© 2020 Agón, Cuestiones políticas

Entrevista a La Repartidora

Entrevistem a Jordi Garcia, membre de La Repartidora i l'editorial Caliu

Enmig de la liquació social de la ciutat de València, Benimaclet es postula com el barri amb més teixit associatiu. En aquesta entrevista parlem amb un membre de "La Repartidora", on repassem la història política i social recent del barri. L'existència d'espais autònoms en la societat civil és imprescindible per la construcció de comunitat i per mantindre nuclis i institucions socials que actuen com un contrapoder constant, un paraigües per als moments de refluxe, una palanca de canvi en els moments polítics multitudinaris.

Pregunta: Què és la repartidora? 

Resposta: La repartidora és, en principi, una llibreria crítica. Parteix d'ahí, però la idea és que abarque més que això. Al final és tindre un espai. La idea és ara combinar la llibreria-espai crític. La idea de l'espai físic, però també metafòric, per als moviments socials de la ciutat, per poder ahí generar pensament crític, memòria. En aquesta línia tenim la llibreria que es, diguem-ne, el comerç, el negoci; som una associació en la que no cobrem res, militància pura i dura, però sí que intentem a la llarga que puga haver una mitja jornada, un jornal per a poder viure i per a poder sostindré açò, perquè açò com a un fet militant és molt complicat, perquè al final és un treball. 

I bé, eixa seria com la part de sustentar la part el comerç, però també té la idea de l’espai que estem començant a treballar, que és anar integrant col·lectius de moviments socials que puguen confluir. Al final és un espai de trobada també. Hi ha bastants col·lectius que han participat en assemblees com LaDirecta, Arada també ha vingut, Caliu que és l'editorial nostra (hi ha gent que estem també en la editorial i en la llibreria). La idea també és això, anar teixint xarxa, trobar-nos, organitzar coses en comú, com per exemple l’Ecomaclet, que s’organitza una vegada al mes al barri. Doncs, el dia anterior ací sempre fem una activitat relacionada amb la sobirania alimentària. Hem creat també una espècie de col·lectiu, que no és un col·lectiu, que nosaltres li diguem «Sobiranies» i ací la idea és treballar coses al voltant del pensament, a partir de les sobiranies. Aleshores, nosaltres hem creat sobirania alimentària, que ès la gent que estem en l’Ecomaclet, gent que estem en la plataforma per la sobirania alimentària, i açò simplement funciona com un espai que té unes ferramentes i qui vol ve i treballa a partir d'ahí, és a dir, no es tracta de cap col·lectiu. No és ninguna estructura amb pretensions, simplement és gent que vol treballar sobre la sobirania alimentària, doncs això, «Què voleu fer, una activitat o una presentació? Ací teniu les ferramentes». Es tracta de confluir les nostres ferramentes. 

P: Com definiries el fenomen de la gentrificació?

R: Es produeix un desplaçament de la gent, diguem-ne autòctona o que vivia en un cert barri, que se n’ha d’anar perquè el barri adquireix una altra identitat basada sobretot en criteris econòmics i socials. Hi ha un desplaçament perquè el capital posa els seus tentacles; hi ha uns interessos en el inversors del capitalisme i, com a conseqüència, s’instal·len ahí uns col·lectius, uns agents socials, uns agents econòmics que el que fan és que sl barri hi ha un augment del valor en termes econòmics. Com que la gent que no pot assumir eixa pujada de preus se n’ha d’anar. 

P: Trobes algunes d’estes característiques en Benimaclet?

R: Sí, sí que trobem. Al final també, una de les característiques dels barris gentrificats és que siguen guais, que puga haver inversió; això a Benimaclet s’està donant. Començant perquè l’estudiantat al final ve al barri a viure i l’estudiantat necessita un tipus de consum basat en el consum terciari (bars, restaurants) i això genera un tipus d’oci determinat que genera un tipus de barri. També és un perfil amb una certa cultura i això també mou la llibreria La Repartidora que no podria funcionar en altre barri. També molt de sector de l’art; en EEUU la gentrificació es duu a terme a través de les galeries d’art; ací és un context diferent. Nosaltres podríem estar influint en la gentrificació del barri, encara que jo pense que tal volta sols estem canviant la seva idiosincràsia. Sobre este tema va haver una pugna amb el CSOA L'horta.

P: Com es passa de ser un poble a ser una pedania de València? 

R: Tenim la idea de que Benimaclet era un poble i ara és un barri guai on estan les alternatives, i ahí a mi se m’escapa la part gran del barri que moltes vegades no veiem, que és la gent pobra. Hi ha molta gent migrant que no la tenim en compte, jo pense que des de que Benimaclet ha sigut un poble fins ara, ahí ha hagut una construcció del barri que no s’ha vist, que ha estat amagada. Tu vas a les festes del barri i vas a una berbena i dius, ¿esta gent d’on ha eixit? i esta gent és la gent del barri, més enllà del casal faller, més enllà de la gent pròpiament del poble i de les abueles que van al mercat, més enllà de la gent que fem el Ecomaclet, que anem al Terra, que venim a La Repartidora. Hi ha un barri molt més ample. Jo el que pense és que ahí se’ns perd un poc esta perspectiva. Ahí ha hagut, des de poble a barri cool, una altra construcció que se’ns perd. Jo al barri vaig vindre farà 10 anys, tampoc et sabria dir. Jo si que he notat l’augment del preu del lloguer, nous bars de cadenes de restaurants, coworkings, això ho note des de fa 3 o 4 anys. Benimaclet també es un barri molt militant, i això frena molt estes coses i, a més a més, és un barri d’estudiants que si bé gentrifica, també atura estes pràctiques. D’aquesta manera el estudiantat viu dels pares i no es pot permetre aquests serveis. No és com Russafa, Cabanyal i altres ciutats del món. També és un barri molt antic, i té una edificació molt antiga el que fa poc atractiu per a la gentrificació. Jo sobretot pense que hi ha una resposta per a frenar-ho. 

P: Quin efecte pot tindre el PAI (Pla d'Actuació Integrada) en el barri? 

R: El PAI se carregaria l’últim espai verd del barri. És l’últim tros d’horta que et queda i tanques el poble cap a la ronda nord. Conseqüències climatològiques, de vida, etc. També es diu que al construir més el preu del lloguer baixarà, però és al revés perquè es pot especular. El perill ideològic més fotut és pensar que el progrés és sempre positiu, quan realment no fa falta construir en Benimaclet. Hi ha prou habitatge en València. També és «lo rural contra lo urbà», això ens duu a carregar-nos el que queda de Benimaclet. Ha de ser una punta de llança en les lluites de València. Va a ser pitjor que amb Rita Barberá, ja que tenim l’AVE, la ZAL (Zona puntera per a Activitats Logístiques). A la vista dels nous governs del canvi seria interessant veure que poden fer. 

P: Quines serien les zones de València més gentrificades?

R: Russafa fou l’experiment. Cabanyal és el caramel de València. Va haver un projecte polític que volia transformar-lo, i després l’assumpte de Salvem el Cabanyal, que és distint però en la mateixa idea de progrés, inversions, tancar tendes de barri i tirar a la gent. És un caramel per la seua arquitectura, el clima i la distància a la platja, molt atractiu per als turistes. Benimaclet també, però amb certs límits, com els he mencionat abans. També el Carme, perquè es el centre... 

P: Com es pot ser subscriptor de La Repartidora? 

R: Tenim fulletes de subscripció, 30€/any, descomptes del 5% llibres, 10% samarretes i 33% en formació, us podeu fer en la tenda o en la web a l’apartat Fes-te soci. També hi ha subscripció conjunta amb Caliu, que són 65€ i 4 llibres. 

 

Entrevista a càrrec de Xavier Calafat Martínez i Xavier Granell Oteiza. 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades