© 2020 Agón, Cuestiones políticas

FORJA, o la necessitat d'entendre el moment polític. Ressenya de "FORJA y la década infame" de Arturo Jauretche 

Jordi S. Carbonell

FORJA és, a l’Argentina, la sigla que dóna nom a la ​Fuerza de Orientación Radical Joven de la Argentina. ​ El moviment va nàixer als anys 30 de la mà d’un grup de joves intel·lectuals, comandats per Arturo Jauretche, en torn a una frase del President argentí Hipólito Yrigoyen: “todo taller de FORJA parece un mundo que se derrumba”. ​Els intel·lectuals eren propers al radicalisme, un corrent polític organitzat sota la Unión Cívica Radical, que, sota la figura d’Yrigoyen va ser una força popular, propera als anhels i voluntats del Poble. Després de la mort d’Hipólito, però, el partit va canviar de rumb i va començar a servir els interessos de les oligarquies. Amb l’objectiu de recuperar l’Argentina per a la seua gent i posar els drets socials i les llibertats per damunt dels interessos dels poderosos, va nàixer FORJA: “retorn a la doctrina nacionalista (...) els postulats de la Reforma Universitaria que va tenir lloc a Córdoba (...) sense cap tipus d’influències europees i sencerament argentí (...) amb la idea de la revolució popular llatinoamericana i argentina (...) i contra el imperialisme”.

 

La virtud d’aquest grup d’intel·lectuals no va estar en la generació d’una acció política concreta, sinó en una militància altruista que, després d’uns anys va donar els seus fruits. Sense un programa ideológic concret ​—no sé de què em sona això— buscaven “establir la justícia social, en progressió ascendent amb el desenvolupament econòmic aconseguit a mesura que l’alliberament nacional creava les condicions per afavorir la producció i distribució de riquesa, blocades al (nostre) país pels factors antiprogressistes de l’estructura imperial; és a dir, aconseguir els més alts nivells socials dins el món al qual pertanyem, tant com les condicions nacionals permeten, i dirigir els beneficis d’eixe progrés en el sentit de la societat i no solament dels privilegiats”. Així, com darrere de cada — xicoteta o gran— revolució hi estava la gent cercant un futur millor per als seus, lluny d’imposicions i de subordinacions. Ho vam veure amb el “pa, pau i treball” del moviment obrer argentí o el famós “patria o muerte” que cantaven aquells bojos cubans.

 

La principal ensenyança que podem obtindre com a Poble valencià d’aquesta experiència —que va tindre com a culminació la convergència d’eixos sectors radicals amb el peronisme i el pensament nacional i popular com a premissa— és molt clara: “el dirigisme d’Estat, com el liberalisme o el socialisme, són fórmules, com quasi totes les fórmules fetes (...) que poden servir per l’ascens social del Poble, l’ascens del capitalisme nacional o per fer polítiques contra el Poble (...) depenent de quina forma es gestionen aquestes fórmules”. Així, es tracta de que comencem a pensar (i repensar-nos) com a Poble a partir de nous termes, des d’una visió valenciana ​stricto senso ​ i, tanmateix, oberta al món. Una vegada assentes una forma de viure i de governar (que ha de ser un reflex de la forma en què una societat s’organitza) i construeixes hegemonia des de l’àmbit cultural (tenint en compte que aquesta sempre està en construcció i reconstrucció) el tauler juga al teu favor. I és per això que l’expresident uruguaià Pepe Mujica sempre deia eixa frase de “si no canvia la cultura, no canvia res”. I això, els pese el que els pese a alguns, és el que ha passat al mateix Uruguai, i també el que ha passat a Catalunya, en certa mesura.

 

Per aquestos motius estem a la batalla de les idees, i necessitem un FORJA a la valenciana; un nou mètode per fer front als nostres problemes, que ens permeta “veure el País Valencià des del País Valencià, en funció de la seua realitat i les seues necessitats immediates, i no des dels afores, en funció de doctrines abstractes o de solucions transferides des de l’exterior a partir de necessitats i realitats alienes”. Necessitem descastellanitzar la política valenciana i dirigir el pensament nacional cap als fets concrets i les seues implicacions econòmiques, socials, culturals i polítiques pròpies, amb l’elaboració d’un pensament polític nacional propi, i la construcció d’una política 100% valenciana. Si bé s’han donat passes importants en la política visible, necessitem més política invisible, d’eixa que no es fa necessàriament als Parlaments ni fan necessàriament els nostres polítics.

 

A més a més, aquesta construcció hem de fer-la sense que ningú quede al darrere: “amb el seu plànol social i econòmic de la política, però des d’un punt de vista nacional, i amb la defensa d’allò prop i que fan els nacionalistes, que mai ha d’oblidar eixe plànol social que completa el seu discurs” i acabar discursivament amb tots aquells que diuen “marxisme” a tota mena de canvi social o “feixisme” a tota identificació plenament valenciana de la política i de la forma d’organitzar la convivència de la nostra gent. Per fer fora prejudicis i estereotips cal passar a l’ofensiva, definint objectius assolibles i clars, creant nous rumbs, un mètode, un estil i nous vocabularis. No necessitem lliçons magistrals des d’una càtedra, i molt menys des del Twitter, ni dogmes, ni sectarisme ni una doctrina (això ho fan altres, però nosaltres no). Ara cal que ens posem a treballar, que omplim les places i que prenem consciència de que ens juguem el futur de moltes generacions del nostre xicotet món que s’explica en diminutius. Com diu el propi Arturo Jauretche, “abans de posar el bollit, s’ha d’encendre el foc”. 

 

Jordi S. i Carbonell

Periodisme i CIències Polítiques / Col·laborador

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades