores. L’estranya abdicació del rei com a cap dels exèrcits davant la cúpula militar el 4 de juny de 2014 o la declaració pública del 3 d’octubre de 2017, en són exemples de pràctiques injustificables. Això va en detriment de la monarquia, que és la clau de volta del sistema polític sorgit en la Transició. Ara encara no hi ha alternativa consistent a la monarquia; però aquesta monarquia amb autonomia política no té massa futur.

 

Però tornem a la construcció nacional espanyola. Aquest Madrid oficial que configura un entramat de poder que interrelaciona elits institucionals, empresarials, funcionarials (incloent-hi, a més dels cossos d’elit funcionarial, les cúpules militars, policials i judicials) i polític ha acabat conformant una cultura i un sistema de relacions creuades que cohesiona i unifica les posicions de la majoria d’aquesta elits, que han entés que Espanya havia de ser una nació estructurada d’acord amb els seus interessos, amb unes jerarquies socials, polítiques i intel·lectuals que no foren posades en qüestió, i amb una única llengua pública (i amb el temps una única llengua familiar) i una forta homogeneïtzació cultural i identitària, limitant l’acceptació de la diversitat a als paisatges i la gastronomia. Això no es corresponia amb la realitat i, per tant, per a fer-la possible calia recórrer al projecte totalitari jacobí i imposar amb violència psicològica continuada, i episodis de violència física, una idea de Espanya sense fonaments materials, quasi religiosa i contrària a la realitat plural de la població espanyola.

 

És per això que el poder de l’estat (el Madrid oficial, que està format per persones de Madrid i de la perifèria) ha estat molt jacobí i continua sent jacobí en essència. Les propostes que han intentat qüestionar aquesta concepció essencialista i jacobina d’Espanya, des de plantejaments mínimament federals o que intentaven respectar la pluralitat i la complexitat d’Espanya, ha estat habitualment perifèrics i han fracassat. Però la voluntat uniformitzadora no ha triomfat, si més no històricament. Amb el final del totalitarisme franquista, hi havia la possibilitat que, com a mínim, en l’esquerra s’obrira pas la idea d’una Espanya basada en la federació (i l’acceptació) de la diversitat, i no en la imposició d’uniformitats. Però crec que no ha anat així. Torres Mora, un socialista molt proper a Zapatero insistia en la idea que els ciutadans espanyols eren majoritàriament d’esquerres, però Espanya (el projecte d’estat-nació espanyol) era de dretes. I caldria afegir que l’esquerra no ha sabut construir un projecte nacional espanyol integrador de la diversitat, respectuós amb els drets iguals de les minories lingüístiques i que desenvolupara una Espanya pluricentral, i no radial i centralitzadada.

 

L’esquerra, majoritàriament ha sigut incapaç d’assumir la pluralitat espanyola i a acabat per a assumir el projecte nacional espanyol de la dreta, que és el Madrid oficial i que empeny continua cap a solucions homogeneïtzadores perquè creu que és el camí per obtindre recursos. Ací a la majoria de l’esquerra espanyola li és d’aplicació, encara que jo no siga gens marxista, allò que deien Marx i Engels que “la ideologia dominant en una societat està condicionada per la ideologia de la seua classe dominant”. És molt trist escoltar els dirigents socialistes d’Extremadura, Aragó, Andalusia o Castella-La Manxa fer discursos xenòfobs, generalment contra Catalunya, cada vegada que tenen problemes interns. Això ajuda a explicar que el jacobinisme essencialista de la dreta espanyola ha penetrat profundament en bona part de l’esquerra espanyola i de les classes populars. Només cal veure els silencis de l’esquerra espanyola o de la dreta democràtica davant la repressió política de l’independentisme o l’entusiàstic “a por ellos” de part de la població espanyola respecte Catalunya, o la incapacitat d’assumir que les altres llengües espanyoles, són tan espanyoles com el castellà. Encara més, tinc la impressió que en els anys de monarquia parlamentària o de democràcia de baixa qualitat, els processos homogeneïtzadors han guanyat en força, acceptació social i legitimitat.

 

En eixa línia, què penses de Pi i Margall?

 

El problema és que com bona part de les propostes alternatives i raonables de construir Espanya, va fracassar i les seues propostes van ser aniquilades per la Restauració Borbònica de 1874. Des d’aleshores la seua figura i la ideologia federal van anar minvant, fins al punt que en la II República la ideologia republicana federal havia desaparegut pràcticament i la influència de Pi i Margall només romania de manera diluïda dins de sectors de l’anarquisme. És un personatge molt interessant; però sense continuïtat. El pensament de Pi i Margall podia haver estat una via perquè l’esquerra espanyola i sectors conservadors hagueren construït una idea distinta de nació espanyola a la del Madrid oficial que em referia adés. La manca de continuïtat parla sobretot de les mancances de les esquerres espanyoles, per assumir la diversitat; i de les impotències de les perifèries per a articular projectes polítics mínimament generals. Hui, sentir a parlar de federalisme el PSOE o Unides Podem fa un poc de vergonya: no s’ho creuen ni ells.

 

Crec que la recerca de la uniformitat ha estat un dels mals endèmics de la construcció de l’estat-nació a Espanya. Potser tinguen raó les reflexions que apunten que hi ha una pulsió d’origen inquisitorial i de la voluntat d’uniformitat religiosa catòlica que impregna també el projecte nacional-espanyol dominant durant bona part de la seua història. A més, la proposta nacional jacobina del Madrid oficial ha estat autoritària, de dominació i jerarquia; i no ha tingut la pulsió d’igualtat i d’alliberament del jacobinisme francés. Per això el projecte nacional espanyol uniformista ha tingut i té tants problemes per a assentar-se en les perifèries, Catalunya i el País Basc, amb identitats pròpies fortes, grans sectors populars aliens al nacionalisme de dominació espanyol i burgesies no suficientment integrades en el projecte estatal. Fins i tot, val a dir que la uniformitat imposada ha debilitat el propi sentiment de pertinença a la nació espanyola. A més, totes les nacions del nostre entorn s’han construït en la lluita contemporània contra potències estrangeres i en el colonialisme del segle XIX i XX. Espanya, després de la Guerra del Francés, anirà perdent les colònies antigues i ha estat immersa en quatre guerres civils, que han generat vencedors i vençuts, exclosos i perseguits, i així és difícil crear una comunitat nacional compartida. Al capdavall, no es genera de la mateixa manera un esperit nacional lluitant contra l’invasor francés que fent-ho contra els carlistes, els catalans, els bascos o els socialistes, comunistes i republicans. Potser per això, la monarquia parlamentària actual ha tingut més capacitat assimiladora i homogeneïtzadora que la violència del franquisme.

 

En qualsevol cas, l’esquerra espanyola, per desgràcia, no ha estat interessada mai per l’obra i la política de Pi i Margall, tot i que potencialment li hauria permés explorar com construir una nació espanyola d’identitats plurals i amb diversitat lingüística plenament reconeguda i igual.

 

II Bloc. Valencianisme i polítiques lingüístiques

 

Quina diries que és la relació entre llengua i Estat? Per què són importants les polítiques lingüístiques?

 

Perquè ens comuniquem, ens definim i ens autoreconeixem a través de llengües. Les llengües són consubstancials a les comunitats humanes. I per tant el poder sempre va unit a una llengua o a unes llengües. Pensem en el sorgiment de les primeres unitats polítiques complexes fa 5000 o 6000 anys amb, per exemple Mesopotàmia. Des del primer moment, el poder polític ha de fer una sèrie de coses molt concretes; com ara controlar, establir un ordre i això li exigeix tenir una policia o un exèrcit al seu servei; i ha d’establir una hisenda mínima que aporte recursos al poder, controlar les possessions pròpies i cobrar impostos que li permeten gestionar i dominar la comunitat i establir una certa jerarquia política. I per a fer eixes dos coses el poder necessita parlar i escriure, ha de comunicar-se i ha de ser entés, alhora que usa el llenguatge com a element simbòlic de domini. Per això, des del moment que el poder comença a codificar la llengua per a comunicar-se, ha de triar una llengua o unes llengües; i quan ho fa no sols tria un idioma, sinó que tria unes formes lingüístiques; és a dir, estableix com s’ha de parlar la llengua, com s’ha d’escriure, quines paraules són correctes, quines incorrectes, etc. I normalment, el model de llengua del poder serà el de les classes vinculades al poder i tindrà un valor simbòlic que el diferenciaran de les parles populars. El llenguatge escrit i codificat naix vinculat a les primeres realitats polítiques complexes per a fer anotacions de propietats, béns i impostos, recollir normes civils i religioses o contar la vida dels poderosos. La llengua escrita naix lligada al poder i, a hores d’ara, totes les llengües codificades són també llengües de poder i dominació. En conseqüència, podem afirmar que, de totes les polítiques públiques, la política lingüística és una de les primeres i més intrínsecament vinculades a l’exercici del poder polític. Sempre hi ha hagut política lingüística i, evidentment, sempre hi ha hagut política lingüística favorable a la llengua amb més poder o a la llengua dels poderosos. Si no ho veiem és perquè és un fet tan habitual i naturalitzat en termes socials, que sembla invisible.

 

Fixem-nos que ací, a Espanya, fins i tot en les comunitats autònomes amb altres llengües oficials, es destinen més recursos econòmics al castellà, la llengua dominant, que no a les llengües pròpies. I això passa també a Catalunya, a Euskadi i, per descomptat, ací al País Valencià. Sentim moltes crítiques dels uniformistes als recursos que costen les televisions autonòmiques en llengua diferent a la castellana, però això és molt poc en comparació amb el que estructuralment costa l’Instituto Cervantes i això mai no està en qüestió.

 

El problema ve de l’assumpció de la ideologia de la jerarquia lingüística, com diu Vicenta Tasa. Entendre que hi ha unes formes de parlar una llengua més elevades i millors que unes altres, i que hi ha unes llengües millor que les altres. El mal de llengua que parlava Jesús Tuson. Així, quan hi ha diversitat lingüística dins d’una mateixa llengua, posem per cas l’exemple de l’andalús i el castellà estàndard, la forma considerada inferior és socialment discriminada, passa a ser bona només per a  acudits i parlar de coses locals. Quan es tracta de llengües diferents, els problemes s'agreugen encara més. Llavors, es pot optar per un model francés, que  considera que les llengües que no són el francés oficial, són llengües que s’han d’eliminar o que representen valors arcaics que superar, que és el que intenten dur a terme a Espanya els uniformistes. O es pot optar per formes de convivència lingüística mitjanament equilibrades com a Suïssa, Canadà, Finlàndia o el Tirol del Sud a Itàlia. El model espanyol està més prop del primer que del segon i, en els últims anys, ha reforçat la posició jeràrquica del castellà. El Tribunal Constitucional hi té molta culpa.

 

En qualsevol cas, en termes generals em fa la impressió que, per desgràcia, una llengua minoritzada necessita un estat mitjanament fort al seu darrere per a tindre possibilitats de sobreviure. De fet, em fa la impressió, però no he estudiat a fons el fenomen, que les minories lingüístiques dels estats multilingües tenen més possibilitats de ser respectades quan són les llengües d’uns altres estats, que quan són llengües estrictament autòctones i no són llengües oficials en estats grans.

 

En la teua tesi doctoral dius estar d’acord amb Albert Branchadell en que l'èxit d’un procés de normalització lingüística depén fonamentalment de la combinació de tres elements: les garanties jurídiques existents respecte al dret a l’ús de les diferents llengües espanyoles, la voluntat dels actors polítics quan governen les institucions, i el comportament i les tendències sobre l’ús i la transmissió lingüística de la població. Les polítiques lingüístiques anteriors (PP i PSPV) no semblen haver sigut eficaces a l'hora de revertir la minorització del valencià i la substitució lingüística. Penses que el Botànic ho està aconseguint?

 

Jo no estaria d’acord del tot amb l’afirmació que feu. De fet, es pot sostenir que van ser unes polítiques, especialment durant els governs del PSOE, que van frenar el ritme de substitució lingüística. Ara és cert que no van frenar ni menys encara revertir la minorització del valencià dins de la societat valenciana. Però anem a pams, la importància d’allò que diu Branchadell, si més no com jo ho interprete en el meu llibre, és que tot depén d’una correlació de forces, al cas espanyol açò vol dir que partim d’un sistema de poder lingüístic on hi ha una llengua de l’estat, el castellà i les altres llengües són sempre subestatals i això es reforça amb una jerarquia jurídica que al final comporta que l'oficialitat de les llengües que no són el castellà, són oficialitats limitades i no completes. A més, d’haver llengües o territoris de llengües espanyoles que són simplement ignorades. Açò ha significat a la fi tota una sèrie de problemes que s’han agreujat amb la interpretació antiigualitària que ha fet el Tribunal Constitucional de les oficialitats lingüístiques.

 

“Tot depén d’una correlació de forces, al cas espanyol açò vol dir que partim d’un sistema de poder lingüístic on hi ha una llengua de l’estat, el castellà i les altres llengües són sempre subestatals i això es reforça amb una jerarquia jurídica que al final comporta que l'oficialitat de les llengües que no són el castellà, són oficialitats limitades i no completes. ”

 

A Espanya, el reconeixement jurídic jeràrquic de les llengües i la política lingüística no està determinat per cap principi democràtic general igualitari; sinó per la correlació de forces que existeix en cada comunitat autònoma. Primer necessites que hi haja un percentatge mínimament important de la població que parli una llengua diferent del castellà, després que hi haja una part de les organitzacions socials i polítiques que defensem l’ús social normal d’aquestes llengües i després que aconseguisquen un estatus de llengua amb oficialitat (limitada) dins de la comunitat autònoma i que, tot això sumat, genere polítiques lingüístiques actives i efectives. per exemple, el valencià/català només es parla en una subcomarca de Múrcia, amb poca població dins de la Regió de Múrcia, no té quasi població ni moviments socials i polítics a favor en aquesta regió i, per tant, ningú no ha pensat a reconèixer-lo legalment i a garantir els drets lingüístics dels seus parlants i menys encara a fer polítiques lingüístiques igualitàries ni de cap tipus. Mirem, a Aragó, la minoria que parla aquesta llengua és més gran, és reconeguda; però com és minoritària dins d’Aragó i no té força política i social suficient no s’accepta l’oficialitat autonòmica de la llengua i les polítiques lingüístiques dominants no s’adrecen a l’extensió de la llengua. Al País Valencià, les Illes Balears o Catalunya el nombre de parlants és suficientment gran per a generar moviments que defensen la llengua i han estat suficientment forts com per a fer que es reconega la seua oficialitat dins de les tres comunitats; però les polítiques públiques lingüístiques concretes (és a dir, la materialització dels drets concrets) dependrà de la correlació de forces en cada moment històric: de quanta gent hi està a favor i quanta en contra. I tot això condicionat pel fet que els parlants d’aquesta llengua com a primera llengua o com a segona llengua són una minoria estructural dins d’Espanya i pel fet que l’Espanya oficial (o madrilenya, en sentit conceptual, no geogràfic) no creu majoritàriament en la igualtat de drets lingüístics ni que totes les llengües siguen igualment valuoses.

 

A més, cal considerar que  les minories lingüístiques són minories estructurals dins d’un estat, i que és difícilment imaginable que puguen arribar a ser mai majoritàries. Una minoria estructural només pot canviar una realitat adversa dins d’una comunitat política en la qual és minoritària si compta amb el suport de grups significatius i rellevants de la població i les elits de la majoria estructural. Això no passa a Espanya. És cert que hi ha sectors de l’esquerra del grup lingüístic castellà que admet la diversitat lingüística com un valor positiu i podrien defensar que Espanya passés a ser un estat amb diverses llengües oficials, i fins i tot pot haver-hi qui defense la igualtat lingüística estricta, polítiques de discriminació positiva per a les minories lingüístiques i la sobirania lingüística d’aquestes minories. Però això és un miratge perquè no arriba a la majoria de l’esquerra estatal espanyola i, sobretot, no arriba a la dreta espanyola de cap manera, ni tan sols de manera minoritària. I no podem oblidar que la dreta defineix què i com és Espanya, qui i com són les espanyoles i els espanyols, quants metres ha de tindre la bandera espanyola, i l’esquerra no hi té cap discurs alternatiu o fins i tot, bona part de la dreta de l’esquerra, si em permeteu el joc de paraules, assumeix acríticament el discurs nacional espanyol de FAES, el PP, Cs o VOX.

 

La garantia dels drets lingüístics de les minories queda devaluada en l’àmbit estatal general i relegada en la materialització concreta a les comunitats autònomes i ja hem vist que això depén de la correlació de forces de cada lloc; és a dir, del pes demogràfic i del suport social i polític a favor de les polítiques de promoció d’una llengua, que no significa tant la continuïtat lingüística d’una llengua sinó el suport social a unes determinades polítiques lingüístiques. En el cas valencià, crec que cal entendre que el PP de Zaplana va fer seguiment de les polítiques lingüístiques del PSOE i que les polítiques del PSOE no eren tan distintes de les que intenta fer ara el Botànic. I això no vol dir que no hi haja intensitats i objectius diferents en cada etapa respecte la política lingüística. M’explique.

 

Les polítiques del PSPV, són unes polítiques amb un suport social relativament baix i amb moltes resistències i limitacions, el que fa que la seua implementació siga molt lenta; però s’havia de partir de la realitat que es tenia, per posar-ho en perspectiva: no hi havia professorat que sapiguera valencià i eixa va ser la primera prioritat durant anys, formar professorat amb competència lingüística, després es podia apostar per sistemes més ambiciosos com l’expansió de les línies en valencià. El que resulta curiós és que el PP, amb Zaplana, podria haver trencat amb tot eixe procés, i tancar les línies en valencià que s’havien projectat al final de l’època socialista;  però no ho fa, al contrari, és amb Zaplana que creixen notablement aquestes línies que va implantar el PSPV. I això, el PP ho fa alhora que redueix l’ús del valencià, que prèviament era minoritari, de les institucions on governa. El PP de Camps, curiosament, utilitza molt més el valencià institucionalment de forma oral, de fet és el primer president que utilitza íntegrament el valencià en un discurs d’investidura, i alhora, amb el PP de Camps, continua perdent força el valencià com a llengua d’ús intern de les administracions i fins i tot el govern de Camps serà el primer que qüestiona l’educació en valencià i intentarà substituir-la per models de trilingüisme, que està pensat per a acabar amb la immersió lingüística i amb els sistemes educatius autonòmics que prioritzen la posició en l’educació de les llengües pròpies.

 

Per a entendre açò, és fonamental situar-nos en la conjuntura política i en el canvi de la dreta espanyola, des del regionalisme lingüístic a l’uniformisme radical. El canvi de la política lingüística del PP ja és present amb la majoria absoluta del PP d’Aznar, però comença a materialitzar-se coincidint en el temps amb el Pacte del Tinell a Catalunya que donarà lloc a l’inici del procés de reforma de l’estatut de Catalunya i a la utilització pel PP de tots els instruments de l’estat contra el nou estatut català. És aleshores que el PP canvia la seua política lingüística i incentiva, on governa i hi ha diverses llengües oficials, el trilingüisme. El PP promourà aquest model lingüístic a Galicia, a Navarra, a les Illes Balears i al País Valencià, i per donar la sensació d’una proposta general també a Madrid; però no el planteja a Aragó, Extremadura, Castellà i Lleó, Múrcia, Astúries o ara a Andalusia. La idea que promou és que l’alumnat sabrà anglés perfectament quan acabe la seua formació obligatòria, i aquesta idea s’utilitza contra el valencià i contra les altres llengües oficials diferents del castellà, és la tesi que hem mantingut Vicenta Tasa i jo mateix en el llibre Poder i llengua. No importa que al final, el nivell d’anglés no siga bo, el que és decisiu és que el valor identitari i el coneixement de les llengües pròpies disminuïsca notablement en la població escolar. Els document de FAES expliquen molt bé aquests objectius.

 

“És aleshores que el PP canvia la seua política lingüística i incentiva, on governa i hi ha diverses llengües oficials, el trilingüisme. El PP promourà aquest model lingüístic a Galicia, a Navarra, a les Illes Balears i al País Valencià, i per donar la sensació d’una proposta general també a Madrid; aquesta idea s’utilitza contra el valencià i contra les altres llengües oficials diferents del castellà”

 

Les polítiques lingüístiques del PSPV-PSOE i el PP no van ser les mateixes; però estructuralment hi ha continuïtats; bàsiques si més no fins que arriba Camps i, a partir de 2006, comença a canviar la política lingüística. Respecte al Botànic. Li passa el mateix que li va passar als governs del PSPV en solitari. I és que no tot el govern, ni tan sols la coalició més compromesa amb el valencià, assumeix d’una forma sincera les polítiques més avançades en aquesta matèria. I, a més a més, els suports socials, tot i ser més grans que fa tres dècades, continuen sent-hi insuficients i l’hostilitat actual de la dreta a tot el que siga política lingüística a favor del valencià ha tornat a ser és absoluta i sense matisos; de fet, en la dreta valenciana ha desaparegut tota mena de vestigi de regionalisme lingüístic, si és que mai va existir. I no és que les polítiques del Botànic siguen especialment maximalistes, perquè només pretenen fer realitat una mínima igualtat de drets per als parlants de les dos llengües oficials valencianes, però tenen molts enemics i els defensor sovint són massa tebis.

 

Al  2003 més del 60% de valencians pensaven que parlaven una llengua diferent del català. En aquest context actors com el GAV encara eren forts. Per què diries que la dreta del País Valencià ha basat el seu discurs al voltant del secessionisme lingüístic?

 

Açò és un fenomen curiós, sobre el qual s’ha opinat molt i s’ha estudiat molt poc, o no suficientment. Les dretes valencianes s’integren sense cap reticència en el projecte nacional-madrileny de l’estat-nació, de manera provinciana. Però tradicionalment és també la dreta qui domina el discurs “valencianista”. La Renaixença valenciana, de la segona meitat del segle XIX, és regionalista (de fet provinciana i s’estén des de València per les comarques valencianoparlants fins a Castelló de la Plana pel nord i fins a Dénia-Xàbia pel sud, i poc més); està dominada pel llorentinisme, cultiva la poesia en la llengua del país, però no pretén la recuperació institucional del valencià i fuig de tota mena de projecte polític identitari i de qualsevol mena d’autonomia política; ara bé, reconeix la unitat de la llengua valencianocatalana. L’imaginari regionalista valencià del llorentinisme està en bona mesura present en sectors importants de la dreta de la ciutat i la província de València que formaren part de la Dreta Regional Valenciana. I la gent d’aquest partit dominarà la Diputació de València i de l’Ajuntament de València després de la Guerra Civil fins als anys seixanta, fins la riuada. Quan ve la riuada i protesten per la desatenció del govern central a València seran fulminats i substituïts per falangistes, que no tenen cap influència “valencianista”. Les autoritats franquistes provinents de la Dreta Regional Valenciana havien presentat el Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València a finals del cinquanta. Les noves autoritats falangistes s’estrenaran incitant les Falles a cremar la imatge de Joan  Fuster, després que publicara Nosaltres els valencians (1962), acusant-lo de “catalanista”. Llavors la dreta valenciana comença a esdevenir antivalencianista.

 

Crec, sincerament, que la història de la dreta està molt poc estudiada. Per què en un determinat moment la dreta trenca amb la seua tradició? Jo tinc l’hipòtesi que ací passa una cosa semblant al que va passar a Navarra després de la Guerra Civil. Un determinat navarrisme, que havia sigut tradicionalment “euskèric”, no perquè parlara euskera, sinó perquè entenia que no es podia entendre la història i el present de Navarra sense l’euskera i el component basc; deriva cap a un regionalisme antibasquista. En un moment donat hi ha una negació d’eixa realitat per molt que la gent es diga Aizpurua o Garaikoetxea. Hi ha gent que té aquests cognoms a Navarra i afirma dir que no té res a veure amb el món basc. Doncs igual ací, et dius Puigmoltó, Noia, Penedés i Girona, i sorprenentment resulta que no tens res a veure històricament amb Catalunya.

 

Però, més enllà del rigor històric, la construcció dels imaginaris polítics i identitaris funciona així: no és una qüestió de certeses, sinó de relats assumits col·lectivament. No estic gens d’acord amb la tesi de Fuster del seu Un país sense política segons la qual el País Valencià tenia una classe dominant (la burgesia valenciana), però no una classe dirigent perquè no tenia voluntat de liderar i fer el país-nació valencià. Crec que ací la dreta, les diferents burgesies provincials valencianes, s’integren del magma espanyol sense cap problema, inclús mantenint diferents formes de provincianisme, localisme i fins i tot regionalisme (especialment en la província de València); però tot això canviarà quan es veja qüestionada i discutida pel nou valencianisme fusterià i antifranquista a partir de 1962. A partir d’aquell moment el discurs dominant de la dreta valenciana serà un anticatalanisme singularment valencià (blaverisme) que té vida pròpia fins a començaments del segle XXI i, posteriorment, després de 2006, per un anticatalanisme espanyol similar al de Madrid o al de Múrcia. És a dir, el que ha canviat és que aquelles banderes que veieu allà, ara són monàrquiques i fa 30 anys haurien sigut majoritàriament quatribarrades amb el blau. Açò és un canvi d’univers mental, d’imaginaris culturals. El blaverisme era un fenomen antivalencià, però responia a certes tradicions pròpies; l’espanyolisme uniformista també és un fenomen antivalencià, però respon a lògiques alienes, és similar ací que a Barcelona, Burgos o Sevilla: és un producte uniforme del nacionalisme espanyol més reaccionari, tot i que siga expressat per VOX, Cs, i la majoria del PP; també és assumit per una part del PSOE i sectors d’Unides Podem. Però el que dic és una hipòtesi, caldria estudiar-ho més a fons.

 

No està el treball de Vicent Flor? El de Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana?

 

Sí, i el treball de Flor és importantíssim per a entendre el blaverisme des d’una perspectiva sociològica. Però crec que són necessaris treballs que expliquen la mutació històrica de les dretes valencianes, si  és que n’hi ha hagut. Els treballs d’Archilés també són molt importants per a veure la integració de la dreta valenciana en el projecte d’estat-nació espanyol; però crec que des del punt de vista històric i, sobre tot, des d’una perspectiva politològica sabem poc sobre com es transforma històricament la dreta, com deixa de banda qualsevol tipus de regionalisme i com és incapaç de construir estructures regionals de representació i liderat. La premsa valenciana, en mans de la dreta econòmica, és d’àmbit provincial, les estructures polítiques partidistes també, les organitzacions financeres i empresarials també, si més no fins la fallida de la dreta econòmica i financera valenciana de tipus especulatiu (CAM, Bancaixa, Banc de València, organitzacions empresarials provincials) a començaments de la dècada de 2010.

 

Les dretes valencianes possiblement siguen majoritàries socialment al País Valencià, però van protagonitzar un fracàs descomunal en el seu projecte econòmic, polític i social. Un fracàs que es mesurable en termes de mala gestió,  incompetència en la gestió financera, fallida econòmica, deute descomunal, destrucció del teixit productiu i financer, agressió al medi ambient, corrupció i malbaratament de recursos públics, i finançament autonòmic ruïnós: el País Valencià és una regió econòmica pobra i contribueix a pagar serveis i béns a altres regions més riques. De fet, malgrat governar la Generalitat Valenciana durant 20 anys seguits, han sigut incapaços de construir un projecte polític coherent i mínimament regionalista. Quan podien no ho van fer; ara simplement no poden. Ni tenen autonomia respecte Madrid, ni han millorat la posició relativa de la Comunitat Valenciana dins d’Espanya i de la Unió Europea. Cada vegada estem més lluny del nord espanyol i més prop del sud, cada vegada ens assemblem més a Múrcia en termes de desenvolupament social i econòmic. I també, potser en termes polítics. La dreta valenciana pot guanyar fàcilment la majoria política al País Valencià; però la incapacitat per a construir un discurs i un projecte valencià de manera positiva i progressiva, que no siga contrari al valencià i a la realitat singular valenciana, li impedeix conquistar l’hegemonia cultural, si més no mentre el País Valencià siga tenint una minoria activa i important de persones que tenen el valencià com a llengua pròpia i primera.

 

“Les dretes valencianes possiblement siguen majoritàries socialment al País Valencià, però van protagonitzar un fracàs descomunal en el seu projecte econòmic, polític i social. Un fracàs que es mesurable en termes de mala gestió,  incompetència en la gestió financera, fallida econòmica, deute descomunal, destrucció del teixit productiu i financer, agressió al medi ambient, corrupció i malbaratament de recursos públics, i finançament autonòmic ruïnós: el País Valencià és una regió econòmica pobra i contribueix a pagar serveis i béns a altres regions més riques.”

 

No sé si és un problema de miopia per part de la dreta valenciana o de simple comoditat. Com a grup social poden assumir que el sistema de finançament autonòmic ens perjudica, que les inversions de l’estat marginen el país, que les infraestructures de comunicació i transports estan pensades a favor de Madrid, de manera radial i que no hi ha bones infraestructures valencianes. Poden pensar tot això i dir-ho i fins i tot fer alguna mobilització puntual i posar-se darrere d’una pancarta. Però els costa molt estructurar-se socialment amb una visió que vaja més enllà de les respectives províncies i, sobretot, no volen cap problema ni enfrontament amb Madrid. Només cal mirar les pàgines web de les organitzacions empresarials valencianes, i a més del monolingüisme castellà, veurem una falta d’ambició estructural enorme. Això és un problema greu perquè comporta una infrarrepresentació i una falta de defensa dels interessos de moltes valencianes i valencians. Per desgràcia, això també passa, potser amb molta menor intensitat en alguns casos, en l’esquerra valenciana.

 

Pareix que al País Valencià aquests problemes polítics al voltant de la llengua si bé s’han reduït, no es pot dir que hagin desaparegut. Així, fa uns mesos vam veure com a les comarques del sud com la Vega Baixa i aquelles que disposen de l’exempció d’aprendre el valencià, van haver manifestacions multitudinàries en contra de l’eliminació d’aquesta exempció. A què es deu aquest fenomen? Com s’hauria d’actuar?

 

En sectors del Baix Segura i del sud del país, l’hegemonia, el discurs dominant, és un discurs molt antivalencià i amb molts elements d’un espanyolisme uniformista. No és d’estranyar que VOX hi tinga els millors resultats electorals de tot el país. Ara bé, acceptant açò, no es pot dir que tot el món del Baix Segura estiga en eixes posicions i que el sud del país siga un territori perdut al que cal abandonar com més prompte millor. Possiblement estem en l’espai territorial on el conflicte lingüístic i el procés de desvalencianització siguen més intensos. Com es canvia això? No ho sé. Però si que sembla clar que els discursos de certa dreta penetren amb facilitat i que l’esquerra en general té molta por a l’hora d’intervenir-hi en aquests temes, i el valencianisme polític té una presència escassa, secundària i no sempre coherent en aquestes comarques. I, clar, si l’esquerra no disputa l’hegemonia, el discurs dominant serà el de la dreta, per desaparició del rival.

 

Jo no veig una solució fàcil, però no crec que la solució passe perquè el Baix Segura s’integre en la comunitat autònoma murciana. És cert que, al Baix Segura possiblement hi haja més relacions humanes amb Múrcia que amb Elx, Crevillent o fins i tot Alacant. I és cert també que, si el sud del país és un territori singular, el sud del sud ho és més encara. Ara bé, no crec que la gent del Baix Segura es considere murciana, i és difícil entendre aquella part del país sense entendre que el Baix Segura ha estat històricament territori valencià tant lingüísticament com políticament,  i que Oriola era al capdavant de la governació històrica del sud del país. Ara bé, tampoc no es pot entendre aquella comarca si ignorem que hi coneix processos de desestructuració urbanístics i migratoris desmesurats durant les dècades de govern del PP, amb localitats que han patit uns dels urbanismes més devastadors del país.

 

A tot cal afegir les dificultats, en un país tan allargassat, de generar una identitat compartida i la poca confiança dels governs de la Generalitat en la descentralització de la gestió autonòmica. Des de València estant, o des d’Alcoi, Elx, Dénia o Alacant, no hi ha hagut polítiques valencianes per al Baix Segura i menys encara fetes des del Baix Segura. Els 40 anys d’autonomia han integrat poc el territori valencià, més enllà de les inèrcies administratives. Pot dir-se que el pes del provincianisme i dels localismes continua  sent enorme. I això no ha canviat significativament amb el govern del Botànic, menys encara amb el Botànic II, que és un govern més dèbil políticament. Hi ha comportaments del Botànic injustificables en el sud valencià, que els membres del Consell parlen en castellà quasi de manera exclusiva quan van a Benidorm, Elx o Alacant, és construir imaginaris desintegradors. Si es renuncia a treballar i a fer polítiques lingüístiques singulars, però fermes, a favor del valencià en el sud el país, tard o d’hora tot el país serà com el sud. M’agradaria equivocar-me.

 

Aleshores, estaries d’acord en què més que una qüestió lingüística, hi ha una fartera de la gent del sud davant de l'oblit sistemàtic que han patit per part de la Generalitat? Antonio Estañ va anomenar açò “centralisme progressista”.

 

Sí, estic d’acord que hi ha un centralisme autonòmic o millor una falta de confiança en la descentralització de la gestió autonòmica i que des de València s’ha prestat molt poca atenció a les perifèries del País Valencià. Si mirem l’origen geogràfic dels membres del govern, sempre hi ha hagut gent de les ciutats de Castelló i Alacant, però sempre han predominat els de València, de manera clara. Ara, amb el govern del Botànic hi ha el Consell el més divers en procedència geogràfica, és la primera vegada que no hi ha una majoria de gent de València; però el centralisme en els departaments centrals de la Generalitat i la falta d’estructures territorials descentralitzades ben organitzades és molt preocupant. Hi ha serveis perifèrics de conselleries que estan col·lapsant. La gestió de la pandèmia dissimula, paradoxalment, aquestes mancances; però les mancances hi són. L’administració valenciana està envellida, centralitzada i molt malament dotada.

 

El problema és més gran. Totes les administracions espanyoles, és igual el nivell que analitzem, estan organitzades de forma centralitzada. Això no és bo, funcionalment parlant. Però aquesta situació es confon amb la competència funcional entre ciutats, quan adquireixen un nivell de creixement demogràfic determinat. Són dos problemes diferents i al País Valencià de manera equivocada  se’ls ha donat una resposta populista: posem una conselleria a Alacant i una direcció general a Castelló. Això no descentralitza res i multiplica els problemes de gestió. Són reaccions de curt termini i poc reflexionades, molt típiques de governs força personalistes i de coalicions poc travades. En comptes d’això, caldria prendre’s seriosament la modernització, l’enfortiment i la desecentralització profunda de l’administració de la Generalitat, redefinint el paper de les diputacions i dels xicotets municipis. I que, de manera descentralitzada, es participara en la vertebració del territori i en la definició de les inversions públiques en les diferents localitats i comarques del país. Pensant, a més, que el futur serà decreixentista.

 

Però, contràriament a això, el centralisme s’ha agreujat amb el cicle de crisis ecosocials que s’inicia el 2008 i adquireix noves formes el 2020 amb la pandèmia Les administracions davant els problemes de les crisis han tendit a concentrar decisions i recursos, ha passat en l’Administració General de l’Estat i a totes les administracions: les administracions territorials de l’administració de la Generalitat no tenen capacitat de decisió i estan en una situació bastant precària. El que hauríem d’intentar és federalitzar internament la gestió concreta, no es tracta de posar conselleries en un lloc o un altre, els serveis centrals poden continuar estant en València; però totes les decisions no han de prendre’s a València i, sobretot, la gestió directa dels serveis no té perquè passar per València. No es poden tindre uns bons serveis públics si no estan territorialitzats i prop de la ciutadania. I això no vol dir ni clientelismes ni manca de control i de rigor en la gestió. Estañ té ací una bona part de raó; però el problema és més general i hi ha qüestions singulars que deriven que les dinàmiques demogràfiques.

 

Què vols dir amb dinàmiques demogràfiques?

 

No se sol tindre en compte políticament i socialment; però jo crec que la qüestió demogràfica és molt important. Solem pensar en termes d’un país estàtic en termes de població. I els països són dinàmics, especialment el País Valencià. La gent del lloc, amb només, posem per cas, tres generacions d’avantpassats d’aquest mateix lloc, és radicalment minoritària al País Valencià. Hi ha molta gent que s’ha assentat en municipis i que prové d’altres localitats, d’altres comunitats autònomes i d’altres estats. Som la gran majoria. Com n’hi ha gent que viu durant un temps per motius laborals i gent que el visita durant uns dies o unes hores. El problema és que les polítiques lingüístiques estan pensades més per a poblacions relativament estàtiques que per a poblacions en transformació i amb dinàmiques interrelacionals elevadíssimes. I les aportacions de gent de fora canvia la realitat lingüística de zones del país i també l’univers identitari.

 

Dos exemples. A Gal·les, especialment al sud d’aquest país està disminuint l'ús del gal·les, no perquè els gal·lesos originaris abandonen la llengua, sinó perquè al sud de Gal·les arriba població anglesa, amb la seua llengua i el seu univers mental. De manera contrària, a la comarca oficialment castellana de Trebiño, l’euskera havia desaparegut al segle XVI, ara quasi el 80% de la població menor de 16 sap parlar aquesta llengua i hi ha un percentatge de població creixent que diu que la seua llengua primera és el basc. Què ha passat? Doncs que gent que ve del País Basc s’ha establit allà. La població originaria d’aquella comarca (que volia ser part del País Basc) s’ha reduït a un 30% de total i la població jove originària és només el 10%.

 

“Cal entendre que això és un fet al que hem de fer front no des de cap mena de sentiment xenòfob, sinó considerant que com a societat, ens planteja reptes importants per a mantenir la cohesió social i política col·lectiva, i, naturalment, per a fer polítiques de multilingüisme integrador, en les que no isca perdent el valencià.”

 

Si et canvia la demografia i introdueix un nou sistema lingüístic i d’univers cultura, et canvia el país. I en bona part del sud valencià i especialment del Baix Segura els percentatges de persones vingudes de fora del país els últims 30 anys és molt gran: la demografia de moltes de les seues localitats ha canviat totalment. Cal entendre que això és un fet al que hem de fer front no des de cap mena de sentiment xenòfob, sinó considerant que com a societat, ens planteja reptes importants per a mantenir la cohesió social i política col·lectiva, i, naturalment, per a fer polítiques de multilingüisme integrador, en les que no isca perdent el valencià. I això és més fàcil de dir que de fer. Les crisis ecosocials actuals generaran nous canvis demogràfics i no hi estem preparats: ni els imaginem.

Seguint per aquest fil, si canvia la demografia i el país, quin paper pot jugar el valencianisme polític per aglutinar identitats tan diferents per a abastar al conjunt del País Valencià i superar la frontera lingüística?

 

Una persona, quan emigra, no abandona el bagatge cultural que porta; però incorpora coses del lloc on ha arribat i crea una nova identitat. La qüestió és què és el que incorpora, qüestions essencials com la llengua o secundàries com la gastronomia. Què pot fer el valencianisme polític? Doncs, partir del principi que no es pot ignorar ni la realitat social ni la realitat política. La major part de la gent del País Valencià tenim un origen foraster; el país del futur necessàriament serà complex i barrejat en termes culturals, de color de pell, creences, i de tot el que podem imaginar, i això és positiu. Ara bé, si volem seguir sent un país valencià, la llengua necessàriament haurà de ser l’element diferenciador i estructurador del futur col·lectiu, i la gent que hem vingut de fora, antics i nous, ens haurem d’integrar lingüísticament. Si no passa això mínimament, aquest país serà una altra cosa. El valencianisme no hauria de recloure’s en els valencians de soca, sinó integrar i transformar-se amb els nouvinguts i amb les seues visions del món. No és gens fàcil, les fronteres lingüístiques són dins de totes les persones; però no hi ha moltes més alternatives. En qualsevol cas, aquesta és una batalla que els pobles minoritzats, com el valencià, tenen moltes més possibilitats de perdre que de guanyar.


Respecte les fronteres lingüístiques, he de dir que l’ensenyament de la llengua les ha fet menys intenses que en el passat. Hi ha molta gent a les comarques de predomini lingüístic castellà que entén i pot usar el valencià. La qüestió és que tenen una identitat lingüística i política diferent a la resta del país. Diluir aquestes fronteres identitàries i lingüístiques serà molt difícil. Tornant a l’exemple de la Vega Baixa, hi ha llibres que parlen com eren aquestes comarques al segle XVII i afirmen que parlaven valencià. Però pretendre tornar a la realitat lingüística del Baix Segura en el segle XVII en aquests moments no crec que estiga en el cap de cap persona. Per tant has de fer política per a la Vega Baixa actual i per a la gent actual que hi viu allà. I aquesta gent també haurà de decidir què vol ser i en quin univers cultural i lingüístic es sent més identificada i si, posem per cas, un dia decidiren ser de Múrcia, no hauria d’haver tampoc cap problema. La voluntat democràtica hauria de prevaler.

 

En un article d’ El Temps Moisés Pérez diu que “la denominada línia Biar-Busot segueix erigint-se com a un mur complicat de superar amb contundència per l'esquerra i, singularment, pel valencianisme. Una franja política que respon a les fractures territorials d'un País Valencià invertebrat dècades ençà. I que malgrat la maduració política i electoral de la força política majoritària del valencianisme, no s'ha pogut erosionar”. Creus que açò és degut al pes del fusterianisme dintre de Compromís? O hi ha altres factors que ho expliquen?

 

No només la línia Biar-Busot, hi ha altres fronteres que encara no s’han superat. La frontera de la Serra d’Irta cap al nord, tampoc s’ha superat i és lingüísticament valenciana. La frontera cap a les comarques castellanoparlants que no plantegen problemes identitaris, com ara l’Alt Palància, l’Alt Millars o el Serrans que són identitàriament valencianes tampoc s’ha superat massa bé. El món rural despoblat és una altra frontera.

 

Crec que ací hi ha diverses qüestions, la primera és que el valencianisme polític té una tradició relativament curta, i el valencianisme nacionalista encara més, si la comparem amb altres moviments polítics semblants. Segona, centrant-nos en el valencianisme nacionalista polític, entenc que té un problema teòric irresolt, ja que afirma implícitament que el País Valencià és una realitat nacional pròpia, singular i diferenciada, i ací rau el problema: si la “nació valenciana” existeix, amb totes les cometes que es vulga, doncs caldrà definir que la diferencia, quin és el seu relat històric del passat i quin projecte de futur té. I a mi em sembla que el valencianisme polític, ni tampoc el valencianisme nacionalista, ha respost bé aquesta pregunta. Ni ho va fer la tradició anterior a Fuster, ni el fusterianisme, ni el postfusterianisme actual.

 

“Centrant-nos en el valencianisme nacionalista polític, entenc que té un problema teòric irresolt, ja que afirma implícitament que el País Valencià és una realitat nacional pròpia, singular i diferenciada, i ací rau el problema: si la “nació valenciana” existeix, amb totes les cometes que es vulga, doncs caldrà definir que la diferencia, quin és el seu relat històric del passat i quin projecte de futur té.”

 

La llengua és un element diferencial nuclear en aquesta tradició política, però la llengua és compartida amb altres comunitats veïnes i no totes les comarques tenen la mateixa llengua pròpia. D’una altra banda, la història del regne medieval i la tradició de les seues institucions d’autogovern també serien elements singularitzadors del país; però les fronteres de l’antic regne de València no són les de l’actual País Valencià i la influència de les tradicions medievals i foral és molt inferior a la de les províncies i el provincialisme nascuts al segle XIX. Així, sobre aquestes bases, la reivindicació geografia i institucions de l’antic regne i la defensa de la llengua pròpia diferent del castellà s’ha bastit el valencianisme polític i el nacionalisme valencià; però ho ha fet amb molts problemes, amb fonaments desiguals i sense qüestionar-se quina mena de relació té la “nació valenciana” amb la “nació espanyola”: accepta que Espanya és una nació no uniforme? (regionalisme i/o federalisme), considera que Espanya es un estat plurinacional? (federalisme i/o confederalisme) o enten que la “nació valencià” ha de ser un estat independent? (independentisme). En la meua opinió, el valencianisme i el nacionalisme valencià encara tenen moltes qüestions per respondre, i no sé si té temps per a contestar-les a totes. Ara per ara, les fronteres dins d’aquest món són bastant imprecises i el debat hi continua obert. Amb tot, cal dir que la immensa majoria de les propostes de reflexió i d’acció política amb perspectiva valenciana, descomptades les iniciatives governamentals, tenen el seu origen en aquestes sensibilitats polítiques. Fora d’aquest univers, la singularitat de la realitat valenciana simplement no existeix o és negada.

 

Però el valencianisme polític ha tingut un discurs molt adreçat a la comunitat lingüística valencianoparlant que havia sigut històricament majoritària i ha estat dràsticament reduïda en les últimes dècades, té molt de discurs defensiu per tractar de conservar els usos lingüística d’una comunitat humana en transformació molt intensa. La pròpia campanya institucional La teua llengua, sempre teua s’adreça principalment als valencianoparlants i els demana que no abandonen la llengua, i està molt bé que no s’abandone l’ús d’una llengua; però això no obvia que, en general, el valencianisme no haja sigut capaç de construir un discurs per a les diferents comarques castellanoparlants, ni haja tingut discurs per a la gent que veníem de fora, que som la immensa majoria del país.

 

El valencianisme i les polítiques lingüístiques van molt lligats. Han servit per mantenir la cohesió de la comunitat lingüística? En part, sí. Per eixamplar-la moderadament? En alguns sectors socials, sí. Però la qüestió és que de vegades s’ha partit d’una premissa equivocada, l’existència d’un poble amb una única veu i una única intenció: els versos d’Estellés (assumiràs la veu d’un poble i seràs poble) no són operatius políticament ni et preparen adequadament per al combat polític. Políticament, aquests versos haurien de ser, més o menys així, ajudaràs a conformar la veu d’una part del poble, i seràs part d’eixa part del poble i, si ho fas bé, podràs aconseguir l’hegemonia o, com a mínim, ser la veu majoritària dins del conjunt del poble o de la comunitat política.

 

Dins del poble valencià, de la comunitat política valenciana, estan en disputa projectes nacionals molt divergents entre si: el nacionalisme espanyol més agressiu i uniformista, el nacionalisme espanyol autonomista, el nacionalisme espanyol federalista d’una certa esquerra, el valencianisme federalista, el nacionalisme valencià federalista i fins i tot els nacionalismes sobiranistes valencià i pancatalà, aquests dos molt i molt minoritaris. Els primers són clarament castellanitzadors, i els altres tenen mirades més amables o clarament favorables al valencià. La qüestió és la força social, econòmica i mediàtica de cada projecte i, ara per ara, les mirades valencianistes són minoritàries dins del poble valencià. Els valencianistes, en el sentit més ample de la paraula que no és sinònima de nacionalistes valencians, anem perdent; però la partida no s’ha acabat.

 

Com es construeix una comunitat política d’aquest tipus sense apel·lar a uns determinats fets socioètnics (com la llengua)?

 

La llengua és el fet distintiu i constructiu de la diferència. Podria no ser-ho, però a Espanya és així i això planteja problemes nacionalitaris importants. Per tant, la llengua no es pot ignorar i ha de ser considerada un fet distintiu bàsic, nuclear. El problema al País Valencià actual, on el castellà és la llengua dominant i predominant arreu del país i, de manera molt especial, i és a més la llengua del projecte nacional espanyol uniformista, és com constituir una comunitat política en la que s’ha de ser capaç de fer possible que totes les persones que hi conviuen coneguen suficientment les dos llengües que es parlen al territori i aquest coneixement reforce la posició de la llengua minoritzada, el valencià. I això s’ha d’aconseguir sent una perifèria amb poc pes polític dins d’Espanya, sense autonomia econòmica i amb una majoria social que en aquests moments només comparteixen parts menors de l’imaginari valencianista.

 

I això ho hem de fer sense essencialismes geogràfics i, sent conscients que, si la gent d’una comarca vol formar part d’una altra comunitat autònoma, hauria de poder marxar. Sabem que fins ara no s’ha fet massa bé. Si no, no estaríem parlant d’aquestes coses. El futur, però, no està escrit; però tot passa perquè socialment, i independentment de la llengua personal de cada persona, el valencià siga usat de manera preferent i la comunitat lingüística valenciana siga mitjanament forta. Si mirem la nostra història, el País Valencià ha estat una terra que ha integrat a molta gent que venia de fora, permanentment. Entre els cognoms valencians, que podríem dir tradicionals, anteriors a la dècada de 1960, hi trobarem un munt de Martínez, de Peris/Pérez, Llorca, Llinares, Navarro, Vizcaíno, Sòria, Dàvila, Terol, Saragossa, Conca. Gent que originàriament parlaria llengües distintes al valencià i que s’hi va integrar socialment i lingüísticament. El problema no és mai la diversitat d’origen, el problema és la capacitat d’integració política i lingüística i la voluntat de futur en comú.

 

Els que familiarment o originàriament som castellanoparlants hem de fer nostre el valencià i aquest procés no pot ser una decisió únicament individual i personal; ha d’estar reforçada de manera social i política. Que els representants polítics deixen de parlar en valencià en determinats contextos socials, econòmics i geogràfics per entendre que són contextos castellanoparlants no és el millor camí, que les institucions valencianes i l’administració de la Generalitat tinga el castellà com a llengua de treball quasi única, i el valencià com a llengua de traducció, també amb el Botànic, és una vergonya i atempta contra els drets lingüístics iguals de les valencianes i els valencians. Aquesta realitat ha de modificar-se si col·lectivament el país vol continuar sent valencià. Clar que les societats diferenciades també es dilueixen i desapareixen.

 

Podem dir que el valencianisme polític ha rastrejat dues fórmules per a obrir-se i arribar a aquests territoris que no tenen tradició valencianista. Una primera seria “A la valenciana” i , ara, hauria estat l'aliança amb Més País. Quin trànsit veus aquí? 

 

Bé, com he dit, jo no limitaria el valencianisme polític a la coalició Compromís. Si més no, si entenem per valencianisme polític mirar d’entendre el món des de la realitat immediata, pensar en propostes i polítiques orientades a millorar la societat valenciana de manera prioritària, autocentrada, no subordinada i solidària, i fer-ho defensant la identitat lingüística pròpia i evitant la minorització social del valencià, si l’entenem d’aquesta manera, el valencianisme no s’esgotaria en Compromís, i podríem trobar valencianisme en partits d’obediència estatal com el PP el PSOE o Unides Podem, tot i que cada vegada amb posicions més difícils i precàries pel procés de centralització i homogeneïtzació dels partits estatals produït en les dos últimes dècades. Amb tot, ara per ara, no podem negar del tot aquesta transversalitat del valencianisme, ni que siga d’una manera molt minoritària en casos com el PP o Unides Podem.

 

Anant a la pregunta. No crec que les coalicions assajades per Compromís en eleccions generals tingueren com a propòsit penetrar en territoris valencians menys favorables tradicionalment al discurs valencianista, sinó simplement millorar els resultats electorals en les generals, unes eleccions on el vot als partits que només actuaven al País Valencia ha estat històricament ínfim. Hi ha, de fet, un altre problema, en les eleccions generals, Más País, Podemos i en bona mesura Compromís són essencialment partits-marca, no partits-estructura.

 

Què vol dir això?

 

Els partits-estructura tenen presència territorial suficientment elevada i això els permet agrupar gent de manera relativament estable i tenen possibilitats de passar les èpoques de mals resultats electorals sempre que mantinguen una mínima representació municipal. Els partits-marca són fenòmens amb presència urbana i les xarxes socials, veuen créixer les expectatives amb facilitat, però no tenen presència territorial més enllà de grups aïllats en les grans ciutats, això fa que quan passa una determinada conjuntura, siguen molt dèbils, no tenen suports locals i igual que creixen, cauen. Aquesta idea de partit-marca i partit-estructura em sembla que ajuda a explicar alguns fenòmens, la por a patir daltabaixos electorals, a no tenir un sòl electoral ferm. Teòricament, si més no, els partits-estructura més forts (PP i PSOE) tenen sempre un sòl mínimament estable.

 

Els partits-marca, no. Poden passar de creure que assaltaran els cels a visitar o consumir-se en els inferns. Ciudadanos, en les eleccions generals i autonòmiques d’abril de 2019 va estar a punt de superar al PP, en les locals de juny va ser doblat pel PP i ara, és un partit sense presència territorial que només aguanta perquè el PP és un partit molt desprestigiat en part de l’electorat conservador i VOX una extrema dreta massa antiga, i no és més que un altre parit-marca. D’haver sobrepassat al PP el 2016, podria haver evolucionat cap a un partit-estructura? Potser, però això no ho sabrem. Per contra, el PCE i EU van passar de ser un partit-estructura, amb presència en bona part del país, després a ser un partit-estructura només en algunes localitats i finalment un partit-marca i, amb l’aparició de Podemos, una força residual i marginal. Sense presència territorial és difícil créixer i estabilitzar-se com a partit. El Bloc Nacionalista Valencià té estructura i presència territorial mínima en algunes comarques del país, però en altres comarques (nord, sud i oest) és un partit-marca. A més, el Bloc, tot i que aporta la major part de la militància de Compromís i dels seus quadres, no ha generat líders dins de la coalició comparables a Joan Ribó o Mónica Oltra o els Mollà d’Elx, tots aquests són d’una formació esquerrana minoritària (IPV) i amb una dinàmica d’actuació més propera a la dels partits-marca.

 

Segurament, les coalicions de Compromís en les eleccions generals de 2016 amb Podemos i de 2019 amb Más País s’expliquen en bona mesura per aquesta pulsió de partit-marca de Compromís en aquells moments; però no podem oblidar que els elements merament electoralistes també hi vam pesar: aconseguir que A la Valenciana fora la formació més votada en les dos eleccions generals de 2016 i que Més Compromís no fora superat en les dos eleccions generals de 2019 per Podemos. En tots dos casos van fracassar en els seus objectius i van devaluar el valor de Compromís com a reclam electoral autònom. I, per descomptat, no van servir perquè Compromís penetrarà estructuralment en territoris on la seua presència històricament ha sigut més dèbil.

 

El Bloc Nacionalista Valencià, l’única formació dins de Compromís amb voluntat d’estructurar-se territorialment i de ser un partit-estructura, ha de fer un esforç i tenir persones organitzades en tots els municipis i comarques del País Valencià, independentment que siguen de predomini castellanoparlant com els Serrans o el Baix Segura, que tinguen una hegemonia socialista general, com els Ports, o que els municipis siguen molt menuts. És una tasca dura i poc agraïda, sobretot en pobles xicotets. Però és l’única manera de ser una força política referencial i mínimament estable, i de competir amb les dos formacions estructura, amb quadres i amb cultura organitzativa més forta: PP i PSOE. Les mancances teòriques i d’extracció social i geogràfica del nacionalisme valencià fan més difícil aquest camí.

III Bloc. Conjuntura política actual

 

Ara parlarem d’alguns temes d’actualitat política, tant del País Valencià com de la resta de l’Estat. El Botànic II ha tingut una reedició amb una nova incorporació al govern per part d’Unides Podem. Tensa o complica més les relacions l’entrada d’un nou actor al Govern de la Generalitat?

 

Potser sí, perquè altera els equilibris i les inèrcies anteriors. Així són les relacions humanes, quan més siguem més riurem i més ens costarà posar-nos d’acord. Però, açò no vol dir que un govern amb una coalició amb més partits no funcione o tinga necessàriament més dificultats. Vol dir que serà fonamental que hi haja diàleg permanent entre els partits membres del govern i entre els seus líders, el president de la Generalitat i les dos vicepresidències. Això va funcionar bé en el primer Botànic i també va funcionar en la configuració de l’agenda de govern i el sistema de prioritats immediates. Al meu entendre, els dos problemes mes greus del Botànic van ser les dificultats per a avaluar objectivament i no de forma partidista les polítiques i la capacitat de gestió dels responsables de les polítiques, sense alterar els equilibris partidistes dins del govern.

 

Em fa la impressió que el segon Botànic es va constituït sense manifestar grans problemes en la definició de les prioritats i l’acció general de govern, després les catàstrofes naturals com la DANA o la gestió de la pandèmia ha concentrat tots els esforços, sense grans discussions internes, malgrat algunes tensions. Però alhora que ha passat això la incapacitat d’avaluació de les polítiques i dels equips s’ha fet crònica. A més el segon Botànic s’ha presidencialitzat més i tot això dificulta el rendiment polític. La gestió de la pandèmia concentra la immensa majoria dels esforços i dissimula que hi ha àrees senceres del govern que necessiten un nou impuls. Finalment, hi ha un altre problema el ritme del govern està condicionat pels congressos interns dels socis de govern i els líders dels partits en el Consell no tenen una posició indiscutible en les respectives formacions. De fet, el primer procés congressual a Unides Podem ha significat una derrota de la candidata defensada pel vicepresident segon del Consell, Martínez Dalmau. Mentre Mónica Oltra té un liderat molt condicionat dins de Compromís, i Ximo Puig en el millor dels casos té una majoria precària dins del PSOE valencià. Són problemes que dificulten la renovació de càrrecs i el funcionament del Consell.

 

De tota manera, els partits del segon Botànic poden tindre èxit si entenen i comparteixen algunes coses. Primer, que pareix mitjanament clar, que durant molt de temps, cap partit de l’esquerra podrà governar amb majoria absoluta o en solitari al País Valencià. Si s'entén açò, els partits del Botànic necessàriament han de ser conscients que han de parlar, entendre’s i col·laborar amb persones de tradicions i identitats que poden resultar estranyes, però amb els quals obligatòriament has de compartir projectes i tindre espais de treball comú. I açò val per a tots. Segon, si s’abandonen les estratègies que consideren que es pot ser la minoria decisiva i, per tant, fer xantatge als altres socis de govern, i es deixa enrere, igualment, el somni de creure que podràs tornar a conquistar l’hegemonia com en els anys 80. L’única forma de que hi haja un govern progressista passa per entendre's i açò no és fàcil, però no és una qüestió del nombre d’interlocutors que participen en els govern, sinó de la cultura de l’acord i la definició de projectes compartits. I tercer i últim, aprendre a superar la cultura del sectarisme, de l’exclusió i del purisme moralista tan habitual en l’esquerra, i abandonar radicalment l’estúpida creença en la superioritat moral de l’esquerra que sovint acaba sent una manifestació de prepotència i elitisme intel·lectual.

 

La qüestió és entendre si vols construir una dinàmica inclusiva o excloent. Entendre l’acció política sobre la lògica de jo tinc més raó que tu, no du enlloc. No es guanya res ni s’avança més per tindre més raó i més “veritat”, sinó perquè parlem, arribem a acords i construïm projectes que tenen sentit i que col·lectivament són mínimanent transformadors. A més, cal entendre que les concepcions de l’acció política excloents i prepotents tard o d’hora es tornen en contra. La batalla política no es decideix mai exclusivament en les elits: com en els escacs, els peons acaben sent determinants en les partides i sovint maten el rei.

 

“Entendre l’acció política sobre la lògica de jo tinc més raó que tu, no du enlloc. No es guanya res ni s’avança més per tindre més raó i més “veritat”, sinó perquè parlem, arribem a acords i construïm projectes que tenen sentit i que col·lectivament són mínimanent transformadors.”

 

Però potser tot el que estem dient està farcit de lògiques del passat. Les crisis socioecològiques en què estem immersos canviaran tots els paràmetres que estem usant i als que estem acostumats.

 

Una de les mesures que va prendre el nou govern va ser la declaració de l'emergència climàtica. En què s’hauria de traduir aquesta declaració?

 

M’heu de permetre ser un poc escèptic. Una declaració d’aquestes característiques pot ajudar a crear una certa consciència sobre els problemes ecològics que tenim entre la ciutadania i influir en l’orientació de les polítiques públiques; però té molt de brindis al sol. Primerament, no crec que hi haja una voluntat decidida d’enfrontar-se a l’actual model de capitalisme fossilista i creixentista. El govern del Botànic no hi treballa en aquesta direcció en cap de les seues polítiques, tot el contrari. En segon lloc, cal dir que, si hi haguera alguna voluntat ferma de treballar d’acord amb el que la declaració comporta, em d’entendre que es fa des d’un govern subestatal d’un país perifèric, d’un primer món europeu en retrocés i a la defensiva.

 

La capacitat d’influència immediata és molt limitada si no es concerta i es fan aliances amb altres regions i estats europeus i de fora de la UE. Podem fer esforços des de baix, des de la societat i els governs subestatals per superar l’emergència climàtica? Sí, per descomptat; però són necessàries menys declaracions públiques i més treball real i una mobilització social forta i aliances suprarregionals i transfrontereres. Si no fem això, només netejarem les nostres consciències; un comportament que té un punt d’hipocresia. Per què? Perquè, hem de ser conscients que no es pot donar suport a una declaració d’emergència climàtica amb una mà i amb la resta del cos afavorir un model de creixement econòmic neoliberal en tots els ordres de l’economia, en el turisme, l’agricultura, la indústria, el sistema de serveis i el model d’infraestructures.

 

No es pot declarar l’emergència climàtica i defensar l’ampliació del Port de València que accelera el canvi climàtic, el consum de combustibles fòssils, destrueix l’espai agrícola immediat i que, com més avancem en el procés de col·lapse ambiental, més inútil i contraproduent es mostrarà. En el futur, el Port de València no anirà a més. No hi haurà energia suficient ni tràfic de mercaderies per garantir el seu creixement il·limitat.

 

En l'àmbit estatal, els resultat de les eleccions del 10-N ha deixat algunes sorpreses. Des de l’entrada al parlament d’una força com Teruel Existe, a la pujada de VOX o el propi acord de govern progressista. Quin balanç es pot fer d’aquestes eleccions? Entrem en un nou cicle polític?

 

Hi ha opinions que diuen que amb l’entrada al parlament de VOX s’obri un nou cicle polític. No ho crec. Em sembla que estem en el mateix cicle que es va obrir al 2011 amb les polítiques d’austeritat imposades per la Troika i que van resultar un gran fracàs. Bona part d’aquest cicle polític ve marcat per la caiguda electoral del PSOE de 2011, deixant un buit polític que va ser ocupat, en part, per Podemos i formacions perifèriques d’esquerra, com Compromís. Després, en 2016, és la dreta que pateix el problema, amb l’aparició d’un partit histriònic i anticatalà, com Cs, i després (2019) amb la definició d’un espai d’extrema dreta més preconstitucional, que moderna, que sempre havia existit en el PP. Hi ha autors que parlem que Podemos és la manifestació del populisme d’esquerra (els rics tenen la culpa de tot), Cs és l’exemple del populisme de centre (els polítics són els culpables del desastre) i VOX és la materialització del populisme de dreta (els immigrants són el problema), i tant Podemos, com especialment Cs i VOX, molt militants contra l’independentisme català. Potser hi haja una bona part de raó; però segurament la qüestió és més complexa.

 

La crisi econòmica de 2008 va debilitar profundament els espais polítics postfranquistes sorgits en la Transició. La polarització política, la corrupció, l’atac del centre a les perifèries, la mala gestió de la qüestió plurinacional, les retallades, la crisi de la Monarquia, la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’autonomia política de Catalunya han trencat el sistema polític del 78, han fragmentat la representació política, han escindit els blocs; però, paradoxalment, ara per ara, no generen cap mena d’alternativa seriosa. PP i PSOE són forces polítiques molt desgastades i sense projecte coherent i global de futur; però Podemos o Cs han fracassat en els seus intents de ser un projecte de canvi o de reforma, si mai ho han estat. I VOX potser tindrà alguna oportunitat de governar o de formar part d’alguna coalició del govern; però és el passat més ranci i turbulent.

 

“Hi ha espais polítics sense representació, entre 6 i 8 milions de persones, tant a la dreta com a l’esquerra, volen ser mínimament actius en política i no tenen un partit amb el qual s’identifiquen.”

 

Com evolucionarà el sistema? Ningú ho pot saber al 100% perquè en aquest moment tots els actors polítics són molt fràgils, fins i tot els partits-estructura que comentàvem abans. Hi ha espais polítics sense representació, entre 6 i 8 milions de persones, tant a la dreta com a l’esquerra, volen ser mínimament actius en política i no tenen un partit amb el qual s’identifiquen. En la meua opinió, l’Estat Espanyol (les estructures nuclears de l’estat) està reaccionant de manera autoritària als problemes, reforçant el seu model de democràcia limitada, que naix en la Transició, tant pel que fa a les formacions polítiques amb capacitat de decisió com en els temes que es poden discutir i en els actors que poden ser protagonistes. Es tractaria de fer una mena de principat democràtic, on el poder real estiga en poques mans i hi haja una legitimació democràtica electoral; però això no es pot mantindre en el temps sense tenir unes conseqüències negatives enormes en termes de baix rendiment de les institucions, democràcia de baixa qualitat, exclusió o submissió de grups creixents de ciutadans i empobriment col·lectiu d’una part creixent de la població. Això és un sistema inestable. El futur passa per la consolidació d’un model de “democràcia” il·liberal o pseudodemocràcia nacionalista com a Hongria, Turquia o Polònia, un canvi pel qual estem avançant; o per una ruptura total i definitiva amb aquesta dinàmica i esdevindre una democràcia liberal sense apriorismes essencialistes.

“En la meua opinió, l’Estat Espanyol (les estructures nuclears de l’estat) està reaccionant de manera autoritària als problemes, reforçant el seu model de democràcia limitada, que naix en la Transició, tant pel que fa a les formacions polítiques amb capacitat de decisió com en els temes que es poden discutir i en els actors que poden ser protagonistes”

 

Amb tot, no és un problema espanyol, tot i a Espanya el fet de ser l’única democràcia occidental postfeixista i no antifeixista, li dona un esperit especial. Crec que les democràcies occidentals estan evolucionant cap a democràcies autoritàries o postdemocràtiques en les que la ciutadania té cada vegada més una funció de convidada de pedra i ha perdut la seua capacitat de ser representada perquè es posen en marxa polítiques públiques que també tinguen en compte els seus interessos. Crec que la crisi socioeconòmica en què estructuralment estem immersos generarà més respostes autoritàries dins dels estats europeus i més respostes decididament feixistes cap als països del sud que tenim més a prop i les seues poblacions. Ho veiem en el tractament de les migracions i la necessitat de recursos del sud de primer món europeu i les actuacions que estem duent a terme.

 

De fet, entre nosaltres, els parlaments cada vegada estan més segrestats per poders econòmics que, com deia Bauman, s’han independitzat del poder polític i són capaços de condicionar les seues decisions. Potser això explica que hi ha un nivell general de rebuig de la política molt gran entre persones que tenen principis democràtics sòlids i alhora augmenta el ressentiment contra la política en els sectors de la població amb valors més autoritaris. I això és un fenomen explosiu, especialment quan els representants polítics mostren cada dia tindre molt poc marge per a aplicar els seus programes electorals i de govern, i quan el sistema de selecció de les elits polítiques s’empobreix i es professionalitza en el pitjor sentit de la paraula.

 

Aquest problema de representació operativa té difícil solució; però crec que és ací on rau un problema nuclear de les democràcies. Si no el resolem, aquesta crisi de representació ens portarà cap a un cos electoral molt inestable i visceral, molt escindit. Les crisis econòmiques, socials, culturals que està generant el col·lapse produït pel canvi climàtic i el capitalisme fossilista no faran més que multiplicar el problema de la representació i, en conseqüència, el sentit de les polítiques públiques i de les institucions. Estem en un procés que serà llarg i conflictiu, i de moment no estem donant-li la millor resposta possible.

 

En aquest període de fragilitat política o volàtil que descrius, al cas espanyol s’ha traduït en una pujada de partits nacionalistes o de representació territorial autonòmica, com l’entrada del BNG, la pujada de la CUP o que hagi estat a punt d’entrar un partit ceutí que pareix indicar un agreujament de la crisis territorial de l’Estat. Hi estàs d’acord?

 

Crec que el Tribunal Constitucional va fer un colp de mort contra la Constitució Territorial al 2010 i contra el sistema sorgit en la Transició, tal i com ho explica el jurista Pérez Royo. Des de llavors aquest Tribunal és una institució nacional patriòtica i com l’alta judicatura espanyola han assumit que, per damunt de la Constitució i de la democràcia, hi ha una noció d’Espanya essencialista, que defineixen ells d’acord amb criteris arbitraris. Una barbaritat teòricament insostenible, excepte per mentalitats teològiques que creuen que per damunt de la realitat hi ha essències predeterminades i qui no les assumeix és una mena d’heretge. Tot molt inquisitorial.

 

El Tribunal Constitucional no hauria d’haver admès mai un recurs de un partit polític (PP) contra un estatut d’autonomia, una norma especial del bloc constitucional, pactada per les Corts generals i el parlament autonòmic corresponent. Ho va fer contra Catalunya, que és la comunitat autònoma més significativa en termes polítics, i ara estem molt pitjor que va una dècada: pensar que la solució passa per l’empobriment econòmic de Catalunya, la repressió i la derrota política de l’independentisme és suïcida per a la democràcia espanyola. Certament, l’independentisme i els partits que el representen ha donat mostres de comportament erràtic, incompetència i absència de projecte definit; però pensar que la solució al problema català passa per la submissió política de més de dos milions d’electors és una solució autoritària que no té sentit en democràcia i que debilitarà encara més el sistema polític espanyol. La gestió de la pandèmia ha posat de manifest que Espanya no és un estat fallit; però no funciona. Estar en la UE ens salva, però fem aigua per molts llocs.

 

És cert que els jutges, a tot arreu de les democràcies occidentals, estan envaint espais que abans eren estrictament polítics, dels parlaments i l’executiu. Estan desequilibrant els sistema de contrapesos i contrapoders. A Espanya això té una significació especial, perquè l’alta judicatura espanyola és especialment reaccionària en termes polítics i, a més, s’ha situat per damunt dels altres poders de l’estat i com a garant de la democràcia limitada a què em referia abans. I cal recordar que la justícia és un poder sense cap mena de legitimitat democràtica, a diferència dels parlaments i els executius. La seua legitimitat deriva de la qualitat tècnica i la imparcialitat formal. L’alta judicatura espanyola té un prestigi molt baix, perquè en qüestions polítiques nuclears ni té qualitat tècnica ni és imparcial. L’abús del poder judicial es una perversió de la democràcia. Una democràcia és necessàriament un Estat de Dret, però un estat de dret (sotmés formalment al dret) no és necessàriament un estat democràtic.

 

Aquest és l’origen dels conflictes actuals entre el centre, el Madrid-estat, i les perifèries amb llengua pròpia i amb un mínim de conflicte identitari malament resolt. Això explica, en bona mesura, el creixement de BNG, Compromís, PNV i Bildu, ERC-JxCat-CUP, etc. I també la irrupció de VOX. Fa un temps la web Electomanía va promoure un sondeig amb la pregunta “vosté a qui votaria? a Abascal o a Puigdemont?” La resposta era molt il·lustrativa. En el conjunt d’Espanya, Abascal tenia quasi el 51% del suport i Puigdemont un poc més del 49%. Territorialment, Puigmont guanyava a Galícia, Astúries, País Basc, Navarra, País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Canàries. Abascal a les Espanyes castellanes, inclosa Andalusia que en les últimes dècades ha anat caient en el nacionalisme espanyol més ranci i uniformista, i ha anat configurant la seua identitat regional de manera reaccionària, com la de l’Extremadura, Aragó o la Castella-La Manxa: populisme socialconservador i anticatalanisme per a aconseguir subsidis. Tenim un problema seriós. Un sistema autonòmic mal conformat, antifederal, sense autonomia financera, extractiu d’unes zones i clientelar en unes altres, un estat que no assumeix la seua realitat plurilingüística.

 

Els debats estan tan pervertits que et poden considerar nacionalista valencià per defensar una cosa que no té res a veure amb això com que s’use el valencià de manera normal en totes les dimensions de la vida privada, pública i personal dins del País Valencià o que Espanya tinga més d’una llengua oficial en l’estat; i fins i tot hi ha qui et considera sobiranista o independentista per pensar que políticament i socialment primer t’has de preocupar per la teua realitat més immediata, en el nostra cas: la valenciana, sense que això signifique que també tingues una preocupació per Espanya, la Unió Europa o el món. I això és una barbaritat. De fet, algunes de les formacions polítiques perifèriques tenen un projecte polític per a Espanya, de tipus federal o confederal, i no tenen una voluntat independentista ni tan sols estrictament nacionalista; serien, en sentit estricte, regionalistes, si aquest concepte no estiguera també pervertit. Però així anem i anirem durant molt de temps.

 

Recomanacions

 

Ja hem arribat al final, ens queden les recomanacions. Un llibre que ens recomanaries?

 

Un llibre… doncs mireu a mi m’ha agradat molt és el de Timothy Snyder, El Camino hacia la no libertad. És un autor molt interessant, que va treballar amb Tony Judt, i ací fa una explicació del món rus postsoviètic. Però la reflexió que planteja, al meu entendre, més de fons, és: de quina forma es poden devaluar les democràcies i els estats amb democràcies estructuralment dèbils. També recomanaria Petrocalipsis d’Antonio TurieI, sobre el final de les fonts energia fòssils.

 

Una pel·lícula o una sèrie?

 

A mi em va agradar molt True Detective, sobretot la primera temporada, la segona temporada és molt típica. Però la primera esta molt ben plantejada i és important veure-hi les voltes que té l’ànima humana, i les dificultats per on està el be o el mal, que és una actitud pròpia d’un mafiós i que és una actitud pròpia d’un policia. Ara, també recomanaria Gámbito de dama (The Queen’s Gambit),

 

Una cançó?

 

Sempre m’ha agradat molt una cançó de Bob Dylan Like a rolling stone; i, per descomptat, les bandes sonores de Williams més clàssic.

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas