© 2020 Agón, Cuestiones políticas

Entrevista a Marco Revelli

Traducció per Teresa T. Garcia Molina

Pregunta: Volíem aprofitar la publicació d’un article que no hem pogut aprofundir com cal, sortit avui al diari “il Manifesto”, així que intentaré sintetitzar-ne els punts clau per poder comentar-lo. L’article s’anomena “Molto da imparare, poco da insegnare” (molt per aprendre, poc d’ensenyar) i, a la pàgina de dins, on trobem el desenvolupament d’aquest, podem llegir el títol “Saltano gli schemi e parole della vecchia politica” (salten els esquemes i les paraules de la vella política). El que ens ha atret d’aquest article és com, des de la nostra perspectiva, aconsegueixes plantejar qüestions tan interessants del fenomen que s’hi ha expressat amb força a les últimes eleccions, el Movimento  5  Stelle. Aquests  dies  estem  observant,  de  forma  substancial,  l’intent  de  negar  o d’assenyalar els aspectes negatius d’aquest moviment, sobretot per part de l’establishment polític i mediàtic,  encara  que  també  a  molts  ambients  de  la,  diguem-ho  així,  esquerra  radical, extraparlamentària, podem observar una certa por davant l’afirmació del fenomen “grillino”, així com  que  de  les  seues  ambigüitats  constitutives,  profundes. Tanmateix  trobem  alguns  aspectes populistes, algunes ambigüitats que, com ells mateixos diuen, van més enllà de la dreta i de l’esquerra. És un fenomen que té una materialització real, efectiva en els números; en el centre de la qüestió, i que per tant ha de ser assumit i observat, preguntant-nos per ell si és que tenim intenció d’anar més enllà de l’obvi. M’agradaria començar per una de les coses que subratlles i que d’alguna manera expressen una subjectivitat col·lectiva del segle XX en alguns aspectes i pos moderna en altres. És d’ací des d’on partirem.


Resposta: Trobe que si volem començar per com l’establishment, tot, des de la classe política fins al sistema  mediàtic,  han  afrontat  aquest  vot,  considere  que  han  subestimat  enormement  la  seua materialització. No obstant tot el sensacionalisme i el fet que hagen actuat amb l’espectacularitat típica dels mitjans de comunicació, que ara continuen il·lusionant-se amb què aquestes eleccions puguen ser interpretades dins dels esquemes i dins d’una continuïtat, o que pensen que el que està passant tinga possibilitat alguna de ser reconduït dins d’una [continuïtat]…


Òbric amb una cèlebre cita, si així ho volem dir, amb el concepte alemany d’“era axial”, que ells anomenen “achsenzeit”, “moment en el qual tot es capgira cap als seus propis eixos”. Les èpoques axials són aquelles en les quals res funciona com abans. I és així que aquestes eleccions no tindran, dic en aquest article, un significat projectual, en el sentit què és molt difícil entendre què passarà en els pròxims mesos, en el pròxim any; però que tenen un potencial de diagnòstic absolut: ens diuen què és el que s’ha acabat. El que s’ha acabat és el sistema polític italià tal com s’havia estructurat en l’anomenada “II Repubblica”, però, sobretot, s’ha acabat una modalitat de la política, allò que jo anomene “la política del segle XX”, la política que assumia el partit i, en general, la forma del partit de masses monopolitzador de les decisions públiques, el monopolitzador de la representació (rappresentanza)1; tot açò ja no hi és. I no només ha desaparegut per l’aparició d’aquesta entitat increïble, que no partit [Movimento 5 Stelle]; no és ni tan sols, podríem dir, un moviment, almenys no amb les formes amb les quals els identificàvem. És un fet polític sense precedents, ni tan sols el partit-empresa berlusconià hi havia despegat de 0 a més del 25% en tan pocs mesos no obstant tinguera el suport de l’empresa, dels successors2 del seu càrrec i de Publitel. És una cosa que s’ha materialitzat de sobte en el panorama, i que ocupa un quart de l’espai polític parlamentari. Podem afegir també, d’altra banda, un altre 25% d’abstenció, el qual significa que la meitat del cos electoral està fora del sistema de partits, i que el centredreta i el centreesquerra junts no suposen ni el 50% del matalàs electoral del total dels posseïdors del dret a vot. Això és un èxode bíblic de la política, el qual no es pot no tindre en consideració. Fan gràcia, totes aquestes càbales que llegim als diaris, com que l’encarregat [de formar govern] hauria d’haver sigut Bersani perquè té la majoria al Parlament, i que quina política de les aliances hi podria haver. Però quina política de les aliances?, si s’han dissipat tots els esquemes!

 

El més interessant em sembla preguntar-nos per quin motiu s’ha destapat aquesta fossa de magma, que evidentment és l’element que ha determinat aquesta fractura. Diguem que aquesta podria ser la primera reflexió. Els mitjans de comunicació intenten o normalitzar o cremar els conductes de ventilació, han saltat tots del vot als candidats escollits, el qual  ens demostra que l'existència d’una cursa per interpretar què representen els 160, les “new entry” del Parlament, cosa que ens suposa una altra una reflexió útil. Si ens fixem, hi són als antípodes de l’antropologia política quotidiana: no hi ha un sol professional de la política, no hi són els habituals advocats, no hi són els habituals xics de les comandes, és una composició social nova, de 30 persones sobre els quaranta anys, aquella que Monti anomenà “la generació perduda”. Estaven allà, quasi fora de la superfície i han aconseguit eixir, però ni tan sols ells són representatius d’aquells milions de vots que han canviat la cara al nostre sistema polític. Clarament paga la pena intentar entendre què hi ha baix.


P: Als teus articles subratlles una dada, i és que junt amb els vells esquemes i als vells bàndols salten també les paraules de la vella política, el qual em sembla un aspecte fonamental. No sóc capaç de dir si personalment he estat més influenciat emocionalment o a un nivell més profund per paraules o expressions concretes de Grillo, però allò que semblava de veres clar era la interrupció d’un llenguatge completament nou en el panorama polític, on aquest llenguatge no tocava només els arguments de la política, sinó també els afectes, les relacions en un sentit no polític i les relacions col·lectives en un sentit distint. No estem acostumades a sentir polítics parlar dels seus partits o dels seus bàndols com enllaços afectius i açò és un fet que dóna veu a una cosa que existeix, que és palesament present i que, des del meu punt de vista, és la mateixa exigència que ha donat vida de forma immediata a places com a aquelles dels “indignados”, dels “d’occupy” o dels no-TAV a la Vall de Susa com noves formes de socialització.


R: Fas bé subratllant aquest aspecte, perquè és realment important. Jo crec que podem dir que Grillo no és en sentit propi, com estàvem acostumats en el nostre llenguatge del segle XX, un subjecte polític; seria un error posar-lo al mateix nivell que els altres subjectes polítics. Grillo ha sigut una oportunitat proporcionada a un ample espectre transversal de la ciutadania que no podia més, que demanava  una  discontinuïtat  radical,  i  açò  és  el  que  ha  sigut  Grillo.  L’oportunitat  que  ha proporcionat  era,  en  primer  lloc,  un  llenguatge,  una  forma  de  ser,  un  llenguatge  que  es caracteritzava exactament per la seua diversitat de tots els altres llenguatges, al cap i a la fi.

 

Era un llenguatge que ha sigut acollit amb preocupació, sobretot l’aspecte de la capacitat d’invenció. També  s’ha  parlat  de  la  violència,  per  tal  de  fer  paral·lelismes  impropis.  I  després  oscil·lem d’extrema dreta a extrema esquerra… No és així [un llenguatge violent]: és un llenguatge amb moltes tonalitats, no és un llenguatge unívoc, és un llenguatge que va de la invenció a la tendror, si volem dir-ho així, un llenguatge que presta atenció a totes les passions, i que justament per açò es desenganxa de l’argot, ha exposat el caràcter argòtic de totes les paraules de la política tradicional i ha  marcat  distància  de  totes.  Precisament  aquest  distanciament  l’ha  premiat,  jo  crec  que  la innovació més gran de Grillo ha sigut una presa de distància sense precedents de tot l’univers polític que estava les places.


Després d’això ha fet altres operacions increïbles, perquè tots esperaven Grillo a les xarxes, tots esperaven un Grillo virtual, i en canvi ha materialitzat el cos electoral a les places, ha sigut l’únic que mentre tots els seus competidors estaven a la virtualitat televisiva, que era una virtualitat fustigant,  acabada,  i  un  mitjà  obsolet,  semblant  fantasmes,  aquell  que  hauria  d’haver  sigut  el fantasma per definició, la política virtual per definició, s’ha materialitzat a les places i les hi ha plenat, i ha mostrat un cos col·lectiu que ningú més posseïa, relegant el rol de fantasma a tots els altres. Ha sigut una operació, des del punt de vista de la comunicació, extraordinària. També no pot no cridar l’atenció, parlant encara del llenguatge, la diferència de llenguatge entre Grillo i els “grillini”. Tothom esperava els tons agressius de Grillo, els imaginaven amb els ulls desorbitats, i en canvi hi ha arribat una onada de persones on la meitat són “boy scouts”, artistes, precaris cognitius, amb professions comunes; i així i tot, hi ha arribat una marea de gent normal, amb un llenguatge proper a la vida quotidiana, normal. Després, tot representació (rappresentanzione)… D’altra banda és aquest altre element de discontinuitat el que revoluciona els mecanismes de la representació (rappresentanza).  El  geni  de  la  làmpada  que  ha  materialitzat  aquesta  situació  està  fora  del Parlament, i la representació (rappresentanza) la fan els altres que són distints d’ell. És un altre element increïble, caldria estudiar a fons la complicada relació que s’ha format entre representació (rappresentazione) i representació (rappresentanza), la política de la “II Repubblica” ja no era representant, era només la representació (rappresentazione) d’alguns, d’algunes marionetes, que feien la seua actuació al teatre de la política. Amb tota la personalització que hi ha estat, Berlusconi, Bertoni, Casini… Ja no hi eren més [els partits], ja no dominaven els partits sinó els líders… I Grillo  els  ha  trastocat  a  tots  al  terreny  de  la  representació  (rappresentazione),  sent  ell  un professional  de  la  representació  (rappresentazione),  hi  ha  aconseguit  millorat  la  representació (rappresentazione), humiliant-los a tots, i després ha produït un cos de representants específic. Tot açò és interessant.

 

 

Referències i notes

1. En la llengua italiana s’estableix una diferència entre “rappresentanza” i “rappresentazione”, un matís que al valencià resulta inexistent. Mentre que el primer concepte fa referència a “les persones o la delegació, el grup o l’òrgan, l’institució que tenen l’encàrreg i la funció de representar a altres” (2a accepció del Dizionario Treccani), el segon s’entén com “realització d’un espectacle teatral, i el mateix espectacle realitzat amb la seua presentació al públic” (2a accepció del Dizionario Treccani). Al llarg de la traducció s’especificarà si es fa referència al 1er o al 2on concepte per millorar en la major forma possible la comprensió i mantenir la major fidelitat al text original. (N. de la t.)

2. El text original referia la paraula “delfini”, concepte que refereix molt millor la significació i el simbolisme de la paraula, inexistent a la nostra llengua, o almenys no se’n fa un ús comú: “Títol amb el qual s’indicava a l’Edat Mitjana, a partir de Guigó IV d’Albon (1098-1142), el senyor del Delfinat, antiga província francesa, posteriorment atribuïda a l’hereu directe al tron de França. En sentit figurat, i principalment jocós, qui és designat o destinat a succeir en qualsevol  altíssima  càrrega  o  dignitat  no  hereditària,  o  qui,  per  ser  el  deixeble  predilecte  d’un  home  polític,  es presumeix que serà qui el succeirà.” (2a accepció del Dizionario Treccani).  (N. de la t.)

Entrevista publicada a InfoAut. Enllaç original disponible a: https://www.infoaut.org/prima-pagina/molto-da-imparare-poco-da-insegnare 

Traducció al valencià a càrrec de Teresa T. Garcia Molina, politòloga per la UV: clotetgm96@gmail.com 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades