El moment 'Baldo' i l'opció frontpopulista

Xavier Calafat Martínez

                                                 Agencia EFE

 

Temíem el moment del nostre cant a València... però el moment ha arribat. El 20 de maig, el diputat de la coalició valencianista Compromís al Congrés dels diputats, Joan Baldoví, va pronunciar un sonor i polèmic “no”, a la prórroga de l’Estat d’Alarma. Les reflexions més profundes i sentides no s’han fet esperar, Compromís apostava així per no quedar-se de braços creuats front a la negació del Govern espanyol de canviar els criteris de repartiment del fons d’emergència per a les Comunitats Autònomes, dirigit a finançar els costos de la desescalada i la reconstrucció. El moment de Baldoví es sumava així a altres posicionaments dels actors polítics i socials del País Valencià davant la crisis de la Covid19.

Per començar, hauríem de recordar el paper que el Govern del Botànic ha demostrat durant la gestió d’aquesta crisis sanitària sense precedents, demostrant que continua sent aquella opció progressista que ha sigut capaç de combinar exitosament la recuperació de molts de drets socials perduts durant l’època de retallades amb l’estabilitat econòmica i institucional. Així, mesures pioneres en els primers dies de la crisis com posar tots els recursos de la sanitat privada al servei del sistema públic de salut, la bonificació dels lloguers per aquella gent que no pogués assumir el preu durant l’època de confinament -a l’espera de que es regule el seu preu amb una modificació de la llei estatal d’arrendaments urbans- o la capacitat de provisió de material sanitari, tornen a situar al País Valencià a l’avantguarda de la resta dels governs autonòmics d’Espanya. La singular aposta per una renovada via valenciana [1] que, front al centralisme de Madrid i el fluxe nacionalista català, apostara per la lleialtat institucional, la negociació bilateral -i si cal, la pressió-, amb  la recuperació de drets socials, a l’espera d’un altre moment de mobilització que facilite l’augment de quotes d’autogovern i de transformació social, ha tornat a demostrar ser un exemple per l’eixida de l’impasse i el bloqueig institucional.

En aquesta gestió, el paper que ha assumit el president socialista de la Generalitat, Ximo Puig, ha estat fonamental, encara que no absent dels conflictes i pressions que tenen els governs de coalició, en aquest cas, un que contant als integrants de les dos coalicions (UP i Compromís) suma un total de 6 partits diferents al govern. Per exemple, aquest paper ha sigut ben vist pels morats, capitanejats ara per Rubèn Martínez Dalmau i amb preocupació pels valencianistes, que tornen ha veure com el PSPV s’emporta tot el redit de la gestió al Govern.

No tot anava a ser un camí de roses, a banda de les tensions al govern, el 7 de maig, amb l’anunci de l’inici de la desescalada del confinament i la reobertura dels sectors productius, Puig es trobava amb la negativa del Govern espanyol perquè el País Valencià passara al complet a la fase 1, quan dies anteriors, els contactes amb Sanitat i les dades de contagis i morts pareixien indicar que el conjunt del territori podria canviar de fase. El president va pronunciar aleshores aquella frase que iniciava un primer moment Puig, de confrontació perifèrica amb el Govern central “lleialtat no es submissió”. Una confrontació a la interna del PSOE que posava damunt la taula l’existència d’un PSOE més federalitzant i un altre centralista [2].

No es banal aquesta disputa, per molt que periodistes, analistes i observadors hagen volgut veure, per una banda, sols una disputa entre Sánchez i Puig o, per l’altra, el caramel amb el que Puig havia de pagar als empresaris valencians. Es queden sols al fenomen, al tacticisme, s’obliden de la causa que el provoca i la tendència que indica.  

Més aviat, ens trobem davant l’expressió política d’una larvada crisis de l’actual model d’Estat centralista, que combina una pèssima visió nacional del que és Espanya amb una pèssima gestió del territori que provoca greus injustícies en aquells llocs de la perifèria de l’Estat (i ara també a l’anomenada ‘España Vaciada’) que ja fa temps que van ser denunciats per Eliseo Aja (2003). Fins ara, l’expressió d’açò s’havia reduït -sic- a la pulsió nacionalista de Catalunya i Euskadi, però el gest de Puig confirma que el centralisme no es únicament un no reconeixement de les nacionalitats històriques, sinó que constitueix també la base de greus desigualtats socials entre territoris.

Aquest model que confon el Govern central amb l’Estat ha convertit Madrid amb “corte y villa”. Mitjançant el dumping fiscal, les elits neoliberals de Madrid han dut a terme una competència fiscal amb les altres comunitats autònomes, convertint la capital en un districte federal que s’emancipa de la pròpia Espanya i el seus problemes. Alguns ho anomenen una secessió dels rics. Amb aquesta competència deslleial, les tensions amb el centre augmenten i demostren els límits de l’actual Estat Autonòmic que com diversos investigadors han apuntat (Romero, 2006) continua provocant coses com la sofrida infrafinanciació del País Valencià [3]. Un “madridisme polític” inunda el cap de la majoria de polítics que han fet d’Espanya una cosa en la que cada volta caben menys sensibilitats. Per això la qüestió nacional i la qüestió territorial, conflueixen alhora per explicar el resultat de les eleccions generals del 10N com una queixa d’aquest model centralista, reobrint un nou eix de conflicte polític: centre vs perifèries.

El moment Baldo expressa una cosa similar. El 11 de maig, Joan Baldoví avisava al govern de coalició a un article a eldiario.es que no s’estava cuidant el bloc d’investidura, que era necessari deixar de banda el xantatge i assumir algunes propostes que podrien beneficiar a la ciutadania en aquesta nova fase. El 13 de maig, a la sessió de control, Baldoví proposava un canvi de criteri en el repartiment dels fons que permetera igualar al País Valencià, en matèria financera, amb la mitjana de les comunitats autònomes . La resposta que va rebre de la ministra d’Hisenda va humiliar a tot un poble: “invenciones, problemas que no existen”. Compromís anunciava als pocs dies que votaria “no” a la pròrroga de l’Estat d’Alarma i el 20 de maig, fa cinc dies, l’únic diputat de la coalició valencianista al Congrés ho feia realitat.

De nou, els infatigables observadors de la nostra realitat, observaven. Alguns assenyalaven que Compromís entrava en fase de "peneuvización", fent referència a que s’estava produint un gir que desvirtuava els valors progressistes de Compromís per convertir-se, com el PNB, en el “lobby dels interessos valencians” al Congrés. Per altres llocs s’acusava a Baldoví i Compromís d’insolidaris amb la resta d’Espanya, critica compartida pels seus socis de govern Unides Podem.

Crec que el moment Baldo no apunta en aquesta direcció, i més si tenim en compte les continues reflexions que la gent del BLOC ha fet en la direcció de transformar el País Valencià i, també, Espanya. Sens dubte, el risc d’un nou regionalisme moderat està, però el veig més factible a les files dels socialistes i al moment Puig.

Efectivament, ens podríem trobar amb una nova normalitat en la que es fasen realitat les intuïcions de Josep-Vicent Marqués on «una dreta burgesa amb pretensions de centre pot aparèixer […] situant la qüestió en el terreny del regionalisme econòmic. D’alguna manera tendirà a superar el conflicte per baix, «inferioritzant-lo». Tendirà a reduir el problema del País a una descentralització, acompanyada de la defensa dels «interessos econòmics valencians» […] El centre serà, així, la no-actitud nacional, la «moderació» sense actitud nacional.» [4]

De que pot dependre el decantament cap a un regionalisme moderat o cap a un federalisme plurinacional transformador? Evidentment de moltes coses, per assenyalar una que em sembla especialment important, diria que la postura de Unides Podem pot ser determinant.

No hem vist un moment Dalmau ni un moment Davó, Unides Podem davant de tota aquesta crisi s’ha posat de perfil i ha criticat les actituds de Compromís. Assumint el mandat que Pablo Iglesias, demana als seus referents territorials no criticar el govern de coalició. Assumint doncs, el madridisme polític, al permetre que les decisions al voltant del País Valencià es prenguen des de Madrid. Cal recordar que el model de partit construït pels morats ha anat expulsant tota dissidència interna, sent incapaç d’incorporar la pròpia plurinacionalitat que propugna, fent que Teresa Rodríguez hagués d’impulsar Adelante Andalucia com subjecte autònom perquè no era possible incorporar la sensibilitat andalusista amb un grup propi al Congrés o llaurant-se l’enemistat de les marees gallegues, apadrinades per Xosé Manuel Beiras.

Els observadors han dit que açò expressa una disputa a l’espai electoral d’UP i Compromís. OPA hostil sobre la base de votants dels valencianistes? Hèctor Sanjuan ens mostrava unes dades interessants, respecte al perfil similar del votant dels morats i els valencianistes i al vot dual que pateixen; el vot de Compromís a les eleccions generals es transvasa a UP i a l’inrevés a les eleccions autonòmiques. La disputa pareix abocar a un espai electoral que sols done cabuda a un dels dos actors polítics, “solo puede quedar uno” ens diu Sanjuan. Sens dubte, si el camí és la confrontació amb Compromís pot acabar passant com a les eleccions municipals de València de l’any passat on la candidatura de Unides Podem no va entrar a l’Ajuntament.

Per aquesta via, l’espai del canvi polític es redueix i el PSOE es pot veure amb les mans lliures per girar a la dreta o, tal volta, pel cas valencià, sense el suport necessari per dur a terme les polítiques més valentes que necessitem. El regionalisme podria aparèixer.

 

Pense que hi ha altra opció. Front aquesta visió essencialista de la política i pecadora d’un biaix quantitatiu, defense una visió constructivista que genera espais allà on a priori no hi havia. Potser que l’espai electoral de Compromís i UP es dirigisca cap al conflicte i desaparició d’un dels actors, o potser que done lloc a una transformació del mateix que amplie la base.

En el cas valencià, crec que hi ha condicions per caminar en la segona direcció, que s’hauria de traduir en una reedició de les fórmules ‘És el moment’ o ‘A la Valenciana’, les quals van demostrar que es podia disputar la primera posició i superar al PSPV. En altre lloc Granell i jo [5] hem definit aquesta fórmula com frontpopulista.

El concepte, lluny de voler resignificar l’experiència del 36, prové de Gemma Ubasart (2017: 167) que el va proposar com a model explicatiu de les primeres confluències de Podemos. Així als territoris on hi ha més sentiment nacional propi i/o importants demandes d’autogovern, sol haver alhora un subsistema de partits on les forces del canvi polític no es poden reduir a Podemos, sinó que es tracta d’hibridacions més complexes i plurals que articulen subjectes col·lectius de procedències diverses.

Aquestes coalicions servirien per mantindre la potencia populista articulant organitzacions segons les peculiaritats pròpies de cada territori. Açò podia donar lloc a un mateix espai (En Comú Podem o les Marees) o podia articular-se amb diversos espais (el cas de ‘És el moment’ o ‘A la valenciana’). Aquest model exitós basat en el reconeixement de la plurinacionalitat va ser abandonat per Unides Podem, la creença que el marc de Catalunya utilitzat per la dreta havia de ser contestat amb “el patriotismo de las cosas de comer”, desviant el focus del debat sobre la qüestió nacional a la qüestió social i la pròpia dinàmica de la interna, van fer que la majoria de confluències no es reeditaren al 2019, i que al cas valencià Compromís es presentara a les eleccions generals amb Más País.

El límit del primer cicle de canvi polític ve per l’agreujament de la crisi territorial de l’Estat i la renúncia de la direcció política a continuar profunditzant i assajant amb el model de partit frontpopulista. Els reptes del nou cicle venen per fer el contrari doncs, articular la qüestió social i la qüestió (pluri)nacional.

El moment Baldo pot prefigurar una nova opció frontpopulista que aprofite l’eix de conflicte centre-perifèria i difonga les aliances cap a altres forces polítiques perifèriques o perjudicades pel centralisme. El frontpopulisme valencià serviria per lligar les mans al PSPV -o convèncer als sectors federalistes que augmenten la pressió- al tindre davant una força política que s’ha demostrat que li pot fer el sorpasso. El frontpopulisme conjugaria així la defensa dels interessos valencians com a forma de transformació d’Espanya, no és un regionalisme i no és un “lobby”, ja és hora del nostre cant a València, no hem de témer més el moment, el moment Baldo està ací.

Notes i bibliografia

[1] Romero, Joan. “La via valenciana 4.0”. Eldiario.es, 2015

[2] Enguix, Salvador. “Pedro Sánchez y la mirada valenciana”. La Vanguardia, 2020

[3] Infante, Toni. “El problema económico valenciano explicado a los no valencianos”. Diario16, 2020

[4] Citat a Castelló-Cogollos (2018: 21).

[5] Calafat, Xavier & Granell, Xavier. “El foc i la cendra del valencianisme polític”. Agon. Qüestions Polítiques

Aja, Eliseo. (2003) El Estado Autonómico. Alianza Universidad, Madrid

Castelló-Cogollos, Rafael. (2018) “De la perplexitat a la complexitat. Josep-Vicent Marqués, la sociologia pública valenciana”, a García Pilán, P. (ed.) Tots els colors de Josep-Vicent Marqués. Institut Alfons el Magnànim, València. 

Romero, Joan. (2006) España inacabada. Publicacions de la Universitat de València, València.

Ubasart, Gemma. (2017) “Periferias, plurinacionalidad y frentepopulismo” a Cadahia, L. Coronel, V. & Ramírez, F. (comps.)  A Contracorriente. Materiales para una teoría renovada del populismo. Universidad Pontificia Javeriana, Colombia

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas