Una oportunitat: equilibrar ideologia i habilitats

Carles Porcel

 

Els polítics valencianistes i progressistes, en general, estan massa impregnats d'ideologia i intel·lectualitat; en canvi, millorarien substancialment els seus resultats electorals si dedicaren molta més atenció a desenvolupar habilitats potenciadores i actituds constructives: adquirir capacitats de comunicació, desenvolupar el pensament estratègic, saber enfrontar-se amb aplom i serenitat a les situacions adverses, aprendre a empoderar-se i moltes àrees més.

La bona notícia és que existeixen metodologies per aprendre a fer-ho amb el propòsit de millorar notòriament els resultats electorals.

 

PENSEM EN L’AGILITAT D’UN GAT

En 2007, quan es va publicar No pienses en un elefante, estava emocionat de comprovar que el meu treball com a formador en habilitats i capacitador individual encaixava en el que exposava George Lakoff, al qual ja coneixia prèviament pel seu interessantíssim llibre Metáforas de la vida cotidiana.

En aquella època era militant de Compromís i feia anys que era professional del desenvolupament personal i la comunicació humana, i vaig estar recomanant el llibre a moltes persones i totes em deien: «Que interessant!!!». En canvi, observava que el seu discurs a penes canviava, ja que només s’ho prenien com un assumpte intel·lectual.

Una de les persones a qui vaig recomanar el llibre va ser Joan Ribó, que posteriorment s'entusiasmà amb la seua lectura. A continuació, li vaig explicar en què consistia el meu treball i va decidir provar les sessions individuals de millora perquè comprovara per si mateix com era aprendre a pensar d’eixa manera. Estiguérem treballant fins uns mesos abans d’assolir l’alcaldia de València.

Fou una prova de foc que no es tracta d'aplicar superficialment les propostes comunicatives de Lakoff i altres autors; l'ideal és integrar-les com una «nova visió del món», com una capacitat operativa que facilita l’organització política.

Quan dic que el valencianisme i el progressisme posen massa èmfasi en l’aspecte intel·lectual, vull dir que és com si, explicat metafòricament, un urbanista tinguera molta capacitat per dissenyar un urbanisme centrat en millorar la vida de les persones, però a l’hora d’aplicar-lo tinguera poca traça en portar-ho a terme a la població en concret, no fora hàbil organitzant l’equip de treball, tinguera poca habilitat explicant el projecte a les persones que li afectaran, etc. La meua tasca és fer de facilitador mental, ajudar a ser més operatius, a planificar i executar més àgilment, etc.

Per això el meu treball és experiencial. Si es tracta d’empoderar un col·lectiu, faig tota una sèrie d’exercicis experiencials perquè les persones participants s’adonen per elles mateixes com es desempoderen i a continuació aprenguen superar eixa limitació. Per això, en un altre lloc deia: «Deixem de parlar d’empoderament». Parlar d’empoderament seria un exemple d'intel·lectualitzar un concepte que és molt important. En lloc d’empoderar-se de facto, la majoria de la gent només parla del concepte.

Fa un parell d’anys vaig llegir l'extraordinari llibre Political brain de Drew Westen i em vaig sorprendre perquè coincidia molt amb la meua experiència treballant amb polítics. Una de les seues tesis és que els demòcrates dels EUA solien tenir tenien problemes per connectar amb el seu electorat perquè la immensa majoria de càrrecs eren universitaris i utilitzaven molts conceptes abstractes que la majoria de la població no acabava d'entendre. Una altra tesi de Drew Westen que compartisc és que una bona proporció de les persones votants voten segons com li cau el candidat atenent a aspectes no verbals, de valors i emocionals com l'afabilitat, la il·lusió que desprenen i no tant el programa, excepte els convençuts que sempre votaran el mateix.

Treballant individualment, els meus clients han comprovat que poden eliminar interferències no verbals que afecten l’expressió. Per posar un exemple senzill: si una regidora en un ple municipal s’enfada massa perquè l’oposició diu una falsedat, és probable que perda els papers, no domine la situació i transmeta falta de control, cosa que és percebuda negativament en general pel públic. Mentre que si la regidora manté l’aplom podrà controlar la situació, transmetrà determinació i serà percebuda més favorablement.

 

UNA METODOLOGIA OPERATIVA PER DESENVOLUPAR HABILITATS I ACTITUDS

En la nostra cultura racionalista, hi ha una comprensió molt estreta del que és pensar. El pensar intel·lectual, lògic, constitueix una petita part. El pensar no són només les capacitats cognitives convencionals (capacitat de relacionar, memorització, etc.), el pensar inclou moltes més habilitats: planificar, solucionar problemes creativament, tenir capacitat d’aprenentatge, etc. El pensar, en un sentit ampli, ens ha de permetre veure com funciona el món per saber com ens hi podem moure.

En eixa tradició racionalista, les esquerres i els verds també bandegen els «sentirs». Eixe punt cec, l’ús de les emocions, sí que els saben utilitzar bé la dreta i la ultradreta.

La metodologia que utilitze, el DBM®, facilita connectar tres aspectes fonamentals de la vida humana: Pensar-Sentir-Actuar. Experienciant com s’interrelaciona Pensar-Sentir-Actuar, es facilita molt la integració de les idees i habilitats que els manuals de consultoria política han comprovat que funcionen. Per exemple, la funció de les emocions en política o el llenguatge no verbal. Descriuré casos que són fruit de la meua experiència directa i real treballant amb grups i individus per potenciar habilitats, ajudar a superar dificultats, etc., amb el propòsit que la persona que llig tinga una idea dels resultats efectius que s’aconsegueixen.

Per confidencialitat, per tal de preservar els continguts treballats amb els meus clients, no donaré noms reals.

Les descripcions del treball realitzat són resums que poden significar pocs minuts o hores de formació en grup o treball de millora individual.

 

LIDERATGE/SEGUIDATGE

Em telefona, diguem-li Mariola, perquè l’ajude a resoldre un problema. És regidora de participació ciutadana i, quan té reunions amb el veïnat, les acaba com les comença, sense acord: «Tu tens la teua opinió i jo la meua». A més, la gent se sent atacada i li diuen «Tu estàs enfadada» i Mariola no entén per què li diuen això, ja que no té consciència d'estar enfadada.

Jo sabia que ella era professora de música amb xiquets i que això suposa una dosi de pedagogia i paciència importants, i li vaig dir: «Tu t’adones que la majoria de la gent del poble no té ni idea de política, de la burocràcia municipal, dels temps administratius, etc.?» Al principi li va xocar i li vaig explicar un efecte psicològic molt estés: les persones que estan en política solen pensar que tota la ciutadania també sol estar interessada en política. Li vaig explicar que, segons països i èpoques, la gent que s’informa activament en política va solament del 5 al 10% de tota la població.

Quan ho va començar a assimilar, li vaig dir: «Cada volta que hages de parlar amb una persona pensa que has de fer pedagogia perquè entenga les teues propostes, li has d’explicar quines són les competències municipals, les autonòmiques, etc. i preguntar-li què entén, si necessita algun aclariment, etc.». En les setmanes següents em va dir que cada volta aconseguia més consensos sobre temes i transmetia «proximitat», estava més «satisfeta» i se sentia «pletòrica».

Podem aplicar ací el concepte de seguidatge, que John McWhirter, el creador del DBM®, va elaborar fa dues dècades. S’ha parlat molt del lideratge i dels líders però poc dels seguidors. Ens podem començar a fer noves preguntes: Segueix el líder els seus seguidors? I si ho fa, com ho fa? Quines idees segueix el líder? I el seguidor? Els seguidors s’autolideren? O esperen que tiren del carro altres? Com segueixen els seguidors el líder?

Aquest nou enfocament del seguidatge dona pas a una idea dinàmica del procés de liderar-seguir, com una activitat holística. Perquè en realitat no hauríem de parlar de líder, sinó de qui, quan, com i per què lidera i de qui, quan, com i per què segueix.

En el cas de Mariola, al principi ella seguia les seues pròpies idees del que era tractar amb la ciutadania, en canvi no seguia la persona que tenia davant. El fet de posar-se en una actitud pedagògica implicava que s’estava autoliderant a si mateixa en una postura constructiva, i això li resultà fàcil perquè ja ho aplicava regularment en el seu treball de mestra de música, cosa que li facilità que seguira la persona que tenia davant: si comprenia o no comprenia el que li plantejava, quins interessos tenia, etc. Això facilitava que la ciutadana que tenia davant seguira Mariola, de manera que la regidora començara a liderar.

Aquests conceptes de lideratge-seguidatge estan lluny de la visió del líder com la persona carismàtica de naixement, sinó que potencia les possibilitats d'aprendre a integrar-les en el funcionament del dia a dia polític.

 

LLENGUATGE VERD

 

Quan s’anaven a iniciar les prospeccions petrolieres en el golf de València vaig estar assessorant un diputat de les Corts Valencianes per defensar que no s’iniciaren. Ell, que és biòleg, volia fer una intervenció basada en un enfocament de protecció de la naturalesa. Si hi havia un vessament de petroli contaminaria les platges i significaria la mort de peixos, i els prats de posidònia quedarien destruïts, entre altres coses. Però aquest enfocament tindria poca repercussió, ja que lamentablement el PP, que era qui en aquella època estava governant, no tenia cap mena d’interès per la naturalesa.

En canvi, el que li vaig proposar va ser que incloguera en el seu discurs la destrossa mediambiental que va tenir lloc al Golf de Mèxic el 2010, quan la plataforma Deepwater Horizon va esclatar i va produir tal contaminació que la indústria turística va quedar arruïnada al llarg de mil quilòmetres de costa. Amb la por que es produïra un desastre tan gran i que la indústria turística valenciana s’enfonsara, el resultat final va ser que fins i tot el PP va votar contra les prospeccions petrolieres.

 

En general, els verds utilitzen una comunicació tecnocientífica que fa que la majoria de la població no entenga les implicacions. El cas més greu és la comunicació sobre les conseqüències del canvi climàtic per a l’habitabilitat de la Terra. Es parla contínuament de conceptes com l’increment del CO₂ en l’atmosfera, de l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle o de la descarbonització de l’economia. Després de dècades d’estar utilitzant aquest enfocament, està comprovat que no funciona, ja que la immensa majoria de la població, encara que té una certa idea de l’amenaça que suposa la crisi climàtica, no entén les implicacions de com pot afectar l’habitabilitat de la Terra i com s’ha de canviar l’estil de vida baix en carboni.

A més, descriure futurs apocalipsis, per molt probable que siguen al ritme que portem, simplement no mobilitza la ciutadania. En canvi, hi ha altres possibilitats de comunicar amb el propòsit que la població canvie el seu estil de vida per reduir el consum de combustibles fòssils, per exemple. Si per frenar el canvi climàtic vols fomentar les energies renovables i eliminar els combustibles fòssils, hi ha investigacions en ciències socials que asseguren que, per a la majoria de la població, per mobilitzar-la molt més, és millor parlar-li d’energia neta (renovable) o energia bruta (fòssil), són conceptes més fàcils d'entendre per a la majoria.

O si volem que la població s’implique, és molt millor utilitzar valors com autonomia energètica, que és fàcil d’entendre que produir la pròpia energia és millor que importar-la. El meu sogre que és un valencianot de l’Horta, li ho vaig explicar en eixos termes i em va dir: «Clar, amb l’energia del Sol que tenim, quina burrà tindre que comprar l’energia fora». No calia explicar-li molt més. O que al jovent és millor parlar-li de justícia climàtica.

Els verds millorarien substancialment els seus resultats electorals si aprengueren a comunicar per a una varietat d'audiències i no sols per a ells mateixos.

 

FER-SE PRESENT I DONAR VALOR A LA GESTIÓ FETA

Una de les primeres formacions de grup que vaig impartir sent militant de Compromís va ser a uns companys que estaven governant en coalició. Era una formació per preparar les eleccions municipals. El primer que vaig demanar als participants va ser que feren una llista de projectes que ells havien portat a terme en l’ajuntament. Em vaig sorprendre gratament perquè la llista era prou llarga. Entre tots els plans que portaren a terme n’hi havia un que tenia un especial èxit entre la població. Era una senda que s’havia fet per tal que la gent poguera passejar al voltant del poble en un entorn ple de vegetació, amb vistes agradables, etc. I era molt utilitzada. Vaig dir a la regidora que fera un vídeo perquè el poble s'assabentara que havia sigut una iniciativa seua. Ella em respongué: «Jo no vull eixir en un vídeo». Davant d’això, jo li vaig dir que, si no volia eixir al vídeo, que el feren sense eixir ella. I tampoc el feren.

Per una altra banda, es queixaven que l’alcalde, que era d’un altre partit, ocupava amb les seues fotos bona part de la revista municipal. Però ells no volien que aparegueren les seues fotos. Eixa tendència a invisibilitzar-se me l’he trobada molt sovint. Un dia, treballant individualment amb una clienta que m’explicava que treballava molt però que no mostrava el que aconseguia al veïnat, li vaig preguntar: «Per què no vols mostrar el que assoleixes?» I em contestà: «No vull ser com Esperanza Aguirre». Com que no entenia què volia dir, li preguntí «Què vols dir?» i em contestà que Esperanza Aguirre es dedicava obsessivament a aparéixer en fotos, vídeos, etc. Si inaugurava un hospital, eixia en la televisió posant la primera pedra, després apareixia inaugurant un quiròfan, més tard visitant la sessió de pediatria i així successivament.

Aquest és un patró mental (tot/res, sempre/mai) que m’he trobat molt sovint: com que a molta gent dels valencianistes i progressistes eixa exposició els sembla excessiva, conclouen no visibilitzar res del que fan. A un client meu li vaig preguntar com sabrien els seus votants el treball que havia fet durant la legislatura i em va dir: «Ja buscaran la informació». Però a la majoria dels votants, si no els presentes les tasques que has fet, no ho sabran i, per tant, no podran valorar que mereixes el seu vot de nou.

Potser un dels tallers més útils que impartisc és el de la revisió de la tasca realitzada, siga en el govern o en l'oposició. Té molts beneficis. Un és que el col·lectiu, a l'identificar tot el que s’ha aconseguit, es motiva per continuar treballant en la seua població. És una manera de reflexionar que fa que la tasca política siga sostenible, ja que es percep que val la pena esmerçar tot l’esforç. Un altre benefici és traslladar al veïnat tota la tasca que es realitza, perquè s’adonen que es treballa de valent. I l’altre, electoralment molt important, és que els militants es relacionen amb el veïnat perquè, a més d'explicar la tasca duta a terme, la gent done valor a la tasca.

Ara bé què m’he trobat sovint? Que per diversos motius (vergonya, por a semblar vanitós, etc.) hi ha col·lectius que no fan la tasca de difusió i el veïnat no s'assabenta de la tasca realitzada i no els voten. Els que aprenen superar la seua inseguretat i a donar la cara és molt més probable que facen una difusió de la tasca municipal és molt més probable que els tornen a votar.

 

UNA OPORTUNITAT

Alguna vegada havia llegit que Espanya sociològicament era d’esquerres amb tocs verds, i en aquell moment no acaba d'entendre com és que els resultats electorals eren tan justos en l’eix esquerra-dreta. Atribuir-ho a la influència d’altres factors, com els grans mitjans de comunicació que afavoreixen l’status quo, és raonable però no ho explica tot.

Quan em vaig posar a treballar en política, vaig començar a entendre-ho en termes psicològics i durant els últims anys ho comprove quotidianament: quan les persones amb qui treballe eliminen limitacions mentals, actualitzen idees desencertades, identifiquen punts cecs i potencien habilitats i actituds, solen ser determinants en els resultats electorals.

 

En alguna ocasió havia impartit formació sobre pràctiques estàndard que, segons els manuals de consultoria política, solen funcionar, i ho he deixat de fer perquè, certes activitats, la majoria dels participants no es veuen amb cor d’aplicar-les. Un exemple serien les visites a porta freda. Solen ser eficaces en molts contextos electorals, especialment en les eleccions municipals, però és molt estrany que s’arribe a fer-ho, per vergonya o per manca de seguretat.

Els partits valencianistes i progressistes tenen una oportunitat única de consolidar-se socialment utilitzant els nous instruments. La meua hipòtesi és que, si integraren aquestes noves habitats i actituds en els propers anys, ocuparien el seu espai sociològic i decantarien la balança política.

T’imagines que s’aconseguira?

Carles Porcel

Modelador conductual en www.capacitador.info. Ajuda individualment a polítics/activistes a superar dificultats, i desenvolupar habilitats de comunicació. És llicenciat en Filosofia i Màster en Intervenció psicològica amb DBM®.