© 2020 Agón, Cuestiones políticas

Spinoza reloaded. Estructures i política en Frédéric Lordon

Xavier Granell Oteiza

Lordon i el gir afectiu

Deia Toni Negri en la presentació del seu llibre El poder constituyente, el 17 d’abril de 2018 en Barcelona, que quan va estar a la presó no va llegir a Marx -com sí que havia fet el seu contertulià Álvaro García Linera-, sinó que va llegir a Spinoza. I és que els autors que s’emmarquen dins de l’escola anomenada Italian Theory, tenen un enorme deute amb el filòsof holandès. Si bé la gramàtica política que es va imposar amb l’arribada de la modernitat (poble-Estat-sobirania) fou una gramàtica hobbesiana, semblaria que després de la derrota del llarg '68 es va començar a construir, a mig camí entre l’exili, la militància i l’acadèmia, una filosofia política heterodoxa tant amb el marxisme com amb la gramàtica política moderna.

L’autor i els llibres que ens ocupen s’emmarquen dins d’un objectiu diferent, però no per això menys ambiciós. Realitza una basculació diferent entre Marx i Spinoza (inclinant-se pel segon) que li permet no entrar a discutir elements escolàstics de la tradició marxista, i partir de Spinoza per anar sempre un poc més enllà, amb la intenció de construir una “ciència social spinozista”. Lordon planteja que després del “gir lingüístic” de les ciències socials, ara s’estaria produint (i ell seria un dels protagonistes) un “gir afectiu”, és a dir, una teoria centrada en l’estudi del conjunt de passions que ens condueixen a obrar.

En aquest text tractarem principalment dos llibres, La sociedad de los afectos. Por un estructuralismo de las pasiones (Lordon, 2018) i Los afectos de la política (Lordon, 2017), amb l’objectiu d’explicar dos nocions clau en Lordon, com són l’estructuralisme de les passions i la política com l’art de produir afectes.

La relació salarial com estructura passional

La hibridació de Marx i Spinoza que realitza Lordon es produeix per una insatisfacció tant amb l’estructuralisme com amb la gramàtica individualista del liberalisme. Per al liberalisme l’individu és un ser racional, lliure i governa sobiranament la seua existència. La qual cosa significa que si un individu diu “sí” a una relació salarial està diguent-ho amb  total autonomia, que seria com dir que pot existir una cosa així com la “servitud voluntària”. Lordon subverteix aquest plantejament diguent que l’acceptació (el dir “sí”) no es troba dins de l’ordre de la llibertat, sinó dins de l’ordre de les passions: és l’alegria la que et condueix a dir "sí". Per tant, el consentiment es produiria com efecto de agenciamientos institucionales suficientemente bien configurados para normalizar a los individuos bajo los afectos alegres más bien que bajo afectos tristes (Lordon, 2018: 20).

Tot i semblar una qüestió de debat estrictament filosòfica, té implicacions polítiques directes i molt evidents. Si partim del subjecte lliure, autoreflexiu i sobirà com punt nodal de l’elaboració teòrica, aquest subjecte-individu d’una societat determinada és el responsable del seu estat de les coses i tota intervenció (comunitària, estatal, etc.) per pal·liar les desigualtats es comprendria com una coacció cap a eixos individus autosuficients. Ens trobem que aquest subjecte-individu sobirà liberal és la base de l’atomisme social imperant.

La proposta de Lordon és un “estructuralisme de les passions”, desentranyar els racons del sistema domini sense caure en visions fatalistes. Per explicar l’estructuralisme de les passions, podem partir del que Bourdieu anomenava la “doble veritat del treball” (Lordon, 2018: 89 i ss.). Trobaríem una veritat “objectiva” (l’explotació a través del temps de treball i de la relació salarial), i una veritat “subjectiva” (formada a partir de la relació fenomenològicament viscuda dels agents amb la seua activitat salarial). La particularitat resideix en que una d‘aquestes veritats -la subjectiva- entra dins de l’altra -l’objectiva-, perquè aquesta puga ser íntegrament completa.

Sembla obvi que ningú viu la seua relació salarial com un agent extern, sinó que la viu com una relació subjectiva. La particularitat de Lordon respecte de Bourdieu és la introducció de dos conceptes al respecte del contingut d’aquesta veritat “subjectiva”: desitjos i afectes.

Els afectes en Lordon queden definits com el nombre más general que se le da a un efecto que se deriva del ejercicio de una potencia. Una cosa ejerce su potencia sobre otra y, como consecuencia de ello, esta última resulta modificada: afecto es el nombre de esta modificación (Lordon 2017: 34). Aquesta definició, per tant, no entén “afecte” únicament com sentiment o passió per contraposició a allò racional, més bé entén que tota acció es produeix si prèviament hi ha un afecte que la provoque.

Per desig s’entén la força motriu de tots els comportaments que, de la mateixa manera, estan determinats per afeccions externes. Trobem que la relació entre desig i afecte és la de dins/fora: l’afecte el produeix una instància exterior que provoca un desig d’actuar; i aquesta actuació pot afectar als altres i provocar-los altres desitjos, etc.

Una vegada esclarits aquests conceptes, tornem a l’explicació al voltant de la “doble veritat del treball”. Si distinguim tres moments de la relació salarial capitalista -segona revolució industrial, fordisme i neoliberalisme- ens trobem que una mateixa estructura -la relació salarial- produeix afectes diferents. Perquè puga existir relació salarial, s’ha de donar com a requisit accedir al dinero para poder entrar en el intercambio mercantil y así proveer los datos elementales de la producción material (Lordon, 2018: 95). El capitalisme del segle XIX no aniria més enllà d’aquesta definició, el que determina l’impuls al treball és únicament el aguijón del hambre (Lordon 2018: 95). Aquest aguijón del hambre funcionaria com a desig, en aquest cas com a desig de supervivència.

El règim d’acumulació fordista, a diferència de l’anterior, mobilitza afectes feliços vinculats a l’ingrés del treballador assalariat en el consum de masses, és a dir, relacionats amb la satisfacció a un nivell inèdit del desig per objectes materials: no se trata solo entonces del aguijón del hambre y la amenaza sobre la vida carenciada sino también del brillo de la mercaderia y del crecimiento del deseo adquisitivo (Lordon, 2018: 98).

D’alta banda, el neoliberalisme transforma aquests afectes alegres sobre el consum, sobre l’adquisició de coses, en afectes alegres intrínsecs, en un projecte de encantamiento y disfrute (Lordon, 2015: 78). Com diu Julien Canavera (2019), la cuestión es hacer del trabajo mismo el lugar de la realización de sí, una fuente de alegría immediata. I en aquest sentit, el neoliberalisme entronca directament amb la qüestió de la subjectivitat o, millor dit, amb la producció d’una nova subjectivitat, encarnada pel subjecte pensant que s’autopercep per fora del conjunt de la societat (Lordon, 2018: 313).

La política com ‘ars affectandi

Quin és el paper de la política en tota questa explicació? La política és la mediació entre les estructures i els afectes, és allò que fa moure les estructures i, a la vegada, és la capacitat de subvertir-les. Com deia Spinoza, un afecto no puede ser reprimido ni suprimido sino por medio de otro afecto contrario, y más fuerte que el que ha de ser reprimido (citat en Lordon, 2017: 66).

El canvi climàtic tal vegada siga un dels exemples més reveladors. Durant anys s’ha parlat de les d'evidències científiques i de dades objectives preocupants, sense que açò suscitara un canvi social. Ha sigut necessària l’entrada en escena de Greta Thunberg, a la que, seguint la perspectiva de Lordon, podem anomenar com un afecte comú personificat, és a dir, algú que té la capacitat de produir afectes comuns (capital simbòlic), i  la mobilització dels joves, que ens ha permès -mitjançant la construcció d’idees-afectants (“No tenim un planeta B”)-  transformar la idea científica del canvi climàtic (que operava com a idea-ideal per a la major part de la població) en idea política (idea-afectant).

Per Lordon, la política és un ars affectandi, és la capacitat de produir afectes. Evidentment, aquesta disputa afectiva, es dona dins d’una economia desitjant determinada (neoliberalisme), el que genera que la disputa política comence desequilibrada. La tasca política consistiria en produir “màquines afectants” amb la capacitat de produir imatges i representacions al voltant d’allò que succeeix i que mobilitzen (afecten) en una direcció política concreta.

Chantal Mouffe no ha tardat en fer-se ressò d’aquest “gir afectiu”, i en el seu últim llibre Por un populismo  de izquierda (2019) mostrava la proximitat entre la noció de discurs elaborada per ella i Laclau (a partir de Foucault) i la noció d’afecció. Plantejava la diferenciació (compartida per Lordon) entre afecte i afecció, entenent el primer terme com la capacitat de produir modificacions en un altre i el segon terme com la sedimentació d’eixes modificacions.

El concepte d’afecció trenca amb l’antinòmia entre “allò ideal” i “allò material”. En tant que la política és essencialment afectiva, la “materialitat” o “idealitat” de les coses no és l’objecte de la seua anàlisi. Posem per cas que es contraposa la lluita dels teleoperadors per millorar les seues condicions de treball i els seus salaris amb la reivindicació del dret a l’autodeterminació. Es podria plantejar que la primera fa referència una veritat material, mentre que la segona obeeix a un constructe identitari (nacional) històricament falsable. Aquest plantejament ens obligaria a establir un criteri de veritat extern a la pròpia política i, per tant, ens situaria en el terreny de la moral individual divina: actuar desvetllant aspectes vertaders a la resta que viu enganyat.

Però la veritat en política, com assenyalava Althusser (2004: 59) llegint a Maquiavel, és efectiva, i aquests efectes es confonen amb l’activitat que realitzem en societat. El que importa no és si una nació és un constructe més o menys correcte amb la història de la que diu provenir, sinó les afeccions comunes que estableix. L'ànalisi de la política en tant que afecte, ens ubica en els desitjos que es mobilitzen en cada context determinat i la direcció cap on es mobilitzen, i situa com aspecte privilegiat de tota intervenció política la producció d'afectes més potents que aquells que es pretenen subvertir.

Bibliografia i referències

- Althusser, L. (2004) Maquiavelo y nosotros. Ediciones Akal S. A.

- Canavera, J. (2019) “Capitalismo, estructuras y pasiones. Hibridando a Marx con Spinoza”. En El Salto. Disponible en https://www.elsaltodiario.com/el-rumor-de-las-multitudes/capitalismo-estructuras-y-pasiones-hibridando-a-marx-con-spinoza

- Lordon, F. (2015) Capitalismo, deseo y servidumbre: Marx y Spinoza. Buenos Aires: Tinta Limón.

- . (2017) Los afectos de la política. Prensas Universidad de Zaragoza.

- . (2018) La sociedad de los afectos: por un estructuralismo de las pasiones. Ciudad Autónoma de Buenos Ares: Adriana Hidalgo editora S. A.

- Mouffe, Ch. (2019) Por un populismo de izquierda. Siglo XXI Editores.

Xavier Granell Oteiza

Politòleg per la UV. Membre del consell editorial d'Agon

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades