Entrevista a La Barana.

Conversem amb Alfredo Artigas

«La Barana pretén bàsicament ser un mecanisme, un mecanisme que actua en aquestes dues vessants, la de ser com un sindicat de llogaters i una entitat que ofereix serveis a una població llogatera que ho necessita.»

La Barana.jpg

 

La crisi de la Covid19 ha evidenciat una emergència habitacional que vivim des de fa dècades. Front a les pujades del lloguer, el despotisme dels fons voltor i la pressió constant en els llogaters i llogateres, han emergit organitzacions i sindicats. En aquest context emergeix La Barana, un espai de suport d'inquilins i inquilines a la ciutat de València. En aquesta conversa amb Alfredo Artigas, tractarem diversos temes vinculats al moviment pel dret a l'habitatge a la ciutat de València, la situació de les llogateres i llogaters i la necessitat de bastir nous espais d'encontre i suport entre els mateixos. 

 

Alfredo és membre de la cooperativa El Rogle, que ha estat uns dels principals impulsors de La Barana, llicenciat en Sociologia per la Universitat de València. Està cursant el Màster de Ciutat i Urbanisme a la UOC i  ha coordinat nombrosos estudis d’habitatge i participat en recerques sobre col·lectius en exclusió social. Treballa com a assessor i dinamitzador en processos de participació veïnal en plans urbanístics, entre altres àmbits.

Entrevista a càrrec de Xavier Granell

I Bloc. El moviment pel dret a l’habitatge a València

 

Pregunta: En quina situació es troben els inquilins i inquilines de València? 

 

Resposta: És una situació complicada. Ara mateixa, el que ens ve al cap és pensar en la pandèmia. Si comparem aquesta crisi amb la crisi econòmica del 2008, les reivindicacions i les mesures que es demanen al voltant de l’habitatge són diferents. Mentre que al 2008 la majoria de les mesures que es demanaven estaven relacionades amb els desnonaments hipotecaris, ara l’accent s’ha posat en el lloguer, la precarització d’aquest i la necessitat de la protecció del dret a l’habitatge de les persones llogateres. Açò no ha sigut casualitat, açò ha sigut perquè precisament les inquilines i inquilins del país tenen una situació molt complicada per mantindre el seu habitatge, però aquesta és una situació que no ve arran de la pandèmia, ve d’abans.

 

Nosaltres des del projecte de la Barana hem fet un estudi sobre la situació de les persones llogateres a la ciutat de València. La quantitat de població que viu llogant s’ha duplicat en els últims 10 anys -fa una dècada parlàvem d’un 14% i hui tenim un 28%-, més d’un quart de la població que viu de lloguer. És una població que si bé la majoria són persones joves, ens trobem també casos de persones majors que concebien estar vivint de lloguer com una transició, però que al final no han pogut accedir a la compra i es queden com en un limbo. Veiem com el viure de lloguer a vegades no és una cosa desitjada. 

 

Aleshores el lloguer arreplega a les persones amb més precarietat econòmica, i que no es poden permetre altra cosa. Per tant, no és d'estranyar que ens trobem diferències econòmiques molt importants. Quan parlem de la ciutadania en general, a la ciutat de València tenim uns ingressos mensuals mitjos propers als 2.500 euros, quan ens referim als llogaters ens trobem amb una mitja de 1.600 euros, quasi 1.000 euros menys. Les llars llogateres són llars molt precaritzades, açò se concreta en risc de desnonament, en dificultats per pagar els costos de l’habitatge i en una emergència habitacional. 

 

Donada aquesta situació, doncs han estat ben rebudes les mesures que ha pres el govern de l’Estat que han ajudat a tirar endavant a moltes famílies, però, per exemple, s’esperava que els preus dels lloguers baixaren més, de fet, no estan baixant pràcticament res. En canvi, moltes de les persones que viuen de lloguer sí que han vist reduïts els seus ingressos o inclús han perdut la feina. Aleshores s’ha tensionat encara més una cosa que ja estava tensionada. El que vull dir és que la Covid19 ha posat l’accent en una cosa que ja estava passant. Igual no erem conscients però la realitat és que a Espanya i a la ciutat de València la situació dels llogaters i llogateres fa temps que és complicada.


Amb quin objectiu naix La Barana? 

 

Jo et parle com a membre de la Barana però també com a membre de la cooperativa El Rogle. En la cooperativa treballem, entre altres coses, el dret a l’habitatge, i portàvem ja uns anys veient de primera mà l’agreujament de la situació. Així, per exemple, hem vist -donat que quan es produeixen desnonaments solem actuar donant ferramentes per intentar aturar-los- el canvi de tendència quant a tipus de desnonaments. Hui en dia hi ha molts més desnonaments a les llars llogateres que a les llars hipotecades. 

 

Els últims anys hem vist sindicats de llogaters, des d’alguns grups socials s’ha accentuat la problemàtica del lloguer, etc., però crec que des de la ciutadania en general no hem problematitzat (fins al punt que hauríem de fer-ho) la situació en què es troben l’inquilinat. Aleshores pensem que calia crear un projecte que es focalitzara en la defensa del dret a l’habitatge de les persones llogateres, començant primer per l'àmbit de València perquè és el que tenim més abast. 

"La Barana pretén basicament ser un mecanisme, un mecanisme que actua en aquestes dues vessants, la de ser com un sindicat de llogaters i una entitat que ofereix serveis a una població llogatera que ho necessita."

 

Ara per ara, La Barana és encara un projecte pilot però pretén ser, per una banda, una agrupació de suport mutu entre persones llogateres per defensar els seus interessos comuns i, per altra banda, una associació que done una sèrie de serveis que siguen útils per estes persones llogateres. Serveis com podrien ser l'assessoria jurídica, la mediació davant possibles conflictes amb el propietari o el veïnat, o d’altres com una cobertura anti-impagaments o que la pròpia Barana done un aval davant de la voluntat d’entrar a un nou pis. La Barana pretén bàsicament ser un mecanisme, un mecanisme que actua en aquestes dues vessants, la de ser com un sindicat de llogaters i una entitat que ofereix serveis a una població llogatera que ho necessita.

 

El model organitzatiu que hem vist que més s’ha implementat a València és un model de sindicalisme barrial. Per contra, Catalunya ha bastit (a més de comptar en forts sindicats arrelats al barri) una central sindical de llogaters i llogateres. Quines són les diferències entre un model i un altre i quines les avantatges o desavantatges dels mateixos?

 

No conec exactament el model o com s’organitzen a Catalunya, sí que sé que s’ha parlat molt de que a València ens faltava un sindicat de llogaters, mentres que a altres ciutats espanyoles ja n’hi havia. Supose que un sindicat de llogaters el que fa és un poc el que t’estava comentant que intenta fer La Barana: posar a les persones llogateres com a una classe oprimida concreta, que genera una consciència de classe i un discurs. Es pot veure en alguns casos d’altres sindicats de llogaters en què els seus dirigents es converteixen en líders d’opinió que parlen dia rere dia de diferents problemes que té el lloguer en les seues ciutats.

 

Ací en València no hem focalitzat tant en un règim de tinença concret, sinó que hem generat unes associacions barrials que moltes vegades, tracten d’una manera o altra el tema de l’habitatge, però cadascuna d’elles es centra en les problemàtiques més greus al seu barri. Per exemple, algunes veïnes de Russafa tracten el tema de la turistificació, en Benimaclet s’ha estat treballant en contra del PAI, un projecte d’expansió urbana que destruiria part de l’Horta, en el Cabanyal tenen bastant població que està sota exclusió habitacional i estan treballant en açò… diguem que cada barri té la seua agenda però després s’han generat entitats com EntreBarris o València no esta en Venda que han actuat com una mena de coordinadores. 

 

El que és cert és que no hem tingut un discurs concret i unificat al voltant del règim del lloguer. Sí que s’han tractat moltes vegades algunes problemàtiques derivades del mateix perquè, per exemple, l’augment de preus s’ha tractat en bastants assemblees veïnals de València. Així que un sindicat de llogaters el que et permet és centralitzar i problematitzar el tema del lloguer com un règim precaritzat.

Durant la primera onada de la pandèmia hem vist diferents reivindicacions dels moviments socials, que accentuaven el tema de l’habitatge en les seues agendes. Per exemple, el Pla de Xoc Social o també, més recentment, la campanya d’Entrebarris, #LaClauEstarJUNTES. Com avalues aquestes iniciatives?

 

Les valore positivament, però no han tingut tot l’impacte que a mi m’haguera agradat. Per una banda, la campanya del Pla de Xoc Social el que pretenia era reivindicar davant l’Administració Pública una sèrie de mesures, algunes s’han pres i altres no. La campanya d’EntreBarris posava en el centre la cooperació veïnal, tractava de generar mecanismes de trobada i de suport mutu entre veïnes. Pense que és una cosa molt interessant que hem de seguir treballant però no estem aconseguint els objectius tant com desitjaríem.

 

Tu pots demanar al govern que paralitze els desnonaments, o que et pose una llei que limite el preu del lloguer, o que faça més habitatge social, però d’altra banda també és important l’autonomia, l’autogeneració de solucions, és a dir, que realment fem les ciutats més habitables en la manera en que convivim comunitariament en elles, aleshores hem de generar canvis en la dinàmica de relacionar-nos i ajudar-nos entre nosaltres. 

 

Arriba la Covid i es genera una oportunitat, així hem vist com EntreBarris (que tampoc fa falta que ho faça Entrebarris, molta gent ho fa autònomament) fomenta que la gent, les veïnes, posen un cartell oferint-se per ajudar en aquests temps de pandèmia, ajudar a fer la compra, que si tens algun problema alguna persona et puga ajudar. Són les xarxes de suport mutu. També es va crear un telèfon desde la militància perquè la gent tenia dubtes al voltant de si podien acollir-se a les ajudes del lloguer que s’estaven posant, així que com els serveis socials moltes vegades estaven colapsats, la militància ocupava un poc la seua funció. Fèiem unes formacions un poc ràpides per orientar-les a allò al que podien acollir-se. Això és suport mutu i per nosaltres és fonamental.

 

El que passa és que moltes vegades es generaven dinàmiques no empoderadores, per així dir-ho. Tu al final estàs ajudant a la gent i al final al gent t’interpreta quasi com si fores un treballador social, no un veí que t’ajuda i que en futur tu el pugues ajudar. Tenim aquesta dinàmica al cap, aleshores, part d’aquesta xarxa se veia a si mateixa, davant el qüestionament constant de “estem sent assistencialistes?”, “estem fent un canvi de veritat?”, “o estem posant parches a una Administració Pública que no arriba a tot?”. 

 

Per suposat, ha sigut molt positiu tot el que s’ha fet des del moviment veïnal en clau d’habitatge durant la pandèmia, però sí que és cert que, per una banda, hem reproduït una mica aquest assistencialisme i, per altra, hem aplegat a menys gent de la que podria haver sigut.


 

II Bloc. L’urbanisme neoliberal a València i el canvi de model

 

L’urbanisme neoliberal que el Partit Popular va impulsar a la ciutat de València es va caracteritzar per un model urbà que va consolidar una ciutat-marca basada en l’especulació i la depredació del territori. El canvi d’aquest model esdevenia indispensable pel govern del Botànic, tot i així, hem vist com davant el PAI de Benimaclet, la ZAL a la Punta o l’ampliació de la V-21 , ha continuat imperant una lógica destructiva del territori. En quin punt del camí de la reversió d’aquest model urbà ens trobem ara?

 

No et sabria dir el punt, estem en un camí en alguns sentits més avançats, en altres sentits poc avançats. Sí que és veritat que el discurs va canviar radicalment, ni des del sector empresarial, ni des de la política, ni des de la ciutadania ja se diuen ni comprenen discursos que fa igual 15 anys o 20 anys sí que es deien prou. En el seu moment, els mega projectes del PP (com la Fórmula 1 o la Ciutat de les Arts i les Ciències) es veien com a positius per bona part de la ciutadania. Davant qualsevol problema, “construir i construir” era la norma i el discurs hegemònic fa 20 anys, ara, sobretot després de la crisis del 2008, s’ha pres consciència ecologista, i han canviat els partits polítics en el govern. Discursivament s’ha canviat prou però hem canviat tant en quant a pràctiques? El que es fa hui en dia és tan diferent? 

 

Tu posaves alguns exemples, el PAI de Benimaclet, la ZAL o l’ampliació de la V-21. Estem parlant al final de grans infraestructures que estan obeint a un model expansiu, perquè el que es vol ampliant el Port o la V-21 és ampliar la capacitat de València de generar més producció econòmica. A València hi ha diferents projectes urbanístics actius, que en total passen de les 20.000 vivendes projectades ara mateix. I açò ve d’una visió expansiva de les ciutats, de que les ciutats, davant qualsevol problema, han de créixer. Estem en un moment d’activitat econòmica de molta incertesa? doncs la solució és créixer. I estem davant d’un moment on la realitat demogràfica ens diu que la població no creix, però volem fer més cases. 

 

Aleshores és veritat que no parlem de Fórmula 1 o de coses que eren més d’espectacle, sinó de coses més estratègiques, més d’infraestructura, més pragmàtiques. Però el model expansiu, i ahí hi haurà alguns partits polítics que ho veuran d’una altra manera, però el model expansiu no l’hem abandonat. Arriba la Covid i el que pensem és en donar-li foc a la maquinària econòmica, i pensem que així es solucionaran els nostres problemes. Potser al curt termini sí, però es pot fer una crítica general en què l’economia expansiva està pensada en el curt termini, hi ha uns límits ecològics i socials que estan molt clars, aleshores els polítics que volen solucionar els problemes a base de construir més cases, més edificis, més infraestructures, per simplement créixer i créixer, estan pensant a uns 2, 3 o 5 anys vista. Pense que hui en dia es necessita una visió més a mig termini per no soterrar-nos encara més, i no pagar els costos del capitalisme expansionista que portem fomentant fa dècades i dècades.

Com avalueu les mesures que ha vingut prenent la Vicepresidència 2a de la Generalitat Valenciana i Conselleria d'Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica en allò referent a les qüestions relacionades amb l’habitatge?

 

Crec que ha de ser una resposta ambivalent. Per una banda, sí ens agraden les mesures que hem vist, pense que s’han fet esforços importants i necessaris. Però per altra banda, crec que es podrien donar més pasos. M’explique. En el seu moment es treu la llei de la funció social de l’habitatge, que porta coses molt potents, per exemple, porta mesures per lluitar contra l’assetjament immobiliari, porta mesures per a identificar i penalitzar el parc de vivenda buida.

 

"Quan es tracta de polítiques que incideixen en el tema de l’habitatge sempre hi ha polèmica, sempre hi ha interessos que lluiten a la contra."

 

Però al final són lleis amb molt bones intencions que no s'acaben desenvolupant, no sé si per motius burocràtics, de falta de personal o conflicte d’interessos. Quan es tracta de polítiques que incideixen en el tema de l’habitatge sempre hi ha polèmica, sempre hi ha interessos que lluiten a la contra. 

 

Aleshores, per un cúmul de factors aquestes lleis no s’han desenvolupat, està la llei feta, aprovada en la seua majoria (menys alguna cosa que ha quedat derogada) però no s’han desenvolupat reglaments que indiquen com portar endavant el que es diu en eixa llei. Aquest seria l’exemple macro.

 

Després tenim exemples més concrets. El decret sobre el dret de tanteig i retracte és una bona iniciativa, que s’estiga ampliant el parc d'habitatge social també em sembla una bona notícia, que se estiga donant una bona cobertura d’ajudes econòmiques per les famílies vulnerables també ho és, etc. Però crec que ens falta un poc de canvi estructural, de pensar un poc en el mig i llarg termini, de canviar la realitat, l’estructura de la propietat. La pròpia llei de la funció social de l’habitatge, o el decret de tanteig, tenen en part aquesta potencialitat. Però s’ha de ser valent a l’hora d’enfrontar als agents que acumulen i especulen amb l’habitatge.

 

En un moment, a més, en què la gent està tenint problemes molt greus per mantenir el seu habitatge, que és -recordem-ho- un dret fonamental. Allà hi ha un conflicte, tenim a uns agents socials que acumulen, que tenen molt i que continuen mirant en clau econòmica i de profit l’habitatge que tenen, tenim altres sectors socials que estan pràcticament desposseïts d’habitatge, viuen sense propietat, la majoria viuen de lloguer i paguen unes rentes molt altes, altres estan ocupant perquè directament no poden pagar un lloguer.

 

Finalment, tenim a una classe mitjana, cada vegada més heterogènia, que de vegades compra el discurs del dret a l’habitatge i altres compra el discursos dels grans tenidors, com el discurs del perill de l’ocupació o sobre la pujada dels lloguers. Aleshores hi ha una classe de xicotets propietaris, per exemple en el cas dels lloguers és clar, que el reprodueixen, i al final no és Blackstone el que puja els preus al teu barri, és el teu veí que té quatre propietats posades en lloguer. Fa de correa de transmissió de les dinàmiques que comencen estes grans empreses, i al final ell et puja el lloguer a tu. 

"(...) al final un govern, o una administració pública que sols posa diners per les desfetes que fa el capitalisme, com donar-te el que et falta per pagar el lloguer, al final és una administració pública deficitària que va a gastar sempre més diners dels que va a poder arreplegar"

 

Tenim grans problemàtiques quant a la distribució de recursos habitacionals en la nostra societat. Des de la meua opinió personal, s’hauria d’actuar d’una manera més decidida si volem canvis. Perquè al final un govern, o una administració pública que sols posa diners per les desfetes que fa el capitalisme, com donar-te el que et falta per pagar el lloguer, al final és una administració pública deficitària que va a gastar sempre més diners dels que va a poder arreplegar. Ja no sols en clau  de justícia social, sinó en des d’una visió econòmica. “Donar diners” per a evitar que la gent se'n vaja al carrer, és una estratègia que no pot sostenir-se en el temps.

Recentment hem vist com a Catalunya el moviment pel dret a l'habitatge encapçalat pel Sindicat de Llogaters i altres entitats com l’Observatori DESC, han aconseguit que s'aprove una llei de regulació de lloguers pionera en tota Espanya. És viable una iniciativa així al País Valencià? Quins sectors socials es posicionen en contra d’una mesura així?

 

Si abans parlàvem de mesures polèmiques i d’agents socials que fan propi el discurs dels grans tenidors, en aquest cas és semblant. Per una banda, hi ha fons d’inversió, entitats que empren l’habitatge com una mercaderia, que tenen la seua agenda, també estan els agents del sector immobiliari de tota la vida: constructores, promotores, immobiliàries... Els fons d’inversió, han esdevingut autentics “fons voltor”, que mouen els diners cap on es pot produir benefici, i a Espanya amb l’habitatge depreciat que teníem post-crisi, ha esdevingut un negoci amb el que extreuen un ampli marge de benefici. 

 

Aleshores, esta gent que veu en l'habitatge un actiu econòmic molt rendible, està fent un discurs en funció dels seus interessos. És el típic discurs neoliberal que defensa que no cal l’intervenció estatal, que el mercat s’autorregula i tota forma de control vers l’economia és vista com algo que acabaria perjudicant-nos a tots. S'entén perquè tenen els seus interessos. Per a mi, el problema és quan aquests discursos els compren la classe política, el xicotet propietari o inclús la ciutadania en general. Acabem veient com la ciutadania dóna suport a discursos que al final li són perjudicials. Ens trobem en un moment on cada vegada més gent està patint una emergència habitacional, obligada a demanar una ajuda o inclús d’ocupar un habitatge, Més gent del que ens pensem. Però el discurs hegemònic continua sent el que culpabilitza als ocupes i als demanants d’ajudes, que són descalificats i insultats com paràsits.

"De vegades s’oblida que Espanya és dels països del món que més habitatges per persona té. Tenim habitatge de sobra i el tenim sobrepreciat, i si el mercat no està regulant esta situació, haurà de ser un mecanisme diferent el que ho faça."

 

Hi ha sectors que han sabut moure molt bé aquests discursos contra mesures com la regulació dels preus de lloguer. Sobra dir que una iniciativa així seria molt important al País Valencià, tampoc es tracta de dir que sí a tot, de regular i baixar tot el preu del lloguer, és una mesura que s’ha de fiscalitzar i evaluar molt bé, s’ha de veure com, quan i per què, els casos, etc… No sé com s’hauria de reglamentar aquesta mesura, però que hem de posar coto a la pujada de preus d’un bé de primera necessitat com és l’habitatge que està sobrepreciat en el nostre territori, és absolutament imprescindible. Tenim un habitatge que és molt car, però a més, és que tenim un superàvit d’habitatge. De vegades s’oblida que Espanya és dels països del món que més habitatges per persona té. Tenim habitatge de sobra i el tenim sobrepreciat, i si el mercat no està regulant esta situació, haurà de ser un mecanisme diferent el que ho faça.


 

La Covid19 ha tornat a posar damunt la taula la necessitat d’adoptar polítiques públiques diferents en relació a l’habitatge. Fins ara hem estat vivint les conseqüències d’un model de promoció de la propietat de l’habitatge com a mecanisme d’ascens social. Creus viable que els poders públics promocionen noves formes d'accés a l'habitatge? Quines podrien ser?

 

Viable sí, sí que ho veig viable. Supose que passarà com sempre: primer se fan algunes coses més experimentals però el que costarà fer és una aposta forta per un canvi del model residencial. Primerament, fomentar un lloguer digne, equilibrat i que no se veja simplement com un mecanisme de pas o en el que estàs obligat a estar, ja seria per a mi un canvi de model important. Dignificar el lloguer.

 

Després hi ha altres alternatives que hui en dia són més experimentals, la pròpia administració pública està prenent algunes mesures en este sentit, com una política d’habitatge públic més moderna on es tenen en compte mecanismes d’inclusió i es tracta d’afavorir la vessant comunitària de l’habitatge.

 

En un sentit paregut, s’estan fomentant, tímidament, les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús, que consisteixen en canviar el règim de la propietat per un règim en el que tu tens el dret d'ús d’un habitatge però la propietat és de la cooperativa, d’aquesta manera se dóna la seguretat que la gent valora de la propietat (en tant que podries estar allà tot el temps que vulgues) però d’altra banda, té una vessant comunitària, perquè la propietat és col·lectiva, de la cooperativa, així s’ajuda a la distribució flexible dels recursos habitacionals.

 

Pense que les cooperatives d’habitatge podria ser un model que en els pròxims anys es comence a estendre més. Però si he de pensar en la majoria de la població, et diria que regular el lloguer és imprescindible per a replantejar el model residencial que necessitem. De la mateixa manera que mobilitzar l’habitatge buit o replantejar l’ús de tantíssimes vivendes secundàries que no alberguen a ningú pràcticament en cap moment.

 

Llavors, sí, els poders públics venen fent coses interessants però poc a poc. I encara se fan, com et deia abans, més per la urgència i el curt termini que per canviar l’estructura. Mesures com una limitació de preus i unes actuacions contundents front a la infrautilització del nostre parc d’habitatge són fonamentals. També promoure o simplement deixar espai per a que col·lectius més o menys organitzats creen comunitat i xarxa, que al final és també una manera de canviar el model habitacional. 

 

Mecanismes com La Barana també van a tindre molt que dir en aquesta redefinició del model habitacional. La Barana pretén ser una associació de persones llogateres que posen en comú els seus problemes i lluiten juntes per a solucionar-los. Per a mi açò també implicaria un canvi estructural front a la situació habitacional que vivim. 


 

III Recomanacions

 

Un llibre per aquelles persones que vulguen començar a introduir-se en les temàtiques de l’habitatge i la seua problemàtica

 

La Nueva Frontera Urbana. De Neil Smith. Està accesible amb PDF a la web de Traficantes de Sueños. O també: En Defensa de la Vivienda. De David Madden i Peter Marcuse