Ressenya. ‘España inacabada’, de Joan Romero

Xavier Calafat

Como diría Pi i Margall «duerme el fuego bajo las cenizas». Fuego que periódicamente reaparece, en el devenir de una historia compartida que siempre se ha caracterizado más por la imposición unilateral del centralismo uniformizador que por la voluntad de ensayar proyectos colectivos sustentados en el respeto de la pluralidad.”

Joan Romero

 

Joan Romero és un dels intel·lectuals del País Valencià que amb més força s’han guanyat aquest renom. Qui no conega a Romero hauria de saber que li avalen més de 20 anys d’estudi dins de l’Acadèmica i altres tants d’experiència política de primer nivell, haguent passat per la majoria d’administracions públiques; des de l’àmbit estatal a l’autonòmic. Responsabilitats com a Conseller i dintre del Ministeri d’Educació. Direcció política,  va ser secretari general del PSPV i diputat al Congrés dels Diputats.

Ara  en els últims anys, ha anat adquirint aquest matís quasi “salomònic”, situant-se per damunt de les disputes polítiques del dia a dia, sent escoltat per uns i altres, criticant les visions curtplacistes de les elits polítiques actuals i assenyalant els reptes del futur. Açò ho podem veure en què recentment, va ser escollit com a membre del Comité d'experts per a la desescalada a la Comunitat Valenciana, el que li va valdre per aparéixer en les Corts en la Comissió de Reconstrucció, constrenyent a tots els grups polítics a arribar a grans acords per fer front a les conseqüències de la Covid19 i a la crisi climàtica.

El llibre que ressenyem ací, España Inacabada, es centra en una vessant d’estudi que ha anat perfilant al llarg dels anys; a saber, els reptes de l’articulació de l’Estat Autonòmic i la cooperació territorial i administrativa. Si bé el llibre pot semblar un poc desactualitzat (és del 2006 i molt ha plogut) suposa una magnifica exploració dels orígens, problemes, límits i reptes de la construcció d’una «idea afectiva de España».

Aquesta tasca implica aleshores un repàs històric, polític, inclús geogràfic per tal de poder avaluar en quin moment ens trobem d’aquest projecte de construcció de “las Españas” en plural, com li agradava dir a Romero a les seues classes.

Com dèiem, des del 2006, els problemes nacionals i territorials dels pobles d’Espanya no han anat més que en augment. Algunes parts del llibre s'han quedat desactualitzades, altres han arribat a predir amb absoluta precisió el moment al que hem arribat. Aquesta avaluació general que ens ofereix el llibre parteix d’un punt normatiu molt concret: la valoració positiva que se pot fer de la Constitució de 1978 i el règim de descentralització administrativa que ha donat pas a l’Estat de les Autonomies.

Certament, aquesta visió de Romero es complicada de sostindre per a molts però val la pena seguir el procés que va acabar per conformar l’actual model autonòmic. En el nostre estimat professor preval una explicació dual: el que podria haver estat l’Estat Autonòmic i el que ha acabat sent. Un model quasi federal de caràcter asimètric amb reconeixement de les nacionalitats històriques o un model de descentralització administrativa de regim comú (“café para todos”).  Crònica d’una mort anunciada: es va optar pel segon.

Però a més, dins d’aquesta segona opció, Romero, com erudit observador que és, advertia del rumb que estava prenent el Tribunal Constitucional permetent que la voluntat centralitzadora dels dos grans partits es transformara en «el afán por desbordar el ámbito competencial que la Constitución reserva al Estado en la elaboración de normas, intentando impedir o restringir a las Comunidades Autónomas el pleno ejercicio de sus competencias constitucionales y estatutarias; desnaturalizando dichas competencias hasta hacerlas irrelevantes o subsidiarias»(p. 97).

Es denuncia així un procés de recentralització que s’amaga baix l’estructura administrativa descentralitzada, de la recerca del “tancament” del model d’Estat inaugurat en el 78 i el retrocés en l’àmbit competencial. En una línia molt similar és fàcil trobar aquest diagnòstic però desd’una vessant molt més crítica amb el Règim del 78, en Xosé Manuel Beiras, que al 2018 afirmava que «el poder central irá invadiendo sus competencias exclusivas y las irá reduciendo a entes de simple autonomía administrativa» per concloure amargament que «a día de hoy, puede decirse que el Título VIII está prácticamente derogado, es decir, vaciado de contenido realmente vigente»[1].

Es tracta doncs d’un problema no sols identitari-que també- sinó de falta de mecanismes per intervindre en aspectes de la vida social de les nostres comunitats per tal de que la gent puga ser feliç -fi últim de la política, com reconeix Aristòtil i asseguren moltes de les Constitucions del món, com la dels EUA-, és a dir, de la falta de sobiranies.

Al País Valencià hem viscut com el Tribunal Constitucional recentment ha tombat la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics, una setmana després de que es consumara l’altre colp que impedia a la Generalitat Valenciana comunicar-se amb els seus homòlegs de les Illes Balears i de Catalunya amb la llengua comuna, és a dir, el català. Però abans vam viure com es declarava inconstitucional el decret de la sanitat universal[2] o s’anul·laven alguns punts importantíssims de la llei valenciana sobre la funció social de l'habitatge[3].

Front aquesta recerca de tancament del model, Romero no escatima en crítiques al seu partit (PSOE) «se ha comprobado hasta qué punto existe desconfianza, recelo, incomprensión, cuando no abierta oposición en amplios sectores del socialismo español y de su electorado tradicional» (p.77).

En els últims anys, el professor Romero ha continuat per aquesta línia, explicant les problemàtiques derivades de la incomprensió de les elits de l’Estat al voltant del fet plurinacional i del propi Estat autonòmic. A l’entrevista que li férem a La Taula[4] assenyalava la pervivència del “madridisme polític” (o “madrileñismo” en l’expressió d’Ortega i Gasset) que confon Govern Central amb Estat i l’ofuscada voluntat d’uniformització “jacobina”.

 

Al voltant de nacions i nacionalismes

En el llibre, però, ja es troben arguments molt avançats al respecte de la plurinacionalitat de l’Estat i el fet nacional. Per Romero, aquest punt és fonamental per poder trobar una via d'eixida a la problemàtica nacional que vivim, es tracta de reconèixer doncs que «la historia de la nacionalización de España, al menos desde el siglo XVIII y hasta 1978, es la historia de un desencuentro casi permanente entre los diversos pueblos que la integran» (p.32)

Front a les visions que neguen la importància del fet nacional o que inclús ho consideren una rèmora irracional del passat que en un context de globalització hauria de ser feliçment ignorada, se’ns assenyala el contrari. Les nacions van cobrant més importància en la fase que ens trobem de ressorgiment de les identitats.

Al cas espanyol, Romero identifica un nacionalisme espanyol centralista i uniformador que s’ha erigit en guardià de la memòria col·lectiva, al respecte del que va ser, és i pot ser, la nació espanyola. Els guardians de les essències es poden identificar, per exemple, atenent a la interpretació geogràfica d’Espanya, perquè els mapes-com deia Romero a les seues classes- també son polítics.

Si atenem a la visió que ens donen els mapes, com el ja famós “Mapa político de España” que distingeix entre “España uniforme”, “España incorporada o asimilada”, “España foral” i “España Colonial” s’observa una voluntat política d’uniformitzar la realitat històrica i social del país. Més encara a les ordres ministerials de 1954 fins 1967 on Catalunya o Euskadi apareixien com “región catalano-mediterránea” i “región cantábrica o septentrional”, respectivament. Al País Valencià normalment se l’ha reconegut com “Levante español”. Per contra, la Meseta i Castilla adquirien unes dimensions geogràfiques absolutament irreals, i eren considerades «los núcleos geológicos de la Península y sostenes políticos de la unidad nacional española» (p.49).

No cal dir que tots els intents uniformadors han acabat en fracàs. Romero, com alumne que va ser d’Ernest Lluch, no pot deixar de recordar-nos una frase del mateix respecte dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Lluch assenyalava que es podia observar «una clara continuidad entre 1707, 1808 y –añado yo [Joan Romero]- 1898» (p.57). Així, ens diu el citat Lluch que «es difícil pensar que pudieran volver a resucitar algo muerto desde el 29 de junio de 1707 si no hubiera habido un recuerdo popular y doctrinal que se hubiera mantenido vivo en Aragón durante algo más de cien años hasta llegar el 9 de junio de 1808. Solamente el españolismo unitarista dominante en nuestra historiografia es capaz de no valorar el esfuerzo tenso y silencioso mantenido durante un siglo» (p.58). Romero fa extensiva la cita incloent a la Catalunya actual i ben bé que nosaltres podríem estendre el fons de la cita a Galiza o Euskadi.

Les nacions importen i continuaran important, ens ve a dir Romero, el que li fa rebutjar tant les visions liberals doctrinàries o de cert marxisme ortodox que ha negat més d’una vegada la realitat de les nacions. La seua visió sens dubte pot concordar fàcilment amb l’austromarxisme d’Otto Bauer o amb la pròpia visió de Pi i Margall, al respecte del fenomen nacional com procés històric i, alhora, polític. Per això mateix no  pot explicar-se el nacionalisme atenent a que és sols un procés de construcció política en el present o, per altra banda, considerant-lo la plasmació d’una realitat passada.

¿Que fer? Contra el principi de les nacionalitats i contra la gramàtica de la Modernitat

Per tot açò, el llibre España inacabada pot entendres com una doble crítica: ni subjugar la realitat plurinacional d’Espanya a la voluntat centralista uniformadora ni admetre com a única solució la construcció d’Estats nacionals per a les nacionalitats històriques. O el que és el mateix: que l'equació de la “gramàtica de la modernitat”[5], és a dir, un Estat= una nació= una llengua= una cultura= un dret, com el seu correlat del “principi de les nacionalitats” que partia del mateix principi (una nació=un Estat), mostren serioses dificultats per atendre a les realitats polisèmiques del món global actual.

A les classes que donava Romero a la universitat, tractant el tema dels Estats i la seua relació contradictòria amb la globalització, un alumne li va respondre al respecte d’una futura independència de Catalunya i el paper de l’Estat nació: “Eso que no sirve para nada, eso queremos”.

La frase, més enllà de l’anècdota, reflexa la situació contradictòria a la que hem arribat. Volem més Estat, més protecció davant d’un món més incert però alhora aquest instrument polític es demostra cada vegada més impotent. Ara mateix ens trobem en un d’eixos moments de màximes incerteses on, després d’una pandèmia mundial, reclamem la intervenció forta de l’Estat, però paradoxalment aquesta depèn dels fons d’ajuda que s’aproven a la Comissió Europea. Recordava Romero a l’entrevista abans citada que aquestes incerteses solien derivar en la construcció de murs virtuals o reals. Si bé les nacions són importants, és prioritari no deixar-les l’arbitrarietat del postulats més essencialistes que pugnen per construir nous Estats nació. Oferir una imatge renovada de les nacions, vinculada a la recerca de nous mecanismes d’expressió identitària que no deriven en l’alçament de murs o replegaments nacionalistes, forma part de les tasques històriques actuals.

En el nostre cas, l’articulació plurinacional d’Espanya ha sigut vista per moltes opcions independentistes com una realitat impossible, de fet, assenyalaven altres que la millor forma d’aconseguir-ho era amb processos constituents unilaterals a les nacions sense estat de forma que el trencament unilateral portaria a la reforma d’Espanya. Les dos vies en aquest moment pareixen esgotades, ni la reforma per dalt en clau plurinacional de l’Estat ni la via unilateral independentista han demostrat ser instruments útils.

Si bé les claus que ens ofereix Romero al llibre pequen d’un excessiu reformisme institucional des dels marcs jurídics de la Constitució del 78, algunes mereixen la pena de ser revisitades. Per exemple, resulta com a mínim curiosa la proposta d’Herrero de Miñón (p.79)  oferint una lectura política de la Constitució. Així, segons aquest autor citat per Romero, la Constitució del 78 empara i respecta el reconeixement de drets exteriors i anteriors amb una Disposició Adicional i, per tant, l’existència jurídica d’altres legitimitats polítiques, altres nacions que institucionalitzades en fragments es juxtaposen a l’Estat. Del que es dedueix «una concepción paccionada de las relaciones entre Cataluña o Euskadi y el Estado, como corresponde a entidades originariamente diferentes y no subordinadas una a otra» (p.79).

En les pàgines que resten del llibre, Romero desenvolupa tota una explicació des de l’àmbit de la política pública i el govern multinivell dels desequilibris en matèries de finançament, cooperació o govern del territori que l’actual model territorial no ha pogut solucionar.

En altre lloc, ha desenvolupat més aquests aspectes i ha ofert un marc general més actualitzat. Així, en la ponència que va donar a la Comisión para la evaluación y la modernización del Estado autonómico, com a ponent convidat pel grup parlamentari de Compromís al 2018, Romero dibuixava un panorama similar i advertia de la falta d’oxigen polític per a dur terme les reformes del bloc de constitucionalitat que al seu entendre serien necessàries per garantir l’èxit del model[6].

Per tot açò, el llibre España Inacabada és una lectura necessària per arribar a entendre la complexitat nacional que vivim i un punt de partida per entendre noves demandes que han anat entrant en l’agenda política com la del infrafinançament valencià, com també la dels grups de l’anomenada ‘España Vaciada’ o també l’actual posició de competència deslleial de la Comunitat Autònoma de Madrid, que alguns han vist com una altra expressió de la crisi del model territorial autonòmic.

 

Notes i bibliografia

[1]Beiras, X.M. “Las ‘cuestiones nacionales’ en el estado español actual”. Sin Permiso, 2018. https://www.sinpermiso.info/textos/las-cuestiones-nacionales-en-el-estado-espanol-actual

[2]“El Tribunal Constitucional anula el decreto de sanidad universal de la Generalitat Valenciana” ValenciaPlaza. https://valenciaplaza.com/el-tribunal-constitucional-anula-el-decreto-de-sanidad-universal-de-la-generalitat-valenciana

[3]“El TC tumba varios artículos de la Ley valenciana por la Función Social de la Vivienda”. EuropaPress. https://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-tc-tumba-varios-articulos-ley-valenciana-funcion-social-vivienda-20180713194103.html

[4]Romero, J. "Entrevista a Joan Romero". La Taula, Agon. Qüestions Polítiques, 2020.https://www.youtube.com/watch?v=-xF-7jhJs3I&t=906s

[5]Viejo Viñas, R. “Estado, nación y soberanía: Límites de la concepción monista de

la ciudadanía contemporánea.” a VV. AA. La política de lo diverso: ¿producción, reconocimiento o apropiación de lo cultural?. CIDOB, 2008. https://www.cidob.org/content/download/8174/83340/version/1/file/14_viejo.pdf

[6]Ponència disponible a https://www.youtube.com/watch?v=YjPV9CD-bKo

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas