La via confederal

Amadeu Mezquida

Al març de 2017, el portal Nationalia va publicar una entrevista que em va fer el periodista i  amic Antoni Trobat amb motiu de les reflexions que es recollien al llibre “El valencianisme enfront d’Espanya”. Trobat va voler destacar d’aquella entrevista esta part com a titular: “ Si el valencianisme busca el xoc frontal amb l’espanyolisme perd sempre”.

Com dic, l’entrevista es va publicar al març i no seria fins a l’octubre d’aquell mateix any que seríem testimonis de com el catalanisme, en el moment de major mobilització social de la seua història, amb pràcticament la meitat de la població adherida a la causa de la independència i una revolució muntada als carrers també va perdre en el seu xoc frontal amb l’estat i l’espanyolisme. No pretenc en este article jutjar les accions de ningú ni valorar com d’encertades o errades van ser les estratègies. Més bé em centraré en les seues conseqüències. Em limitaré a valorar simplement els fets: és Catalunya a dia de hui un estat independent a Europa? D’alguna manera es pot concloure que aquell desafiament i xoc amb l’Estat han fet augmentar el suport a la independència entre la població catalana? I fora de Catalunya?  Està el moviment independentista més unit, cohesionat i fort ara que abans de 2017? Està la independència més a prop ara que abans del 2017? Segons els estudis i enquestes publicats tant per organismes catalans com espanyols, la resposta a estes preguntes és en tots els casos: No. Amb tots els matisos que algú vulga trobar.

Catalunya, el referèndum, la repressió brutal, l’auge sobtat de l’extrema dreta espanyolista... suposen un punt d’inflexió. Van ser un experiment de laboratori. Catalunya és la prova empírica que quan un moviment popular sobiranista busca el xoc frontal amb l’Estat: este perd i l’Estat es replega en ell mateix per fer-se – formalment – més fort.

Tal cosa no ha passat desapercebuda ni dins ni fora de Catalunya. Els caps pensants, les persones que tenen una visió de conjunt i dissenyen les estratègies en els diferents territoris de l’Estat, jugant la seua particular partida d’escacs contra l’Estat espanyol no s’han perdut cap detall del que passava. La conclusió és l’única lògica: no hi ha victòria possible contra Espanya anant sols i anant a la confrontació directa, al xoc de trens. Doncs així, Espanya sempre guanya.

Pels diferents moviments sobiranistes de l’Estat – i també per altres moviments que entenen la seua lluita com un joc d’escacs contra l’Estat i el Règim del 78 – Catalunya 2017 marca com a necessària una revisió de l’estratègia i del cicle polític que va iniciar el 15M. Catalunya ha estat la prova més preclara que la dicotomia entre canviar Espanya i independitzar-se d’ella és una dicotomia falsa. Un mite. Com tants altres que han condicionat per a mal la història política espanyola. Doncs canviar Espanya és condició sine qua non per a assolir l’autodeterminació. És l’estació prèvia en la mateixa via, en la mateixa direcció i no una via contrària, com s’ha repetit tantes voltes. O dit al revés, que crec que s’entendrà millor: amb esta Espanya l’autodeterminació és impossible. Amb esta Espanya abans veurem Catalunya convertida en un Ulster que un referèndum pactat. Si s’està d’acord amb açò últim, allò primer és la seua conseqüència lògica: canviar Espanya esdevé condició prèvia i necessària a qualsevol altra consideració.

Hi haurà qui ara vindrà, potser, amb altres mites fabricats durant el procés com el de que el catalanisme ja ha intentat canviar Espanya en el passat i no ho ha aconseguit. Altra afirmació falsa. Eixe passat al que es fa referència és bàsicament – i sense ànim de retrotraure’ns al passat remot de la Lliga – el pujolisme. I si som sincers i honestos, sols ens queda concloure que el pujolisme va emprar sempre la tàctica del peix al cove, del “dame pan y llámame tonto”. Tant és així que quan Pasqual Maragall des de la presidència de la Generalitat planteja la seua proposta de federalisme asimètric, a Barcelona se’n foten més encara que a Madrid – on directament no van entendre res – i inclús es passen anys fent conyes amb en Pere Navarro (PSC) i la seua “via federalista inexistent”. No. Parlem clar, no hi ha hagut mai cap projecte seriós i real per canviar Espanya en un sentit plurinacional, federal, confederal o com vulguem dir-li, més enllà de la mera retòrica. Ni per part del catalanisme ni, molt menys, per part de l’espanyolisme.  Ha existit sempre, per contra, un estira i arronsa, un mira com de roïns són els altres, un quant pitjor millor... que ha acabat per trencar la corda.

Els qui juguen mentalment una partida d’escacs amb l’Estat, des de 2017 que es miren la corda trencada al terra i actuen en conseqüència. Les conferències que Més per Mallorca celebra estos dies en clau sobiranista i el posposat congrés del Bloc Nacionalista Valencià apunten, al meu parer, en una direcció clara: aprofundir en postulats sobiranistes – això és, de recuperació de la detenció del poder real de decisió en mans del poble – a través dels eixos: ací-allà i dalt-baix; alhora que es busquen aliances fora del propi territori per facilitar una transformació en l’estat que supere el règim del 1978 i possibilite la democratització  i descentralització necessàries per assegurar la continuïtat i desenvolupament dels propis subjectes polítics nacionals. També l’esquerra abertzale que pareixia sempre sorda davant del soroll extern, ens sorprèn ara com actor en vies de normalització en la política espanyola. Otegi parla de plurinacionalitat, d’obrir-se, de col·laborar amb altres territoris i formacions polítiques. Otegi diu que no té problema en negociar pressupostos o governs amb el PSOE. És un canvi de rumb, una nova estratègia que passa per convertir-se en un actor “normal” per una banda i “útil” al seu poble per l’altra. No han inventat res, els abertzales, però sens dubte, açò que fan és nou per a ells.

Com nova ha estat també la campanya que ha fet ressuscitar al Bloque en Galícia. La fórmula: una candidata dona, jove i amb carisma, amb un discurs potent en allò social, amb una campanya fresca i un discurs nacional lligat fonamentalment al benestar, als interessos territorials i a l’autoestima com a poble – una fórmula valga a dir, que ja es va assajar al País Valencià amb Compromís amb un èxit més contundent inclús, en termes relatius.

Doncs al remat, això de lligar allò nacional amb allò social, amb el benestar, l’autoestima i els interessos com a poble i allò d’anar a Madrid a teixir i sumar voluntats, i a estar oberts a canviar Espanya, perquè s’entén que canviar Espanya és pas previ i necessari vinga el que vinga després, és molt de Compromís. Per a què anem a dir una altra cosa. Sembla doncs que les esquerres sobiranistes, inclús la catalana, s’han adonat que el xoc de trens sols beneficia a les dretes i que no apropa llibertats per al poble sinó que les allunya. Que el quant pitjor millor, sols se’l poden permetre els que estan tan bé que tenen marge per empitjorar. Però als que ja estan passant-ho mal, això no els fa profit. Com més aposten Tardà i Rufián per esta línia, de diàleg, de pragmatisme, de canviar Espanya, més atacs reben per part del “processisme” alhora que més pugen a les enquestes.

Pel que respecta als partits polítics espanyols, l’ancoratge de Podemos a l’esquerra del tauler i la seua descomposició interna per les perifèries fruit d’un centralisme democràtic de tall PCE sufocant i la resurrecció del PSOE com un partit -encara més – de centre i menys d’esquerres obrin, com ja vam veure a les eleccions gallegues i basques, un terreny de joc enorme per a les esquerres sobiranistes.  Estes que juguen des del territori, pam a pam, les que saben “ser poble” o han sabut ser-ho en determinats moments de la seua història. Amb els ingredients adequats poden oferir receptes vàlides per a amplis sectors de la seua població, des de l’extrema esquerra fins al centre, des dels pobles menuts fins als barris obrers de migrants, des del ciutadà no identificat amb l’espanyolisme fins a l’independentista convençut.

Els últims moviments en el panorama polític espanyol, fins i tot, indiquen que alguna cosa s’està movent en espais on fins ara poc o res es movia en la dimensió territorial. Des de l’Espanya buidada representada simbòlicament pel diputat de Teruel Existe, les mobilitzacions extremenyes pel tren, o l’alineament del Más Madrid d’Errejón amb una reforma territorial que escapçale el Leviatan centralista, retorne Madrid als madrilenys i retorne un equilibri territorial perdut. Equilibri engolit actualment per la supermetròpoli. La simple existència d’un projecte en clau madrilenya del tall de Más Madrid, que desafia el model de forat negre que les elits madrilenyo-cèntriques han dissenyat per a la capital suposa un valuós cavall de Troia al cau del llop. Com també ho és el despertar d’un subjecte polític andalús i andalusista que s’obri camí, de manera traumàtica, això sí, amb l’expulsió de Teresa Rodríguez per part d’UP.  Però atenció, perquè la reflexió en clau confederal i de cooperació territorial no la fan solament els anticapitalistes andalusos, sinó els del conjunt de l’Estat, fent que el confederalisme i la plurinacionalitat s’estenga com a resposta més enllà dels espais on habitualment estos discursos havien trobat prèdica.

D’altra banda, al Madrid més institucionales comença a sentir una música fins ara no escoltada, la de que els “perifèrics” tenen més sentit de la responsabilitat i sentit d’estat que les dretes espanyoles – que es perceben des de sectors moderats com desnortades, trumpitzades i encapsulades. Ull! Que no diuen dels perifèrics que siguen necessaris per a aprovar els pressupostos, o per a “l’estabilitat” – com deien sempre de CiU i del PNB – comença a percebre’s un Sentit d’Estat en el procedir, un voler formar-ne part, seriosament, i no de manera col·lateral, del sistema polític i del repartiment del poder. Un sentit d’estat que deriva de l’aprenentatge de la lliçó catalana. Un sentit d’estat que respon a la lògica a la que ens ha conduit la partida d’escacs: si este és l’Estat, si estes són les regles del joc, si pel camí de “desfer-nos” de l’Estat la reacció és la que és...sols queda l’altre camí possible: apoderar-nos de l’Estat i transformar-lo per fer-lo útil als nostres interessos. Una decisió, no ens enganyem, tan utòpica, tan difícil i tan costosa segurament com l’altra però que pot trobar més simpaties en una població espanyola com l’actual on la identificació amb allò espanyol ha fet saó per tot arreu en molta major mesura del que alguns volen fer veure.I on l’experiència confederal a penes dibuixada en 2015-16 pel Podemos popular i les seues aliances territorials va demostrar, no sols viable, sinó capaç d’escometre el desbordament.

En resum, les plaques tectòniques es mouen. D’una banda, està la galàxia dels sobiranistes, tant els històricament dèbils com ara també els històricament forts, que veuen que qualsevol camí cap a majors quotes d’autogovern o sobirania passa necessàriament per la transformació d’Espanya. Per altra, la galàxia dels actors d’àmbit estatal o territorials de l’Espanya monolingüe, afectats també pel desequilibri territorial, damnificats pel centralisme democràtic de l’esquerra espanyola tradicional necessiten aliances per poder oferir un projecte de conjunt i (pluri)nacional popular de majories amb múscul suficient. Com la Via Làctia i Andròmeda, es tracta de dues galàxies condemnades a col·lidir, a fusionar-se en una mateix univers socio-polític: plurinacional, cooperatiu, popular, arrelat al territori, amb capacitat de transversalitat, amb voluntat de transformació de l’Estat com a pas intermedi o finalista i allunyat de les maneres centralistes i dogmàtiques habituals de funcionament que han imperat a l’esquerra espanyola. La consolidació d’este univers serà lenta i passarà, en primer lloc, per la voluntat i percepció de l’oportunitat política dels actuals actors, institucionals i extra-institucionals, de l’àmbit estrictament polític-partidista i de fora d’ell. El moll de l’os de tot plegat està en com articular i començar a construir, doncs el xoc de dues galàxies pot ser al principi un autèntic caos. Dependrà de molts factors, en qualsevol cas, les peces es van col·locant al tauler de tal manera que l’oportunitat política que s’obri en l’horitzó sembla inevitablement plural i cooperativa. Falta saber si sabrem aprofitar-la, si sabrem transitar la via confederal.

Amadeu Mezquida

Politòleg per la UV. Assessor de Compromís i Secretari del Grup Municipal del mateix a l'Ajuntament de València. El valencianisme enfront d'Espanya (Fundació Nexe) és el seu últim llibre.

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas