Entrevista a Naiara Davó

«Havia una predisposició dels valencians i valencianes a donar significat a un valencianisme del segle XXI que es veia amb la mateixa possibilitat de que es consolidés el Govern del Botànic.»

photo5972293364328019414.jpg

 

Parlem amb la que ha sigut fins fa poc síndica de Podem a les Corts Valencianes, Naiara Davó. Davó ha anat adquirint un perfil propi dins del partit, accentuant les qüestions valencianistes al seu discurs, fins que va decidir presentar-se a les primàries front a Pilar Lima. Recentment va ser rellevada del seu càrrec com a síndica d’una forma que el propi comitè de garanties estatal del partit ha qualificat com d’una “falta de formalidad, seriedad y profesionalidad”. En aquesta entrevista anirem del que ha anomenat el “valencianisme republicà” que pretendria “botanitzar Espanya”, les relacions amb Compromís i el paper de Ximo Puig, fins a l’actual conjuntura política amb les protestes dels darrers mesos i la convocatòria electoral de Madrid.

Entrevista a càrrec de Xavier Granell

I El valencianisme republicà

 

Pregunta: Ens agradaria començar aquesta entrevista tractant un poc la proposta que has vingut fent d’un valencianisme republicà, les seues possibilitats i diferències amb altres discursos.

 

Resposta: Ara estem davant d’un moment d’oportunitat per continuar construint i consolidant un projecte comú, bastat sobretot en l’esperit o impuls democratitzador que seguisca convocant i construint poble també des de les institucions. Perquè a banda d’ampliar eixos drets de les majories, ens ha de permetre també la redefinició i reconstrucció d’un País Valencià encara malferit per la corrupció i desfetes del Partit Popular. Crec, a més, que açò és així perquè al 2011 amb el 15-M es va obrir una escletxa profunda del que era l’hegemonia del PP després de més de 20 anys, que havia construït un tipus de valencianisme com a una forma d’anticatalanisme amb el blaverisme, i que era bàsicament el valencianisme imperant que tenia també una contrarresposta amb el concepte o proposta d’un valencianisme com a germà xicotet de Catalunya, encara que una resposta bastant xicoteta.

 

I per fi, després de 20 anys d’eixe enteniment del valencianisme de forma subordinada, per un costat, cap a Catalunya i, per l’altra, cap a Madrid i contra Catalunya, ens trobàvem en que es donaven les condicions de redefinició de les condicions subjectives del poble i, per tant, de que poguérem tornar a parlar de la necessitat de reconstrucció d’eixe valencianisme que s’expressava (al manco com expressió última) en el sentit de canvi de vot que va haver a les eleccions del 2015 i la possibilitat de conformació del Govern del Botànic. Crec que ahí va ser un moment on s’obria un nou camí, hi havia una predisposició dels valencians i valencianes a donar significat a un valencianisme del segle XXI que es veia amb la mateixa possibilitat de que es consolidés el Govern del Botànic, de forma que el País Valencià emergia com un subjecte polític propi capaç de posar damunt la taula transformacions necessàries a Espanya. 

“Havia una predisposició dels valencians i valencianes a donar significat a un valencianisme del segle XXI que es veia amb la mateixa possibilitat de que es consolidés el Govern del Botànic, de forma que el País Valencià emergia com un subjecte polític propi capaç de posar damunt la taula transformacions necessàries a Espanya.”

 

Hi ha un punt de culminació amb la regeneració institucional promoguda pel Botànic, on eixes noves demandes ciutadanes front la corrupció sistèmica del PP es fan hegemòniques i es comença a divisar la possibilitat d’un nou valencianisme en clau republicana i en clau federal, que ens permeta tant reconstruir la nostra terra i fer-la avançar, com fer-nos protagonistes de la transformació d’Espanya com a subjecte polític propi i ja no subordinat o acomplexat. A banda, crec que es donen les circumstàncies de poder estirar d’aquell fil històric republicà que tenim i recollir part d’aquella tradició republicana valenciana, també federal. Açò hauria de servir per construir un nou subjecte polític, una nova identitat política que es base en la voluntat de ser en comú, que ja no sols recollisca les identitats preexistents, sinó que genere nous vincles en comú en base a una nova institucionalitat i els drets de ciutadania.

 

“Açò hauria de servir per construir un nou subjecte polític, una nova identitat política que es base en la voluntat de ser en comú, que ja no sols recollisca les identitats preexistents, sinó que genere nous vincles en comú en base a una nova institucionalitat i els drets de ciutadania.”

 

Parlaves ara d’aquest fil republicà propi. En alguns articles has parlat d’un valencianisme republicà amb un sentit federal d’Espanya, que hi hauria en certa mesura un “hilo republicano valenciano propio”. En quina mesura podria aquest republicanisme valencià ajudar a transformar Espanya?

 

Crec que hi ha una línia pròpia de valencianisme que sempre ha connectat amb les diferents forces progressistes de transformació dels diferents territoris d’Espanya. Hi ha, per una banda, la tradició republicana i també federal, que es remonta des de les Germanies fins la Primavera Valenciana, i en els últims anys hem tingut moltes expressions o molts impulsos constituents (el de Catalunya segurament ha sigut el més clar), però que es donen a diferents territoris sempre amb un objectiu o amb un punt que es focalitza en l’impuls democratitzador. És a dir, la democràcia se torna una qüestió central. De vegades açò és més clar en els autogoverns autonòmics, sobretot en els territoris que són nacions. 

 

A diferència del que passa amb altres territoris, i enfront les dos tensions (una tensió molt recentralitzadora de la dreta amb exponents clars com Vox o la propia Ayuso, i una tensió unilateralista des de la banda de Catalunya), el País Valencià aposta per la possibilitat de transformar-se a ell mateix i transformar Espanya a través de diferents ingredients que ha posat el Botànic damunt de la taula. 

 

Per exemple, la pluralitat política i la fortalesa democràtica. Una nova forma de governabilitat que s’expressa amb l'honestedat i el bon govern a l’hora de la gestió pública i la necessitat de posar els drets de ciutadania sobre la taula. El que s’ha demostrat és que amb l’actuació pròpia d’un govern que protegeix a les majories, que amplia drets i que ens fa avançar com a terra, som capaços de construir-nos com a un subjecte polític més fort, protagonista i estirar cap a la transformació al conjunt d’Espanya, és a dir, que l’impuls constituent que hem tingut ací, que crec que pot ser entés en clau republicana i federal, puga ser estés al conjunt d’Espanya i recuperar sobirania popular. D’aquesta forma estaríem caminant cap a una redefinició mateixa d’Espanya, que permeta una afirmació nacional dels altres territoris. 

 

Així, la possibilitat de que el País Valencià puga afirmar la seua pròpia identitat amb les condicions subjectives del poble, pot ajudar a fer-ho també a Espanya, perquè inaugura una via que de forma anàloga al que nosaltres estem fent al nostre territori, podem exportar a Espanya. Eixa voluntat de ser en comú on no hi haja identitats excloents, on puguem parlar de plurinacionalitat, de sobirania, però també de la necessitat de més democràcia entesa com a major protecció de les majories i d’ampliació de drets.

 

Nosaltres ho dèiem molt durant les campanyes electorals, abans de que arribara el Govern de coalició: havíem de “botanitzar Espanya”, entès com extrapolar noves formes de governabilitat, una concepció identitària ampla i no únicament confrontativa amb les altres, una democratització i una regeneració de les institucions, acompanyada d’una aposta que permeta l’afirmació nacional dels diferents territoris.

 

“Havíem de “botanitzar Espanya”, entès com extrapolar noves formes de governabilitat, una concepció identitària ampla i no únicament confrontativa amb les altres, una democratització i una regeneració de les institucions, acompanyada d’una aposta que permeta l’afirmació nacional dels diferents territoris.”

 

D’altra banda t’has referit alguna vegada a la necessitat d’unir les dues ànimes del País Valencià, que estarien representades simbòlicament per la figura d’Ovidi Montllor i Miguel Hernández. A què volies fer referència amb aquest símil? Quines són les dues ànimes del país?

 

Amb eixe article ens va costar trobar un títol, teníem por de tornar a batalles identitàries que ja havíem viscut. Així que no sabíem si s’anava a entendre bé. El que volia transmetre era allò del que som tots conscients: 20 anys de Partit Popular varen deixar tocada la nostra institucionalitat però també la nostra autoestima, la nostra cohesió com a poble. Crec que amb açò es va instal·lar un valencianisme molt folklòric i regionalista, que es centrava en les discussions identitàries del nostre origen i les nostres essències, en base a açò determinava d’una forma tal vegada massa taxativa el que havíem de ser a futur. 

 

Crec que moltes valencianes i valencians hem estudiat i gaudit amb, per exemple, a Ovidi Montllor, i en canvi no ens sentim tan identificades amb Miguel Hernández, encara que siga un dels nostres poetes universals. I, en canvi, hi ha tota una part de la cultura valenciana que es sent identificada i reconeguda amb una sèrie d’autors i autores que escrivien en castellà i s’ha sentit molt més llunyana amb aquells que ho feien en valencià. Açò ha estat una cosa que va ajudar al Partit Popular a alçar barreres no soles físiques -que n’hem tingut moltes amb la poca vertebració del territori-, sinó també culturals o identitàries. La nostra tasca, doncs, es poder proposar en positiu un projecte de futur on puguem sentir-nos unides amb la voluntat de ser en comú i de construir en comú, com parlàvem abans, de que les identitats preexistents sempre estaran ahí i són nostres i ens constitueixen i donen forma a la nostra forma de ser, amb el que nosaltres sentim i volem, els nostres anhels i desitjos. Però no poden ser excloents, ni contraposades, com tampoc poden ser les úniques identitats.

 

Per tant, hauríem de repensar-nos amb allò que ens fa ser en comú, com pot ser la capacitat de disposar d’uns drets de ciutadania amplis i unes institucions al servei de la gent. Necessitem un projecte polític que ha de ser el valencianisme del segle XXI, que aposte per continuar ampliant drets i fer-nos avançar.

 

“Necessitem un projecte polític que ha de ser el valencianisme del segle XXI, que aposte per continuar ampliant drets i fer-nos avançar”

 

Aquesta forma hauria de ser doncs un valencianisme republicà. Crec que allà tenim una tasca gran per fer, perquè tenim un País Valencià molt desvertebrat on jo crec que sí que han existit aquestes dues ànimes separades i que s’han utilitzat políticament per enfrontar-nos i dividir-nos. Al mateix temps, se’ns espoliava del nostre territori, destruint la costa o amb les megaconstruccions defectuoses i improductives del PP.

 

La tasca, que està començant a obrir-se i que tenim la possibilitat de consolidar-la, és propulsar un projecte polític republicà i valencianista. 

 

No ets la primera que l’utilitza. El concepte “via valenciana” que va encunyar fa temps Ernest Lluch torna a ser a la palestra: tant el PSPV, com sectors d’Unides Podem, com sectors de Compromís el defensen. Podem parlar d’una nova centralitat del País Valencià en la geopolítica d’Espanya?

 

Crec que sí. Just pel que estàvem dient. Ací vam ser capdavanters amb la conformació de governs de coalició progressistes en un moment on el PSOE encara continuava mirant a les dretes (principalment Ciutadans) com per exemple a Andalusia; vam ser el primer territori on les forces a l’esquerra del PSOE vam conseguir estirar-lo cap al nostre costat. Es conformava així un govern que obria una nova forma de governabilitat que posava la pluralitat política com a fortalesa democràtica, però també la pròpia proposta política d’eixe govern que suposava protegir a les valencianes i ampliar drets. 

 

En polítiques públiques concretes tenim moltes en les que aquest govern ha estat avantguarda i va capgirar no sols la política que es feia ací sinó que va ser un exemple per a la resta de territoris d’Espanya. Polítiques de dependència o habitatge, que han estat fonamentals durant la crisis provocada per la pandèmia, com la suspensió del pagament del parc de lloguer, l’increment de les ajudes per als lloguers o destinar un percentatge del parc d’habitatge públic per a víctimes supervivents a la violència de gènere. Com també en dependència o garantia de drets amb una renda valenciana d’inclusió o caminant cap a una justícia fiscal apostant per fórmules més progressives. Així mateix, el tema del deute històric amb el País Valencià, degut a la infrafinanciació, ha pogut ser redirigit per els esforços comuns del Botànic. I amb l’arribada del Govern de Coalició i els nous pressupostos hem vist un gran avanç en aquesta matèria.

 

Falta que allò que fem a la pràctica siguem capaços d’interioritzar-ho per a continuar creixent com un actor protagonista i no subaltern.

 

II En clau valenciana

 

Amb l’arribada de la Covid-19 vam veure un Ximo Puig amb eixides com “lleialtat no és submissió” i una actuació (en aquesta primera onada) bastant previsora. Com veus aquest lideratge que sembla no tenir rival per l’esquerra?

 

Destacaria el viratge que s’ha fet cap a posicions valencianistes més orgulloses, que s’aconsegueix o que el PSOE es veu obligat a fer-ho, amb l’entrada al govern de Compromís i Unides Podem. Podem dir que sempre ha hagut dues tensions al PSOE: una línia més recentralitzadora, protagonitzada, per exemple, per Susana Díaz i que portava als socialistes a cercar el suport de la dreta abans que de les esquerres. I una altra més progressista o inclús més federal, en la qual crec que s’ha acabat posicionant el PSOE que tenim ací al País Valencià (també a força dels companys de viatge d’aquest govern). 

 

“Podem dir que sempre ha hagut dues tensions al PSOE: una línia més recentralitzadora, protagonitzada, per exemple, per Susana Díaz i que portava als socialistes a cercar el suport de la dreta abans que de les esquerres. I una altra més progressista o inclús més federal, en la qual crec que s’ha acabat posicionant el PSOE que tenim ací al País Valencià”

 

Per tant, la importància d’açò és poder continuar estirant-los cap a posicions valencianistes i progressistes, sent conscients de les possibilitats que tenim de millorar la vida de la gent des de les institucions i que açò s’ha de fer amb la unió i el treball conjunt de les tres forces que conformen el govern, encara que en termes de visibilitat, siga la força que ostenta la presidència la que se’n porte la millor part. Però aquesta força no podria rentabilitzar els èxits del govern sinó fos perquè les altres dos han fet bé la feina. El que vull dir és que depenem tots de la pluralitat política i ideològica, que està on està perquè així ho ha decidit la ciutadania valenciana. Hem d’estar a l’altura.

 

Parlem un poc de la relació amb Compromís. Si bé han hagut dos fórmules electorals de cooperativisme polític, com van ser “És el moment” i “A la valenciana”, que experimentaven un frontpopulisme certament exitós, sembla que ara els dos partits s’han allunyat i, com deia Hèctor Sanjuan “solo puede quedar uno”. Com veus les relaciones actualment i de cara al futur amb Compromís?

 

Crec que l’espai del canvi polític s’ha d’enfortir i que el valencianisme republicà i federal ha d’ajudar a unir-nos. Al final, Podem va néixer com un instrument al servei de la ciutadania per poder crear les condicions d’acumulació de força suficient per produir una transformació que Espanya necessitava, i eixe és el camí que no hem d’abandonar mai: entendre que els partits polítics són ferramentes o instruments i que hem de ser flexibles davant la possibilitat de noves configuracions que ens permeten ampliar la força i produir els canvis que necessitem i encara ens falten. Estic convençuda de que hem de continuar aprofundint en la via valenciana i en l’aposta d’eixe valencianisme republicà i federal, i l’única forma de fer-ho és enfortint els espais del canvi.

 

L’estructura de Podem al País Valencià s’ha demostrat inestable per a consolidar una direcció eficaç i continuada, com demostren les successives primàries i el ritme de candidats i portaveus que ha hagut al partit. Com afronteu els pròxims reptes amb la direcció que va sorgir de les primàries?

 

El paper que he defensat sempre per a Podem és que siga l’ancora del Botànic, l’ànima popular i el més proper a les necessitats i demandes de la ciutadania. En un primer moment vàrem ser eixa brúixola del Botànic, i en aquesta segona etapa ens toca ser l’ancora que faça que no ens separem mai d’eixa ànima popular. I, a més, crec que hem de caminar cap a la construcció d’un subjecte polític ampli. El que deia abans, s’ha de reforçar l’espai del canvi i hem de fer esforços en eixa direcció. 

III Conjuntura actual

 

En qualsevol cas, una cosa ha quedat clara: el retorn amb força de les qüestions nacionals i territorials d’Espanya. Ja a les eleccions del 10-N podíem veure com els nacionalismes pujaven fortament (amb l’entrada de la CUP, tot i que la denominació “nacionalista” en aquest cas es podria matisar), altres expressions de la crisis territorial (Teruel Existe) entraven al Parlament, o Adelante Andalucía que es definia com a partit sobiranista andalús. Davant aquesta situació, sembla que partits com MÉS per Mallorca plantegen una mena de Lliga Federal entre tots els nacionalismes i sobiranismes per canviar Espanya. Com ho veus tu? Seria factible que hi participara Unides Podem?

 

Allà en eixos espais és cert que hi ha molta atomització. En qualsevol cas la tasca no pot ser sols -o ha d’anar més enllà de- ajuntar totes les parts. Crec que hem de tenir un projecte de conjunt superador on capiguem totes. que se centre en la millora i la reconstrucció dels territoris però també del conjunt d’Espanya. Açò és el que jo defense amb el valencianisme republicà amb un horitzó federalitzant, reconstruir el nostre poble i transformar-lo però també ser capaç d’impulsar eixos canvis al conjunt d’Espanya. 

 

Crec que hi ha un fil que recorre totes eixes diferents expressions polítiques que mencionaves, i és l’impuls constituent o democratitzador. Entenc que quan se sent molt llunyana la possibilitat de democratitzar el conjunt de l’Estat, sorgisquen expressions més localitzades. Abans seria impossible expressions com Teruel Existe, que per així dir, pretén democratitzar l’espai més proper. Crec que açò està en eixos diversos espais polítics progressistes, el que les travessa a totes, millorar la vida de gent el seus territoris. Però hem d’aconseguir fer-ho també a nivell estatal. 

 

“Entenc que quan se sent molt llunyana la possibilitat de democratitzar el conjunt de l’Estat, sorgisquen expressions més localitzades. Abans seria impossible expressions com Teruel Existe, que per així dir, pretén democratitzar l’espai més proper.”

 

Crec que les valencianes, com deia Xavi Domènech, tenim una identitat que s'adhereix a Espanya sense un conflicte fort, tot i tindre una singularitat nacional molt particular. Per tant, el que açò ens permet és a partir d’eixa singularitat poder repensar-nos com valencianes i valencians i posar damunt de la taula un nou projecte de futur. Però al no haver confrontat o al haver-nos adherit sense una confrontació directa forta, ens permet ser una força protagonista no sols del canvi en la nostra terra, sinó també del conjunt d’Espanya. Tenim els ingredients necessaris per a fer-ho i de fer-ho conjuntament amb la resta d’expressions que també estan travessades per eixe impuls constituent o democratitzador. 

 

En les darreres setmanes, arrel de l’empresonament del cantant Pablo Hasél, les manifestacions s’han multiplicat. A açò se li ha afegit un context social gravíssim marcat per diverses problemàtiques com el tema dels lloguers, la precarietat o la falta d’expectatives, produint que les manifestacions acabaren en disturbis moltes vegades. Com avalues aquestes protestes? Poden ser canalitzades?

 

Es donaven certes condicions materials bastant greus, com comentes, el tema del lloguer o els treballs precaritzats. Però no hauríem de dur-ho sols al plànol material: el tema simbòlic és molt important. Ací hi havia un element simbòlic molt important que era el de la llibertat, com una expressió inherent i intrínseca no desvinculable del ser humà. Està bé que puguem parlar d’allò material, la majoria de joves que isqueren al carrer en aquestes manifestacions són aquells que estan en situacions més precàries i que no tenen un horitzó de futur que siga millor. Però crec que, al mateix temps, no podem deixar de banda o llevar-li importància a allò simbòlic, a eixir per eixe sentiment de que ens lleven allò que és més humà, com és la llibertat. 

 

Per açò diria que també ens trobem en un moment on arrepleguem tot el que ha passat en els últims anys: el 15-M, la Primavera Valenciana, la fi dels 20 anys de l’hegemonia del PP i la reafirmació d’expressions simbòliques tan importants com la igualtat o la llibertat a través de tota la força del moviment feminista. Es fica així damunt la taula la necessitat de la fraternitat, d’un nou impuls constituent que ens convoque a totes en un projecte de transformació social. 

 

En part ja hem començat amb aquest valencianisme del segle XXI, però cal continuar avançant, aprofundint i consolidant en base a les millores materials que aconseguim però també amb la voluntat d’un projecte emancipador superior que defense la sobirania popular i la reafirmació nacional dels territoris. Treballem doncs per un projecte republicà, per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. En definitiva, hauríem d’entendre aquestes protestes iniciades com una reivindicació de la llibertat d’expressió en aquesta doble expressió: material i simbòlica.

 

No puc deixar de demanar-te pel tema d’actualitat, per Madrid. Xavi Domènech, al que citaves abans, va escriure un article on parlava d’una “quarta crisis” del model territorial espanyol. Resumint, el primer seria el Plan Ibarretxe (2003-2009) la segona seria el procés independentista/sobiranista català, després trobaríem la situació de l’España Vaciada i, en l’actualitat, la quarta crisis seria l’enfrontament directe que ha dut a terme la Comunitat Autònoma de Madrid presidida per Ayuso amb el Govern de Coalició. Com veus el que ha suposat l'avançament de les eleccions a Madrid i les reconfiguracions dels blocs que pot haver?

 

Crec que per al PP afiançar-se a la Comunitat de Madrid ho és tot. És la victòria més gran que pot tindre, no sols electoral sinó també política. Sobretot perquè des de la conformació del Govern de Coalició, la confrontació directa amb eixe govern ha sigut a través de la Comunitat de Madrid i, a més, concretament a través d’una figura que ha volgut ser protagonista, com és Ayuso. Amb el seu moviment no sols anticipa la desfeta de Ciutadans, sinó que es veu clarament el seu escorament cap a Vox. El perill que Madrid es convertisca en un laboratori de proves de la ultradreta -ja de per se preocupant- és que en un país tan centralista com el nostre, Ayuso no està definint el destí sols de la dreta de Madrid, sinó la de tota Espanya. No entrega al Partit Popular d’un determinat territori a la ultradreta, està definint una estratègia estatal, perquè estem parlant de Madrid i la seua importància en la configuració política de l’Estat.

 

“El perill que Madrid es convertisca en un laboratori de proves de la ultradreta -ja de per se preocupant- és que en un país tan centralista com el nostre, Ayuso no està definint el destí sols de la dreta de Madrid, sinó la de tota Espanya. No entrega al Partit Popular d’un determinat territori a la ultradreta, està definint una estratègia estatal, perquè estem parlant de Madrid i la seua importància en la configuració política de l’Estat.”

 

Recordem que Madrid ha esdevingut un tipus de comunitat que succiona recursos de la resta de comunitats autònomes. Fa poc va eixir un informe ací al País Valencia, un informe del IVIE que ens confirmava que Madrid creixia a base de fer de succionadora de recursos econòmics mitjançant el seu dumping fiscal, però a més, aquest “efecte capitalitat” tenia un impacte directe en termes d’infraestructures, amb el que significa respecte al personal de l’Administració Pública i que la gran part de l’estructura de l’Estat estiga centralitzada allà. 

 

Per açò deia que el País Valencià pot marcar un camí diferent entre la tensió centralista i recentralitzadora de Madrid y Ayuso i la tensió unilateralista. El País Valencià sempre havia estat un territori perifèric subaltern i una mica acomplexat entre Madrid i Barcelona, doncs ara tenim la possibilitat de fer eixe canvi. Crec que, encara més, davant de tindre els governs de coalició de la dreta amb l’extrema-dreta, tenim un govern progressista on a més de les forces del canvi està el PSOE amb les tensions que generava la temptació de girar cap a Ciutadans, encara que ara ja no serà possible… 

 

Ciutadans s’ha pegat un tir en el peu. Crec que no han calibrat bé el que estaven fent a Múrcia. Evidentment que pensaven que la moció de censura sortiria endavant, però la qüestió és que el PSOE estava fent un moviment que podria haver-li eixit bé per a la recuperació de diferents autonomies i obrir el camp per pactar amb Ciutadans, però que ha sortit malament i Ayuso ha sabut aprofitar-se d’eixe moviment, convocant eleccions, sent conscient de que Ciutadans es desfeia, amb el perill evidentment per a la transformació d’Espanya de lligar més encara a la dreta del PP amb l’extrema-dreta de Vox i, per tant, de fer encara més forta eixa tensió recentralizadora, que podria venir acompanyada d’una lògica d’acció-reacció: davant l’acció de voler estirar més cap al centralisme i el dretanisme segurament tindrem moviments que reaccionen cap açò.

 

IV Recomanacions

 

Un llibre.

 

Just fa dos dies em vaig acabar un llibre que em va agradar molt que és el de Leonas y Zorras de Clara Serra. Per altra banda, m’encanta Saramago, per dir alguna cosa més clàssica, com Ensayo sobre la ceguera.