Seguint les brases del republicanisme ibèric. Ressenya de Comuneros. El rayo y la semilla (1520-1521), de Miguel Martínez

Xavier Granell & Raúl García

No són els pagesos els qui es revolten, sinó Déu!, conten que va dir Luter (…) Però no era Déu. Eren els pagesos els que es revoltaven. Tret que cridem Déu a la fam, la malaltia, la humiliació, la penúria. No es revolta Déu, es revolta la servitud, els feus, els delmes, els decrets de mans mortes, l'arrendament, la tala...

Éric Vuillard, La guerra contra els pobres.

 

(VERSIÓ EN CASTELLÀ)

La història de les grans personalitats permet conéixer -i sovint sobrevalorar- l'impacte dels líders, el carisma que despertaven en la multitud, la brillant intel·ligència que els caracteritzava o, fins i tot, els dubtes, les pors i les raons per les quals van optar per una opció o una altra davant una disjuntiva determinada. No obstant això, aquesta història té les potes molt curtes. Els líders d'aquells que viuen per les seues mans han tendit -amb notables excepcions- a sofrir exilis, persecució i crim, quan no a veure fracassar el seu projecte o quedar relegats una vegada acabat el període d'auge i apogeu revolucionari. El difícil per a qui s'aproxima a la història és explicar les tradicions que els precedeixen i molt sovint sobreviuen, les seues ramificacions i les declinacions que sofreixen en una conjuntura diferent. Això últim és precisament el que ens brinda Miguel Martínez en el seu llibre Comuneros. El rayo y la semilla (1520-1521) (Hoja de Lata Editorial, 2021).

En el bienni carmesí de 1520-1521 la plebs de Castella -sobretot les seues ciutats- va iniciar una revolució antifiscal contra un rei, Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, que volia finançar la seua coronació imperial mitjançant un servei, és a dir, un impost extraordinari que pagaven els no privilegiats o pecheros, que eren aquells que estaven definits precisament per suportar les càrregues fiscals. Això ràpidament serà vist com un pillatge per part d'un grup estranger per a qui Castella no era més que el botí de conquesta, una terra de saqueig.

La revolta comunera es produeix, a més, en un període de trànsit entre el que va ser la Baixa Edat mitjana i l'inici de la modernitat. La Baixa Edat mitjana no va ser, ni molt menys, un període d'estabilitat per als monarques i senyors feudals. Europa va estar assolada per croades populars que van impregnar el continent, com la revolta armada a Flandes entre 1323 i 1328, la jacquerie francesa de 1358, els ciombi a la Itàlia de 1378, l'aixecament anglès de 1381 o la guerra dels remences en la segona meitat del segle XV català. Els comuners emergeixen ja iniciada la destrucció de les índies, i van ser descrits per Maravall com la primera revolució moderna, interpretació en la qual sembla emmarcar-se Miguel Martínez en considerar que els seus “accents democràtic, republicà i popular estan entre els millors llegats possibles d'aquell passat de l’alta modernitat”. Examinem en què consisteixen aquests accents.

L'energia destituent, emergent com a conseqüència dels greuges acumulats de les elits nobiliàries cap al poble pla, element extensible a altres processos emancipadors moderns, va prendre molt ràpidament una important entitat constituent que es va traduir molt aviat en energia i resolució col·lectiva per a començar a construir estructures institucionals amb clara vocació de permanència en el temps. La filosofia il·lustrada es trobava ja en la memòria col·lectiva de límits imprecisos de les classes plebees castellanes i en el seu imaginari curiós.

Les diferents assemblees barrials i juntes locals, federades en la Santa Junta -instància política suprema-, van promoure formes de participació política igualitària i deliberativa, de clara inspiració republicana, que van permetre la “irrupció plebea en la vida política del regne”. La democràcia va fer la seua aparició a les ciutats castellanes del segle XVI precedint a les típiques revolucions modernes que, d'igual manera, van tenir l'ambició, amb les seues diferències i particularitats, d'aconseguir la plena incorporació “a una societat civil republicana de lliures i iguals, dels qui vivien per les seues mans”[1] . La revolució, doncs, no podia ser pura excrescència d'un esperit prometeic de novetat total, sinó que les seues arrels històriques havien de ser més profundes, apuntava Antoni Domènech compartint la reflexió de Bismarck sobre els processos revolucionaris, també finalment fracassats, de 1830 i 1848. La revolució de les Comunitats de Castella forma part, per dret propi, d'aquestes arrels que van possibilitar noves escomeses dels pobres lliures contra l'arbitrarietat del món patriarcal-feudal.

La confederació de les comunitats castellanes va posar en funcionament un conjunt de pràctiques polítiques d'autonomia i deliberació que prenen de la tradició republicana una part important dels seus pressupostos normatius. La revocabilitat dels diputats garantia la correcció dels ultratges que la cort de Carles I havia estat perpetrant contra el comú, i que com apuntàvem -i com relata magistralment Miguel Martínez-, va constituir un dels detonants de la gesta comunera.

La relació fiduciària, entre principal i agent, es basa en la instauració del requisit de confiança com a garantia de protecció de la llibertat del principal (els governats), que es troba potencialment amenaçada per la possible acció deshonesta de l'agent (el governant). En l'experiència comunera, aquesta llibertat dels de baix, aquesta ànsia de llibertat, es va encarnar en la defensa de les institucions democràtiques municipals i la gestió comunitària de la hisenda pública, profundament maltractada per la noblesa flamenca, com a mitjà per a aconseguir una emancipació social, civil i política (Libertas, democratiae fundamenta).

Si “l'actitud -a la fi del segle XVIII- de l'anglès mitjà no era tant democràtica, com antiabsolutista”[2], en el cas de les comunitats comuneres l'assalt a l'absolutisme es va fonamentar, des del principi, en la construcció de formes democràtiques de participació municipal i en una “voluntat robusta de participar en el govern de la cosa pública”. La concessió arbitrària de recursos comuns, drets feudals i títols nobiliaris a les elits del regne, que eren percebudes com a elits estrangeres, va propiciar la resposta de les classes populars per a evitar allò que era viscut com un saqueig a mans plenes (“Com més els omple la gola -deia [el cronista] Anglería- tant més l’obrin”).

Fins i tot dins del seu “monarquisme popular”, en alguns moments desbordat per la voluntat d'instaurar un regne sense reis, la concepció fiduciària i pactista del poder inaugurada pels Comuners és el precedent immediat del posterior desenvolupament que propiciarà l'Escola de Salamanca, en particular Juan de Mariana, i que s'expandirà a la França d'Enric IV amb els jesuïtes, a l’Anglaterra revolucionària del XVII -concretament amb aquells que despectivament i encertadament van ser anomenats “levellers” (anivelladors)-, per a posteriorment tornar a la República Francesa (Marianne) i a l'Espanya vuitcentista.

Per a Mariana, com per als Comuners, l'equació és simple: la sobirania del poble és superior a la del rei, i per tant els poders del monarca estan sotmesos al “consentiment dels ciutadans”. El rei queda així despullat de tot poder constituent[3]. Aquests ressons els trobem en els republicans barcelonins de 1869 que, ja despullats de tot monarquisme, enunciarien aquesta mateixa concepció fiduciària i pactista del poder polític com segueix: “La subordinació militar és l'obediència cega a l'autoritat imposada, la subordinació republicana és l'obediència a l'autoritat triada[4].

És així com quedarà vinculada la llibertat a la defensa del bé comú, i l'autonomia de les ciutats i la revocabilitat dels càrrecs com a segur de la inviolabilitat d'aquesta llibertat (“el bé comú és millor i val més que el privat”). En aquest sentit, un dels motors de la revolució comunera, on més visiblement percebem l'herència republicana que projectaria sobre els moviments posteriors, és la concepció del bé comú com una idea associada a la causa plebea, i aquesta com a garant de la llibertat dels comuns. La potència constituent s'expressa, durant el bienni carmesí, com a propòsit per a “destruir l'arrel econòmic-institucional de qualsevol poder privat capaç de disputar amb èxit a la república el dret a definir el bé públic”[5]. Comú significava “de tots”, però sobretot del comú, és a dir, dels no privilegiats.

Aquests principis que conformen la “modernitat crítica”, és a dir, aquella confiada a la veritat, al poble pla i als drets humans[6], es troben ja en la revolució comunera, sent el bressol en la qual es bressolaran les tradicions polítiques emancipadores posteriors. En les brases del republicanisme ibèric -com diu Xavier Domènech en el pròleg del llibre- es pot apreciar que la democràcia, o la denominació bé comú per al cas comuner, s'ha declinat federalment o plurinacionalment, i ha consistit, com va deixar escrit Pi i Margall i va rescatar més endavant el cooperativista Joan Peiró[7], a fer completament impossible la concentració de propietat.

"Els comuners representen -ens diu Miguel Martínez- la possibilitat de construir un nou espai simbòlic per a Castella i l'articulació d'una Espanya altra, confederal i respectuosa amb la seua diversitat plurinacional". El llibre i l'experiència comunera són, sense cap dubte, un espai incommensurable per a continuar discutint l'articulació territorial del nostre feix de nacions i la resolució de conflictes polítics que continuen marcant l'acció política del present. És ara tasca nostra continuar la tradició d'aquell republicanisme democràtic que no "concebia Espanya sense la federació, la federació sense Espanya i cap d'ells sense el sufragi universal i el protagonisme de les classes populars".

 

 

Notes

 

[1] Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista, Akal, 2019, p. 80.

[2] E. P. Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra, Capitán Swing, 2012, p. 104.

[3] Florence Gauthier, “De Juan de Mariana a la Marianne de la República Francesa. O el escándalo del derecho de resistir a la opresión”, Sin Permiso, núm. 2, 2007, pp. 127-150.

[4] El Pacto Federal. Semanario republicano. Asociación de la clase obrera. Año I, núm. 3, Barcelona, 8 d’agost de 1869.

[5] Antoni Domènech, op. cit., p. 22.

[6] María Julia Bertomeu, “Filosofía, lengua castellana y modernidades”, Arbor: Ciencia, pensamiento y cultura, núm. 734, 2008, pp. 1047-1055.

[7] Francesc Pi i Margall, “La Democracia y la Propiedad”, 21 de juliol de 1857 i “La Propiedad”, 22 d’abril de 1864, ambdós publicats originalment a La Discusión i recopilats a Pensamiento Social, Ciencia Nueva, Madrid, 1968; Joan Peiró, “Pi i Margall i els treballadors”, L’Opinió, 8-XII-1928, recopilat a Joan Peiró. Escrits 1917-1939, Edicions 62, 1975.

Xavier Granell Oteiza

Doctorant en Sociologia per la UV. Membre del Consell Editorial d'Agon

Raúl García Carro

Politòleg per la UV. Membre del consell editorial d'Agon