Lloguer, ingressos, sanitat. Pensar la crisi políticament

Xavier Calafat i Xavier Granell

Fuente: Mané Espinosa

Ens trobem confinats a casa i amb la declaració inèdita de l’Estat d’Alarma, però els efectes del coronavirus continuen estenent-se per les diferents capes de la societat. No sols el fet epidemiològic del contagi -el número d’infectats ja arriba a més de 13.000 persones- sinó, com sempre amb tot fenomen social, la interpretació i vivència que es fa del mateix fenomen. En aquest sentit, les xarxes socials han estat un gran bullider que no ha aturat de produir enginyoses, interessants i  humorístiques reflexions sobre aquest moment que vivim. Per entrar ja al que ens ha convocat ací, hem trobat necessari reflexionar conjuntament sobre la interpretació política que s'està fent de la crisi actual. Alguns fets resulten obvis: el tancament d’empreses, els ERTES que s’han vingut succeint aquests dies, la tasca encomiable dels nostres treballadors i treballadores de la sanitat, etc. Totes aquestes qüestions evidentment van a tindre un correlat polític. La qüestió és, doncs, de quin relat es tracta i, a més a més, quin acabarà sent l’hegemònic i ordenarà l’actuació dels actors implicats. La resposta pot estar donant-nos les claus de la direcció que seguiran els nostres models polítics i socials d’ací a més d’una dècada. 

Podríem parlar d’alguns dels relats fonamentals que es donen al voltant de la situació actual i la seua possible eixida. Per una banda, es parla d’una sortida en clau autoritària i regressiva en materia de drets. Com ha assenyalat Albert Noguera, es tracta de  “la construcció d'un relat de la crisi destinat a crear el marc subjectiu adequat per a justificar i legitimar posteriors mesures antisocials” [1]. Una certa construcció simbòlica on s’interioritza la por i la justificació de mesures excepcionals, on se'ns presenta el model seguit per Xina com el més eficaç per tallar la pandemia a pesar dels costos en matèria de drets i llibertats personals i col·lectives que tindria aplicar-ho. Paral·lelament, s'estén la percepció que els efectes econòmics del coronavirus seran letals per a una economia que porta temps en perill de recessió i que, de nou, qui pagarà els plats trencats seran els de baix. Sens dubte, podria ser una sortida factible però creiem que estem vivint uns moments on, pel contrari, cobra força en el sentit comú la idea de que la economia no ho és tot i que no tot es pot justificar via racionalitat mercantilista.

En aquest sentit, la partida està per jugar, i hem vist com la campanya llançada per diferents organitzacions socials amb el lema #PlaDeXocSocial arribava al Trending Topic a Twitter, reclamant que degut a la necessària aturada de la majoria de sectors econòmics i, per tant, la falta de liquidesa per afrontar els pagaments mensuals, el Govern hauria d’assegurar l’existència material digna als més vulnerables. Enric Juliana [2] avisava que el Govern estava dividit entre una postura més ortodoxa econòmicament encapçalada per Nadia Calviño i Maria Jesus Montero front a una més keynesiana que defensa la majoria del Govern, no sols els ministres d’UP. És a dir, estem davant un moment on la interpretació més transversal que hi ha és la necessitat d’intervenció per part de l’Estat per garantir, ara més que mai, la pròpia vida dels ciutadans i ciutadanes. No és casualitat que la pròpia Rosa Díez es posicione a favor d’una intervenció d’aquestes característiques, donant la raó al comentari irònic de Pedro Vallín: “creíamos que el miedo a morir convertía a ateos en creyentes, pero resulta que convierte a neoliberales en keynesianos.”

No és sols que un organisme microscòpic estiga sent capaç de canviar les orientacions ideològiques incrustades, és que estem davant d’un autèntic escac civilitzatori. Una civilització que, com recordava ahir Javier Franzé [3] ha bassat el seu model de societat en l’exclusivitat i l’exclusió i que, com la crítica ecofeminista s’ha cansat d’assenyalar, és insostenible tant per les persones com per al medi ambient. 

El model neoliberal en crisi per un virus. Resulta irònic. En certa mesura tal volta podríem parlar d’una “catàstrofe emancipadora” com deia el sociòleg Ulrich Beck[4].  Que si bé pot suscitar, al principi, por i repressió per prevenir el risc, després podria donar lloc a formes renovades o reforçades de ciutadania. Fomentant d’aquesta manera tot un canvi cultural.  

Aquest canvi cultural o, si més no, els seus indicis, els trobem en l’aparició de les xarxes de suport mutu, en els cartells dels joves als pisos oferint-se a cuidar als xiquets, en els taxistes solidaritzant-se i ofertant desplaçaments gratuïts als treballadors i treballadores sanitàries o amb l’afluència cada dia a les 20:00 als nostres balcons agraint als sanitaris la feina que estan fent i retrobant-nos amb els nostres veïns i veïnes. 

Aquest fenomen, lluny de tindre una traducció política necessària i determinada, trobem que és el subsòl polític sobre el qual es van a plantejar les diferents lluites per la representació. Si bé no és un subsòl completament nou, han sorgit alguns elements de canvi respecte al consens neoliberal que s’havia mantingut en el nou govern de coalició (o neoliberalisme antifranquista, com va dir Errejón citant a Jorge Lago). Aquest canvi el trobem principalment en el que Roc Solà ha anomenat una “re-moralització de l’economia” [5], que es basa en que ”el zombi del neoliberalisme i els seus mantres d’eficiència, racionalitat i meritocràcia son pràcticament impossibles de defensar en públic sense generar indignació moral”. La iniciativa l’ha pres el Sindicat de Llogaters plantejant la intervenció de la sanitat privada sense compensació econòmica, posar fi als acomiadaments i una renda bàsica per qui es quede sense ingressos, i, finalment, la suspensió del pagament del lloguer, de la hipoteca i dels subministres bàsics per qui es quede sense ingressos. 

Segurament aquest Pla de Xoc proposat ha influït en el govern a l’hora de decretar la moratòria hipotecària. Tot i això, la batalla política es planteja en dos fronts íntimament relacionats: un és com s’afronta la crisi (quines mesures es prenen, a qui afecta i qui paga) i, dos, amb quin consens eixim d’aquesta crisi. El plantejament és el mateix per als dos fronts: posar fi al dogma neoliberal de la salvació individual, no sols per injusta sinó per la demostració de la seua ineficiència a l’hora d’afrontar una crisi com aquesta, el rol de l’Estat com organitzador i distribuidor de riquesa de dalt a baix (i no a la inversa com en la crisi de 2008) i la reconstrucció de vincles comunitaris que, com estem veient, en moments de feblesa i solitud comencen a emergir.

Vivim moments de crisi i de canvi cultural que, paradoxalment, ens permeten introduir debats que fa un mes tindríem dificultats per fer-ho. Les mesures anunciades pel Govern espanyol són insuficients per garantir que aquesta crisi no la paguem els de baix i, per tant, la tasca no és altra que, a partir dels canvis que s’estan produint en el sentit comú (moralització de l’economia, revalorització dels serveis públics, etc.), espentar un poc més i pensar culturalment a l’ofensiva. Fem del lema “Lloguer, ingressos, sanitat” el nostre “Pan, paz y tierra”.

Notes i referències:

[1] Noguera, A. (2020) “ La izquierda ante el escenario post-coronavirus” Eldiario. es. https://www.eldiario.es/contrapoder/izquierda-escenario-post-coronavirus_6_1006559348.html

[2] Juliana, E. (2020) “Discrepancias transversales en el Gobierno” LaVanguardia. https://www.lavanguardia.com/politica/20200314/474135132715/discrepancias-transversales-gobierno.html

[3] Franzé, J. (2020) “La pandemia y el retorno de lo comunitario” infoLibre. https://www.infolibre.es/noticias/opinion/plaza_publica/2020/03/17/la_pandemia_retorno_comunitario_104986_2003.html

[4] Beck, U. (2017) La metamorfosis del mundo. Barcelona: Paidós editorial. 

[5] Solà, R. (2020) “El coronavirus i l’economia moral” Debats pel demà. https://debatspeldema.org/el-coronavirus-i-leconomia-moral/

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas