La comuna de París. Vida i mort d'una revolució democràtica i social
 

Vincent Ortiz

Traducció d'Alex Ribere i Louis Dagues

Els programes escolars es focalitzen en les obres de la IIIª República: llibertats públiques, escola gratuïta i obligatòria, laïcitat, etc. Callen el fet que aquestes mesures ja s’havien posat en pràctica molt de temps abans. En l’espai de dos mesos, de març a maig de 1871, la Comuna de París (és a dir, el municipi administratiu) ja havia realitzat el que la IIIª República trigarà trenta anys a fer. Però els Comunards (el partidaris de la Comuna) no es van acontentar amb instituir les llibertats públiques i l’escola gratuïta, laica i obligatòria. Desitjaven també posar en pràctica unes estructures democràtiques directes i posar en marxa una revolució social. Una perspectiva insuportable per la classe dominant, que va reprimir per la sang aquesta revolució Parisenca.

 

Al 1870, el Segon Imperi vacil·la. Després de més de vint anys com a cap d’Estat, Napoleó III arriba a una França en plena ebullició. La situació social és terrible i la còlera popular rugeix. Mai en la història de França la condició obrera havia sigut tan cruel. La llei, mal aplicada, limita el treball diari a onze hores. En certes regions, es treballa 14 o fins i tot 16 hores per dia. Una gran pobresa acumulada i unes condicions sanitàries desastroses provocaren una taxa de mortalitat vertiginosa; dins dels barris obrers més pobres la mortalitat infantil oscil·là entre el 30 i el 40%. En comptes de qüestionar les estructures socials, els membres de l’alta burgesia responsabilitzaren de la misèria obrera als mateixos obrers; la imatge del treballador borratxo i mandrós és omnipresent en el discurs de la classe dominant. A un dels seus textos, el diputat Jules Favre escriu: “La classe obrera s’ha habituat a ser alimentada per l’altra, a no fer res”. 

 

A aquesta crisi social es superposa una crisi política i militar. Napoleó III havia declarat la guerra a la Prússia de Bismarck. Els exèrcits francesos són ràpidament derrotats i les tropes prussianes contraataquen: caminen en direcció a París. L’Imperi de Napoleó III és enderrocat per una insurrecció, i un “Govern  de Defensa Nacional”, coalició de republicans moderats i de monàrquics, es constitueix. La seva finalitat és defensar la França assetjada per les tropes prussianes, una voluntat que es troba refrenada per la por que senten els representants del govern cap al poble armat. Molts temen que els obrers la prenguin amb els grans terratinents després d’haver fet fugir les tropes prussianes.

 

Durant algunes setmanes, un aparent consens nacional emergí, des de l’extrema-esquerra fins als monàrquics: calia defensar França contra els exèrcits prussians. Victor Hugo, Jules Vallès, Louise Michel o, encara una vegada, Auguste Blanqui s’havien oposat a l’agressió de Prússia per part de l’armada napoleònica. No obstant tot, quan les armades prussianes envaïren França, tots s’uniren a la defensa nacional: encara que no aprovaren el govern conservador, consideraven que la independència de França és la primera condició per a construir una societat democràtica i igualitària. 

 

El Govern de Defensa Nacional no ho veu d’aquesta manera.  A la cúspide de l’Estat i les esferes més altes de l’Estat-major hi ha qui prefereix col·laborar amb Prússia i firmar un armistici en comptes d’arriscar-se a haver d’enfrontar-se a una insurrecció popular. Altres estimen que la situació militar és desesperada i que el millor seria buscar les condicions d’una pau honorable. Com a conseqüència, el govern es manté a l’espera i dissuadeix les temptatives massa intrèpides de desallotjament de París.

 

La dona d’Edgard Quinet, membre del Govern de Defensa Nacional, escriu: “si París se n’adona un dia que l’hem enganyada, el capgirell serà terrible”. Inevitablement, els parisencs acaben sospitant del govern a causa de la seva falta d’ardor en la defensa de la seva causa. Jules Vallès, redactor del diari Le Cri du Peuple, escriu: “França, el nostre país, és ara sobre la creu; i mai els claus han sigut proveïts per tants Judes ni enfonsats per tants botxins”. Blanqui, un dels representants més radicals del moviment socialista, el 15 de juny, escriu al seu diari Le patrie en danger “el cor es prem amb la sospita d’una immensa mentida”. Denuncia “l’abominable comèdia” que constitueix aquest Govern de Defensa Nacional que pretén defensar França però rebutja donar al poble els mitjans per caçar els prussians. Conscient de la seva influència sobre l’opinió, el Govern de Defensa Nacional el fa detindre i empresonar. És la primera etapa d’una llarga escalada.

 

El 18 de març del 1871, el Govern de Defensa Nacional ordena el desarmament de París. Les tropes s’activen per tota la ciutat per treure tot el material utilitzat per a defensar la capital. Però sobre el turó de Montmartre, els obrers Parisencs rebutgen que se’ls tregui els canons. Els soldats enviats per desarmar Montmartre reben l’ordre de disparar els obrers; rebutgen, acaben per unir-se als obrers i lliurar els seus oficials a la còlera popular. Així comença la insurrecció de la Comuna.

 

Els moviments republicans i socialistes reclamen des d’algunes setmanes la constitució d’una “Comuna” de París, la funció de la qual seria la de defensar París a la plaça del Govern de Defensa Nacional i la de socórrer la seva població, víctima del fred i de la misèria. Sobre un cartell publicat al gener del 1871 i coescrit per Jules Vallès, es pot llegir: “El gran poble del 89 que destrueix les Bastilles i enderroca trons, esperarà en una desesperança inerta que el fred i la fam hagin glaçat en el seu cor, del qual l’enemic compta els batecs, la seva última gota de sang?”, concloent amb aquestes paraules: “Requisició general. Racionament gratuït. Atac massiu. Obriu pas al poble! Obriu pas a la Comuna!”

 

Després del 18 de març es convoquen eleccions per dirigir la Comuna. Una majoria jacobina és elegida, hereva de la tradició republicana del 1793 i tintada d’elements socialistes, col·lectivistes i anarquistes. Aterroritzats, els representants del Govern de Defensa Nacional es refugien a Versalles. Així França es troba dividida entre ”Communards” i “Versallescs”, partidaris de la defensa de França d’un costat: republicans i socialistes entre molts, treballadors pobres la majoria. D’altra banda, promotors, si no d’una col·laboració amb Prússia, almenys d’una actitud menys agressiva respecta a aquella: “republicans” moderats, monàrquics, “orleanistes” (liberals). Els representants dels grans poders econòmics, aterroritzats per la insurrecció parisenca, fan bloc darrere d’aquests últims.

 

Comunista, la Comuna no ho era. El seu objectiu era defensar “la pàtria en perill” contra Prússia, segons l’expressió consagrada. La Comuna portava tanmateix en ella una innegable dimensió popular i revolucionària. El “patriotisme” del qual es reclamaven els Communards no era el mateix patriotisme de la IIIª República, ni el xovinisme d’un Maurras o d’un Barrès. Era el patriotisme igualitari i revolucionari de la Iª República, aquell del 1793 i dels sans-culottes. La pàtria no era pels Communards una entitat tel·lúrica o geogràfica. Era la comunitat mateixa, o més exactament la “comunitat de les afeccions”, per tornar a agafar l’expressió de Saint-Just. Defensar-la, donar-li cos i donar-li vida implicava pels Communards fer-ne la propietat de tots, i no només dels poderosos. Així s’explica la radicalitat de les mesures preses per la Comuna de París: la instauració d’institucions redistributives del poder i de riquesa anaven juntament, per als seus representants, amb la defensa de França.

 

La Comuna va imposar mesures d’urgència encarregades d’alleugerir la població parisenca: prolongació del pagament dels deutes durant tres anys, interdicció d’expulsar un llogater del seu allotjament, racionament gratuït... Embrions de mesures socials són votades després: interdicció de treballar de nit als forns de pa, requisició de les empreses abandonades pels grans propietaris i administrades ara pels obrers, i el treball és limitat a 10 hores diàries. La Comuna posa sobretot en pràctica els gèrmens d’una democràcia directa. Dels jacobins als anarquistes, existia un objectiu comú entre els Communards: la instauració de les condicions d’una sobirania popular real. És la raó per la qual la Comuna va experimentar un nou contracte entre representants i representats sota la forma d’un mandat imperatiu: els representants escollits no eren més considerats com autònoms de cara als seus electors durant el seu mandat, però constantment revocables. Els Communards pensaven que sense el control dels elegits pel poble, sense implicació permanent i quotidiana del poble en els afers polítics, sense politització intensa i constant de la vida de cada ciutadà, la democràcia seria només una closca buida. Com durant la Revolució Francesa, una multitud de clubs polítics, de societat populars i  de diaris pul·lulaven pertot arreu a París. Afavoreixen la implicació permanent del poble a la vida de la ciutat. Karl Marx, observador atent d’aquest episodi, se n’alegrava; asl seus ulls, el sufragi universal sota el règim representatiu permet al poble “de decidir una vegada tots els tres o sis anys quin membre de la classe dirigent ha de “representar” i trepitjar el poble al parlament”. Amb la Comuna, afegia, el sufragi universal dóna al poble els mitjans “de reemplaçar als sempre arrogants amos sempre del poble per uns servidors sempre revocables”.

 

Amb elmateix esperit de concretar la sobirania popular, la Comuna fomenta la presa del poder militar per la població. L’exèrcit de professió va ser abolit, i els representants de la Comuna animaren a cada ciutadà a prendre les armes. El comité central de la Comuna cridava a la creació d’una “milícia nacional que defensi els ciutadans contra el poder, en comptes d’un exèrcit que defensi al govern contra els ciutadans”.

 

Un plantejament tan radical de la jerarquia que existia entre propietaris i treballadors, entre representants i representats, no podia no afectar a totes les esferes de la societat. Aquesta efervescència política va igualment conduir al qüestionament del paper al qual la societat confinava tradicionalment a la dona: ciutadanes passives, naturalment inferiors  als homes. La Comuna fou una experiència política que va permetre a moltes dones d’implicar-se dins la vida de la ciutat al mateix grau que els homes. Són elles les que, dirigint clubs populars i diaris feministes com la Sociale d’Andrée Léo, impulsaren a la Comuna les seves mesures socials més avançades. És durant la Comuna quan aparegueren algunes de les grans figures del feminisme, com ara Louise Michel.

 

A l’àmbit escolar, la Comuna aconsegueix en dos mesos el que la IIIª República tardà en posar en marxa tres dècades. L’escola gratuïta, laica i obligatòria per a tots és votada i es construeixen edificis. Òbviament, les classes dominants no podien acceptar tal revolució. Rouland, governador del Banc de França, escriu “El banc de França és esclafat”. “Davant de nosaltres” afegeix “és la República roja, jacobina i comunista”. Concloïa: “aquesta gent només coneix una forma de fracàs: el de la força”.

 

El 28 de març de 1871 s’organitza una gegantesca festa. Sota les banderes vermelles mesclades amb les tricolors, 200.000 guardes nacionals desfilen. Jules Vallès, l’audiència del qual esdevé considerable durant la Comuna de París, s'alegra de la commoció de la jerarquia dels poders provocada per la Comuna. Per primera vegada, escriu, el poble armat ja no és aquesta “carn de canó enamorada del seu canoner”, que obeeix cegament per defensar interessos diferents dels seus. És armat per conquistar els seus propis interessos, la seva pròpia sobirania i la seva dignitat. Jules Vallès dóna compte d'aquest estat d'ànim d'aquell 28 de març en el Cri du Peuple: “Aquest sol tebi i clar, l'esgarrifança de les banderes, el murmuri d'aquesta revolució que passa, tranquil·la i bella com un riu blau (...) la nostra generació es consola! Ja hem estat venjats de 20 anys de derrotes i d’angoixes.” I afegeix “Fill dels desesperats, seràs un home lliure!”.

 

Els Communards, com tants altres, són subjectes del que Malraux anomena «la il·lusió lírica». Si s'ha de definir una característica que singularitzi els Communards, és aquesta desconnexió total entre la urgència crítica d'aquest moment i el caràcter utòpic dels seus projectes. Mentre els Versallescs han demostrat un sentit estratègic agut i maquiavèl·lic, els Communards pareixien de tant en tant oblidar que vivien en una ciutat assetjada, buscant multiplicar els projectes socials i destrossant els símbols. Al mateix moment que els Versallescs reunien les seves tropes al voltant de París amb l'objectiu d’aixafar la Comuna, aquesta es preocupava... de reformar l’educació per fer-ne un instrument que extrauria l'individualisme i l'egoisme de la ment dels ciutadans. En una nota del Comitè encarregat de l’educació, dirigit per Jules Vallès, podem llegir: “L’escola ha d’ensenyar al mainatge a respectar i estimar els altres. Inspirar-li l’àvida preocupació per la justícia. Fer-li entendre que s’ha d’instruir no només pel seu propi futur, sinó també per l’interès de la col·lectivitat”.  Alguns dies després, mentre París seguia envoltada per les tropes prussianes, els Communards arrenquen la columna Vendôme erigida a la gloria de Napoleó. Aquesta columna constituïa, segon ells, “un monument de barbàrie, el símbol de la força brutal i de la falsa glòria, l’afirmació de l'imperialisme, la negació del dret de la gent”.

Mentre els Communards afirmaven la vocació internacionalista del seu ideal -multiplicant igualment les crides a la fraternitat amb els soldats alemanys- a Versalles es constituïa una altra internacional: la de les classes dominants. Aquest idealisme no és en va l’aura que avui dia la Comuna, que té tots els trets d'una coloma agredida per un falcó; la ceguera a l’equilibri de poder que va provocar (el rebuig de la “Realpolitik”, com diríem al dia d’avui) i que fou, no obstant tot, fatal per a ella. Aquesta obsessió pels seus principis en detriment de tota altra consideració va fins i tot portar als Communards, mentre començaven els primers combats amb els Versallescs, a instaurar estructures de democràcia directa extremadament avançats al seny del seu exèrcit, provocant una considerable pèrdua de les seves tropes.

Adolphe Thiers, president del govern provisional francès, s’encarregà de la repressió de la Comuna. Després d'haver signat l'armistici amb l’exèrcit alemany, ordena la mobilització massiva de les tropes des de totes les regions de França per a marxar sobre París. Amb la complicitat de l’exèrcit prussià, entra a la capital el 21 de maig i massacra metòdicament els insurgents, mal organitzats, mal preparats, mal informats pels seus diaris i espantats per la crueltat dels primers combats. La “Setmana Sagnant”, que tingué lloc entre el 21 i el 28 de maig, és reconegut com un dels episodis més brutals de la Història de França. Entre 17.000 i 30.000 Communards van ser massacrats per l'exèrcit versallesc. Els supervivents van ser internats en camps, sotmesos a humiliants tortures i generalment empresonats o deportats. Aquesta hecatombe va ser suportada per la immensa majoria de l’elit intel·lectual i política d'aquesta època, fora monàrquica o republicana (entesa com republicana “moderada”, en contraposició als republicans “jacobins” de la Comuna). Què justifica tan gran barbaritat per part dels assetjadors? La resposta a aquesta pregunta s’entén llegint la correspondència i el discurs de la gent de Versalles; que acusen als “Communards” d'haver comés, més que un crim, un sacrilegi, de natura quasi religiosa – no és casualitat que el Sacré-Coeur, símbol religiós, fora escollit per commemorar  la tornada a l'ordre –. Des del punt de vista del Duc de Broglie, la Comuna marca «la negació del poble a reconèixer l’ascendència de les classes superiors». Gustave Flaubert, per la seva banda, veu dins de la Comuna un intent dels homes «d’intervenir en el dret natural». La resposta havia de ser proporcionada al crim. Cap pietat havia de retindre el furor venjatiu dels Versallescs en contra de la Comuna, que havia come´s el pitjor dels crims al qüestionar les jerarquies naturals i en última instància l’ordre social en sí mateix, tal com sempre havia existit i tal com està per sempre destinat a romandre.


 

“Si París se n’adona un dia que l’hem enganyada, el capgirell serà terrible”

 

“La classe obrera s’ha habituat ser alimentada per l’altra, a no fer res”

 

“Obriu pas al poble, obriu pas a la Comuna!”

 

“El Banc de França és esclafat. Davant de nosaltres, és la República roja, jacobina i comunista”.


Article original: https://lvsl.fr/la-commune-de-paris-revolution-democratique-et-sociale-ecrasee-dans-le-sang/

 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas