Entrevista a Reis Gallego

«Creiem que hem d’arribar a fer una definició d’autogovern molt més ampla i parlar de la possibilitat d’autogovernar-nos, com a forma de començar a traçar eixa intersecció entre valencianisme i feminisme, que ha de ser a nivell individual i relacional. Al cap i a la fi, es tracta un poc d’ampliar la mirada del valencianisme»

Reis Gallego és llicenciada en Psicopedagogia, militant de Compromís i coordinadora del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe. Durant el confinament, vam tindre l’oportunitat de parlar amb ella al maig, en un programa de La Taula, al voltant de la intersecció entre valencianisme i feminisme, de les mesures que va prendre el Govern central durant el confinament i com les cures van tornar a l’agenda mediàtica aquells mesos de tancament a casa. Des d'Agon pensem que aquesta entrevista és d’eixes imprescindibles, que marquen rumb, i per açò hem decidit transcriure-la i posar-la a la vostra disposició.

Entrevista a càrrec de Raúl García

Pregunta: En primer lugar, nos gustaría que nos hicieras una presentación breve de la Fundació Nexe y del Lab de Feminisme del cual eres coordinadora.

 

Resposta: Nexe és una fundació valencianista que té com a missió contribuir a la millora i el progrés de la societat valenciana, mitjançant la generació, reflexió, discussió i difusió d’idees en el seu ample espectre emmarcades dins del valencianisme. Ja fa vora dos o tres anys que un grup de dones de la fundació creguérem que era oportú crear un quart Lab dins de la Fundació Nexe a banda dels ja existents, que eren economia valenciana, identitat i cultura i democràcia i participació. Decidírem afegir el quart Lab de feminismes i diversitat. I en això estem, tractant de conciliar eixos dos moviments polítics com són el valencianisme i el feminisme.

 

La siguiente pregunta se dirigía precisamente a esto último que comentabas. En uno de los primeros artículos del Lab de Feminismes i diversitat escribiste sobre la necesidad de analizar y describir la interseccionalidad entre valencianismo y feminismo. ¿Cómo crees tú que se conjugan políticamente estos dos movimientos?

 

Estem treballant en això. El Lab, com t’he comentat, té a penes dos anys de vida. Hem fet el primer workshop, que anomenàrem Feminisme i sobiranies. A partir d’ací, el marc en el que ens menegem és analitzar com conjugar el valencianisme i el feminisme en tres espais des dels quals creiem que és necessari abordar la qüestió: l’espai privat, l’espai públic i el tercer espai que hem incorporat, que és l’espai íntim. Simone de Beauvoir ja va dir “una dona no naix sinó que es fa”. Per això, creiem que aquests tres espais defineixen molt bé com es configura eixa identitat.

 

El principal és el concepte d’autogovern. Concepte molt arrelat al valencianisme que per a nosaltres va més enllà de simplement parlar de l’autogovern d’un territori. Creiem que hem d’arribar a fer una definició d’autogovern molt més ampla i parlar de la possibilitat d’autogovernar-nos, com a forma de començar a traçar eixa intersecció, que ha de ser a nivell individual i relacional. Al cap i a la fi, es tracta un poc d’ampliar la mirada del valencianisme a un espai que no havia incorporat de forma explícita dins del seu postulat teòric, però pot ser sí que estava present.

 

Nosaltres vam començar a investigar a l'any 2019. Feia una any de la celebració de la primera Declaració Valencianista. És curiós, perquè llegint la primera declaració de l’any 1918, en el punt sis, podem veure com un grup d’intel·lectuals valencianistes pensaren que s’havia de demanar el sufragi universal també per a les dones, i això va ser fins i tot 13 anys abans de que finalment s’aprovara a l’any 1931. Açò ens dóna una idea de que tampoc ha estat tant deslligat com hem pogut pensar alguns dels que ara estem ací. Crec que, en definitiva, ha sigut un treball constant.

 

Si parlem d’eixes dones que han estat al llarg de la història en el valencianisme polític, que sempre han estat (com ha passat a la majoria o totalitat dels moviments polítics) en un segon plànol; noms com Empar Navarro, Pilar Trenzano o Empar Sarabia. Pot ser que l’única que ens sone siga la primera, perquè Escola Valenciana li va dedicar les trobades d’enguany, però Pilar Trenzano és una dona molt interessant, que no vaig a dir de qui és parella perquè crec que per ella mateixa té el seu pes, i Empar Sarabia el mateix. Vull dir que hem estat i, per tant, altre treball que fem al Lab és eixa recerca i eixa vindicació d’eixes dones que han fet possible que el valencianisme polític estiga hui on està, què és governant aquest país.

 

No volem, això sí, deixar de banda que la societat valenciana és una societat masclista, i totes les persones que vivim en aquesta societat som masclistes, no es pot fugir d’això, i creiem que el canvi s’ha de produir. Per això estem treballant per caminar cap a una definició d’una societat valenciana que siga inclusiva, despatriarcalitzada, decolonial, antirracista i anticapitalista, i que siga un valencianisme que treballe per una societat on cap persona siga discriminada per raó d’origen, d’ètnia, d’edat, de gènere, de capacitat o de sexualitat. Una societat sobirana que puga decidir individual i col·lectivament sobre el seu devenir. És ací on entren els tres espais que t’he comentat abans, és a dir, tu amb tu mateixa, tu amb les teues relacions més properes, i tu amb la teua relació amb la societat.

 

Durante el confinamiento, la oposición política al gobierno central está utilizando como una de las puntas de lanza de sus estrategias mediáticas las manifestaciones celebradas en toda España el día 8 de marzo. ¿Qué opinión te merece?

 

És molt curiós. Jo no vaig poder estar a la manifestació del 8 de març perquè em vaig trencar el peu i porte des de gener en una mena de confinament especial (riu). Però bé, fora bromes. És curiós que Vox ataque les manifestacions del 8 de març a Madrid, entra també dins d’aquesta lògica centralista que tenen, el que passa a Madrid pareix determinant per a la resta de l’Estat. En aquest sentit, hi hagueren manifestacions al llarg i ample de tot l’Estat. Però, a més, a València portàvem 8 mascletades, dos setmanes de lliga, el míting de Vox a Vistalegre, així com les campanyes de les eleccions basques i gallegues.

 

Per tant, crec que és el mateix de sempre. Hi ha tres sistemes que engranen molt bé, que són el sistema social patriarcal, el sistema econòmic capitalista i el sistema polític feixista. Són tres engranatges que van de la mà, i per a que funcionen correctament, les dones i les nostres llibertats no quadrem en eixos engranatges. Per tant, crec que respon a la seua forma d’entendre aquesta història: és purament misogínia, nosaltres si estem en casa “callaetes” quasi que millor. De fet, la companya del Lab, Irene, a un dels primers articles que férem al voltant del coronavirus i el què estem vivint, parlava de la misogínia i el coronavirus i de com, les dones, per enèsima vegada, també som culpables per eixir a una manifestació el dia huit, i tot el que va passar abans d’eixe dia i el que va passar després fins que es decretà l’Estat d’alarma no importen res. Per tant, és un poc el mateix: misogínia. Vos recomane eixe article que es troba a la pàgina de Nexe, és el relat de culpabilitzar a les dones de sempre. La primera va ser Eva, i a partir d’ací, tot.

 

Algunas instituciones policiales y juzgados han destacado el descenso de número de casos y denuncias de violencia de género desde el inicio del Estado de alarma, mientras que organizaciones feministas alertan de las dificultades para denunciar cuando se convive en confinamiento con su agresor. ¿Crees que se ha actuado / se está actuando suficiente en este sentido?

 

Mai es fa el suficient per a salvar vides. Mai hi hauran els suficients diners possibles en campanyes, en intervenció, en jutjats, en policia, per a protegir la vida d’una dona. Mai. Sempre reclamarem més, perquè és una vida i una vida no es pot substituir per res.

Dit açò, si no recorde malament, jo vaig veure eixa roda de premsa a la qual fas referència, la dels militars, i crec que quan feren eixes declaracions realment no sabien molt bé el que estaven dient. I, de fet, les xifres finalment ho han demostrat. Vaig llegir, en aquest sentit, un article (crec que era del diari El Confidencial) sobre el cas d’una dona que és víctima de maltractament i li va agafar el confinament en el moment de començar els tràmits de divorci, així que s'hagué de quedar a casa convivint amb el seu agressor. Esta dona deia que no tenia altra estratègia per a poder sobreviure que la total submissió a tot el que ell li deia. Ella era conscient que, per a salvar la vida, havia de fer automàticament tot el que ell volguera sense dir res, i sabent tot açò, fa les declaracions al mitjà de comunicació amagada i ves-te'n tu a saber en quines condicions. Després va sorgir la campanya aquesta que anaves a la farmàcia i a través d’un codi podies fer entendre que estaves patint violència masclista i demanaves ajuda.

 

Amb tot açò, m’he descarregat unes dades que justament desmunten un poc això que van dir els militars a aquella roda de premsa. Del 14 al 29 de març, les cridades al 016 van augmentar en un 12,43% i les consultes online (que és més fàcil fer-ho dissimuladament) augmentaren un 269% respecte al mateix període de l’any passat, que és molt. Les denúncies han caigut, clar, perquè tu no pots eixir de casa a denunciar. I una altra dada curiosa és que el trencament de les ordres d’allunyament també s’ha reduït, perquè clar, tampoc els agressor poden eixir de casa per anar a matar a la seua parella o ex–parella. I això són coses que el confinament ha tret a la llum. I acabe amb el que t’he dit al principi: mai hi hauran prou diners per a protegir a una dona, i crec que la clau, i això estan apuntant els experts des de fa molt de temps, està en la prevenció i també en el tractament dels propis agressors. És important no només carregar la culpa sobre la dona, sinó abastir tots els altres camps.

 

Si algo está poniendo de relieve la crisis del coronavirus es la necesidad de situar los cuidados y las actividades que garantizan la sostenibilidad de la vida en el centro de las políticas públicas. Mirando ahora hacia el futuro, ¿Crees que esta crisis puede tener consecuencias políticas a ese nivel? ¿Crees que los cuidados pueden entrar de una vez en la agenda pública?

 

Hui precisament llegia en un article a Eldiario.es que deia que moltes dones s’estan adonant que el seu marit va a comprar, i després tota la resta de la càrrega del treball domèstic recau sobre ella, pel que fa sobretot a parelles heterosexuals. Elles pensaven que ja s’estava equilibrant d’alguna manera la cosa, i ara s’estan adonant que no és cert, que les dones estem suportant més faena de cures dins de casa, i no hi ha eixe repartiment equitatiu.

 

Altra cosa que també ha tret esta crisis és que l’essencial és la vida i el manteniment d’eixa vida. Pel contrari, la major part dels treballs que sustenten la vida són treballs precaris, desenvolupats normalment per dones. Per tant, jo crec que la pandèmia ha fet visible una realitat que moltes venim denunciant fa molt de temps. Acabarà dins de l’agenda pública i es faran polítiques per a que això siga una realitat? La part optimista voldria dir que sí, però jo de moment no sóc tan optimista de creure que això de la nova normalitat suposarà que les coses canvien. Crec que estem donant-ho tot a una carta i no crec que veurem aquest gran canvi.

 

Crec que el sistema capitalista és un sistema molt potent i té eixa capacitat de transformació i adaptació. És un sistema que, a la que estàs fent algun canvi, s’està reinventant i continuant vigent. La part optimista em diu que sí, que açò mourà algunes coses, sobre tot al govern del Botànic, però també a eixa mena de govern del Botànic que hi ha al govern central. Ara, Europa no està governada per l’esquerra, per tant, és la peça que no em quadra en tot eixe trencaclosques per a que les coses canvien.

 

Pel contrari, si crec que la gent ha fet un pas endavant de recuperar les relacions entre el veïnat, al poble o als barris. Crec que s’han adonat de que calen les relacions personals i la xarxa comunitària per a poder viure i sobreviure, perquè allà on no han arribat les polítiques públiques ha arribat la xarxa comunitària. L’altre dia llegia un article de Carmen Castro que feia també com una anàlisi i exposava cap a on hem d’anar, quines han de ser els quatre eixos postcovid, que són: les cures i les sobiranies vitals, la dignificació de la vida, la democràcia econòmica com a criteri regulador de les economies locals i els circuits curts on poguérem llevar importància a la internacionalització. En aquest punt, llance la pregunta. Si anem a fer una economia més de circuits propers, curts, locals, farà falta l’ampliació nord del port? Perquè hi hauran coses que s’hauran de repensar si realment volem eixe canvi del qual parlàvem. I l’últim eix seria la justícia redistributiva del treball, del temps i de les rendes, on pot entrar l’Ingrés Mínim Vital, que al País Valencià ja tenim, però s’ha de plantejar un canvi profund en la qüestió pressupostària a nivell de tot l’Estat.

 

En un artículo publicado en el Lab, defiendes las redes sociales “com a eina expansiva de la sororitat entre les dones”. A lo largo de los últimos meses hemos asistido a un debate que poco a poco ha ido subiendo de intensidad entre diferentes visiones o perspectivas dentro del feminismo. ¿Crees que estos debates se están dando de forma adecuada?

 

Jo aposte sempre per debatre i a mi m’agrada el debat. Crec que el feminisme aparca certs debats al llarg del temps i que són debats que s’han de donar. Però crec que s’han de donar també un darrere de l’altre. No crec que hagem d’obrir tots els melons. L’article de les xarxes venia pel ressorgiment de les primeres manifestacions feministes multitudinàries, que va ser com un esclafit brutal de participació, i crec que les xarxes socials ajudaren en aquest sentit a eixa sororitat i difusió del missatge feminista. Les dones sempre treballem millor en equip que no a soles, sempre busquem al barri, al carrer, al poble, la nostra pròpia xarxa de dones que ens dona suport. I crec en que eixa forma de concebre la vida i el treball les xarxes socials han ajudat a amplificar-ho tot. Jo estic ara parlant amb gent de Colòmbia o Argentina, quan abans no haguera pogut (salvant les diferències, però estem parlant).

 

Tornant al tema dels debats. Els debats s’han de tindre, però crec que tampoc fa falta forçar-los. L’altre dia, per exemple, llegia un article de les primeres jornades feministes a Madrid. En aquelles jornades no es va parlar de l’avortament perquè no totes les feministes en aquell moment estaven d’acord, i ara és una qüestió indiscutible. Tu tens un dret, i el pots exercir o no, però el dret el tens. En aquell moment, era el debat que més sensibilitats despertava i el van apartar per centrar-se en les coses que sí coincidien. Hem anat aparcant certs debats al llarg del temps i estos últims temps ha hagut una manca de fer un debat tranquil i real. He vist missatges fora de lloc per moltes bandes, inclús missatges desagradables que anaven només a ferir. Com pots arribar a afirmar això d’una persona i perdre de vista els arguments? Hem de tindre la capacitat d’anar obrint, en algun punt, aquests melons i escoltar-nos sincerament unes a altres, i poder construir. 

 

El feminisme és un moviment viu que va mutant. Ara, el feminisme no pot ser la solució de tot. No se li pot donar la responsabilitat de que  haja de parlar i debatre sobre tot. Hem de saber quin és l’espai i anar afinant eixes coses.

 

Nos gustaría que nos recomendases una película

 

La pel·lícula que recomanaria és Les Resilients (2019), que damunt estic fent un treball de recerca sobre el tema, i crec que en aquests moments la cultura va a patir molt. I dins d’eixa cultura, s’està tornant a deixar oblidades a les dones, que si ja previ a aquesta crisi eren les grans oblidades de moltes programacions, ara ho estan sent més.

 

Un libro.

 

Nascudes per al plaer, de Mireia Darder. No és que compartisca tot el que diu l’autora, però a nivell personal va significar eixe apoderament íntim. És un llibre que tota dona hauria de llegir.

 

Y por último, una canción.

 

L’altre dia una amiga meua va fer un vídeo en aquesta cançó i ens va fer plorar a totes. La cançó és Cançó de fer camí, d’Ovidi3, que és un poema de Maria Mercè Marçal.

Muchas gracias por participar y estar con nosotros.

Gràcies a vosaltres.

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas