Entrevista a Ferran Archilés

«Des de la Transició és la dreta qui és anticatalanista i és l’esquerra la que reivindica les postures del valencianisme. Però part del significat de l’anticatalanisme «blaver» s’endinsa en les aigües populars i populistes del blasquisme.»

Ferran Archilés és historiador de formació, especialista en processos de nacionalització i un dels majors experts en l'obra de Joan Fuster. Així una de les seues obres més reconegudes va ser Una singularitat amarga on va analitzar l'estudi de la nacionalitat valenciana realitzat pel suecà. A més, al 2018 va guanyar el Premi d'assaig en valencià Josep Vicent Marqués amb Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014).

 

La seua visió del valencianisme polític, el coneixement profund de la història valenciana, així com la definició que ha fet del procés de construcció nacional espanyol com sinònim de centralisme i indiferència enfront de la diversitat cultural, fan d'aquesta entrevista una de les més interessants que hem fet a Agon. També parlàrem amb ell sobre nacions, nacionalisme i republicanisme.

L'entrevista va ser realitzada fa uns mesos, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, casualitats de la vida, just a l'Avinguda Blasco Ibáñez, personatge també central en aquesta conversa.

Entrevista a càrrec de Xavier Granell

I Bloc. Processos de nacionalització

Pregunta: Dins dels estudis històrics hi ha una corrent a la qual tu has dedicat molts anys que és aquella que s’encarrega d’estudiar els processos de nacionalització. Com podríem definir què és un procés de nacionalització?

Resposta: «Procés de nacionalització» descriu la difusió social de la identitat nacional. És a dir, com es produeixen i com es difonen en una societat determinada els imaginaris de nació i com eixos imaginaris són acceptats, interioritzats pels individus. Açò seria la nacionalització d’una societat. En el moment que es produeix una nacionalització àmplia, podem parlar plenament de l’existència d’una nació.

Quan podem situar l’inici d’aquest procés?

Si arribem a l’acord de que la idea moderna de nació no és anterior al segle XVIII, doncs a partir d’aleshores. Arrancaria per tant  amb la revolució francesa i amb la revolució nord-americana.  Seria un procés socialment doble: de dalt cap baix i a l’inrevés, que afecta a elits socials i al conjunt de la població, de les classes populars (amb l’excepció parcial dels grups que queden exclosos o marginats). En principi hi ha períodes amb determinades característiques d’evolució política o evolució tecnològica, on els processos de nacionalització poden ser més intensos. En aquest sentit, un gran moment de nacionalització seria cap a finals del segle XIX i principis del segle XX. Després continua, perquè  els processos de  nacionalització, de difusió de la identitat nacional no s’acaben, són processos de construcció i reconstrucció, de difusió i redifusió (i de construcció i destrucció també). Però podríem dir que el final del segle XIX, atesa  l’aparició de la cultura de masses, és un moment clau per a que la nacionalització agarre embranzida  i perdure fins a nosaltres ara (amb trets semblants, a més).

Des del segle XIX fins l’actualitat són diversos els enfocaments per definir una nació. Dos d’aquests enfocaments serien la nació ètnica i la nació cívica. Històricament podem establir la diferenciació entre nació ètnica i nació cívica? De què depèn que tinga més pes l’element cívic que l’ètnic?

Com a plantejament teòric podríem establir aquesta distinció, però en la pràctica, quan veiem com han funcionat de veritat els processos de construcció nacional, aquesta distinció resulta més aviat inútil. És la cronologia la que normalment marca que es faça un èmfasi major en una dimensió que en una altra. No és igual començar un procés de construcció nacional i, per tant, de nacionalització, quan ja se té un Estat (com és el cas francès), que començar un procés de construcció nacional quan l’Estat no existeix i l’objectiu és, precisament, a partir d’una determinada definició de qui conforma un poble o una nació, buscar un Estat (que seria el cas d’Alemanya quan s’unifica). El moment sempre és clau.

De tota manera, al final del procés, hagen començat en un punt o en un altre, les nacions són una barreja de dimensió cívica i dimensió cultural. Ètnica en sentit estricte, no se si és una categoria massa útil. Pot servir per a descriure, per exemple, l’Estat totalitari del nazisme. Però la distinció entre cívica i cultural és absurda, perquè les nacions cíviques, com França, són també nacions culturals. En la pràctica el que veiem en l’evolució històrica és que la distinció no funciona, i que nacions ètniques en sentit estricte són molt poques. L’Alemanya que s’unifica no és una nació ètnica, és una nació cultural que acaba sent una nació política, les derives posteriors del nazisme, que és una deriva del nacionalisme alemany, són una altra cosa. I França, els EE.UU, Espanya o el Regne Unit són nacions culturals i no només cíviques.

S’ha dit que històricament els tres elements que han mobilitzat políticament han sigut la religió, la classe i la nació. Quines raons creus que expliquen que una identitat col·lectiva puga mobilitzar grans masses?

Tot depèn. Eixa llista podria ser més llarga, tot i que és certa.  A hores d’ara podem fàcilment concloure que la identitat de gènere és un element de mobilització social. És un element de mobilització col·lectiva i, per tat, pot treure a la gent al carrer, pot fer una vaga i paralitzar una societat. En realitat, qualsevol factor que se convertisca en un factor identitari - és a dir, quan algú s’autoidentifica a partir d’un determinat tret-  es pot convertir en un factor mobilitzador per a una societat.

Des del moment en que la idea de nació apareix a finals del segle XVIII en el sentit modern, resulta ser un mecanisme extremadament potent per a construir identitats col·lectives. Probablement en el marc de la Modernitat, és a dir des de el XVIII fins ara, la nació ha estat qui ha tingut més capacitat per a construir identitats, sovint per damunt fins i tot de la identitat de classe, que òbviament és importantíssima.

 

Per tant, en la Modernitat, la identitat nacional o la nació com a idea s’han convertit en  factors extremadament mobilitzadors. Açò  es deu a que dins de la idea de nació hi caben moltes coses, pot articular moltes dimensions. En principi com a mecanisme constructor d’identitat funciona com qualsevol altra identitat col·lectiva, però la idea de nació està vinculada amb la possibilitat de canvis polítics, possibilitat de reivindicació de drets, possibilitat de vindicació d’un determinat col·lectiu; és a dir, que la idea de nació vincula elements polítics i elements culturals, elements individuals i elements col·lectius i, per tant, se converteix en un artefacte  extremadament útil per a mobilitzar.  La qual cosa vol dir que també pot ser un artefacte útil per a manipular, evidentment.

El lloc de la religió, possiblement, l’hem infravalorat i ara “torna”, però sempre havia estat present.

En tot cas la nació –i per això la seua resiliència- és capaç d’incloure altres dimensions: classe, religió, gènere, raça...  Fet i fet , no són dimensions identitàries oposades. Per paradoxal que puga semblar la confluència d’identitat nacional i de classe és la norma i no l’excepció al llarg de la història contemporània. Els obrers no tenen pàtria, deia Marx, però els drets socials depenien de l’Estat nació i de la condició de ciutadania i vot i això nacionalitzà el moviment obrer.

Hui en dia, hi ha alguns teòrics que des dels 90 – m’estic referent sobre tot a Negri i Hardt, en Imperio, Multitud i Commonwealth- vindrien a dir que els Estats o l’acció col·lectiva s’ha desterritorialitzat o desnacionalitzat. Per què creus que es dona aquest diagnòstic i que creus que té de positiu o de negatiu?

Jo crec que depèn. És evident que en les últimes dècades la idea d’Estat nació (tot i que el procés probablement és mes llarg), s’ha transformat en el sentit de que hi ha tota una sèrie de competències o una sèrie d’atribucions que s’han modificat. La idea de la sobirania nacional que és un principi fonamental sense el qual no té sentit parlar de nació, s’ha vist modificada.

Aquesta modificació s’ha produït en una doble dimensió: cap a dalt i cap a baix. Cap a dalt en el sentit que hi ha dinàmiques de globalització que fan que els Estats nació es convertisquen en mecanismes o en actors amb menys capacitats, sobre tot si pensem en la globalització econòmica. El poder que pot tindre en aquest moment una empresa multinacional o el poder que pot tindre un fons d’inversió en la presa de decisions fa que l’acció d’un estat puga resultar duna impotència absoluta. I després cap a baix perquè en general podríem dir que una de les característiques de la evolució dels estats nació i especialment al segle XX, ha sigut la tendència cap a una descentralizacio i això fa que l’estat vaja perdent part de la sobirania. Eixe seria un element real a valorar, que crec que se vincularia en la idea de la desterritorialització a la que Negri i Hardt fan referència.

Però jo tinc alguns dubtes al respecte, insistint en que tot això és veritat però, en primer lloc, la mirada, que se que no és exactament la de Negri però si molt habitual entre nosaltres, és una mirada eurocèntrica,  tendim a pensar que el que passa als països d’Europa es el que passa en el mon i no es veritat. La Unió Europea és el factor mes clar, més directe i més evident de la transformació de la sobirania nacional en els països membres, i es evident que això implica compartir sobirania o cedir-la, açò és inqüestionable, però açò és Europa. I el mon és una mica més gran que Europa. Xina és un Estat nació, i no té cap intenció de deixar de ser un Estat nació, i el mateix passa als EEUU, Rússia,  Índia, Brasil... De fet, en tots eixos països una nova vindicació de la nació ha arribat al poder!  Per tant, no és cert que l’estat nació estiga desapareixent com a un gran actor internacional, s’està transformant.

I després, dins de la mateixa Europa, tampoc està del tot clar que siga cert. La Unió Europa és una unió d’Estats sobirans que decideixen cedir sobirania (que com sabem es reversible, perquè el Regne Unit acaba d’eixir de la Unió). Per tant estem parlant, més que d’una desaparició, una transformació en profunditat del que es la idea de l’Estat nació. I vull insistir  en que ni tan sols a Europa. França o Alemanya no tenen cap intenció de deixar de ser Estats nació! La seua aspiració  és una altra: influir en la UE.

En realitat les cessions de sobirania més clares són d’aspectes “decimonònics”: moneda, frontera, exercit... En canvi en assumptes més recents (com ara els vinculats a protecció social) no s’ha cedit massa sobirania.

Tota una altra cosa és creure que se pot tornar a dinàmiques de sobirania del estats-nació que ja resulten impossibles. Sovint  moltes de les reivindicacions d’un cert “sobiranisme”, per exemple, les del Rassemblement National a França o la Lega a Itàlia, fa la impressió que plantegen un tornar arrere les manetes del rellotge, com qui diu “tornarem a decidir per nosaltres sols” .

 

Açò sí que sembla en el nostre context econòmic, social, cultural, inviable. No hi ha cap vella “sobirania” a la qual tornar. I, d’altra banda, cap futura independència política ( a Escòcia o Catalunya)  implicarà tornar a una forma depassada de sobirania, tampoc.

El problema és aquest: és possible la democràcia contra el poder dels mercats sense l’acció d’influència política de la nació? És la paradoxa de Rodrik... Fins ara el marc de l’Estat nació ha estat l’eina fonamental de l’acció democràtica, la que garanteix drets. És per aquesta escletxa per on estan creixent els discursos de l’extrema dreta i un cert populisme.

Però a més ara mateix estem vivint els efectes de la crisi engegada per la Covid-19. La resposta ha estat més Estat, vindicació de la nació, tancament de fronteres! La retòrica emprada per Macron, Conte o Sánchez ha estat la de “estem en guerra”! Açò no passava des de 1945 a Europa. Els imaginaris de la Covid-19 s’han nacionalitzat. Al davant de l’amenaça més seriosa en dècades, els Estats han reaccionat com a Estats nació.  Acabarà beneficiant a la dreta més extrema que sempre ha vindicat la nació i les fronteres, doncs? Em pense que no haver tingut ben pensat un “lloc” per a la nació ha estat un error recorrent de l’esquerra.  

El procés nacionalitzador espanyol tendeix a definir-se com un procés incomplet, vinculat al fracàs de la Revolució Industrial en Espanya, com deia el títol de Jordi Nadal. Comparteixes aquesta visió?

En realitat no massa. De fet el mateix llibre de Jordi Nadal irònicament matisà molt la idea del fracàs de una revolució industrial. El debat en les ultimes dècades ha girat al voltant d’una possible “dèbil nacionalització” espanyola. Jo no ho tinc tan clar. Potser perquè partisc de l’experiència valenciana... i dir ací que la nacionalització espanyola ha estat dèbil...  Crec que el debat plantejat en aquests termes és un debat equivoc. Està construït sobre la base d’un doble paradigma, un doble paradigma del fracàs de la historia espanyola contemporània, un doble paradigma d’anomalia. Dit d’una forma curta, Espanya no hauria tingut una trajectòria normal sinó anòmala, la qual cosa vol dir no haver sigut un país modern, que ha fallat la Modernitat o fins i tot que s’ha convertit en un país pre-modern.

 

Açò se basaria per una banda en el fracàs de la revolució industrial, i per altra banda en el fracàs de la revolució liberal-burgesa.  De vegades aquesta mena d’opinions em sembla que continuen molt presents. No sé fins a quin punt, però jo diria que part de l’independentisme català està convençut que Espanya és un país arcaic i pre-modern. Em pense que han menystingut l’enemic...

Fa molt anys que aquestes interpretacions del doble fracàs han sigut demolides per la historiografia.  A hores d’ara la perspectiva que tenim de anàlisi del segle XIX -que és el segle per el qual aquest debat de la dèbil nacionalització s’ha plantejat- ha de ser necessàriament molt més matisada. A més a més, en aquesta mena de debats tot depèn, perquè si parlem de  dèbil o forta sempre hauríem de definir la comparació. Pel que fa a qui?  Si tu compares el procés de construcció nacional, si tu dius que la construcció nacional és el model de tal o qual país, per definició no podrà ser eixe model.  En realitat no hi ha un model –no hi ha un paradigma- de nacionalització, hi ha cassos.  El suposat model francès exitós, que és amb el qual es compara a Espanya –dic suposat perquè hi ha molt de tòpic en dansa- no és més que un cas. El procés de construcció nacional francés, és llarg, complex i contradictori.

Jo diria que aquest és un debat qualitatiu, ja que afecta a la manera com la gent s’identifica amb una nació i és molt difícil convertir-lo en quantitatiu. Per al  segle XIX i bona part del XX, no podem fer enquestes com les que ara fan els sociòlegs, amb totes les ferramentes que se tenen per a anàlisis estadístiques etc.. Tu ara li pots preguntar-li a la gent com se sent, com s’identifica nacionalment. I amb tot açò ja és prou complicat i incert, perquè que vol dir com te sents? 5,2 en una escala de deu? 7,4?

Els fonaments de la tesi de la dèbil nacionalització, tal i com han estat formulats, no se sostenen. Altra cosa es dir, però quin era l’objectiu final? Una nació completament homogènia? Quina nació d’Europa és així? França no... El fet de que a Espanya hi haja nacionalismes alternatius es prova d’una dèbil nacionalització? Jo diria que es prova d’un model d’Estat i d’un model territorial que té problemes, però no crec que siga conseqüència de la dèbil nacionalització. D’altra banda, és que el model d’Estat de França, d’Itàlia o del Regne Unit no està ara mateix en crisi?

La nacionalització espanyola ha estat un procés llarg, i complex, com ho han estat els dels països veïns. I com als països veïns, la nacionalització ha estat més eficaç com més avança el segle XX.  L’única gran peculiaritat històrica espanyola ha estat la dictadura franquista i la seua durada. Només Portugal comparteix un procés semblant. Espanya ja estava àmpliament nacionalitzada abans de Franco (en aquest sentit la Segona República desplegà un programa nacionalitzador espanyol molt intens) i les demandes de diversitat també existien abans. La dictadura franquista el que va construir fou un model ineficaç i extremament autoritari de nació. Un desastre que no podia continuar a partir de 1975.

Què va suposar la Guerra del Francès per a la formació nacional espanyola?

En gran mesura és l’origen del projecte que podem definir com a nacionalisme espanyol. Definisc nacionalisme no en cap terme valoratiu, sinó estrictament com un discurs que afirma l’existència d’una nació i, per tant, construeix un projecte de passat, de present i de futur. En realitat açò és calcat al que passa a tota Europa. Les guerres napoleòniques el que generen és una reacció que acaba tenint elements de caràcter territorial/nacional. El nacionalisme alemany naix amb l’ocupació de Prussia per les tropes franceses. A Itàlia s’hi activa un moviment que en última instància acabarà en la unificació. És el cas de Bèlgica, de Suïssa.  I també del Regne Unit. S’ha estudiat que a les Illes el primer moment en el que es pot parlar d’una identitat britànica unificada, compartida  és a dir, no només amb escocesos, anglesos i irlandesos, sinó com una entitat unificada, és per primera vegada amb l’amenaça de la possible ocupació francesa.

Per tant, el que li passa a Espanya és exactament el mateix. Davant de la invasió es produeix una reacció territorial que acabarà derivant un procés de construcció nacional (i finalment també de les independències de les colònies americanes: és a dir la creació de nous estats nació) i que culmina amb les Corts de Cadis. No és que es desperte una nació, que ja existia, etc,  que és l’element mític que acabarà tenint la guerra, sinó que es construeix una nació a partir dels territoris de formes realment diverses, perquè les reaccions dels diferents territoris estan motivades per raons i interessos distints, però comunes contra la invasió.  Després vindrà la historiografia, amb Modesto Lafuente al capdavant, i convertiran aquella guerra en una guerra d’Independència, que no és en absolut una expressió neutral. I així fins als nostres dies...

D’altra banda no estic d’acord en l’afirmació que diu que Espanya és una nació més antiga que cap nació d’Europa.  Només cal llegir obres com les de John Elliott o la recent de Henry Kamen. Espanya és una nació que naix exactament en el moment en el que estan naixent la majoria dels Estats nació europeus. Òbviament té antecedents que acaben encaminant-se cap a un determinat moment, i també té antecedents que no acaben encaminant-se de cap manera en eixe sentit.

La tradició republicana espanyola tenia com una de les seues característiques principals el federalisme, a diferència de la francesa, per exemple. Què implica este republicanisme federal més enllà d’una forma d’Estat?

No tot el republicanisme espanyol és federal. El federalisme espanyol sol ser republicà en origen, i també hauríem d’introduir alguns matisos, perquè a França sí hi havia una corrent federal molt potent però no és la que acaba articulant la idea de França moderna. De fet, no crec que haja sigut més potent el federalisme espanyol que el francés, en realitat. És veritat que hi ha la Primera República espanyola, però te una durada molt curta.

El que li passa al republicanisme i al federalisme és un problema doble. El republicanisme espanyol, excepte en el moment de la Primera República, té molt poca capacitat de pegada. És molt visible, està present als carrers, però la capacitat que té per a influir en l’estructura política o per a construir estructura política és escassa. De fet, la Segona República, que és el moment republicà òbviament més important de la història d’Espanya, no la porten els republicans. La República arriba perquè la monarquia és insostenible, i aleshores la majoria de les forces polítiques que estan en l’oposició acaben sent republicanes. Però el que seria el republicanisme històric en sí, ni tan sols és el que aconsegueix portar la Segona República. És molt més important que el Partit Socialista estiga en postures republicanes, que el fet de que ho estiga el republicanisme històric. Per tant, el republicanisme té un gravíssim problema perquè no ha tingut mai capacitat per a influir.

Fem esta entrevista a l’avinguda Blasco Ibáñez. Blasco Ibáñez és una figura capital en el republicanisme valencià, i és una figura capital en la història del republicanisme espanyol, però ell fa política en l’àmbit local de la ciutat de València, i com a molt arriba a ser diputat al parlament espanyol. Els republicans podrien tindre dos o tres desenes de diputats a un parlament on no eren ni el 10% del total dels diputats. No toquen mai poder a Madrid fins a 1931. Per tant, la influència és tan limitada que fins i tot si és veritat que eren federals, el federalisme és un corrent absolutament limitat. Dic si és veritat si eren federals perquè ací entraríem en el problema de què vol dir el federalisme en Espanya.

Exagerant un poc però no massa,  més enllà dels federalistes estrictes, el federalisme a les esquerres espanyoles no és un element doctrinal... és un espasme, que s’activa cada volta que a Catalunya algú alça la veu!

Clar, per això et plantejava la pregunta de com entenien ells el federalisme a Espanya. M’estic referint principalment a Pi i Margall com a figura emblemàtica.

Però Pi i Margall és Pi i Margall, i Pi i Margall són els federals, però després el republicanisme espanyol no és el republicanisme de Pi i Margall. Ell sempre és el gran nom. Però és minoritari. D’altra banda, hi ha més tradicions federals que no són sols la de Pi i Margall i, per tant, el federalisme tampoc és un cos únic. És clar que el federalisme en Espanya s’entén com una forma de descentralització del poder administratiu i en gran mesura del poder polític. Però el federalisme espanyol en general, i el de Pi i Margall en particular, no pensen en termes de plurinacionalitat.

El federalisme espanyol és una varietat del nacionalisme espanyol que planteja que no té cap sentit, atenent a la realitat social, cultural i política espanyola, plantejar un model centralista i unitari, i que s’ha d’anar cap a un model que tinga capacitat de combinar estructures federals de com a mínim dues instàncies de poder: una compartida i una especifica. Però no està molt clar quina podria ser la lectura en termes de diversitat nacional.

De Pi i Margall eixiran tradicions diferents. De fet, una d’elles serà el catalanisme polític. Valentí Almirall, el precursor del catalanisme republicà federal, és un deixeble d’eixes postures. Però Pi no fa eixe camí. Blasco en teoria era federal, ell milita al Partit Republicà Federal. Amb el temps, el que coneixem com a blasquisme, teòricament plantejava postures federals. Però sent federals s’oposaren sistemàticament a les demandes del catalanisme, i s’oposaren sistemàticament a les demandes del valencianisme polític. És un federalisme que té límits claríssims. Es sentien molt més còmodes amb l’autogovern a escala local, municipal. L’àmbit “regional” ja els era un problema.

El problema del federalisme és que, des de les Corts de Cadis és un gran “altre” sempre temut i rebutjat.

Pi i Margall vincula monarquia a centralisme i centralisme a ineficiència. Quins elements d’aquesta afirmació són discurs polític i quins podem afirmar que es confirmen històricament?

Pi i Margall feia política, reflexionava com a polític. Efectivament eixa és una idea forta per a Pi. Exactament la contrària també seria una idea política, la idea que recupera la dreta (i a Espanya a hores d’ara encara més) de que precisament la descentralització és ineficient. Eixe és un argument polític que depèn del moment. Si no li tens cap estima a un Estat unitari conclouràs que és ineficient, i sinó tens cap estima a un Estat descentralitzat, com és el cas de la dreta, ho veuràs com un problema.

Dit açò, hi ha moments en els que el sistema es torna inqüestionablement ineficient. Per exemple, a la crisi colonial 1898 es torna ineficient. La dictadura franquista ultracentralista és un model eficient? Evidentment no, i acabada la dictadura resulta inviable. En general, a Espanya el model centralista ha estat quasi l’únic que hem conegut fins no fa molt, a més de les breus experiències republicanes. El model de gestió centralista a Espanya no ha estat per a tirar coets. Mai.

Probablement és més eficient plantejar una proposta de descentralització perquè la presa de decisions està més pròxima de qui emet una demanda o de les seues necessitats. Però, amb un sistema descentralitzat també es pot ser profundament corrupte, i aleshores seria ineficient.

I el nostre sistema actual, a partir de 1978 què és? Descentralitzat però no del tot... podem dir que és eficient?

Bloc II. Història del valencianisme polític

Hi ha un debat al voltant de quin paper va tindre la Renaixença valenciana amb el valencianisme polític. Autors com Alfons Cucó entenen que és un dels orígens, i estableixen que es produeixen diferents fases abans d’arribar al valencianisme. Quina és la relació que veus tu?

Eixa és una idea que plantejava Fuster a Nosaltres els valencians, i el mateix Cucó la recull i la matisa. Ells pensaven que la Renaixença és l’origen, però és un origen fallit. Algunes figures com, per exemple, Teodor Llorente, no haurien arribat a fer tots els passos vers el valencianisme i resulten ambivalents. La Renaixença com a origen i fracàs, doncs.  Nosaltres, tenim ara una visió més matisada, no perquè no siga real que la Renaixença no deriva en un fort nacionalisme polític, sinó perquè la qüestió és saber si la Renaixença obligatòriament havia de conduir a un moviment polític concret. Això ja no està tan clar. És dubtós que tant al País Valencià com a Catalunya, a les Illes Balears o a Galícia, la Renaixença haja de dur cap a una opció nacionalista.

 

En aquest sentit és molt útil un plantejament que va fer un historiador txec, Miroslav Hroch. Ell estava estudiant els processos de construcció nacional al centre d’Europa i es va plantejar si hi havia alguna manera d’establir pautes comparatives, aleshores va establir tres fases. La fase A és en la que es produeix una reivindicació dels elements culturals. Es comença a valorar l’aspecte lingüístic, les runes històriques, etc. Però aquesta fase A és un moviment d’elits fortament culturals. És més, en aquesta fase, eixes elits no es plantegen cap contradicció entre eixa reivindicació cultural i el marc de l’Estat nació del que formen part. És gent que està completament integrada dins de la nació.

Després vindria una fase B, que també és una fase d’elits, en el que les característiques culturals o lingüístiques es polititzen. Es polititza la identitat cultural. La fase C ja no és una qüestió d’elits, ja és una fase de difusió de masses, on eixa política de la fase B on normalment s’ha fundat algun partit, es constitueix com a moviment exitós que pot portar a autonomia, independència, etc. Les fases A, B i C no són obligatòries. Es pot donar una fase A i no una B, una B i no una C. El que conclou Hroch és que si s’ha donat una C és perquè s’ha donat una B, i si s’ha donat una B és perquè s’ha donat una A. Açò que sembla un joc de paraules, té tot el sentit del món.

Concretem-ho en el cas valencià. La renaixença, fase A. Què fa Teodor Llorente? Què fan els autors de Lo Rat Penat? Conrear el passat, recuperar les “pedres”. Són els primers que comencen a preocupar-se per allò que a posteriori hem anomenat patrimoni.  L’interés per la llengua els ve també d’aquest interés “patrimonial”. Però, òbviament, des d’un punt de vista nacional, són espanyols. 

 

Amb tot: acumulen una immensa quantitat de materials simbòlics i culturals. Els treballs de Rafael Roca sobre Teodor Llorente, per exemple són definitius. En la fase B, a partir d’eixe material, es dona el pas a la política, i és el moment on naix el valencianisme polític. Estem en un moment on la possibilitat de triomf polític és molt limitada. I la fase C seria on el valencianisme tindria un moviment de masses i s’hauria convertit en hegemònic, etc.

 

On ens situa aquest enfocament? Doncs podríem dir que al País Valencià ha hagut una fase A,  i una fase B, però no ha hagut fase C. En canvi Catalunya ha tingut fase A, fase B i fase C. Galícia ha tingut fase A, fase B, i no està clar si fase C. El País Basc hauria tingut A, B i C.

 

És una ferramenta que ajuda molt a comprendre aquests fenòmens. La Renaixença valenciana en principi va complir la funció que era esperable en aquest tipus de moviment: recuperar materials culturals. Així son els autors de la Renaixença els primers en elaborar relats contemporanis sobre el passat històric valencià (així per exemple amb l’Obra de Vicent Boix o el mateix Llorente). En segon lloc, van “recuperar” la llengua. Per a ells la llengua acomplia una funció només simbòlica. Però són ells els que comencen a fer-ho. Si no s’hagueren recuperat eixos materials i no es posen en valor, no haurien perdurat i nosaltres hui no els tindríem com a referents o no tindrien una funció important.

La Renaixença no fa un pas cap al nacionalisme polític, entre Renaixença i nacionalisme es produeix un tall. Pot haver gent que està en els dos casos (Renaixença i nacionalisme), però ha de fer un pas, no una vinculació natural d’un cas a altre.  La Renaixença el que fa és construir un imaginari “regional”, construir regió. Aquesta regió forma part d’Espanya: com més força té la regió, més força te la nacionalització espanyola.

Una mirada certament essencialista del valencianisme, vindria a plantejar hi havia una identitat valenciana que s’hauria deformat en regionalisme. Podem parlar d’identitat valenciana abans de finals del XIX principis del XX?

Aquest és un debat que podríem dir clàssic, i normalment genera malentesos. En el sentit modern del concepte nació, la resposta és que no. Perquè nació o identitat nacional implica  sobirania, una estructura política, una determinada nacionalització de les masses, difusió social, etc. El sentit modern de nació com a nació sobirana compartida, legitimada per l’acció de tots els ciutadans que és el que naix a finals del XVIII no es pot donar en cap lloc abans. En aquest sentit no podem utilitzar el concepte de nació en el sentit modern.

La paraula nació apareix en el cas valencià en època medieval, però fa referència a altres coses. Fa referència a una comunitat d’origen compartit. Per exemple, quan apareix en la documentació o terminologia medieval el terme “nació catalana” s’hi refereix als que comparteixen una llengua. Però també pot estar definint a una població que no compartia la mateixa llengua. Per tant, el concepte pot ser no solament lingüístic, sinó també pot referir a un àmbit de dinastia o a un àmbit de lleialtat territorial (i de vegades defineix a qui no és un esclau, per exemple). Se combinen elements de lleialtat territorial, lleialtat dinàstica, procedència comuna compartida. En eixe sentit, més que d’una nació, del que podem parlar és d’una identitat comuna compartida, col·lectiva.

Coneixem malament quina seria la forma d’identitat col·lectiva que podrien tindre aquells que no han deixat testimoni escrit, perquè no sabem com s’autoidentificaven. Per tant, es planteja el problema de saber si és igual el paper de les elits, dels notables o les oligarquies locals que han deixat papers (i podem llegir el que volien dir), amb el significat que té per la comú de la població camperola, majoritària.

Per suposat, fins 1492 al País Valencià i fins a 1609, hi ha poblacions que estan excloses d’aquesta definició. Viuen però no formen part d’eixe cos compartit que podria ser una identitat col·lectiva valenciana. Açò ens obliga a entrar en un aspecte que hui en dia no ens sembla central (i està bé que no ens ho semble) que és la religió. La religió juga un paper clau. El Regne fou un territori creat a partir d’una conquesta, una vindicació, etc. Açò ara ha desaparegut però abans era un aspecte clau de la identitat col·lectiva valenciana.

El que sabem mal és com es transmet la identitat valenciana al llarg dels segles. Què passa en els segle XVII o XVIII? No sembla que hi haja una dependència estricta amb el marc foral. El marc foral és importantíssim, però la desaparició del marc foral que té conseqüències institucionals inqüestionables no sembla que siga un factor absolut per parlar de la desaparició de la identitat. El gentilici valencià continuà existint després dels Furs, per exemple.

El problema potser ve de la mala comprensió que hem tingut de la construcció de la identitat valenciana com a identitat regional, a partir del segle XIX, de la Renaixença.  No és cert que la identitat regional siga algun tipus de “deformació” d’una identitat primigènia. En canvi, sí  que podem dir que és una transformació de la identitat col·lectiva prèvia. Jo no tinc cap simpatia per res del que significa la identitat regional valenciana, la meua postura no està dictada perquè jo tinga cap intenció de vindicació o de situar-me en una posició pròxima a eixa identitat. Però la construcció de la identitat regional en el segle XIX és la manera com a casa nostra s’han transmès cap al futur alguns dels elements que venien del passat, la manera d’inventar-se altres elements, i de perdre’n uns quants.

 

Però si hui en dia “som” valencians, és tant o més –per a mi prou més- resultat del que el regionalisme va ser capaç de fer o no, que del que va passar al segle XIII. Insistisc que açò no significa que a mi em semble bé ni que considere que siga un bon programa, el del regionalisme. El que hem d’explicar és com es transmet. Jo tinc un enorme respecte i llig amb molt d’interès els debats que s’han produït al voltant d’establir des de quan «som valencians», especialment la tasca de divulgació de Vicent Baydal. Però aquest debat, que és important, no és suficient. L’aparició d’un nom, un gentilici,  no basta per explicar una identitat.  

No hi ha identitat original i, per tant, la identitat regional no és una deformació. Mai hi ha hagut identitats estables en el temps i segurament aquesta és una idea que compartim en història, en sociologia, en ciència política, etc. La identitat és un procés i no una cosa.

La continuïtat de la llengua és certa? Sí, absolutament. Açò pot no tindre conseqüències? No, no pot no tindre conseqüències. Però el significat –social, identitari- de la llengua no és el mateix en el segle XIII, en el XVI, en el XIX o en el XXI. Per tant,  no podem automàticament atribuir-li un significat. Per què la llengua sí i la religió no? Quan òbviament en el segle XIII la religió és molt més important.

Per estudiar la transmissió, que alhora és  invenció, de la identitat valenciana et puc posar un exemple: el de les  Germanies. Quan es crea el primer sindicat en condicions democràtiques  a la UV portarà per nom Bloc d’Estudiants Agermanats. I no es diu Agermanats per casualitat, sinó perquè et vincula a les Germanies, a una idea de suposat  caràcter «democràtic» contra el poder, tal i com s’hi mitificaren les Germanies. Però com ha arribat fins ací? Com és possible que en la dècada dels 80, gent jove, decideix crear un sindicat democràtic i li pose eixe nom? Òbviament les Germanies no són assimilables a cap fenomen del segle XX valencià... La transmissió i la invenció l’han feta erudits que han anat mantenint durant els anys una determinada idea, i que l’han reproduïda. I finalment al segle XX s’ha reinventat.  Per exemple amb la magnífica novel·la  Crim de Germania de Josep Lozano.

La tasca dels erudits sempre serà important. Un no sabrà mai que es el que perdurarà i que no, què agafarà força en el futur i que s’oblidarà o què serà resignificat (com és el cas de les Germanies) però podem seguir el fil per veure com s’ha tramés eixa idea i com, amb el temps, s’ha convertit en una idea que perdura. Si no podem traçar la línia de continuïtat, és molt difícil saber com se transmet. Normalment, amb poques excepcions, de dues generacions darrere de la nostra, ja sabem poc. Imagina’t anar segles cap enrere!

En definitiva: encara coneixem mal com perdura i com es transforma la identitat col·lectiva dels valencians. Però parlar d’un moment originari  i a més d’un moment de plenitud –i una caiguda posterior, en contrast- és del tot insuficient.  Irònicament això deu molt al mite romàntic de la identitat valenciana que va construir la Renaixença. I ells eren profundament espanyols...

Has parlat de la relació entre construcció nacional espanyola i construcció regional. Pots desenvolupar eixa relació en el cas espanyol i valencià?

Eixa idea no és meua. Jo el que vaig fer és adaptar al cas valencià els estudis que s’estaven fent per altres casos a Espanya o d’Europa. En general hi ha un cert acord de que a partir de la segona meitat del segle XIX, a tota Europa i sobre tot al nostre entorn (Alemanya, França, Itàlia...) s’estan construint les nacions utilitzant a la regió no com una dimensió de descentralització administrativa, sinó de caràcter simbòlic i cultural. És a dir, les regions no són mecanismes per construir un Estat federal (en alguns casos sí) sinó una forma d’arrelar la nació en els territoris concrets. És evident que no s’és igual de francès a Bretanya, a Normandia, a Alsàcia o Occitània, per molt centralista i unitari que siga l’Estat de França. La regió serveix per a fer la traducció entre allò local i allò nacional. És un mecanisme de nacionalització poderosíssim. La regió interpel·la allò proper: el Heimat, la petit patrie, la terreta...

Jo el que vaig veure és que açò es podia aplicar al cas valencià. Un historiador català, Josep Maria Fradera, va encunyar el concepte de  “doble patriotisme”. Ell detectava que a Catalunya al segle XIX hi havia un doble patriotisme:  fortament català però també formant part d’Espanya. Eixa idea, amb matisos, es pot aplicar al País Valencià. Podem detectar que es produeix, d’alguna forma, eixa doble identitat. Per tant, ens trobem que pots ser espanyol declinat d’una manera concreta. No és igual ser espanyol a Galícia, que ser espanyol a València, a Aragó, o a Catalunya. I, en canvi, tots es poden identificar amb la comunitat imaginada anomenada Espanya. Eixe és un mecanisme extremadament poderós. Perquè en gran mesura es produeix al nivell dels imaginaris.

Identitat regional no és regionalisme. Regionalisme és un discurs que activa la identitat regional i, per tant, una conseqüència imprevista del desenvolupament regional és l’emergència del regionalisme. D’alguna forma, en la fase A que ens referíem abans, seria la identitat regional amb estabilitat amb la identitat nacional, en el moment que es desequilibra, passaríem a la fase B.

Per la construcció regional de la identitat valenciana, jo vaig proposar que ens fixarem en la cronologia que va de la fundació de Lo Rat Penat en 1879 a l’Exposició Regional de 1909. En eixos anys, que coincideixen a més  en el canvi de segle, que és el moment on es produeix una fase de nacionalització de les masses com hem dit abans, és el moment que quasi tots els elements que defineixen «ser valencià», apareixen o es consoliden. És el moment de Blasco Ibáñez, de Sorolla, de la invenció de les falles, de les bandes de música, de l’expansió de la taronja, etc. Tot eixos elements que ara considerem que són típicament valencians, són d’aleshores. I això no ho fa l’Estat, ho fa la pròpia la societat civil valenciana. No es fa amb cap forma de descentralització, ni amb cap forma de reconeixement oficial de la identitat valenciana. Quan Teodor Llorente funda el periòdic Las Provincias, en eixe moment ell vol fer referència a les tres províncies, unides simbòlicament. O quan es fa l’Exposició Regional del 1909, en la porta d’accés posen l’escut de les tres províncies. Per què? Perquè les tres províncies administrativament no tenien cap connexió. La connexió que hi havia entre Castelló, València i Alacant és la mateix que hi havia entre Castelló i La Corunya o entre Alacant i Almeria. No hi havia cap connexió. I en canvi es posa en marxa la necessitat d’ un imaginari regional.

La construcció de la regió és un mecanisme brutal, d’una gran força i, fins on sabem, exitós. Allà on té èxit, parlem d’identitat valenciana. Allà on aquest imaginari no té èxit, no hi ha identitat valenciana. M’estic referint al sud d’Alacant i, amb molts matisos, a part de Castelló.

El blasquisme, va ser un moviment polític de masses ubicat principalment a la ciutat de València amb atributs republicans, anticlericals i anticatalanistes. Com encaixa la figura de Blasco amb el valencianisme? Quina és la relació entre republicanisme i valencianisme?

Blasco no és una figura del valencianisme polític en cap sentit estricte. Però clar, com és la figura clau del moviment de masses més important a la ciutat de València en un moment tan decisiu com és el canvi de segle, és impossible per a qualsevol moviment popular no fer una referència a Blasco. Blasco i el blasquisme no són el mateix. Quan Blasco es retira de la política i es dedica tranquil·lament a convertir-se en multimilionari gràcies a les seus novel·les, el blasquisme continua, i continuarà fins a 1936.

 

El blasquisme és una cosa de llarga durada. A Blasco el succeirà Felix Azzati i després el seu fill, Sigfrido. Ells no són Blasco. Blasco havia començar la seua carrera intel·lectual sent deixeble de Constantí Llombart, que és algú que a una escala molt modesta, es pot assemblar a Valentí Almirall: un federal, amb interès pel valencià, etc. Blasco té un peu ací. El que passa que el moviment que desenvolupa Blasco té uns enemics molt marcats i, aleshores, el diàleg que es produirà és escàs.

Ara bé, les bases socials del blasquisme són exactament les mateixes bases socials que podria haver tingut un moviment valencianista. Però  Blasco s’oposa al catalanisme, en primer lloc, per una raó política: el considera un moviment conservador, i com és ben sabut en part te raó (en el cas de La Lliga). Açò acaba comportant el rebuig del programa lingüístic i cultural del catalanisme també. Efectivament, la gran ironia, vista a posteriori, és que la dreta d’un Teodor Llorente no era anticatalanista i, en canvi, qui era anticatalanista era el moviment popular d’esquerres. Nosaltres després hem vist invertits els termes. Des de la Transició és la dreta qui és anticatalanista i és l’esquerra la que reivindica les postures del valencianisme. Però part del significat de l’anticatalanisme «blaver» s’endinsa en les aigües populars i populistes del blasquisme.

El de Blasco és un rebuig polític que acaba convertint-se en un rebuig de caràcter cultural. A nivell doctrinal, la separació és clara; pel que fa a les bases socials, és més complicat. Des de  dins del blasquisme sorgirà una corrent important que sí que podem identificar amb el valencianisme polític. Els valencianistes posteriors a Blasco van fer tot el que van poder per demostrar que d’alguna manera, i malgrat tot, en Blasco podia haver una lectura que es podia considerar una lectura valencianista. Ells ho intentaven perquè el “capital Blasco” era i és enorme.

Podem dir que el blasquisme inicial, el de Blasco, el que fa a 1898 és ocupar l’espai que la crisi colonial del 98 fa que a Catalunya puga nàixer el catalanisme i al País Basc el nacionalisme basc. Blasco ocupa eixe espai de critica popular, de protesta, de crisi de legitimitat del sistema. Açò té conseqüències posteriorment, perquè el valencianisme no existia en eixe moment, i qui crea l’espai per a la protesta i l’alternativa és el blasquisme i no el valencianisme. 

El cleavage clericalisme/anticlericalisme és decisiu i el blasquisme i els seus enemics conservadors són els dos espais principals en 1898 i després i no hi ha lloc per un tercer espai polític. Quan entre un tercer espai polític serà amb el socialisme (que a casa nostra mai no ha estat valencianista). Les conseqüències no necessàriament intencionades són crear un espai propi que després impedirà el desenvolupament d’un valencianisme polític i popular. La relació del blasquisme amb la cultura popular és enorme. La reinvenció de les falles en gran mesura és obra del blasquisme. Açò podria haver-ho fet perfectament un moviment valencianista popular.

Jo vaig estudiar el cas de l’equivalent al blasquisme a la ciutat de Castelló. Castelló és una ciutat que tenia una tradició republicana molt potent, més potent que la de València. A Castelló els republicans no perden mai les eleccions fins 1936. La diferència que hi havia entre els republicans de Castelló i els republicans de València era inexistent. Però al ser uns de Castelló i altres de València, no formaven part del mateix partit. Coses de la rivalitat identitària local. Però eren exactament iguals. Sabem que els republicans com els de Castelló i els de València als mítings utilitzaven el valencià. Perquè si no hagueren utilitzat el valencià part del seu electorat no els hauria entès. Açò sí, alhora de fer política no es reivindicava. Per açò dic que la seua base social podria haver sigut la mateixa que la del valencianisme.

Una de les pàgines més curioses de Nosaltres els valencians es quan Fuster diu “haguera hagut prou amb un nom”. I ell qui té al cap és Blasco. Un poc entre tots hem acabat convertint a Blasco en un mite. Açò és inqüestionable. Quan el primer ajuntament democràtic decideix canviar els noms dels carrers, l’avinguda on estem fent l’entrevista, que en aquell moment era l’avinguda amb més projecció de la ciutat, li dona el nom de Blasco Ibáñez, perquè se considera que forma part de la tradició valenciana. Podia haver-se anomenat Ausiàs March o Joanot Martorell, però s’anomena Blasco Ibáñez. Tindre les obres completes de Blasco editades per Aguilar en la postguerra és quasi una obligació, un símbol. Llegir-les ja és altra cosa, però tindre-les significava molt al País Valencià.

Blasco té una importància immensa, i encara té més com a mite. Cosa que desborda la seua importància històrica.

És pot parlar d’un abans i un després de Joan Fuster?

Sí. La importància de Joan Fuster és absoluta. Tot el valencianisme polític posterior o tota influencia del valencianisme polític en altres forces polítiques, deriva de Fuster. Ningú se llig –fora dels professionals de la història s’enten-  què deien els erudits del XIX. Tu pots agafar un text dels anys 30 i per molt interessant que puga ser, l’interès és arqueològic.  Pots llegir-te la declaració valencianista de 1918 i l’interès que té, que és molt, és arqueològic. El que diu no ho pots traslladar a avui en dia, si no és que ho capgires. Però Fuster sí. Per tant, tots els que hem vingut després som fills de Fuster.

Fuster és la seua obra, i no hi ha res comparable. Fa poc parlava amb uns amics sobre el fet de que la influència de Fuster fora del País Valencià és un episodi molt mal conegut, i en canvi té una influència enorme. A Galicia, País Basc, Andalusia... llegir l’obra de Fuster va influir en la construcció d’un discurs territorial alternatiu al que representà el franquisme.

Fuster, a més, és Fuster i una generació de joves que es movien en entorns universitaris. Aquesta generació no deu a la seua formació només a Fuster, sinó que Fuster influeix en ells i ells en Fuster. Estem parlant de gent com Joan Francesc Mira, Alfons Cucó o inclús Raimon. Un grup de gent extremadament valuosa.

El valencianisme de Fuster i el d’aquesta generació el que fa és un tall amb el que havia passat abans de la guerra, perquè les condicions, òbviament, no tenen res a veure (l’oposició a la dictadura, les visions polítiques de futur, etc.). Proposen un tall molt més profund del que havia separat  al valencianisme de  la identitat regional anterior. Fins a la Guerra Civil, el valencianisme intenta dialogar, reconfigurar la identitat regional, però després de la guerra això és molt complicat, impossible, perquè la identitat regional s’ha mobilitzat  en suport del franquisme. El franquisme és “regionalista”.

Fuster suposa un tall, la seua obra és un tall respecte al valencianisme anterior, el que no vol dir que no hi haja elements de continuïtat. Hem de tindre en compte que Fuster ho havia llegit tot, i podia mesurar quins elements mantenia i quins no. Per exemple, la centralitat de la llengua és un element que no s’inventa Fuster. Però abans de la guerra no hi ha un Nosaltres els valencians, ni de lluny, que se puga comparar.

L’element lingüístic és una de les principals característiques que Fuster utilitza per referir-se a la unitat dels Països Catalans. No és menys cert que es va referir a altres elements culturals a banda de la llengua, com són la música, la literatura, la pintura o la ciència. A partir d’aquest plantejament, Fuster dirà, i cite textual, “nacionalment per què havia de ser més català Pi i Margall que Blasco Ibáñez?”. Com encaixa una visió lingüística de la nació que inclús duu a excloure part del territori valencià del que seria la nació catalana, amb la visió culturalista més oberta que també es troba en Fuster?

Descrius perfectament una postura doble en Fuster. Jo he sostingut que el Fuster madur, el Fuster de Nosaltres els valencians, s’ha de caracteritzar com a “essencialisme lingüístic”. En realitat açò no ho he inventat jo, molts autor abans ja ho havien dit, però quan vaig publicar fa deu anys Una singularitat amarga, em vaig convertir en el parallamps de molts cops. Un dia d’aquestos treure la llista de tots els autors que ho han dit abans que jo i serà divertit.

Per a Fuster no té cap sentit parlar de Països Catalans si no és perquè comparteixen la llengua i, per tant, la llengua és la nació. Açò no vol dir que ja està tot fet o que qualsevol altra cosa no siga rellevant. El que apunta aquesta reflexió que has fet no és a una contraposició amb  l’essencialisme lingüístic. El que diu Fuster és que el fet de parlar o escriure en castellà és el resultat de la història, però en realitat s’hauria d’haver produït en valencià. Al ser la llengua la que explica la nació, també explica l’anomalia de no haver pogut escriure en eixa llengua. Açò t’obri una dimensió més ampla. La llengua és el fonament de la nació, però per a Fuster la nació  és alguna cosa més: ell té  una visó antropològica, d’una vida en comú, una “manera de ser”. La llengua és causa i conseqüència d’aquesta manera de ser, en Fuster. I per açò la seua postura ambivalent i riquíssima.

La llengua serà sempre el factor decisiu en Fuster. Fixem-nos en la qüestió de les  comarques valencianes castellanoparlants, sempre incòmoda. Aquesta incomoditat que en general ha tingut el valencianisme polític, no  és cap invenció. A les comarques castellanoparlants la incomoditat és real. No és Fuster o no són els nacionalistes valencians els que s’inventen una incomoditat, és que el valencià és una qüestió incòmoda a les comarques castellanoparlants. Abans i ara.  La “dualitat” és per a Fuster inassimilable. I no és la història, és la llengua.

No menys significatiu és que quan arribe la democràcia i les propostes nacionalistes fracassen al País Valencià, Fuster acabe per sentir-se còmode amb mesures de mínims com la Llei d’Ús i Ensenyament que farà el PSPV-PSOE. Per què? Perquè, diu Fuster, almenys es fa alguna cosa per la llengua.... I si se salva la llengua, se salva la nació...Val a dir que jo he parlat sempre -i només- d’essencialisme lingüístic en Fuster, no metafísic o ontològic. I val a dir que essencialisme no significa conservadorisme, els moviments anticolonials han estat essencialistes i també revolucionaris. 

S’ha parlat de la semblança analítica dels textos de Gramsci sobre la unificació italiana i de la interpretació de Fuster a Nosaltres els valencians. Quina és la interpretació social, política i econòmica valenciana de Fuster? Quines semblances té amb les gramscianes? Havia llegit fuster a Gramsci quan escriu Nosaltres els valencians?

Quan Fuster escriu Nosaltres els valencians no havia llegit a Gramsci. És el mateix Fuster qui ho ha dit, de fet. I si havia pogut arribar a sentit parlar d’ell no li havia influït. Després sí, a partir dels anys 70, bona part de la terminologia de Fuster està molt influïda per Gramsci. Quan ja has escrit Nosaltres els valencians és molt fàcil fer el trànsit a Gramsci, a través de la seua lectura d’Itàlia (en la mesura que podrien ser dues societats amb elements d’evolució socieconòmica aparentment semblants).

El projecte de Nosaltres els valencians era “fer país”. Però després Fuster  ja no parla només de fer país, sinó de qui ha de fer país. L’any 1962 Fuster probablement podia contemplar la possibilitat que es fes entre diversos grups socials, fins i tot la burgesia. Hi ha pàgines del llibre que van en aquest sentit molt clarament. A la Transició, Fuster veu clar que eixa no és la via, i entén que  “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. I aquest no és cap manament bíblic! Quan Fuster ho diu té tot el sentit del món. Ell no diu que açò siga un element ideal, és una constatació. Qui farà el País si la dreta no vol fer-lo? La UCD valenciana, a diferència de la UCD mallorquina o catalana, entén la qüestió lingüística com secessionisme lingüístic. Quan Fuster planteja que el País Valencià serà d’esquerres o no serà, el que està descrivint és la situació, no és un diktat obligatori, sinó descriptiu. Per açò nocions com bloc nacional-popular etc. resulten ser tan útils.

El que passa és que, irònicament, Gramsci era sard, però no era exactament “sardista”, el seu objectiu és construir Itàlia i, per tant, la seua idea és d’Estat-nació. Està menys clar que lloc li reserva a la diversitat. Li ha de reservar un lloc perquè és conscient de que la realitat italiana és molt complexa, però no està pensant en termes d’una articulació territorial com sospite que podia haver pensat Fuster. Fuster argumentarà que Espanya és una nació fallida, i eixe és un argument també gramscià (tot i que jo crec que Fuster havia begut prou més de la España invertebrada...).  Per a Gramsci, Hi ha la rivoluzione mancata, és a dir, que  el Risorgimento no fa tot el que hi ha de fer perquè no és capaç de construir una vertadera revolució nacional-popular i, per tant, les classes populars queden excloses de la construcció italiana. Fuster podria haver dit que Espanya és un país fallit, però a Fuster Espanya no l’interessa gens, el seu interès és el País valencià i, òbviament els Països Catalans.

Fuster diu explícitament que ell coneix a Gramsci a partir de Raimon, i Raimon ha explicat que ell coneix a Gramsci perquè la seua dona era italiana i militava en el Partit Comunista. I quan Raimon llig a Gramsci és posterior ja a Nosaltres els valencians.  Entenc perfectament que és completament viable traçar una  convergència entre ambdós autors. Però si tu llegeixes Nosaltres els valencians te n’adones que eixe no és un llibre gramscià, que era més un llibre influït per el tipus de història econòmica i social que feia Vicens Vives o l’Escola dels Annales (i pel marxisme mes clàssic del “vell barbut”). De fet a diferència del marxisme de Gramsci, el de Fuster és un marxisme més estructuralitzant. El Nosaltres és un llibre que es preocupa sobretot per les estructures econòmiques, socials, ideològiques. Gramsci és una altra cosa. .

La figura de Fuster marca una part del debat polític de la esquerra valencianista (i d’aquells que la critiquen), fins al punt de trobar-nos amb posicionaments fusterians i antifusterians. Fins a quin punt tenen sentit hui en da aquests posicionaments? Se pot ser fusterià hui en dia o són màscares que ens podem ficar per ocultar altres debats que no es volen donar?

Fuster passa a ser a partir dels anys seixanta “Tòtem i tabú”!  Jo no crec que en aquest moment siga un debat molt  interessant. En tot cas, el que no és interessant és l’antifusterianisme. L’antifusterianisme per se no ha produït intel·lectualment res, és un atac polític, una negació estrictament política a la que no li importa el que ha escrit Fuster o el que d’ell ha derivat. Probablement la dreta valenciana continuarà utilitzant a Fuster com un espantall. En tot cas, el que ens hem de qüestionar, no és sobre l’interés o la importància de l’antifusterianisme, sinó pel ressò que pot tindre. Ens hem de preguntar per què poden funcionar encara aquesta mena  d’arguments en la societat valenciana. Açò sí que me pareix un debat interessant i útil.

Contra Fuster el que hi ha és nacionalisme espanyol excloent. Per a mi, però, no és bona idea fer un moviment defensiu  i contraatacar amb l’immobilisme. Ja ho va dir tot Fuster, doncs, ja podem descansar perquè Fuster tenia raó. Per suposat, que encara té sentit ser fusterià, de la mateixa forma que es pot seguint ser marxista, la qual cosa no vol dir que tingues que estar sempre al mateix lloc. Per a mi una figura insuperable és Bob Dylan, però no fa falta tocar com Bob Dylan sempre! L’escoltes contínuament i pots fer coses similars, però no cal repetir-les com les feia ell.

Fuster continua sent molt suggeridor. Per exemple hi ha una part de Nosaltres els valencians, quan parla de provincianisme i provincialisme, amb arguments que, fins i tot quan la base empírica en la que es fonamenta Fuster és insuficient o incorrecta, la intuïció no ho és. A mi això em sembla fascinant. Per exemple la denúncia que fa Fuster de l’anticentralisme  dels valencians em sembla fascinant.  Perquè diu Fuster: només amb anticentralisme no anem a cap lloc. Només amb queixar-nos de Madrid no n’hi ha prou. Jo crec, i açò és una opinió personal i impopular, que la lluita contra l’infrafinançament, si és només anticentralista, és molt poca cosa. A la vista està que tothom s’hi ha apuntat a la queixa contra el mal finançament! No és cap argument que ajude al nacionalisme valencià per se... Haurà de ser alguna cosa més.  I açò ja estava en Fuster...

Sobre el projecte nacional de Fuster,  un projecte que no és únicament de País Valencià, sinó de Països Catalans, la realitat política i social valenciana fa que siga molt complex. La majoria dels valencians no s’identifiquen amb aquest projecte i açò no sembla fàcil de capgirar. L’evolució històrica sembla que no va en aquesta direcció. Això no vol dir que no puga aparèixer en un futur; en història no pots predir mai res...! Per a mi ara mateix, la construcció d’un marc identitari valencià consolidat que vaja més enllà del regionalisme és un objectiu més plausible. I en això Fuster continua sent un far.

Ara tenim demandes (sobre el medi ambient, el gènere, la multiculturalitat...) que no estaven en Fuster. És inevitable. Fuster és el nostre punt de partida, no el punt d’arribada. Si volem  una societat amb capacitat d’autogovern, no sucursalista ni provinciana,  podem partir de Fuster i anar fent un programa més ample. Sense Fuster, però, aquest programa de noves demandes, serà insuficient. Continuarem atrapats pel nacionalisme espanyol.

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas