L'extinció com horitzó. Entrevista a Franco "Bifo" Berardi

Per P. Sarasso, L. Miotto i E. Petrilli

Traducció de Teresa Garcia Molina

                                            theinfluencers.org

L'entrevista que segueix va ser realitzada per les companyes de la revista italiana DinamoPress i publicada el 31 de gener del 2020 al seu web: https://www.dinamopress.it/news/lestinzione-orizzonte-intervista-franco-bifo-berardi/?fbclid=IwAR3nrz-0iaHeRBTD4FweaqvN945zWdTl7J-FvH07JywXfwM9rDb7C_cD2Dc . Agraïm profundament a l'equip editorial de la revista que ens haja donat el permís de traduir-la al valencià. Bifo és un pensador que continua inspirant a molts de nosaltres. La seua vessant d'estudi "psiquiàtric" del capitalisme actual posa l'accent en la malaltia mental com la darrera forma d'explotació del sistema, en aquesta conversa es centra en l'ansietat i la depressió, malalties que després de la crisi econòmica del 2008 no han parat d'augmentar al nostre país i que el confinament va ajudar a agravar profundament la situació de les persones afectades per les mateixes.

“La modernitat, particularment la cultura capitalista i, en major instància, la neoliberal; comporten la idea del caràcter il·limitat de la llibertat. El poder (1) es concep com una funció de la llibertat, però no és veritat que el poder es manifesta a l’espai d’aquesta, sinó que és totalment al contrari: la llibertat es manifesta a l’espai del poder”. Una conversa a partir del concepte de “psicodeflació”.

La primera vegada que hem sentit parlar d’extinció fou a un cinema a novembre de 2019, a la fi de Passion - Between Revolt and Resignation, un llargmetratge de Christian Labhart. Al fullet del Torino Film Festival hi era escrit que “en aquest període caracteritzat per l’atesa de la catàstrofe i angoixat per la urgència d’evitar-la, TFFdoc ha decidit permetre’s el temps d’aturar-se a contemplar allò que ens rodeja, de gaudir del plaer d’estar al món”. Aquella nit ens has explicat com la voluntat humana s’ha convertit en totalment impotent i com ha arribat el moment per a la humanitat de reconéixer en l’extinció un horitzó probable. Ens plantejaves, a més, la -esgarrifadora- pregunta de com seria possible una vida feliç dins d’aquest horitzó. Entre el públic es trobava un home d’uns cinquanta anys, que, visiblement enfurit, gesticulava mentre intentava oposar-se’n de totes les maneres: “jo tinc dona, fills, amics, no vull extingir-me! Però com podeu estar així de tranquils!?”.

Ni tan sols ha passat un any i ja ens hi hem trobat tots dins d’eixa catàstrofe, nosaltres, tu i el senyor enfuriat. I tots, qui més i qui menys, fem comptes amb la nostra impotència. El futur ja no és una dimensió programable, racional, compartible. Ara comença a desenvolupar-se “màgicament”, com diria Sartre. Al teu últim llibre Fenomenologia de la fi, descrius el present com la travessada, de durada sense precisar, d’un llindar al qual comencem a entreveure un horitzó existencial distint i entrem a l’”era de l’extinció”. Nosaltres afegim com, probablement, a aquest llindar alguns es trobaven ja des de fa temps, sufocats per una idea de futur sense futur. Hi és la multitud dels patidors, els menys afortunats, malalts mentals i altres formes d’herètics que han arribat a la crisi abans que la resta. Què hi serà de les raons de l’ells i del nostre sofriment? Cap a quines fronteres es mourà la lluita per la vida de qui s’encarrega d’aquell que sofreix? Com comprendre el malestar psíquic de hui i de demà sense dominar-ne l’abast polític és un tema pel qual sempre has mostrat una delicada sensibilitat. Amb aquest intercanvi volem intentar fer una ullada més enllà del llindar, pot ser, fins i tot, començar a travessar-lo.

Volem imaginar la vida que ens espera més enllà de la catàstrofe, perquè, ens recorda De Martino, “el pensament de la fi del món, per a ser fructífer, ha d’incloure un projecte de vida, ha de mitjançar una lluita contra la mort”.

Al teu llibre parles de la reacció al coronavirus com psicodeflació: “Cansada d’elaborar senyals massa complexos, deprimida després de l’excessiva sobreexcitació, humiliada per la impotència de les seues decisions enfront l’omnipotència de l’autòmata tecnofinancer, la ment ha baixat la tensió”. D’una forma semblant, Hartmut Rosa, a Acceleració i alienació (2015), parla de la depressió com una desceleració que protegeix l’individu de la societat de l’acceleració. Quina relació hi ha entre depressió i psicodeflació? Consideres que la psicodeflació pot arribar a ser terapèutica?

En determinades ocasions em trobe enfront de l’alternativa entre ansietat i depressió. Volia i havia d’anar a Barcelona a mitjans d’octubre, però les restriccions sanitàries estaven en augment enfront de la difusió del virus a Catalunya, així com a Itàlia. Els avions de Bolonya a Barcelona ja no hi són, hi havia tres abans de febrer. Anar a Barcelona significa assumir una càrrega d’ansietat, però renunciar-hi volia dir exposar-me a una depressió per la impotència. He decidit no anar-hi, no sé si hauré fet bé o mal, però és la decisió que he pres. Heus ací, la psicodeflació és una elecció que l’inconscient realitza a una situació d’intolerable acumulació d’ansietat. En aquest sentit, la psicodeflació té un caràcter contemporàniament depressiu (i, per tant, patogen) i també relaxant, terapèutic.

És la paradoxa a la qual es troba l’inconscient col·lectiu al llindar pandèmic contemporani. L’acceleració constant a la qual s’ha sotmés l’inconscient a les dècades de la globalització digital ha tingut un efecte generador d’ansietat, ha provocat allò que, prenent una expressió de Felix Guattari, anomenaria “espasme”. L’explosió insurreccional planetària de la tardor de 2019, des de Hong Kong a Santiago, a Barcelona, a Beirut i a La Paz, ha tingut el caràcter d’una convulsió espasmòdica que ha precedit un col·lapse i una consegüent desacceleració, un desunflament de la tensió.

En aquest sentit, podem parlar de l’elecció depressiva del sistema nerviós com una teràpia contra l’ansietat. Tot açò és una descripció purament metafòrica, ho sé, però diria que descriu bé el procés que hem presenciat i presenciem.

Una altra categoria que sembla que ressorgeix amb força és la de l’avorriment, sent aquest, almenys de forma aparent, el contrapès de l’ansietat, de la hiperestimulació i del canviament constant. Fa un parell d’anys, el grup anglés de l’Institute of Precarious Consciousness escrivia que calia reconduir l’èxit de la cultura neoliberal cap a la capacitat d’instrumentalització i sistematització de la crítica a l’avorriment, arrencant aquest objectiu a les avantguardes revolucionàries de l’època. Val a dir, no obstant això, com no l’ha eliminat del tot i, de fet, Mark Fisher escrivia “no one is bored, everything is boring” [ningú està avorrit, tot és avorrit]…

M’agrada la referència a l’avorriment. De fet, diria que l’època de les revoltes lliberals, posem l’època del 68, fou precedida per un decenni al qual l’avorriment predominava dolçament a l’existència (i melancòlicament, si vols). L’avorriment és la condició a la qual la realitat no coincideix amb l’extensió del desig. Desitgem viatges, experiències, aventures amoroses… I estem tancats a una habitació solitària llegint novel·les de Salgari o apassionades proclames revolucionàries. La generació que va sorgir al 68 venia d’un llarg període d’expectatives d’un possible que no es podia experimentar, comprovar; fins que aquell possible va explotar a la vida quotidiana com a revolta, com a alliberació, com a experiència col·lectiva. El 68 conté també una crítica a l’avorriment de la qual trobem la seua expressió al situacionisme; i, de fet, el neoliberalisme s’insereix dins d’aquesta demanda d’experiència.

El gran eixamplament del ventall d’experiències que la saviesa del capitalisme fa possible, està colonitzat pel culte del just do it, que al seu torn és també competició, i, al capdavall, ansietat. L’atenció ha sigut envaïda per estímuls que provoquen una mena de sobrecàrrega.

D’una banda, doncs, no es suporta la uniformitat existencial i l’avorriment d’un cos social al qual no se li demana altra cosa que treball i disciplina, de l’altra, no obstant això, no es suporta la hiperestimulació i s’anhela un blackout general per poder recuperar l’alé. La vida de hui en dia sembla que siga una perenne oscil·lació entre l’avorriment i l’ansietat. En aquesta situació, com es pot sintonitzar amb allò que emergeix del caos?

El caos és, en efecte, la desproporció entre la intensificació de l’estímul i la capacitat d’experiència en el temps. Quants senyals som capaços d’elaborar? Quant de temps tenim per a l’elaboració emotiva dels estímuls? Em pregunteu com es pot sintonitzar amb allò que emergeix del caos.

Bah, a escala personal vos diré que la poesia per a mi és aquest intent del llenguatge de córrer juntament amb la dinàmica de l’acceleració, de descodificar sensiblement l’excés de sentit que no som capaços de descodificar racionalment. Pot aquesta funció de la poesia, del llenguatge que interpreta l’excés, funcionar com una teràpia col·lectiva? Respondré que sí, però no estic segur de saber exactament el que significa. Estic intentant entendre millor què vull dir… Però necessita temps… I no sé quant me’n queda.

Canviem de perspectiva. La respiració és el punt de trobada de les reivindicacions dels moviments contemporanis, des de Black Lives Matter a Fridays for Future, passant fins i tot pels No Mask; evidenciant, podríem dir, la preocupació de qui sent el risc d’asfíxia per culpa d’una societat tòxica. És possible que l’horitzó compartit de crescuda i acumulació infinites haja parat de donar oxigen, i, que al contrari, lleve l’alé? Pot deprimir? Quina és la relació entre la insostenibilitat de la vella idea de futur i les malalties mentals que s’estenen?

La respiració i l’asfíxia han entrat a la percepció, com també al discurs col·lectiu, en aquests últims temps. L’asfíxia física provocada per la contaminació ambiental, o pel genoll d’un racista amb l’uniforme de Policia. A mi, el que m’interessa, no obstant tot, és parlar de l’asfíxia psíquica, és a dir, de la humiliació. Humiliació, retorn imperatiu a la terra, obligació d’abaixar el cap a terra. No considere que la humiliació haja estat plantejada pel pensament crític ni per la psicoanàlisi, no obstant Freud parla de la humiliació de son pare de la que ell fou testimoni durant la seua infància; la humiliació a la qual és sotmés l’hebreu. Val a dir que la humiliació és un sentiment ambigu: hi existeix la humiliació dels oprimits per part dels seus opressors (la humiliació dels armenis per part dels turcs, que avui dia es presenta; la humiliació dels negres pels esclavistes, la humiliació dels hebreus pels nazis), però hi és també la humiliació dels opressors per part de forces més grans que ells. La humiliació d’Alemanya després del 1918, a partir de la qual germina el nazisme (Keynes ho havia previst al seu llibre The Economic Consequences of the Peace).

La humiliació dels blancs envellits que es senten impotents enfront de l’envelliment, la malaltia, la soledat, la impotència. La humiliació de Trump que no admet que pot ser derrotat. Al seu llibre Too Much and Never Enough, la neboda de Trump, Marie, parla precisament d’una humiliació a la qual el pare psicòpata sotmet al xicotet Donald, així com de l’íntima decisió del xicotet Donald de no patir mai més la humiliació, i de convertir-se ell en el Gran Humiliador.

Quin és l’origen del teu interés per la humiliació?

No ho sé, però trobe que dins d’aquesta qüestió, a la seua ambigüitat, hi ha quelcom de no resolt, no teoritzat, no comprés, una cosa que juga un rol fonamental a la gènesi del feixisme en general, i del trumpista en particular. Gunther Anders parla d’humiliació al seu llibre L’uomo è antiquato [L’home està antiquat] (publicat per Boringhieri). Enfront de la bomba atòmica, enfront de la perspectiva de l’anul·lació que la bomba ha obert, l’home es sent humiliat. Curar la humiliació (de l’oprimit, però també paradoxalment de l’opressor) és una tasca psicoanalítica però també és, de forma directa, una tasca política. No hem mai construït les condicions per a l’elaboració de la humiliació, per la seua evolució conscient. La qüestió passa a ser important enfront de l’horitzó de l’extinció: de sobte ens adonem del fet que hi ha processos ingovernables de la voluntat humana, i la voluntat de poder inscrita a la cultura de la modernitat actua de forma alarmant, agressiva i, al remat, suïcida.

Aquesta tensió apocalíptica aparentment apareix cada vegada que es produeix un viratge irreconciliable entre la capacitat de metabolització d’allò viscut i la formulació d’expectatives futures. El mateix Gunther Anders defenia la condició dels seus contemporanis com “aquells que-encara-existeixen”, veient una solució només en “fer de 3 forma que l’edat final, que podria revertir-se en qualsevol moment en la fi dels temps, no tinga mai fi; o que aquesta reversió mai ocórrega”. La “vida com a dilació” pot ser revertida en una vida perseguible, fins i tot al nostre horitzó d’extinció?

No, quan Anders diu que la solució política consisteix a procrastinar eternament l’extinció, (el que jo entenc) vol dir que la solució política no resol res. Ens trobem a una condició de dilació (de la fi) que transforma la vida en depressió o guerra. Crec que és més intel·ligent alliberar-se de la il·lusió d’omnipotència de l’humà, i relaxar l’esperit a l’horitzó de l’inevitable.

Només en aquesta condició psíquica resulta possible crear espais de vida feliç, i només creant espais de vida feliç resulta possible la dissolució d’aquell horitzó. Quan la ment col·lectiva està lliure de la por de l’extinció (inevitable) pot emergir l’imprevisible, i pot evitar-se l’inevitable. El pensament de Novecento, incloent-hi la psicoanàlisi, ha evitat tractar l’assumpte de l’envelliment. Freud afirma explícitament que la psicoanàlisi no pot curar les persones grans perquè el material acumulat a l’inconscient no pot ser elaborat en un temps de supervivència així de breu. La senilitat (i la impotència que l’acompanya) ha estat un poc retirada del pensament crític, i apartada per complet a la política. No importa que els polítics siguen vells, les seues accions polítiques consisteixen precisament a evitar la vellesa. El cas de Reagan amb Alzhèimer, Berlusconi senil, i del desequilibrat que està fent barricades a la Casa Blanca són proves evidents d’aquesta voluntat histèrica de negació de la vellesa, de la impotència, i, sobretot, del convertir-se en no res.

Les teues paraules sobre la humiliació i la impotència ens fan pensar en els estudis d’Erich Fromm dels anys trenta sobre els mecanismes psíquics que portaven, per exemple, un individu a entregar-se a cegues a una personalitat autoritària. Segons eixes tesis, el “xicotet gran home” de torn era una figura a la qual era possible reconèixer la pròpia mediocritat i contemporàniament idealitzar, quasi alliberar, la vergonya cap a si mateixa. Diries que aquest raonament és vàlid encara?

Val a dir que Fromm pren un aspecte decisiu en la formació de la personalitat autoritària i a la gènesi del feixisme. La novetat a la condició contemporània és el fet (que havia observat un altre filòsof proper a l’escola de Frankfurt, Gunther Anders) que la humiliació es converteix en estructural, perquè es troba implícita als efectes socials i psíquics de la tècnica. Anders observa que la tecnologia nuclear ha creat les condicions de l’aniquilació física de la vida. La tecnologia digital, en entrellaçar-se amb l’economia i amb les finances, ha creat les condicions per aniquilar la política, el poder de la voluntat.

No només per la humiliació de l’home per part de l’home, com al cas de les conseqüències que la derrota militar d’Alemanya i les decisions del Congrés de Versalles comportaren per la societat alemanya; sinó també la humiliació estructural (independent d’una acció humana com foren les imposicions dels vencedors sobre l’Alemanya derrotada) per la qual el 62% dels grecs vota contra el memoràndum de la Troika, però Tsipras està obligat a plegar-se a la lògica matemàtica de les finances. La gran massa d’aquells que han votat per Trump (i ho han tornat a fer) són aquells que han hagut de viure, sense ni tan sols entendre-la, la dinàmica financera que va seguir el col·lapse del 2008.

Respecte a açò, ens interessa aprofundir les conseqüències psíquiques a les quals has fet al·lusió anteriorment. Avui en dia la humiliació s’enfronta amb una la idea d’un subjecte fort, que es creu capaç de tot però cedeix a la resignació de la pròpia misèria, i a la depressió, al moment en què s’enfronta amb la pròpia impotència i amb els límits humans I ambientals. Ser humiliats és ésser llençat a terra, un “aterrament”. No obstant això, amb la caiguda no tenim més remei que recolzar els peus, ens permet afiançar-nos a l’hummus, recordant-nos que hi ha una força de gravetat enfront de la qual som impotents: “No hi ha humilitat sense humiliació”, diu Bergoglio…

Ens movem dins d’un terreny molt ambigu, i perillós en certa manera. Respecte molt el discurs de Bergoglio, però no oblide que el seu discurs es desenvolupa dins d’un horitzó teològic que no és el meu. El discurs religiós pot proposar la humilitat, la resignació, i no és aquesta la meua intenció, posat que no crec en la reparació teològica, mística.

El que m’interessa és més aïna una desconstrucció de la voluntat de poder implícita a la modernitat, de la impresió faustiana d’eixa voluntat de poder. L’humanisme, la posada al centre de la voluntat humana, ha tingut un poder extraordinari tant a pla cultural com al civilitzatori; però la negació del límit que l’humanisme porta amb ell, obri la via al sentiment de ser privats d’alguna cosa fonamental: el caràcter il·limitat del lliure albir. La qüestió de la llibertat, el concepte mateix d’aquesta, ha de ser reconsiderat.

La modernitat, particularment la cultura capitalista i, en màxim grau, la neoliberal; suposa una idea il·limitada de la llibertat. Diria que la potència es concep com una funció de la llibertat (il·limitada, després de l’emancipació humanista de la voluntat de Déu), però la premissa està equivocada. No és veritat que el poder es manifesta a l’espai de la llibertat, la veritat és el contrari: la llibertat es manifesta a l’espai del poder. Nosaltres som lliures de fer això que tenim el poder de fer. El concepte individualista de llibertat és patogen en aquest sentit, i una reconsideració ecològica del concepte de llibertat és només una forma de “curar” la malaltia de la impotència.

Als teus escrits, de fet, torna més vegades la necessitat d’abandonar el projecte modernista de submissió de la natura a la voluntat humana. Per als terapeutes, l’única forma de curar una depressió és acceptar la impotència. D’altra banda, darrere d’una adopció estratègica de la idea d’impotència, s’oculten importants perills al pla polític. No s’està corrent el risc de deixar fer qui està destruint el planeta?

Bah, em sembla que ja hem deixat fer a qui destrueix el planeta. La destrucció ja ha succeït, i en aquest sentit la història del món ja s’hi ha conclòs, i ja ha col·lapsat, per deixar lloc a l’evolució de la Terra. La modernitat ha donat per descomptat, amb Protàgores, que “l’home és la mesura de totes les coses”: era cert en certa manera, però només mentre la dimensió de l’actuació fora essencialment referida a la construcció de l’esfera urbana, de la civilitat com a construcció essencialment lingüística.

Em sembla però que l’experiència actual mostra que el paradigma de Protàgores està fora d’ús. L’home ja no és la mesura de totes les coses, no almenys de les coses que determinen la seua vida. L’escalfament global no està a la mesura de l’humà perquè és massa gran. També el virus o les radiacions nuclears post Fukushima no estan a la mesura de l’humà, perquè són massa xicotets.

L’invisible, allò que escapa a la percepció i al control. Allò que prolifera fora de l’abast de la decisió.

En el moment en què es rebutja la “voluntat política”, què queda? En quines altres forces, diguem-ne “involuntàries”, s’ha de confiar?

Jo no confie. Mai he utilitzat la paraula “esperança”. La substituiria amb la paraula expectativa. Què ens esperem de la vida, de la relació amb la resta, de la relació amb la natura i la tècnica? Quina imaginació estem en grau d’elaborar i projectar, a partir dels límits del nostre poder i per tant de la nostra llibertat. Són les expectatives del món que hem de (i segurament podem) reformular. Em sembla que el concepte de frugalitat té utilitat ací, juntament amb el concepte d’igualtat. Frugalitat no significa pobresa, significa concentració sobre l’útil i no sobre l’intercanvi.

Eixir de la gestalt capitalista significa essencialment posar al centre l’útil, no l’acumulació, el plaer, no l’expansió competitiva.

No és casualitat que al debat teòric-polític ressalte -entre altres- per no haver desviat mai la mirada sobre el desig i el plaer. Com poden el plaer i el desig posar de nou en moviment al cos social psicodeflacionat?

Vegem si sóc capaç de respondre a la pregunta. No ho sé, no tinc ni la mínima idea. Si he de respondre de forma sincera i brusca, diria que no hi ha res a fer: allò que veig a la subjectivació pròxima és una alternança entre depressió difusa i agressivitat identitària. El feixisme, l’agressivitat nacionalista o fonamentalista són intents (fallits) d’elaboració de la depressió. La insurrecció americana ha sigut, entre altres, un intent d’eixir d’una forma no depressiva de l’aïllament del confinament. S’obri ací un capítol nou: com concebre juntament un procés de teràpia de la depressió i l’experimentació de formes de vida igualitàries i frugals.

Notes

(1) N. de la T.: Al llarg de l’entrevista, es fa referència als termes potenza/impotenza (potència/ 1
impotència), als quals se’ls ha donat una traducció al català per “poder” i “impotència”, posada
l’impossibilitat de reproduir el joc de paraules a la nostra llengua però mantenint el significat
original de la combinació.

Teresa Garcia Molina

Politòloga per la UV. Membre del consell editorial d'Agon

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas