Entrevista a Eric Benzekri

«'Baron Noir’ és una defensa de la política com a únic mitjà d'extirpar la violència de les relacions socials.»

Imagen1.jpg

                                Foto:  LP/Philippe Lavieille


Eric Benzekri (Yvellines, França, 1973) és un dels creadors de la sèrie Baron Noir, que compta els secrets de la política francesa. Benzekri va cursar estudis de ciències polítiques a Estrasburg i es va sumar al moviment de la gauche socialiste, creat per Jean-Luc Mélenchon i Julien Dray. En 2005 es va allunyar de la política i va començar a escriure guions per a sèries. Parlem amb ell del seu últim treball, Baron Noir, el més reeixit de tots. Aquesta entrevista ha estat possible gràcies a la labor de traducció de Alex Ribere i Louis Dagues, i a les gestions que tant Ferran Martínez com Beatriu Gascó han fet per contactar amb Eric. Originalment publicada a CTXT, hui reproduïm ací la versió en valencià de l'entrevista. 

Entrevista a càrrec de Xavier Calafat i Blai Burgaya.

Traducció per Alex Ribere i Louis Dagues

Ficció i política

Se sol classificar les sèries actuals sobre política en funció de quin aspecte representen d’aquesta; o bé el realisme cínic (House of Cards) o bé l’idealisme (Borgen)… On situaria vosté, la de Baron Noir?

Baron Noir, per la seua naturalesa, és una sèrie ambivalent: la matèria primera que utilitza per crear ficció és el real, el que és diferent del “realisme”. Tanmateix, el real no és cínic ni idealista, és ambdós a la vegada, o... l’un després de l’altre! El real és el que s’imposa a tots. El polític no el pot ignorar. Però proposa de transformar-ho. Pot fer-ho? Això és una qüestió central. A vegades ho aconsegueix, a d’altres fracassa. Pitjor, pot passar que ho agreuge. És el que fa que siga apassionant la ficcionalització d’aquests dilemes i d’aquests conflictes que travessen tots els personatges, i que els fan evolucionar. Estem lluny de la lògica binària brutal i sense matisos que la nostra època sembla imposar-nos.

Alguns analistes han titllat la seua sèrie d’anti política, en canvi d’altres han dit que és un cant en favor de la política (especialment l’última temporada). El diàleg constant que la sèrie estableix amb la realitat persegueix la voluntat d’elevar o de bescantar la política?

La tercera temporada respon efectivament d’ella mateixa a aquesta pregunta: Baron Noir és una defensa de la política -encara més de la democràcia- com a únic mitjà d’expurgar la violència de les relacions socials tot organitzant la seua “conflictivitat”, la seua posada en debat, la seua resolució temporal en un moment donat pel vot del poble. Al segle XXI encara és: “la política o la barbàrie”.

Segurament un dels encerts de la sèrie és que no és només una sèrie sobre política, sinó que també és una sèrie política, en tant que els debats d’idees que hi apareixen són profunds. Hi havia una voluntat de situar certs temes a l’agenda? (El cas de l’educació o la segregació, per exemple).

L'educació, la segregació, les institucions, Europa, l’ecologia. Tot el que tractem ja és present en el debat públic. Però vam intentar fer-ho tot relacionant-ho amb tots aquests temes. Vam voler interrogar, qüestionar i interrogar de nou, algunes vegades fins i tot anant en contra del  nostre pensament. Amb un imperatiu: no caricaturar les posicions de cada família política, però al contrari, anar a buscar els mitjans de fer-les comprensibles. Es poden pensar les discriminacions sense tornar a pensar a l’organització del territori? Podem pensar la justícia social i l'emancipació sense tornar a pensar a l’educació? Com deia abans, plantejar aquestes preguntes, ja és part de la resposta. Però com a guionistes, no hem de fer càlculs electorals, és molt més fàcil per a nosaltres…

La dimensió del cinisme polític

Baron Noir ha estat lloada per contenir una dosi bastant real de cinisme polític. Ens ajuda a reflexionar vers l'ètica de la convicció i el pragmatisme. Si solem veure a l’esquerra com la defensora d’uns valors ferms i la dreta amb una gran flexibilitat pragmàtica.... Creu que l’esquerra transformadora hi hauria de balancejar més cap al pragmatisme?

Si el pragmatisme és reconéixer la realitat, res és possible sense pragmatisme. Si el pragmatisme és la coartada del renunciament, és el contrari... Jaurès tenia aquesta dita: “partir del real per anar fins a l’ideal”. Va ser utilitzada per tothom i malgastada, però no és una raó per deixar-la al fons del calaix.

No creu que el mateix títol de la sèrie pot reforçar la idea que hi ha ja en molta gent que la política és un món obscur ple de confabuladors?

El títol és enigmàtic i d’una certa manera una mica encisador, és veritat. Però pels qui es queden fins a la fi del programa, és impossible limitar-se al títol. Penseu que si havíem anomenat Baron Noir “Visca la política” haguérem tingut el mateix eco?

Una de les coses que més s’han elogiat del personatge de Rickwaert és la seua evolució. Aquell que comença com un cínic acaba la sèrie fent un al·legat en favor de la política i de la democràcia republicana. Creu que és una cosa habitual en política?

Molt cínic al principi, no ho sé... Va ser traït, va ser manipulat. De fet, és veritat, es transforma en una bèstia salvatge. Comet errors, intenta prendre dreceres, es menteix a ell mateix. A més, de cara al perill -almenys tant com al contacte de l’Amélie Dorendeu, de la qual percep a través de la seua experiència, el sofriment que acompanya l’exercici del poder- adquireix una maduresa que el transforma, això és segur. Però al llarg de les etapes d’aquest viatge de llarg transcurs, Rickwaert mai descuida d’on ve ni perquè es va comprometre. Són dues qualitats indispensables per assegurar-se de representar una part del poble.

 

Conjuntura política actual

La maniobra que ha fet el que era el segon vicepresident del govern d’Espanya i actual dirigent de Podemos, Pablo Iglesias, dimitint del govern espanyol ha sorprès amics i enemics. Sí a això li sumem la seua crida a la unitat de l’esquerra, no podem deixar de veure els paral·lelismes amb Philippe Rickwaert i la seua discussió amb Michel Vidal el líder de Debout le peuple, davant la qüestió de la unitat de l’esquerra. De fet, una part de la premsa ha batejat la decisió d’Iglesias com ‘Operació Baron Noir’. Dues preguntes: Com veu vosté aquesta maniobra de Pablo Iglesias? Que en pensa de la unitat de l’esquerra?

Maniobra és una paraula amb connotació negativa. Qualificaria la dimissió d’Iglesias més aviat de “moviment”. És una operació molt arriscada. Però només allò que és arriscat pot ser percebut com alguna cosa de sincera: primer punt positiu. L’efecte de sorpresa és el segon punt positiu: commou el sentit de l’elecció, augmentant l’aposta, aviat, contribueix a una nova mobilització. És, d’alguna manera, un “all in”. Diu alguna cosa de l’estat d’alerta en la qual Iglesias percep la situació política. Sí, diria que en aquest sentit, és “Rickwaertià”.

La qüestió de la unió de les esquerres és un invariable de la història de l'Esquerra. És l’incessant fluix i reflux. Si s’aconsegueix, la criticarem i s’aturarà. Si no s’aconsegueix, l’enyorarem i tornarà a imposar-se. És un mitjà i sobretot mai un fi.

A la tercera temporada de la sèrie observem la irrupció d’un nou actor polític, el moviment encapçalat per Christophe Mercier d’unes característiques populistes i antipolítiques, defensant un tipus de sorteig per escollir al president de la República i denunciant a la casta política. Aquesta representació del populisme el presenta com una lògica nihilista de la societat que posa en perill la mateixa democràcia al mateix temps que és un actor utilitzat tant per l’extrema-dreta com per l’extrema-esquerra. Quina visió té del populisme? Que volien representar amb aquesta figura de Mercier?

La resposta a aquesta pregunta és integralment exposada en la parla de Rickwaert durant el debat de la segona volta. El sorteig és la tornada d’un Déu: el de l’atzar. I és la fi del debat, doncs de la confrontació d’idees i de projectes. Vull dir, en el sistema Mercier, en el qual l’assemblea nacional seria composta per sorteig.

El terme de “populisme” és massa general perquè en puga tenir una visió precisa. De què estem parlant? Ningú ho sap de debò.

Mercier, al contrari, és més clarament treballat: és un “confusionista”, un adepte del pensament màgic, és a dir que pretén que una única proposta de llei pot arreglar tots els problemes. En aquest sentit, malgrat el vernís interessant del seu discurs que es recolza sobre els sofriments reals, és com un complotista. Ell és l’antipolític.

Què pensa quan veu que dirigents polítics de tot el món recomanen la seua sèrie? A Espanya hem vist com la recomanaven el president i diversos ministres del govern actual.

És evidentment molt elogiós! És un gran orgull i molt de reconeixement per tots els guionistes, realitzadors, productors i el conjunt de tècnics que han fet un treball al·lucinant.

Com veu la situació de l’esquerra a França? Quines possibilitats té la France Insoumise de Mélenchon?

Per què voldríeu que em faça enemics?

El que els hi puc dir, és que totes les idees i les estratègies de Baron Noir són en obert, disponibles per tothom. Serviu-vos!

Recomanacions:

Quina altra sèrie sobre política recomanaria als nostres lectors?

L'ala oest de la casa blanca! I Game of Thrones…