Gigi di Maio, o sobre el M5S a l'època de la normalització

 Traducció per Teresa T. Garcia Molina

Amb l’elecció de Luigi di Maio com candidat a “premier” , elaborada pel M5S 1 mitjançant un original mix de dirigisme plebiscitari i instruments democràticoelectoralistes, i juntament amb l’inici de la personalista campanya electoral d’aquest, sembla obrir-se una nova fase en el desenvolupament del partit “pentastellato” . Amb 2 aquest breu article ens proposem exposar algunes consideracions que servisquen al desenvolupament d’un debat orientat a consentir una comprensió la més lúcida possible d’aquest fenomen. 


El Movimento 5 Stelle, des que feu el seu prepotent ingrés a l’escenari polític italià, n’ha sempre representat l’element més controvertit i enigmàtic; constituint en certa forma la seua anòmala especificitat, així com el seu inesperat i, al mateix temps, ineludible eix. Una desfilada de sociòlegs, politòlegs i estatistes hi ha treballat per anys tractant de destapar la genealogia dels elements que hi constitueixen la innegable excepcionalitat, sense aconseguir, en la major part dels casos, rehabilitar claus de lectura prou rígides com per a permetre reconduir el fenomen 5 Stelle dins de paradigmes consolidats i “preconfeccionats”. 


 D’altra banda, el recorregut mateix del Movimento no ha estat en absolut absent d’una sèrie de volantades i ensopecs que n’han influenciat la trajectòria fins al dia d’avui: cabrioles imprevistes, bruscos arrumbaments dels consensos i en l’eficàcia del pla electoral, sumats a canvis sobtats d’alguns elements del discurs públic i de les pràctiques polítiques a diversa escala - des dels posicionaments més encertats a vertaders desastres comunicatius - han marcat el controvertit desenvolupament del projecte Grillo -Casalleggio des del primer moment. 


Precisament per aquests motius, a diferència del que havien proclamat els primers experts a analitzar-ho, el fenomen 5 Stelle no pot ser considerat de cap manera l’efecte d’un arravatament caduc, lligat a qüestions conjunturals de breu termini; sinó que s’ha de veure com un element endèmic de la política italiana que encara ho serà per almenys un poc. Res ens autoritza a tractar-lo com un mer fet, sinó que més bé ens estimula a elaborar categories que ens donen la raó sobre la seua mutabilitat i liquiditat. 


En virtut d’aquesta constatació, entenem que per a comprendre de forma efectiva la situació actual [octubre 2017], és necessari partir de la consideració d’algunes contradiccions de fons amb les quals la diversa i acolorida galàxia del Moviment ha hagut de confrontar-se i respecte a les quals la configuració a penes emergida resulta ser, respecte a la fase precedent, un nou i original estadi d’equilibri provisional.

 


L’evolució del M5s a través de les seues principals contradiccions


 La primera gran qüestió que des de la prosa de les eleccions del 2013 ha estat al centre del debat sobre el M5s té a veure amb l’ambivalència que el caracteritza, aquest seu oscil·lar entre ser el partit de la protesta i ser un potencial partit de govern. Aquesta qüestió, sempre que es considere més enllà de la retòrica que han generat tant els ambients governamentals com aquells que en donen suport, tots lligats als partits tradicionals, constitueix un element clau. 


D’una banda, el M5s representa sense cap dubte el partit de la protesta per excel·lència. Primer en la seua espècie a l’Europa post crisi, a causa de la seua mal·leabilitat organitzativa i ductilitat ideològica, ha sabut més que qualsevol altre al continent recollir la dissidència difosa entre els pobres i els exclosos que la recessió ha generat. Respecte a açò, val a dir que entre l’enorme varietat de temàtiques en les quals s’hi ha concentrat la protesta dels “grillini”, des de les habituals batalles sacrosantes ambientals a la molt més reslliscosa polèmica sobre les vacunes, destaca sense dubte la duríssima campanya anticasta.


Un element constitutiu i un dels principals cavalls de batalla del M5s des del primer moment fou la croada contra els impunes i els corruptes, herència de la secció legalista de l’antiberlusconisme. Açò hi ha constituït en alguns casos, especialment en els últims anys, la punta d’una arma de doble fulla que ha proporcionat arguments a diversos contestataris, tant de dins com de fora; el qual ens condueix a l’altra cara de la moneda. 


 Encara que efectivament pot ser fàcil arremetre contra les pomes podrides del sistema, no és igual de descomptat comprendre com molt sovint els elements de corrupció són molt més profunds del que es podria haver imaginat i diré més, resulta difícil escapar-se’n quan s’hi tenen negocis pel mig amb els mateixos àmbits institucionals les disfuncionalitats dels quals havien sigut atribuïdes a responsabilitats personals. Baix aquest perfil és evident com amb el temps, posada a prova per la complexitat real dels aparells “politicogovernatius”, la puresa “grillina” ha sigut definitivament corrompuda?


 Les primeres experiències cíviques a petita escala, tot sumat ben gestionades, semblen un record llunyà en comparació a la caixa de Pandora edificada entorn de l’experiència romana i amb els errors garrafals de Gènova i Palermo, per fer menció de dos dels més sonats, que han marcat la dificultat dels “grillini” de posar-se al nivell de la [seua] propaganda segons augmenta la complexitat dels fenòmens necessaris de gestió. El civisme del primer M5s, és a dir, la idea de governar el país amb la mateixa transparència amb què es poden governar els ajuntaments, ha anat a poc a poc perdent credibilitat; conservar intactes les regles creades per a garantir la puresa dels membres interns, cada vegada més complex. 


 Paral·lelament a aquesta “contraditorietat” essencial s’ha desenvolupat, com tothom sap, la disputa interna entre ortodoxos i realistes, uns convençuts de la necessitat de preservar la direcció marcada des del primer moment i els altres cada vegada més inclinats a embrutar-se les mans i sacrificar la virginitat originària per un bé superior: el govern. 


 En aquest àmbit, sembla que s’ha arribat a una nova fase: l’elecció de Di Maio com a candidat a la presidència del govern, que tant per com hi ha arribat com pel que la seua figura significa, certifica la intenció dels vèrtexs del Moviment de situar-se a la posició “realista”, enviant un clar senyal als detractors. Si d’una banda l’elecció de Di Maio és de per si una inequívoca promoció en direcció dels pragmàtics, dels quals el senador n’ha sigut sempre el màxim exponent, de l’altra no podem subestimar la importància de la forma amb la qual ha tingut lloc la disputa. 


 Els anònims representants de les experiències locals, a l’àmbit de la definida per diverses fonts com farsa electoral, han sigut efectivament eclipsats en comparació amb el rostre nacional del partit. Açò significa que l’home ras, el ciutadà honest, la forma antropològica a la qual sempre ha al·ludit la ideologia grillina; d’ara en avant podrà continuar subsistint com a reclam propagandístic, com a elector o com a màxim com a militant local, però que les altes esferes de la política hauran de romandre, també en el partit del nou mil·lenni, i en última instància, competència dels professionals. 


 Connectat molt estretament a aquest punt trobem un altre gran dilema pel qual, durant molt de temps, els “pentastellati” hi han hagut de fet malabars: la relació ambivalent entre la necessitat de fer comptes amb un rol “partític” palés i l’ambició de constituir-se com un moviment, fenomenològicament evident ja només pel contrast entre el nom de l’organització i el seu rol institucional. Cal prestar atenció a no limitar-se a la polèmica estèril en aquest punt, per comprendre aquest aspecte és necessari evitar caure en simplicitats: dir que el M5s és un partit que vol dir-se moviment és massa banal i, francament, oculta molts aspectes del problema. D’altra banda ni tan sols té sentit, almenys a aquesta seu, perdre’s en tants tecnicismes sobre quant i com els dos elements es barregen i fins a quin punt és lícit atribuir al M5s essencialment un dels dos.


 Allò que ens interessa és assenyalar una cosa més simple i fonamental: que haver tingut ambdós elements ha sigut per als “pentastellati” una font constant de problemes i desgavells. D’una banda, l’aspiració movimentística ha donat oportunitat als “grillini” d’obrir-se amples espais a la societat civil, substituint les obsolescències dels partits tradicionals; d’altra, a partir de la necessitat de reorganització per fer front als creixents desordres interns, s’ha creat al llarg del temps, començant per les primeres expulsions sumàries, una complexa articulació vertexista a més nivells, que ha generat un sistema de jerarquies, punts de referència, corrents i blocs de poder. 


 Al mateix temps, la necessitat de comparar-se amb l’hostil món exterior ha donat vida, tant al parlament com a l’escena pública, a una pluralitat de nous rols que hi han ulteriorment contribuït a complexificar l’estratificació al M5s tant als nivells mitjans de l’organització com en relació a la seua base social. Al llarg d’aquest prolongat procés s’han desenvolupat les més dures i espectaculars fissures internes, de les quals l’infame i/o notòria disputa entre integrants i dissidents, 3 que ha ficat en un embolic als “grillini” en més d’una ocasió. 


També relació a aquest escenari, els recents desenvolupaments semblen marcar un nou estadi: l’elecció de Di Maio, principal representant al partit dels primers fidels i home amb major poder institucional i més marcat rol públic, no pot sinó marcar un punt precís als vèrtexs del Movimento respecte a la qüestió de la crítica i de l’organització interna.


 L’assumpte de l’organització ens condueix al tercer punt a assenyalar: la controvèrsia entre les preteses totalitzadores del programa polític màxim i la necessària parcialitat dins la qual el discurs polític pot desenvoldre’s. La democràcia directa d’internet, vertader punt ideològic del programa de Grillo i Casaleggio, és, per com l’han plantejada els seus profetes, un objectiu a realitzar a través de les oportunitats oferides per les plataformes informàtiques. Aquest resulta, per tant, el límit intrínsec per al propòsit de realitzar aquesta democràcia més enllà de les condicions materials, com per exemple a l’autonomia de l’element polític respecte a la realitat de les relacions infraestructurals . Aquesta pretensió hi ha donat pas a la fetitxització del mitjà i l’instrument 4 democràtic. O, per dir-ho encara millor, la pràctica electoralista s’ha presentat als “pentastellati” com el camí principal a través del qual construir els pressupostos d’una nova societat. 


 Aquest clamorós enlluernament teòric no ha tardat a donar els seus fruits, i el tapís del programa Rousseau, plataforma web per a l’exercici de la democràcia interna dins del M5s, ha sigut llançat pel primer cop a la xarxa després en els últims mesos, poc temps després de la mort de Gianroberto Casaleggio com a culminació dels seus esforços en el projecte. Més enllà dels perdonables problemes de funcionament, aquest fantomàtic instrument clarament no ha pogut i mai podrà per si mateix consentir la superació de les contradiccions socials profundes que determinen la disputa política, almenys no més de quant han pogut aconseguir els seus predecessors. Sense les pretensions universalistes dels “5 stelle”, fins i tot a l’intern del Movimento s’han desenvolupat controvèrsies polítiques tan enceses com per a generar autèntics corrents. 


 Aquestes han sigut definides - pot ser impròpiament, però el que importa és el significat que tenen i no el nom que se les dóna - de dreta i d’esquerra. Més enllà de les definicions allò que importa és que a la interna del M5s han existit durant aquests anys posicions ideològiques contrastants i que han proporcionat l’oportunitat de distintes trajectòries polítiques possibles. Val a dir que el fet que per part de totes les posicions de l’espectre de la disputa politicoinstitucional hagen arribat coqueteigs cap als “5 Stelle” significa que les fronteres ideològiques dels “grillini” estan mal definides i que romanen dins del “Movimento” controvèrsies potencialment explosives.


 També sobre açò la decisió de Di Maio sembra ser un punt decisiu; el parlamentari 5 Stelle, per les seues posicions en diverses qüestions, sobre totes les relatives a immigració, i les seues recents picades d’ull a la burgesia nacional - de la qual se’n parlarà millor a la segona part de l’article - representa sense dubte un dels elements d’aquella que ha sigut definida com la dreta del “5 Stelle”, el qual no pot sinó resultar en una immensitat de conseqüències per al futur del moviment.

 

Referències i notes:

1. President del Govern. (N. de la T.)

2. Aquesta paraula, sense traducció a la llengua valenciana, fa referència a les cinc puntes que posseeix 2 l’estrella que, com el seu nom indica, representa al partit Movimento Cinque Stelle. (N. de la T.).

3. Per mantenir la traducció el més fidel possible, ací s’indiquen els dos conceptes que poden entendre’s en la nostra llengua i que a l’italià es repleguen ambdós amb el concepte “famigerato”.

4. Amb el terme “infraestructurals” l’autor sembla voler remarcar el concepte d’“infraestructura” definit pel filòsof marxista Karl Marx. Fa referència a la base material de la societat, que determinarà la superestructura, és a dir, el desenvolupament i l’estructura social, on s’inclouen les relacions de producció i les forces productives.  (N. de la T.)

Article publicat a InfoAut el 6 d'octubre de 2017. Enllaç original disponible a: https://www.infoaut.org/italian-connection/gigi-di-maio-il-m5s-al-tempo-del-colera

Traducció al valencià a càrrec de Teresa T. García Molina, politòloga per la UV: clotetgm96@gmail.com

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas