Precariat, reptes millenials al món del treball

Mònica Selma Vélez

Sovint, al meu entorn acadèmic i militant apareix el debat sobre què fer amb el sindicalisme, ja que fa temps que sembla que mor o que els i les treballadores ja no hi acudeixen per ser representats en el seu lloc de treball. Quan apareix el debat sempre acaben dibuixant-se dos bàndols en termes generacionals: el dels que han militat en algun sindicat des que van començar a treballar farà quaranta anys i el dels joves, els que sembla que hauran d'esperar els mateixos anys per aconseguir un treball digne i estable.

 

Com que em sembla estúpida la idea d’un conflicte entre uns i els altres, exposaré un seguit d'idees que crec que són importants per a la defensa dels joves en aquesta situació –acusats de ser uns traïdors a la classe treballadora cada vegada que s'enceta el debat. Dit això, intentaré resoldre el dubte de si són els joves els qui no confien en els sindicats o és la construcció del precariat el motiu pel qual es dificulta l'organització de la classe treballadora i la defensa dels seus drets.

 

El món del treball en el sistema capitalista es presenta en l’actualitat com un escenari d'incertesa, un terreny fangós que ja no permet a les persones la construcció de la seua identitat com a professionals i per conseqüència com a treballadors i treballadores. En aquest sentit, els contractes laborals temporals a Espanya afecten 1 de cada 4 treballadors i la xifra augmenta fins a un 72% de la població quan es tracta dels joves[1]. Esta situació ens aboca pràcticament a un abisme existencial en tant que no permet fer plans de futur, emancipar-se, llogar un pis sense haver de recórrer a la companyia d'altres persones en la mateixa situació, o haver de buscar altres treballs per poder tindre una vida més còmoda, sense preocupacions més enllà de viure.

 

És per aquest motiu que no podem parlar de la situació que vivim actualment sense mencionar el precariat, que en paraules de Guy Standing és ''una classe social formada per persones que pateixen de precarietat, una condició de l'existència sense previsibilitat o de seguretat, el que afecta el benestar material i/o psicològic'' a conseqüència de la situació econòmica del capitalisme contemporani. Una classe social que a diferència de la classe obrera tradicional no opta per tindre una narrativa ocupacional que li permet dibuixar el seu futur, ja que els contractes laborals són curts, precaris i la majoria de joves estan sobrequalificats en relació amb la tasca que duen a terme.

 

Això porta al gran gruix de la població juvenil a ser suplicants, suplicants de beques, suplicants d'ajudes per poder pagar lloguers, suplicants de qualsevol retribució que ens puga permetre la subsistència en un sistema que no ens acull. I és que, la súplica, és el contrari de llibertat i per tant de decisió sobre la vida d'un mateix. Aquesta posició dóna lloc a l’estigmatització dels col·lectius precaritzats i no deixa lloc a l’arribada d’aquests al mercat de treball i a la negociació d’un contracte laboral en condicions d’igualtat. Aleshores, com podem dotar-nos de la capacitat  per arribar al mercat de treball i no haver d’abaixar el cap -en termes d’acceptar condicions laborals precàries-  davant de qui requereix la nostra força de treball? 

 

És en aquest punt quan em pareix pertinent la proposta d’una renda bàsica universal per garantir a tothom una base econòmica des d’on partir, que per la seua condició d’universalitat no assenyala ningú com vulnerable. Aquest mecanisme, en definitiva, converteix en dret l’elecció d’una vida més digna. I en cap cas faig referència al concepte de la vida digna en abstracte, tenim clar que una vida digna és aquella que no depén de la mercantilització del temps, de les hores que venem a canvi d’un salari, és aquella que permet fer-se càrrec de totes aquelles tasques voluntàries, de cures i projectes que no són remunerades però són sense dubte fonamentals per al sustent del nostre sistema.

 

El gir neoliberal en el mercat de treball que es va aprofundir a partir de la crisi del 2008, basat en l’individualisme i la pèrdua de llaços comunitaris –el sálvese quien pueda–, també ha sigut clau en la desorganització dels treballadors i treballadores. Davant aquesta tessitura, una persona feta de bits and pieces[2] no pot fer més que esperar per poder unir tots aquells trossos de la seua vida per construir una de digna, com si es tractara d'un trencaclosques, perquè no hi ha manera de sentir que has de defensar els teus drets sobre una cosa que no existeix. Aquesta manca d’horitzons i imaginaris, com els que caracteritzaven a un model laboral fordista -la idea del treball com a garantia de la no pobresa, que dóna sentit i identitat i permet articular plans de vida-, provoca l’absència de raons substantives per tal d’organitzar-se com a algun subjecte més ample que el mateix individu. Quin és el punt de trobada per a aquesta (sub)classe? És precisament aquesta manca d’una idea desitjable de futur la que porta al precariat a no sentir-se representat per les demandes del sindicalisme tradicional, perquè no responen a una realitat actual sobre la idea de treball, ja que aquestes han quedat ancorades en el passat. 

 

Així doncs, és necessari que reunim les condicions existencials per poder portar les regnes de la nostra vida, per poder decidir que és el que ens dignifica i que no, i avançar en el teixit de llaços i xarxes comunes que ens facen més forts com a majoria social. Els joves haurem d’anar de la mà dels que han defensat durant anys d'història la classe treballadora per poder arribar a aquest objectiu comú, que se centre més a defensar la vida i la llibertat de les persones per escollir-la. Una vida que tinga forma i direcció, més enllà del treball assalariat, que és en definitiva el que busquem darrere de cada contracte. 

 

''No volem les molles, volem el pa sencer'' – Ovidi Montllor.

Notes

[1] de Infografía, D. (2019, marzo 7). La precariedad laboral de los jóvenes. Recuperado de https://elpais.com/elpais/2019/03/07/media/1551988281_192005.html

[2] Bits and pieces és una expressió utilitzada per Guy Standing per definir la formació del precariat com a classe. Aquest grup social explica què està fet de trossos i trossets de contractes de treball, de subsidis (en contextos d'Estat de Benestar) i de temps (sense capacitat de control d'aquest).

Mònica Selma Vélez es graduada en sociología per la UB.

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas