Entrevista a Vicent Baydal

«La principal diferència entre el valencianisme anterior a la Guerra Civil i el nou valencianisme dels anys 60 en avant, és que el primer reformulava i bevia de la tradició històrica i cultural valenciana, entesa com un fet diferencial en si, respecte d’altres col·lectivitats»

Vicent Baydal 2019b_Foto Biel Aliño (1)

                                  Foto: Biel Aliño

Vicent Baydal (València, 1979) és historiador per la Universitat de València i professor de la Universitat Jaume I de Castelló. Es va doctorar amb una tesi sobre els orígens baixmedievals de la Generalitat valenciana i ha publicat diversos llibres divulgatius al voltant dels orígens de la identitat del poble valencià com, Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016) o Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2019). A més, edita el blog conegut com Vent de Cabyla. Algunes de les aportacions de l'estudi de Baydal són, que per primera vegada, l'anàlisi de la consciència identitària dels valencians es realitza des del moment de la seua aparició, i no des del moment on esta ja s'ha consolidat. A més, l'estudi de Baydal completa allò que els autors precedents no havien analitzat, com els camins, etapes i motius que havien permés la construcció identitària dels valencians el com i el perquè. En aquesta entrevista parlàrem amb ell al voltant d'aquests orígens històrics dels valencians, les diferències entre les identitats medievals i modernes o les diferents influències que van configurar els moviments polítics al País Valencià. Agafant aquesta perspectiva històrica, li plantejarem diferents preguntes d'actualitat sobre el valencianisme polític o la problemàtica del sud del país.

 

Entrevista a càrrec d’Adrián Iglesias

Bloc I .Identitats al País Valencià

Al parlar de les identitats, alguns medievalistes heu assenyalat la “ruptura” que hi ha entre el significat de les identitats nacionals a la Modernitat i les identitats anteriors de l’època feudal. Tu mateix, a una entrevista que et feren a la Comarca Científica, o el propi Antoni Mas a un altre lloc, heu vingut a dir això. En què es diferencien les identitats d’una època i altra? Quina és la importància de l’Estat-nació a l'hora de configurar identitats nacionals?

 

Les identitats col·lectives de l’Antic Règim vinculades a territoris amb lleis i institucions pròpies existien, eren ben paleses i tenien una traducció en un sentiment col·lectiu i també en la manera de autopercebre’s de la gent. És una cosa que a vegades s’ha posat en discussió, però és un fet ben clar. Per exemple, a la península Ibèrica abans de la contemporaneïtat hi havia una identitat col·lectiva portuguesa, una castellana, una navarresa, una aragonesa, una catalana, una valenciana, etc. Ara bé, aquelles identitats ni eren tan fortes, ni tenen un paper tan primordial, tan cabdal en la vida quotidiana de les persones com les identitats col·lectives vinculades als Estats-nació que comencen a desenvolupar-se a finals del segle XVIII o durant tot el segle XIX... Per què? Doncs perquè els Estats-nació contemporanis són molt més poderosos i vehiculen la vida i el destí de la gent d’una manera molt més potent. En primer lloc perquè apareix el principi de sobirania nacional, és a dir, el poder polític suprem ja no depén del rei si no que depén del conjunt d’habitants d’un territori determinat. Això obri la porta a la participació política de la ciutadania, una participació efectiva i massiva a través de revolucions però també d’eleccions, partits polítics, manifestacions, etc.  Per tant, hi ha una adhesió conscient i molt activa a eixa idea de nació, de conjunt de ciutadans que arriba en la contemporaneïtat.

 

“A la península Ibèrica abans de la contemporaneïtat hi havia una identitat col·lectiva portuguesa, una castellana, una navarresa, una aragonesa, una catalana, una valenciana, etc. Ara bé, aquelles identitats ni eren tan fortes, ni tenen un paper tan primordial, tan cabdal en la vida quotidiana de les persones com les identitats col·lectives vinculades als Estats-nació”

 

Però no només això, sinó que també els Estats-nació arriben socialment molt més enllà per diverses qüestions. Per una banda, perquè apareixen tota una sèrie d’estructures públiques que tendeixen a enquadrar, a uniformitzar i a nacionalitzar eixa ciutadania. Per exemple, en primer lloc, una cosa que a voltes no tenim en compte, és que s’unifiquen totes les jurisdiccions en una de sola; abans existien una pluralitat de jurisdiccions, i per tant això marcava diferències importants. I, a més a més, assistim no a la “creació”, però sí a un augment molt considerable dels tribunals públics, de la hisenda pública, de les forces de seguretat, etc. En definitiva, l’Estat té una presència quotidiana molt més gran.

 

Per una altra banda, també es desenvolupen una sèrie estructures fonamentals que abans no existien i que ara seran claus en eixa uniformització i en eixa vehiculació de l’Estat en la vida dels ciutadans. En destaque tres (però n’hi hauria més): l’exèrcit obligatori format amb lleves en massa, l'educació pública o els mitjans de comunicació.

 

En primer lloc, a partir de finals del segle XVIII i durant tot segle XIX, es fa un exèrcit  regular amb un servei militar obligatori masculí, que era de dos o tres anys i per tant tots els homes de la nació van a servir a l'exèrcit amb tota la formació en l'esperit patriòtic que allà reben, amb la qual cosa això s’acaba convertint en una escola de nacionalització.

 

Passa el mateix amb l'educació pública, que a Espanya comença amb un sistema estructurat en la dècada de 1850 o 1860, primer per als homes i després per a les dones, la qual cosa també és fonamental perquè té unes implicacions cabdals. La primera de totes es que s’ha de fer l’educació amb una llengua vehicular, que és la llengua considerada “nacional” i això fa, per tant, que si en l’Estat hi ha diversos grups que no tenen eixa llengua com l’idioma familiar, l’hagen d’aprendre forçosament. Alhora, això també comporta una formació unitària per a tots, una sèrie de conceptes, de valors, de concepcions que van acabant amb la pluralitat territorial i cultural que hi havia en la situació anterior, aprofundint, en definitiva, en un model unitari de nació.

 

Finalment, també hi ha els mitjans de comunicació, que comencen a desenvolupar-se al llarg del segle XIX sobretot, primer amb diaris, setmanaris, revistes i altres tipus de publicacions, i després, més avant, amb la ràdio, la televisió, etc. I és sabut en la sociologia i la politologia que els mitjans de comunicació en la contemporaneïtat són fonamentals en la reproducció i potenciació del concepte nacional perquè ens recorden dia a dia que formem part d'una nació que té una política pròpia, una cultura pròpia, uns interessos propis, etc.

 

Tot plegat, doncs, si comparem la vida d’un habitant del Regne de Castella, de València o d’Aragó al segle XVII amb la vida d’un ciutadà del Regne d’Espanya al segle XIX, XX o XXI , els inputs i els condicionants que rep per part de l’Estat-nació són infinitament superiors als que existien en aquells moments. I això fa que la identitat que es reprodueix des de l’Estat-nació siga molt més important per a nosaltres. De fet, pràcticament no podem fer vida abstraient-nos d’eixa identitat nacional, mentre que, per contra, en aquells moments, tot i existir les identitats col·lectives territorials, no tenien una funció tan primordial en la vida de les persones.

 

“Tot plegat, doncs, si comparem la vida d’un habitant del Regne de Castella, de València o d’Aragó al segle XVII amb la vida d’un ciutadà del Regne d’Espanya al segle XIX, XX o XXI , els inputs i els condicionants que rep per part de l’Estat-nació són infinitament superiors als que existien en aquells moments. I això fa que la identitat que es reprodueix des de l’Estat-nació siga molt més important per a nosaltres”

 

 

Continuant per aquest fil, l’Antoni Mas diu que “termes com «nació catalana», «regne», «nació del Rei» formaven part del vocabulari de les elits, la gent ho deia de forma més clara: «som catalans» o «som mallorquins», com a gentilici, i «som del Rei». La gent no hi veia una jerarquia necessària.” Creus que sovint s’ha volgut obviar aquesta realitat identitària plural per presentar uns territoris homogenis “catalans”?

 

Bé, eixa pluralitat identitària que es comenta de la nació catalana, la nació del rei, “som catalans”, “som valencians”, “som mallorquins”, és un tema del qual realment no vam ser plenament conscients fins a fa relativament poc, fins al canvi de paradigma produït amb els estudis dels anys 80 d’Anderson, Hobsbawm, Hroch, Mira, etc.

 

En consonància amb això, els plantejaments nacionalistes que es feien amb anterioritat a aquells estudis dels anys 80 no ho tenien en compte i es feien sobretot mitjançant un nacionalisme basat en la potenciació d’una cultura i d’una tradició “nacionals”, ja fora en el cas del nacionalisme espanyol a partir de la cultura, la història i la llengua castellanes o en altres casos a partir d’altres cultures i històries tradicionals considerades com a pròpies.

 

De fet, en el nostre cas el primer nacionalisme valencià, que es formà en la primera meitat del segle XX, feia la seua proposta nacional a partir de la cultura, la història i la llengua valencianes, és a dir, de la tradició cultural i històrica que s’havia format a partir de la creació del Regne de València en l’Edat Mitjana amb un territori propi i una població que tenia una identitat pròpia i també una consciència cultural i lingüística pròpia.

 

Perquè això és important i no se sol dir, però cal tindre en compte que des del segle XV o XVI l'enfortiment de la identitat col·lectiva valenciana va fer que es considerara que el valencià era una llengua pròpia i diferent del català; germana del català, però diferent, una consideració que es va mantindre fins al segle XIX i que encara en l’actualitat, com a herència d’eixa llarga tradició, fa que hi haja una consideració pròpia, tant onomàstica com de funcionament, del valencià. Amb tot, a partir de la segona meitat del segle XIX i començaments del segle XX, quan es va desenvolupar la ciència filològica moderna, la romanística va mostrar clarament que els parlars valencians, catalans i balears formen un sistema lingüístic diferenciat i propi, molt semblant al sistema lingüístic occità, però diferent i evidentment diferent a altres llengües veïnes com l’aragonés, el castellà, etc. I esta visió va ser assumida per una bona part del primer valencianisme, com mostra, per exemple, la postura de Teodor Llorente, que era partidari d’eixa consideració, o com mostren també les Normes de Castelló de 1932, que eren convergents amb les normes que havia aprovat l’Institut d’Estudis Catalans prèviament, dos dècades abans.

 

“Perquè això és important i no se sol dir, però cal tindre en compte que des del segle XV o XVI l'enfortiment de la identitat col·lectiva valenciana va fer que es considerara que el valencià era una llengua pròpia i diferent del català; germana del català, però diferent, una consideració que es va mantindre fins al segle XIX i que encara en l’actualitat, com a herència d’eixa llarga tradició, fa que hi haja una consideració pròpia, tant onomàstica com de funcionament, del valencià”

 

Però aquell primer valencianisme no feia d’això el nucli central de la seua proposta, sinó que, com deia adés, feia nacionalisme a partir de tota la tradició històrica, cultural, geogràfica i identitària que provenia de l’antic Regne de València. En canvi, el segon valencianisme o el nou valencianisme progressista que es va formular a partir de la segona meitat del segle XX, amb el plantejaments de Joan Fuster en els anys 60 i 70, va canviar l’orde dels elements de l'equació.

 

Per a Fuster i eixe nou valencianisme, com que s’havia mostrat que el valencià i el català eren la mateixa llengua, llavors la cultura “nacional” i la història dels valencians també eren catalanes i, per tant, els mateixos valencians eren catalans. La seua proposta nacionalista partia d’eixa idea de catalanitat dels valencians, tant a nivell lingüístic com històric, identitari, cultural, etc. Què va passar amb això? Que això presenta greus problemes a l’hora de bastir i difondre eixa postura nacional determinada en la contemporaneïtat, perquè de sobte et quedes sense tradició que reformular, ja que la tradició cultural, històrica i identitària es considerava valenciana des de feia molts i molts segles, la qual cosa, per a Fuster, era una “desviació nacional” de la catalanitat primigènia. En conseqüència, es feia molt difícil fer avançar eixa nova proposta nacionalista, perquè molt poca gent es podia sentir interpel·lada.

 

“Per a Fuster i eixe nou valencianisme, com que s’havia mostrat que el valencià i el català eren la mateixa llengua, llavors la cultura “nacional” i la història dels valencians també eren catalanes i, per tant, els mateixos valencians eren catalans. La seua proposta nacionalista partia d’eixa idea de catalanitat dels valencians, tant a nivell lingüístic com històric, identitari, cultural, etc. Què va passar amb això? Que això presenta greus problemes a l’hora de bastir i difondre eixa postura nacional determinada en la contemporaneïtat, perquè de sobte et quedes sense tradició que reformular, ja que la tradició cultural, històrica i identitària es considerava valenciana des de feia molts i molts segles, la qual cosa, per a Fuster, era una “desviació nacional” de la catalanitat primigènia.”

 

En tot cas, no només per eixos problemes, sinó també pel propi avanç dels estudis i els plantejaments sobre la nostra història i sobre la nostra evolució col·lectiva, de la mà d’autors com Joan Francesc mira o Ferran Archilés, bona part del nacionalisme progressista valencià ha anat virant cap a posicions més semblants a les del primer valencianisme, és a dir, més centrades en la tradició històrica i cultural pròpia que prové de l’antic Regne de València.

 

Així les coses, respecte a la identitat valenciana: on podem situar els orígens d’aquesta? Quins factors consideres claus en la configuració de la identitat valenciana moderna?

 

És un tema que vaig analitzar en el llibre Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016) mostrant un procés que en realitat no s’havia estudiat en profunditat fins a aquell moment. Hi havia estudis previs però no del moment inicial. I, després d’aquella anàlisi, podem dir que la primera identitat col·lectiva valenciana formada sobre la població d’un territori que és pràcticament el mateix que el de l’actual territori valencià es correspon al segle XIV, en una forqueta que aniria aproximadament entre els anys 1330 i 1380.

 

Es tracta d’un procés prou clar. En primer lloc, entre Jaume I i el seu net Jaume II conquereixen una sèrie de terres islàmiques i creen un territori polític nou que no existia abans, el Regne de València, que va del Sénia al Segura, de Vinarós a Oriola. En paral·lel, els musulmans que vivien en eixes terres conquerides són expulsats en bona part, i els que romanen seran dominats pels colonitzadors cristians que van arribant dels territoris del rei d'Aragó, fonamentalment de Catalunya i Aragó. En relació amb això, sabem gràcies als estudis d’Enric Guinot que aproximadament dos terceres parts dels colons que arriben provenen de Catalunya i una tercera part provenen d'Aragó, la qual cosa és ben lògica perquè aproximadament Catalunya tenia eixa proporció de població respecte d’Aragó, és a dir, Catalunya estava més poblada que Aragó.

 

I quan arriben en aquell moment, entre els segles XIII i XIV, ja ho fan amb la seua pròpia llengua, siga el català, siga l’aragonés, i amb la seua pròpia filiació identitària, que precisament s’havia format poc abans, entre els segle XII i XIII, al caliu del desenvolupament polític i institucional del Regne d’Aragó i de Catalunya, quan també havia començat a aparéixer la consideració de “soc aragonés” o “soc català”. I què passa quan arriben al Regne de València? Doncs que en un primer moment continuen considerant-se catalans i aragonesos, però veiem que quan han passat quatre o cinc generacions ja comencen a considerar-se valencians, amb arrels catalanes o arrels aragoneses però ja clarament valencians. Per què? Doncs perquè el Regne de València té també unes lleis pròpies diferents de les catalanes i aragoneses, i també té un sistema polític i institucional propi i diferent del de Catalunya o del d’Aragó.

 

Per tant, no només els governants, que són els que estan relacionats amb eixe sistema institucional, legal i polític, sinó també els pobladors del Regne de València acaben tenint uns interessos propis. Això, per exemple, ens diferencia, pel sistema de colonització i el sistema de creació d’un nou territori polític, del cas castellà. L’expansió castellana no és igual, ja crea regnes nous, com el Regne de Sevilla, el Regne de Jaén o el Regne de Múrcia, però són purament nominals, ja que no tenen lleis ni institucions pròpies. Per tant, la identitat que s’expandeix allà és la mateixa identitat castellana primigènia. En canvi, en el cas de la Corona d’Aragó es va fer un model diferent i, en conseqüència, aquells catalans i aragonesos van a acabar generant uns interessos propis, que eren valencians perquè es devien al sistema polític i institucional del Regne de València.

 

Ho veiem clarament, per exemple, en dos grans afers polítics que es produeixen a mitjan segle XIV. Un és la primera gran revolució política valenciana, que va ser la Unió del Regne de València, una rebel·lió contra Pere el Cerimoniós que tractava d’enfortir i desenvolupar les institucions valencianes per tal de protegir els habitants del regne contra l'autoritarisme reial. Llavors hi ha clarament una adhesió de la gent, que s'està rebel·lant-se contra el rei, a aquelles institucions valencianes. I molt poc després, a més, entre les dècades de 1350 i 1360, hi ha una llarguíssima i devastadora guerra de la Corona d’Aragón contra la Corona de Castella i en eixe moment els pobladors del Regne de València veuen molt clarament la importància d’un sistema institucional i polític que els serveix per a defensar-se d’un enemic que està intentant envair-los.

 

De fet, precisament aleshores és quan es consoliden les Corts Valencianes com a fòrum de negociació política i també apareix i acaba consolidant-se la Generalitat Valenciana com a hisenda pública que pagava els exèrcits que defensaven les fronteres valencianes. Per tant, a més a més, a partir d’eixa evidència d’una cohesió jurídica, política i material, també comença a crear-se en paral·lel un relat propi per a la col·lectivitat valenciana, és a dir, un relat de la història dels valencians, de manera que veiem que tots els dietaristes i els cronistes del segle XV fins al XVIII sempre parlaran en clau d’història valenciana. No faran la història ni dels castellans, ni dels aragonesos, ni dels catalans, sinó que se centraran fonamentalment en la història dels habitants del Regne de València, dels valencians. Hi ha, en conseqüència, una consciència de ser valencià amb tota una sèrie de implicacions, no tan importants com les de les identitats nacionals contemporànies, segons he explicat abans, però que sí que van existir d’una manera evident.

 

Resumint-ho, doncs, els element motors d’aquella identitat col·lectiva territorial valenciana van ser unes lleis, unes institucions i una lògica política pròpia i també un relat històric propi. I cal dir, i afegir, com també he indicat abans, que hi ha igualment aspectes culturals en eixa identitat, és a dir, que en un principi el motor ve de l’àmbit polític, però finalment això acaba arrossegant elements culturals.

 

En relació amb això, la llengua, el valencià, la llengua de la majoria dels valencians en aquells moments, també va jugar un paper fonamental a partir dels segles XVI i XVII, però no el va jugar enfront del català, tot i que, com he dit, a partir d’un moment determinat es van considerar dos llengües diferents, però, en tot cas, el valor identitari del valencià no era enfront del català, perquè era evident que no hi havia a penes diferències, sinó que era enfront del castellà. Sobretot a partir del moment en què comença el procés de castellanització de les elits en època moderna, i encara molt més a partir de la desaparició institucional i política del Regne de València en 1707, després de la Batalla d’Almansa.

 

En este sentit, a partir de la desaparició del Regne de València la manca de tots aquells elements que havien sostingut durant molt de temps la identitat valenciana –les lleis, les institucions, la lògica política, que desapareixen de colp a repent– va fer que l’altre element important, la llengua, el valencià, passara a ser un dels marcadors més evidents de la valencianitat, sobretot respecte dels castellans. I precisament per això, perquè després d’Almansa el valencià es va mantindre com un marcador de valencianitat molt clar, serà el principal element a partir del qual unes generacions després, en la Renaixença, unes sis o set generacions després, es va intentar reformular tot allò que s’havia heretat i que s’havia mantingut d’aquella tradició cultural i històrica. Per tant, a partir de finals del segle XIX, i amb el valencianisme que es desenvoluparà posteriorment, s’intentarà reformular la tradició llegada pel Regne de València, amb un paper fonamental de la llengua.

           

A l’entrevista que et feren per la Vanguardia explicaves que a la configuració de la identitat valenciana medieval no participaren els musulmans i els jueus, degut a l’hegemonia del principi religiós sobre els altres: “la identidad valenciana medieval concernía exclusivamente a los cristianos.” Des d'un plànol diferent, David Segarra sol explicar la pervivència d’una cultura andalusina alhora de configurar la cultura valenciana actual. Llavors fins quin punt podem parlar de l'herència morisca i jueva que perdura al País Valencià?

 

En primer lloc, sobre el tema de la qüestió jueva, no en queda pràcticament res perquè sempre van ser un 5% o un 10% de la població com a molt i l’expulsió dels jueus es va fer en 1492. Per tant, diguem que no tingueren una influència especialment gran sobre el conjunt de la societat valenciana.

 

Però el cas de la coexistència dels cristians valencians amb els musulmans i el que després serien els moriscos, si que va ser més important. En tot cas, jo en este sentit discrepe en part del plantejament que fa David Segarra, que crec que s’acosta més, per exemple, als plantejaments hegemònics que hi ha en l’andalusisme que beu de Blas Infante, segons el qual Andalusia seria una amalgama de pobladors i de herències tartèssiques, iberes, gregues, fenícies, romanes, andalusines, africanes, castellanes, etc. És una visió que en realitat prové d’un cert essencialisme hispànic, segons el qual els pobladors, i el poble de la península Ibérica, sempre hauria estat en essència el mateix i sobre ell s’haurien anat afegint alguns pobladors i influències d’altres llocs al llarg de la història. I des del meu punt de vista, en línia amb els coneixements historiogràfics que tenim hui en dia, jo incidiria més en els trencaments que es van produir durant l’Edat Mitjana, és a dir, incidiria més en les discontinuïtats que en les continuïtats, almenys fins a la baixa Edat Mitjana. En eixe sentit, la conquesta i la colonització islàmica de fa més de 1000 anys, i després la conquesta cristiana d’Al-Andalus uns segles més tard, van ser dos moments de ruptura molt importants respecte de les societats anteriors.

 

“Discrepe en part del plantejament que fa David Segarra, que crec que s’acosta més, per exemple, als plantejaments hegemònics que hi ha en l’andalusisme que beu de Blas Infante, segons el qual Andalusia seria una amalgama de pobladors i de herències tartèssiques, iberes, gregues, fenícies, romanes, andalusines, africanes, castellanes, etc. És una visió que en realitat prové d’un cert essencialisme hispànic, segons el qual els pobladors, i el poble de la península Ibérica, sempre hauria estat en essència el mateix i sobre ell s’haurien anat afegint alguns pobladors i influències d’altres llocs al llarg de la història”

 

Centrant-nos en el cas valencià, després de la conquesta cristiana de Jaume I la relació entre cristians i musulmans no va ser ni de barreja social ni de barreja biològica, sinó que la mixtura, els matrimonis mixtos, estaven taxativament prohibits per tal de mantindre els musulmans com una minoria ètnica que no participava dels drets polítics i institucionals dels cristians i, per tant, se la podia explotar econòmicament de manera més forta. Salvant les distàncies, la situació era la d’una mena d’apartheid.

 

Sí que és cert, i això moltes vegades no es destaca, que tant en el segle XIII, durant els primer moments de la conquesta, com després en una part del segle XVI, després de les Germanies, que és quan es va obligar al musulmans a convertir-se al cristianisme, sí que hi hagué conversions musulmanes i s'haurien d’estudiar amb més detall perquè no coneixem l’abast del fenomen. Però sí que hi ha hagut aproximacions al tema i sembla ser, en tot cas, que no van ser proporcions molt destacades i, el que és més important, que eixa conversió d’una part dels musulmans al cristianisme no va representar un transvasament de cultura islàmica a la societat cristiana, sinó que va ser una assimilació. Al cap d’unes poques generacions els antics musulmans s’havien integrat, s’havien assimilat en la cultura de la societat cristiana.

 

Per tant, crec que no hi ha cap mena de participació islàmica directa en la valencianitat que es va formar en l’Edat Mitjana i Moderna, perquè els musulmans estaven totalment apartats dels elements que marcaven la valencianitat, és a dir, primer els drets polítics i institucionals i després també els valors culturals, en els quals ells no estaven inclosos en absolut.

 

Ara bé, una altra cosa molt diferent és que el llegat andalusí sí que ha condicionat tota la història valenciana, i ha fet que la història valenciana siga d’una determinada manera i no d’una altra. Però ha estat un llegat marcat per l’existència prèvia d’una societat andalusina que havia modelat el territori d’una determinada manera i marcat també pel fet que hi haguera uns segles de convivència i de coexistència entre cristians i musulmans.

 

Ho explique en un capítol del llibre Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians en què analitze eixe llegat mudèjar i morisc, i com eixe llegat va condicionar la societat cristiana, per exemple en casos com els regadius històrics, les hortes valencianes tan importants, que són de origen islàmic i han condicionat tota la història valenciana, l’economia valenciana, la cultura valenciana... Igualment, durant molt de temps les elits valencianes pogueren ser fortes perquè podien explotar una gran massa de població musulmana en condicions molt dures i això va permetre fins i tot l’existència d’un Segle d’Or valencià, que enfonsava les seues arrels econòmiques en aquella sobreexplotació dels musulmans.

 

També el fet que este fora el territori de la península Ibèrica on més musulmans hi havia, ja que durant més de tres segles, fins a 1609, una tercera part de la població era musulmana vivint en una quarta part del territori, va fer que hi haguera elements culturals, siga de llengua, de música, de menjar o del que siga, que passaren d’una societat a l’altra. Però, diguem-ne que els musulmans quedaven fora de la valencianitat pròpiament dita i, per això, en el moment de l’expulsió del moriscos no se’ls considerava valencians, sinó que se’ls considerava una minoria ètnica que podia ser expulsada per complet.  

 

“Però, diguem-ne que els musulmans quedaven fora de la valencianitat pròpiament dita i, per això, en el moment de l’expulsió del moriscos no se’ls considerava valencians, sinó que se’ls considerava una minoria ètnica que podia ser expulsada per complet.”

 

Sabem que hi ha ganes de beef.  Ferran Archilés ens va dir a l’entrevista que li férem, que per a ell “si hui en dia “som” valencians, és tant o més –per a mi prou més- resultat del que el regionalisme va ser capaç de fer o no, que del que va passar al segle XIII” -i afegia que-, “el que hem d’explicar és com es transmet. Jo tinc un enorme respecte i llig amb molt d’interès els debats que s’han produït al voltant d’establir des de quan «som valencians». Però aquest debat, que és important, no és suficient. L’aparició d’un nom, un gentilici, no basta per explicar una identitat.” Que li respons tu?

 

Bé, jo li diria que és ben bé al contrari. Ja que sense la creació d’un Regne de València en el segle XIII, amb un territori, unes lleis, unes institucions i uns interessos propis, no hauria aparegut mai la consciència de ser valencians, vinculada, a més a més, a un territori determinat i per tant, en el segle XIX, en el moment de la Renaixença, no hi hauria hagut cap mena de regionalisme valencià perquè ningú s’hauria plantejat què fer amb aquella identitat heretada de l’Edat Mitjana i Moderna.

 

En eixe sentit, Ferran si que té raó en el fet que l’aparició d’un nom i d’un gentilici no són suficients per a explicar una identitat, però eixe fenomen, que he estudiat jo mateix com hem comentat adés, no ho és tot pel que respecta a la identitat històrica valenciana. El meu llibre si que acaba ahí, amb l’aparició d’un nom i un gentilici, però simplement això és l’inici d’un procés que va continuar desenvolupant-se durant els segles XV, XVI, XVII o XVIII i que va tindre implicacions socials, polítiques i culturals molt grans. En relació amb això, tot i tindre present el que he dit al principi sobre les notables diferències entre les identitats col·lectives territorials de l’Antic Règim i les identitats col·lectives contemporànies, cal destacar que ser valencià sí que tenia implicacions i materialitzacions abans del segle XIX i abans de la Renaixença.

 

Hi ha estudis d’Agustín Rubio Vela per al segle XV o de James Casey per al segle XVII, o també si analitzem els cronistes d’època moderna es veu molt clarament, que indiquen que ser valencià no era un simple nom, sinó que comportava una vinculació, tant dels governants com dels governats, a una terra i a una gent que es considerava que tenia una història i uns interessos comuns. I això feia que hi haguera una cohesió grupal i que davant d’altres poders, fora el rei, el papa o qui fora, o davant d’altres col·lectivitats, bé de la Monarquia Hispànica, bé de l’estranger, els valencians es protegien els uns als altres.

 

“Ser valencià no era un simple nom, sinó que comportava una vinculació, tant dels governants com dels governats, a una terra i a una gent que es considerava que tenia una història i uns interessos comuns. I això feia que hi haguera una cohesió grupal i que davant d’altres poders, fora el rei, el papa o qui fora, o davant d’altres col·lectivitats, bé de la Monarquia Hispànica, bé de l’estranger, els valencians es protegien els uns als altres”

 

Per tant, la valencianitat no estava buida, sinó que es materialitzava en autopercepcions i en fets col·lectius. I això es pot veure molt bé, per exemple, en la correspondència de les principals institucions valencianes, en la correspondència de la Generalitat, dels estaments de les Corts, dels consells municipals, que encara resta per estudiar en una immensa majoria, però quan t’acostes a ella veus clarament que sí que hi havia una cohesió col·lectiva molt clara. I això, eixa cohesió que venia de les institucions també tenia després unes implicacions culturals, com deia abans, ja que la llengua també va acabar considerant-se valenciana o altres elements de la tradició; hi havia menjars que es consideraven valencians, vestimentes que es consideraven específicament valencianes, i eren diferencials per a tot el Regne de València o una part d’ell. I tot eixe conjunt d’elements van conformar una consciència de valencianitat i una identitat col·lectiva valenciana que, com he dit anteriorment, tenia unes funcions i una extensió distintes al que vindria després, amb la contemporaneïtat, però existia. De fet, és eixa identitat històrica la que la Renaixença tracta de reformular i encabir com a identitat regional dins de la identitat nacional espanyola que estava avançant en aquells moments de manera molt forta al caliu de la constitució d’Espanya com a Estat-nació contemporani.

 

Ara bé, el que no sabem –i crec que esta és sobretot la queixa de Ferran– és en quines condicions arriba eixa identitat històrica valenciana a la contemporaneïtat. Perquè no tenia les mateixes implicacions en el segle XV que en el XVII, ni menys encara en el XVIII o en el XIX, després que haja desaparegut el Regne de València i que diverses generacions de valencians hagen viscut sense els elements polítics i institucionals que anteriorment els unien. Per exemple, un dels grans temes a estudiar és com es transforma eixa identitat històrica que provenia del Regne de València en el nou marc de la monarquia borbònica centralitzada i militaritzada amb unes noves elits que ja no comparteixen aquelles institucions, sinó que, ben al contrari, provenen sobretot de Castella i estan en una situació política i jurídica totalment diferent. Igualment, calen molts més estudis sobre com enllaça això amb l’Estat-nació liberal espanyol després i com va evolucionant la identitat històrica valenciana.

 

“Un dels grans temes a estudiar és com es transforma eixa identitat històrica que provenia del Regne de València en el nou marc de la monarquia borbònica centralitzada i militaritzada amb unes noves elits que ja no comparteixen aquelles institucions, sinó que, ben al contrari, provenen sobretot de Castella i estan en una situació política i jurídica totalment diferent”

 

En relació amb això, també coincidisc amb Ferran en què la identitat col·lectiva valenciana actual, és a dir, les diverses formes que té, amb la seua pluralitat, és hereva de les reformulacions regionals que es van fer a partir de la Renaixença. Però al mateix temps cal tindre ben present que sense les formes prèvies de valencianitat, és a dir, sense l’antic Regne de València i la identitat col·lectiva valenciana que va generar, no hi hauria hagut cap Renaixença possible, ni cap mena de valencianitat contemporània. Per això cal intentar estudiar les diferents evolucions i transformacions de la identitat històrica valenciana a llarg termini.

 

És un repte immens i crec que el que ens caldria és una cosa que supose que no passarà mai, és a dir, la institucionalització d’un centre d’estudis històrics valencianistes, que ens permetera, a través de beques, projectes i tesis doctorals, conéixer l'evolució de la identitat col·lectiva valenciana i les seues transformacions fins a la creació del valencianisme contemporani, pràcticament segle a segle o generació a generació. En este sentit, encara anem un poc a cegues, perquè les llacunes del nostre coneixement són tan grans en molts aspectes de la identitat històrica que es fa difícil fer-ne una reconstrucció acurada.

                        

La problemàtica identitària valenciana actual pot expressar-se en açò que diu Amadeu Mezquida: “la fotografia identitària dels valencians és semblant a la d’un territori de matriu castellana”. Com hem arribat fins aquí?

 

Bé, jo diria que és una fotografia diferent, en el sentit que ací hi ha més polarització, hi ha més rebuig a la identitat territorial pròpia, a la identitat valenciana, que en regions de matriu castellana. Per exemple, a Andalusia o Extremadura hi ha una major identificació sociològica amb la identitat andalusa o amb la identitat extremenya que ací, però bàsicament perquè eixes identitats regionals no entren en conflicte amb la identitat nacional espanyola. És a dir, es pot ser nacionalment espanyol i regionalment andalús o regionalment extremeny de manera prou senzilla, sense causar massa conflictes. En canvi, ser nacionalment espanyol i regionalment valencià, o català, o basc, no és tan fàcil perquè pot causar contradiccions molt més ràpidament en l’àmbit històric, cultural, lingüístic, etc.

 

Per què passa això? Doncs perquè els Estats-nació tendeixen a etnificar-se. Hi ha pocs casos realment d’Estats-nació occidentals amb diversos grups etnoculturals i que no tendisquen –a excepció, per exemple, de Suïssa– a etnificar-se. I tendeixen a etnificar-se sobre la base del grup majoritari o del grup dominant, que en el nostre cas és, des de l’edat moderna, el grup castellà i, per tant, Espanya ha tendit a unificar-se, a etnificar-se i a uniformizar-se sobre la base de la història, la cultura i la llengua castellanes. I això, com deia, evidentment no crea molts conflictes amb les regions que pertanyen a eixa tradició històrica, cultural i lingüística, però sí que pot crear conflictes amb els grups que queden fora, com els catalans, els bascos o els valencians.

 

Quina és la diferència, no obstant això, entre els catalans, els bascos i els valencians? Doncs que en el cas dels primers, els catalans i els bascos, partint d’una situació de preeminència de la identitat nacional espanyola de base castellana en la seua societat –que era el que hi havia a Catalunya o al País Basc durant el segle XIX, ja que hi havia una adhesió majoritària a la identitat espanyola–, hi hagué un moment de la història, a finals dels mateix segle XIX i principis del XX, en què es va produir un capgirament d’això i la societat catalana i basca es van adherir prioritàriament a partir de llavors als plantejaments fets pels nacionalismes català i basc sobre la base de la seua pròpia tradició. I hui en dia eixos plantejaments encara són hegemònics en eixes dos societats, com bé mostren els resultats de les eleccions polítiques.

 

Però en el cas dels valencians això no ha passat en cap moment de la història, sinó que continua sent hegemònica la identitat nacional espanyola de matriu castellana que es va començar a desenvolupar en el segle XIX i que s’ha mantingut fins a l’actualitat. Per què? Doncs per diverses raons, començant per la mateixa imposició històrica d’unes estructures estatals centralistes i castellanitzadores que han sigut majoritàriament aclaparadores en els darrers dos segles, en connivència amb la major part de les elits i dels governants valencians que han trobat interès en eixa mateixa estructura. Però també crec que per la pròpia manca de desenvolupament del nacionalisme valència, que en cap moment de la història ha estat capaç d’articular un discurs general que sabera atraure una majoria dels valencians cap a una alternativa que incidira en la importància de aprofundir en la valencianitat a tots els nivells.

 

En eixe sentit, pense que el valencianisme té molt de camí per recórrer, tot i que malauradament, llevat d’algunes excepcions, no pareix que hi hagen moltes iniciatives que intenten anar més enllà de la reflexió valencianista que tenim en l’actualitat. I això malgrat que encara tenim molts problemes en la definició del mateix valencianisme en molts aspectes. En conseqüència, a la societat moltes vegades no li arriben uns missatges clars, atés que ni tan sols el mateix valencianisme té una definició i un aprofundiment clar dels seus pressupostos.              

Bloc II-El valencianisme polític i la història. Passat i present

Volíem traslladar-te una pregunta que utilitza Vega Rodríguez-Flores per obrir el seu Fer país, una cita que pertany a Ernest Garcia:  “¿Qué diablos es ese cuarto trozo de la piel de toro que no es Cataluña, Euzkadi ni Galicia? ¿Una cuarta nación? ¿Un conjunto larvado de otras varias naciones? ¿O un conjunto de pueblos a los que la ‘pregunta de nacionalidad’ aún no se les había planteado?”

 

Jo diria que el País València és un territori històric que en l’actualitat es una regió espanyola, és a dir, un territori autonòmic que es troba dins de l’arquitectura institucional del Regne d'Espanya, però que té potencialitats per a esdevindre una nació si així ho plantejaren una majoria dels seus habitants, ja que té una sèrie d’elements col·lectius heretats de la tradició històrica i cultural que ho permetrien. En este sentit, hi ha territoris o societats històriques que tenen més o menys potencialitats per a esdevindre una nació, en funció de la seua trajectòria i dels seus propis condicionants.

 

En el cas valencià crec que eixos elements potencials estan presents i, no debades, una part important de la societat valenciana s’identifica col·lectivament entorn d'una sèrie d’elements culturals i històrics que la singularitzen dins d’Europa i del món. Eixa identitat, encara que siga compartida amb la identitat nacional espanyola, sí que existeix en una majoria dels valencians, com mostren les enquestes sociològiques. I la gran pregunta és què fer amb eixa identificació col·lectiva i amb eixos elements, com tractar-los, nacionalment parlant. Perquè al cap i a la fi les identitats i els comportaments nacionals provenen de propostes nacionals, siguen implícites o siguen explicites.

 

“En el cas valencià crec que eixos elements potencials estan presents i, no debades, una part important de la societat valenciana s’identifica col·lectivament entorn d'una sèrie d’elements culturals i històrics que la singularitzen dins d’Europa i del món. Eixa identitat, encara que siga compartida amb la identitat nacional espanyola, sí que existeix en una majoria dels valencians, com mostren les enquestes sociològiques.”

 

Quina situació tenim els valencians? Doncs per a alguns la identificació amb eixos elements no serveix per res i per tant volen renunciar a ells directament, no tenen interés i no volen saber res de la identitat valenciana, del valencià, de la valencianitat heretada o futura, etc. Per a altres eixa identificació i eixos elements són enquadrables dins del marc de l’Estat-nació espanyol com una forma d’identitat regional, és a dir, que els valoren, però no amb un valor prioritari. I finalment altres consideren que la regionalitat, d’una banda, condueix a la desaparició d’alguns d’eixos elements diferencials –com podria ser el cas de la llengua– i, d’una altra banda, que la regionalitat també condueix a una forma de dominació política des del centralisme, per la qual cosa s’hauria d’anar més enllà i convertir la identificació col·lectiva valenciana en una identitat nacional que fora la preeminent en l’actuació dels governants i del conjunt de la societat. Eixa crec que és la gran pregunta i les tres principals opcions que hi ha sobre la taula.

 

És evident que en l’actualitat en la societat valenciana són hegemòniques les posicions que aposten per les primeres opcions. Però, com deia, crec que els valencians som un territori i una societat històriques amb elements potencials per a esdevindre una nació. En eixe sentit, el futur està per escriure.

          

El republicanisme federal, i més en concret el republicanisme de Pi i Margall, va ser una tradició política que va configurar diferents moviments polítics del segle XX (segons Pere Gabriel, des del regionalisme fins l’anarcosindicalisme i certs socialismes estarien influenciats per Pi). En el cas del valencianisme, podem trobar aquestes influències?

 

Partint del fet que no soc expert en els corrents polítics de l’època, sí que sembla evident que la influència de Pi i Margall en el republicanisme que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX i una gran part del segle XX, sobretot a les principals ciutats valencianes com Castelló, València i Alacant, va ser important, però no sols ací o a Catalunya, sinó en tot el republicanisme espanyol en general.

 

No debades, Pi i Margall va prologar el llibre que va fer Blasco Ibáñez sobre la Historia de la revolución española (1808-1874). I en teoria el mateix republicanisme blasquista estava en l'òrbita de les teories federalistes de Pi i Margall. Ara bé, també cal dir, fins on jo sé, que el republicanisme de Castelló, de València o Alacant era vagament federalista només i, encara que en els primers moments del valencianisme polític de començaments del segle XX sí que hi hagué alguns elements del republicanisme federal, cal dir que aquell primer valencianisme, de 1900 a 1930, va ser preeminentment conservador. És a dir, que hi predominaven els elements conservadors, molt allunyats, per tant, del republicanisme pimargallià. Una altra cosa és el que vindria després, a partir de la Segona República, en què sí que hi hagué clarament un valencianisme progressista que bevia en part d’aquelles arrels pimargallianes i federalistes que s’havien desenvolupat dècades abans.

 

En qualsevol cas, m’agradaria aprofitar la pregunta per a incidir, perquè a voltes no ho tenim ben present –potser en l’àmbit acadèmic sí, però a escala popular no–, en la gran importància que han tingut els diversos corrents de pensament polític català en la política espanyola contemporània, amb especial incidència en la política valenciana. És a dir, tant en el federalisme com en el tradicionalisme o en el nacionalisme, el model del pensament polític català sempre ha estat molt present; en el cas valencià amb una especial importància per una sèrie de concordances i afinitats històriques i culturals.

 

“M’agradaria aprofitar la pregunta per a incidir, perquè a voltes no ho tenim ben present –potser en l’àmbit acadèmic sí, però a escala popular no–, en la gran importància que han tingut els diversos corrents de pensament polític català en la política espanyola contemporània, amb especial incidència en la política valenciana.”

 

T’has centrat també en l’estudi de la figura de Blasco Ibáñez i el blasquisme. Sovint s’ha culpat al blasquisme de l'endarreriment del valencià i se l’ha titlat de “tap” que va evitar el creixement del valencianisme polític. En el teu text ens presentes un Blasco que va ser una mica de tot però, com dius, si bé “no va ser el salvador ni el constructor de la pàtria valenciana, tampoc no va ser, ni molt menys, el seu botxí.” Ramiro Reig deia que el blasquisme i el PURA varen acabar per conformar el “canon del valencianismo” i que “todas las alternativas a ese modelo se han estrellado contra lo incambiable”. Com ho veus tu? Quina és la importància de Blasco en la configuració del valencianisme polític?

 

La importància de Blasco en la configuració inicial del valencianisme polític és nul·la. De fet, en els primers intents d’organització del valencianisme polític de 1907, quan es commemora el segon centenari de l’abolició dels furs, els blasquistes es van mostrar totalment en contra davant la possible aparició d’un rival polític que, a més a més, estava dominat per elements conservadors. Però cal recordar que Blasco, justament en aquell moment, estava retirant-se de la política i, per tant, la seua relació amb el valencianisme no es va desenvolupar més enllà d’aquell moment inicial, perquè ell ja després no estava políticament en actiu. De fet, és totalment incert que ell signara l’editorial d’El Pueblo anomenat “La lepra catalanista”, contra aquell primer valencianisme, atés que ell ja no n’era el director. Allò segurament va ser cosa de Félix Azzati.

 

D’altra banda, ja des de la Segona República, i després, s’ha atribuït des de determinades postures la manca de desenvolupament del valencianisme a Blasco, ja que es considerava que si ell haguera estat valencianista, també la política valenciana hauria avançat cap al valencianisme. Llavors, per inacció, hauria entorpit el valencianisme. Però cal dir que si Blasco haguera estat valencianista, és segur que mai hauria arribat on va arribar, ni hauria originat els grans avanços polítics que va originar, ni hauria transformat València en una ciutat de valors progressistes i republicans hegemònics en una època dominada pel caciquisme i l’endarreriment en el conjunt d’Espanya, en què això era realment dificultós.

 

“Però cal dir que si Blasco haguera estat valencianista, és segur que mai hauria arribat on va arribar, ni hauria originat els grans avanços polítics que va originar, ni hauria transformat València en una ciutat de valors progressistes i republicans hegemònics en una època dominada pel caciquisme i l’endarreriment en el conjunt d’Espanya.”

 

Des d’uns plantejaments valencianistes, això no s’hauria aconseguit. Per tant, Blasco no va afavorir el valencianisme, però tampoc el va entorpir notablement. El blasquisme posterior, en canvi, el que va estar dominat per l’esmentat Azzati durant molt de temps, sí que va tindre una relació molt més conflictiva amb el valencianisme, tot i que no sempre negativa i, de fet, dins del blasquisme sempre hi hagué un corrent valencianista, minoritari però ressenyable, amb regidors i alcaldes que, a més a més, durant la Segona República, no ho oblidem, formaran bona part dels partits valencianistes d’esquerres. Personatges com Faustí Valentín, Juli Just, Vicent Marco Miranda, Vicent Alfaro, que fins i tot van ser alcaldes de València i que eren blasquistes, però que al mateix temps tenien un vessant valencianista evident.

 

“(...) dins del blasquisme sempre hi hagué un corrent valencianista, minoritari però ressenyable, amb regidors i alcaldes que, a més a més, durant la Segona República, no ho oblidem, formaran bona part dels partits valencianistes d’esquerres. Personatges com Faustí Valentín, Juli Just, Vicent Marco Miranda, Vicent Alfaro, que fins i tot van ser alcaldes de València i que eren blasquistes, però que al mateix temps tenien un vessant valencianista evident.”

 

 

Crec que eixe és un altre dels grans camps per estudiar, ja que del valencianisme blasquista es coneixen algunes coses, es coneixen píndoles, com algunes biografies parcials, però no es coneixen, en realitat, els seus plantejaments, la seua influència social, etc. Hi ha molt de camp per a estudiar. El que passa, d’altra banda, és que va ser un valencianisme que va quedar totalment escapçat per la Guerra Civil i el franquisme i, per tant, no va tindre continuïtat.           

 

Identifiques una clara cesura entre el valencianisme anterior a la Guerra Civil i el valencianisme de postguerra inspirat per Fuster. Pareix que eixe valencianisme dels anys 30 entenia la qüestió dels Països Catalans d’una manera ben distinta a com ho farà el valencianisme d’arrel fusteriana. Com era eixe valencianisme? Creus que els plantejaments de Compromís en l’actualitat s’assemblen més a aquest que al de Fuster?

 

La principal diferència entre el valencianisme anterior a la Guerra Civil i el nou valencianisme dels anys 60 en avant, és que el primer reformulava i bevia de la tradició històrica i cultural valenciana, entesa com un fet diferencial en si, respecte d’altres col·lectivitats ibèriques com podrien ser la castellana, la catalana, l’aragonesa, etc. Mentre que el segon, el nou valencianisme, no entenia la valencianitat per si sola si no era dins de la catalanitat, a la qual anava inextricablement lligada. D’altra banda, també cal dir que el valencianisme de 1900 a 1940 era més divers o més transversal, ja que hi havia un valencianisme conservador, un valencianisme progressista o també un valencianisme catalanista, tot i no ser el majoritari. Hi havia més pluralitat i un consens generalitzat per prioritzar i reformular els elements de la valencianitat històrica.

 

“La principal diferència entre el valencianisme anterior a la Guerra Civil i el nou valencianisme dels anys 60 en avant, és que el primer reformulava i bevia de la tradició històrica i cultural valenciana, entesa com un fet diferencial en si, respecte d’altres col·lectivitats ibèriques com podrien ser la castellana, la catalana, l’aragonesa, etc. Mentre que el segon, el nou valencianisme, no entenia la valencianitat per si sola si no era dins de la catalanitat”

 

En canvi, una volta que aquell valencianisme va ser arrasat pel franquisme, el nou valencianisme dels any 60 i 70 va desenvolupar una tradició política diferent, vinculada a l’esquerranisme i amb nous símbols que incidien en la catalanitat dels valencians dins d’un nou projecte nacional, el dels Països Catalans. Així es van canviar moltes coses dels valencianisme tradicional: la senyera, el nom de la llengua, el mapa, etc. I eixe valencianisme d’arrel fusteriana va ser preeminent durant molt de temps dins del nacionalisme valencià i ha arribat fins a l’actualitat, amb una continuació evident en Esquerra Republicana del País Valencià, en part de Compromís, en organitzacions de l’Esquerra Independentista, en part del valencianisme cultural, etc.

 

“En canvi, una volta que aquell valencianisme va ser arrasat pel franquisme, el nou valencianisme dels any 60 i 70 va desenvolupar una tradició política diferent, vinculada a l’esquerranisme i amb nous símbols que incidien en la catalanitat dels valencians dins d’un nou projecte nacional, el dels Països Catalans.”

 

Ara bé, en paral·lel a això també s’ha desenvolupat i enfortit un valencianisme que podria recordar en certa manera el de la primera meitat del segle XX, en tant que torna a centrar-se en elements heretats de la tradició històrica i cultural valenciana. La societat valenciana, el territori valencià, la consideració com a valencianes de tota una sèrie de característiques diferencials, etc. Amb tot, també hi ha diferències importants, és a dir, en consonància amb l’època, el valencianisme de la primera meitat del segle XX era molt més etnicista, cosa que en l’actualitat no és així.

 

I, d’altra banda, també cal dir que el missatge valencianista de Compromís, dins de la seua pluralitat, tampoc està clarament definit, ja que si bé el Bloc Nacionalista Valencià, el que ara és Més, sí que és partidari d’avançar en la sobirania valenciana segons els seus estatuts, la qual cosa hauria de dur a la construcció d’un Estat propi a llarg termini, Iniciativa del Poble Valencià, l’altre gran partit de Compromís, té un plantejament federalista dins del marc nacional espanyol. I eixes diferències, i la pròpia realitat de la política i la societat valenciana, fa que l’actuació en clau valencianista de molts polítics de Compromís, que tenen alguns càrrecs importants des de fa sis anys, siga en moltes ocasions tímida.

 

Per tant, fins a cert punt el valencianisme de hui en dia és difícilment comparable al dels anys 30, ja que aquell valencianisme era teòricament molt més ambiciós –fins i tot es va arribar a encunyar el concepte de “valencianisme integral”–, però en cap moment va arribar a assolir el poder polític que tenen els valencianistes en l’actualitat.

 

Així les coses, hi ha clarament tres moments històrics diferents del valencianisme: un valencianisme anterior a la guerra, un valencianisme de la segona meitat del segle XX i el valencianisme del segle XXI, que està en transformació ara mateix. En eixos tres moments els plantejaments hegemònics del valencianisme han estat distints.    

 

La qüestió del sud del país és un tema de debat freqüent. Ara, amb les mobilitzacions contra la llei de plurilingüisme en comarques com el Baix Segura, adquireix una nova rellevància mediàtica. Com a historiador, quins factors explicatius trobes per aquesta situació?

 

És una de les qüestions que mostra que el passat històric, també el de l’època medieval, és molt important per a explicar el que ha passat després, ja que la particularitat del sud no és d’ara, ni de la castellanització del segle XX, ni de la Guerra de Successió, sinó que prové ja des de l’Edat Mitjana. En este sentit, cal tindre present que la conquesta de Jaume I a mitjan segle XIII arriba només fins a la línia de Biar-Orxeta, més o menys, Biar-Busot que es diu normalment, i el territori al sud va ser conquerit pel seu net Jaume II seixanta anys després, amb una sèrie de particularitats.

 

En primer lloc, es mantenen una sèrie de privilegis, de configuracions a nivell municipal de les principals ciutats, és a dir, d’Oriola, Alacant, Elx i Guardamar, que provenen de la tradició castellana. Per tant, eixes ciutats s’incorporaran als Furs de València, però mantenint una sèrie de lleis i particularitats que provenen de la tradició castellana. Per una altra banda, s’incorporen al Regne de València amb una governació pròpia, que tenia una lògica política pròpia, això és, la governació d’Oriola, amb un governador propi i diferent a un altre governador que exercia el poder en la resta del Regne, de Biar a Vinaròs. Per tant, eixe conjunt de particularitats, i encara d’altres, fa que l’adhesió a la valencianitat dels habitants d’aquelles terres siga menor que la de la resta del regne, ja que tenien menys elements institucionals, polítics o històrics en comú amb la resta de pobladors del territori valencià.

 

I, en relació amb això, encara que no ha estat estudiat en profunditat, sí que hi ha indicis que en el moment en què desapareixen les lleis i institucions del regne després de la Batalla d’Almansa de 1707, la identitat valenciana i la cohesió amb la resta de valencians recula més ràpidament a la part del sud, a la part de l’antiga governació d’Oriola, i més encara al Baix Segura, perquè el Baix Segura s’havia castellanitzat ja en el segle XVII, per una sèrie d’epidèmies i repoblacions amb gent de pobles murcians. En conseqüència, un dels pocs elements que resisteix amb vigor com a marcador de la valencianitat després de la desaparició del Regne de València, allà, al Baix Segura, no està present, de manera que la desconnexió amb el contínuum valencià es produeix més prompte.

 

A això, a més, s’afigen les transformacions que hi ha hagut en època contemporània, per una banda per la proximitat amb Castella i, per una altra banda, pel gran desenvolupament industrial d’Elx i Alacant, que ha fet que, encara que la castellanització no fora tan antiga com la d’Oriola, si que s’haja aprofundit moltíssim durant el segle XX, per l’arribada de grans conjunts de població que provenien de terres castellanoandaluses. I, per tant, tot això ha dificultat moltíssim l’avanç contemporani del valencianisme.

 

En eixe sentit, pense que el valencianisme hauria de definir clarament un missatge per a esta regió històrica valenciana, perquè té unes particularitats que no són d’ara ni de bon tros. O, millor dit, són d’ara, però també ho són del passat. I eixe missatge del valencianisme per a les terres del sud hauria de centrar-se en els avantatges qualitatius que representa per a la ciutadania d’estes terres l’aprofundiment en la identitat col·lectiva valenciana i les actuacions polítiques i a tots els nivells que es desprenen d’això. Un missatge que pot ser global per a tot el país, però que ha de tindre una aplicació particular i diferencial en cada regió històrica del territori valencià, com ho és clarament la d’Alacant-Elx-Oriola.

 

El terme “País Valencià” encara continua generant certes reserves en alguns sectors de l’esquerra i del valencianisme polític. Podríem dir que des de la seua recuperació durant la Transició el seu ús no ha estat exempt de la polèmica. A què es deu açò?

 

La resposta primera és que es deu a la conflictivització del terme que va fer la dreta espanyolista en el context de confrontació política i social que es va produir durant la Transició. En tot cas, m’agradaria fer un repàs històric més enllà d’eixe passat recent, ja que a vegades es diu que el terme “País Valencià” ve del segle XVI o dels XVIII, però això no és ben bé així.

 

En primer lloc, és cert que en alguna crònica o en algun text d’abans del segle XX es puga trobar l’ús del terme “País Valencià”, però no era un ús polític, o històrico-polític, sinó que era simplement un ús descriptiu, igual que podem trobar altres textos que parlen del “País Manchego” o el “País Cántabro”.

 

El nom tradicional i completament estés, per contra, era “València” o “Regne de València”, però després de la desaparició política del Regne de València en 1707 i sobretot després de la provincialització de 1833, amb la creació de les províncies de Castelló, València i Alacant, això deixa de funcionar com ho havia fet històricament. València ja no serà només el nom de la Ciutat de València i de l’antic territori, de l’antic Regne, sinó que, a més a més, serà el nom d’una nova província, la qual cosa genera recels en les províncies de Castelló i Alacant, que a partir de llavors tindran la seua pròpia lògica política.

 

“El nom tradicional i completament estés, per contra, era “València” o “Regne de València”, però després de la desaparició política del Regne de València en 1707 i sobretot després de la provincialització de 1833, amb la creació de les províncies de Castelló, València i Alacant, això deixa de funcionar com ho havia fet històricament.”

 

Per tant, el primer valencianisme, ja en la primera dècada del segle XX, es va plantejar com donar solució a eixe problema i tractar de buscar noms diferenciats per al país, d’una banda, i per a la ciutat i la província, d’una altra. I es van plantejar, per exemple, els noms de Valentínia i València, respectivament. Però no en va quallar cap, ni tan sols dins del valencianisme. Més avant, entorn de 1930, poc abans de la proclamació de la Segona República, des d’una associació universitària on hi havia tant gent progressista com conservadora, des de Manuel Sanchis Guarner fins a Felip Mateu i Llopis per exemple, es planteja el nom de “País Valencià”. Es va fer, a més a més, des de la part conservadora, però, en qualsevol cas, tot el valencianisme, tant el conservador com el progressista, va assumir per complet la proposta, que, de fet, va agafar certa volada general en els àmbits culturals.

 

“Es va fer, a més a més, des de la part conservadora, però, en qualsevol cas, tot el valencianisme, tant el conservador com el progressista, va assumir per complet la proposta, que, de fet, va agafar certa volada general en els àmbits culturals.”

 

 

Però un terme com aquell, nascut al si del valencianisme de la República, va caure evidentment en desús en arribar el franquisme que va arrasar amb tot allò. Tanmateix, el terme ressorgiria amb el nou valencianisme dels anys 60, que tenia alguns elements de connexió amb el poc valencianisme supervivent dels 30, com ara a través d’alguns personatges claus com el mateix Sanchis Guarner o Adof Pizcueta. Així les coses, eixe terme de País Valencià, que ja s’havia utilitzat en els anys 30 en un sentit polític i nacional, serà assumit pel valencianisme nascut dels plantejaments de Joan Fuster i també serà assumit, a més a més, per totes les forces d’oposició antifranquista dels primers anys de la Transició. De fet, va ser el nom emprat habitualment per tots els moviments polítics durant alguns anys, fins a 1978.

 

Què va passar llavors? Que la dreta espanyolista va iniciar l’anomenada Batalla de València precisament per a intentar rebaixar la força de les esquerres que podien guanyar les eleccions que estaven a punt de produir-se i, en conseqüència, a partir d’aquell moment es va incloure el terme de País Valencià dins del “pack” del nacionalisme valencià d’arrel fusteriana, que tenia uns plantejaments, com hem vist, en bona part catalanistes. Això va conflictivitzar sociopolíticament el terme, a la qual cosa es va sumar que en 1982, quan es va fer el primer Estatut valencià, es van traure de la màniga el terme de “Comunitat Valenciana”, que és el que ha anat imposant-se, per la força de l’oficialitat, durant les darreres dècades.

 

Sobre tot això, crec que cal fer una comparació molt adient quan alguns diuen que el nom de País Valencià no té tradició. És cert, no cal falsejar la història. No és un nom amb segles d’història, sinó una proposta de fa 90 anys (però menys encara té “Comunitat Valenciana”, evidentment). En tot cas, això no és cap obstacle per a ser el nom oficial d’un país, com ens mostren molts altres casos en el món, que han escollit el seu nom a partir de la reformulació de la tradició heretada. En eixe sentit, tenim un cas ben proper i evident dins de la mateixa Espanya, que és el cas del País Basc o Euskadi. “Euskadi” és el terme basc per a dir País Basc i vol dir, literalment, “lloc on hi ha bascos”, però no és, en absolut, un terme històric, sinó que és un neologisme creat per Sabino Arana a principis del segle XX, que després va heretar el basquisme, es va fer oficial en el primer Estatut d'Autonomia de 1936 i es va recuperar a la Transició sense més problema per al conjunt d’Espanya. Hui en dia a Espanya es diu “País Vasco” o “Euskadi” sense cap mena de problema, però es no diu “País Valenciano” i això, evidentment, és per la conflictivització del terme que es va produir durant la Transició, que en molts sentits va ser nefasta per als valencians. 

 

 

Roda de reconeixement: moments estel·lars del valencianisme

 

Finalment, ens agradaria plantejar-te una roda de reconeixement sobre diferents moments, “estel·lars” (seguint l’adjectiu de Stefan Zweig) del valencianisme. Et dic alguns fets i en breus línies hem dius que et semblen o que opines dels mateixos.

 

  • La Declaració Valencianista de 1918

 

El moment d’estructuració clara del primer valencianisme polític i, per una altra banda, un moment molt important, atés que eixa estructuració estava liderada per la dreta. Va ser, per tant, el primer intent de fer una dreta valencianista, que després tindria recorregut durant la Segona República, però que acabaria fracassant a causa de la Guerra Civil i el franquisme.

 

  • El Front d’Esquerres valencià

 

El Front d’Esquerres valencià no el relacionaria especialment amb el valencianisme. El 36, en realitat, és un moment en què el valencianisme està dividit i desorientat. És a dir, després de l’embranzida molt forta de la Segona República, en què hi ha hagut un desenvolupament del valencianisme conservador, del valencianisme progressista i del valencianisme cultural, o diversos intents d’avançar en un estatut d’autonomia valencià, el Front d’Esquerres és, més prompte, un moment de desorientació valencianista. Per tant, el valencianisme en general sí que el vincularia a la Segona República, però no tant al Front d’Esquerres.

 

 

  • La publicació de Nosaltres els valencians

 

És un altre moment d'embranzida. Després que durant tota la postguerra el valencianisme haguera caigut en l’oblit (per la repressió), l’obra de Fuster representa l’atracció al nacionalisme valencià de les generacions més joves de valencians. I també és una mostra evident de com d’importants són els fulls de ruta en qüestions nacionalistes, ja que fins i tot va canviar la concepció del valencianisme a partir de la proposta feta a la societat per part d’un intel·lectual. Les propostes polítiques i nacionals, per tant, poden canviar part de la història de tot un país.

 

  • El Nou d’Octubre de 1977

 

Un moment d’unitat entre els valencians i de desig d’autogovern. Jo crec que en aquell moment ix a la superfície tota eixa tradició cultural i històrica que identifica els valencians com un poble propi. Lamentablement, va ser un moment d’unitat i de desig d’autogovern frustrat perquè molt prompte va arribar la divisió i, en conseqüència, això va conduir a la construcció d’un autogovern molt allunyat de les expectatives que hi havia aquell Nou d’Octubre de 1977. 

 

  • La Primavera Valenciana

 

Este fenomen tampoc el vincularia de manera específica al valencianisme, perquè va ser un moment de protestes socials generalitzades. El que sí que representaria, crec, és el moment d’inici del canvi de cicle polític que s’ha produït durant la darrera dècada. I, en relació amb això, la Primavera Valenciana sí que va fer visualitzar una nova forma de fer política que en certa manera estava vinculada al valencianisme del primer segle XXI, amb un activisme cibernètic i unes actituds molt més modernes i democratitzadores respecte de la política, etc. Però, en tot cas, evidentment no va ser un moviment no només valencianista, sinó compartit amb molts altres corrents polítics i socials.