Sinn Féin: Claus d’un resultat històric

Teresa T. García Molina

Si fa apenes un any la representació dels interessos dels irlandesos catòlics a Irlanda del Nord fou re  delegada en el Sinn Féin, tràmit la votació a l’Stormont, ara ha sigut la Irlanda del Sud a dir la seua. Les últimes eleccions de la República d’Irlanda al Parlament, celebrades el passat 8 de febrer, deixaren un escenari que harmonitza amb el d’alguns dels seus homònims europeus, portant al Sinn Féin (Nosaltres mateixos) a una inesperada posició com a força més votada (535.595 vots i 37 escons). Es trenca així amb una tradició bipartidista de més de 80 anys, on els dos partits principals, el Fine Gael (Família o Tribu dels Irlandesos) i el Fianna Fáil (Soldats del Destí) s’havien disputat el poder quasi en solitari, aconseguint-lo amb ocasionals suports de formacions com el Labour Party o el Green Party. Un sistema que, no obstant tot, ha beneficiat en diverses ocasions partits de menor calibre com el Sinn Féin, atorgant-li les preferències de vot (1) secundàries a les formacions excloses de la guerra de titans. Els motius als quals hem d’atribuir aquest ascens de 2a a 1a preferència de vot de l’esquerra s’ha d’atribuir a un quadre complex de quatre factors principals, quatre eixos sobre els quals el Sinn Féin ha definit la seua victòria.

Fianna Fáil i Fine Gael: D’un bipartidisme quasi centenari

La guerra civil irlandesa va marcar un dels períodes més importants de la seua història, i va succeir a la guerra d’independència amb el Regne Unit. La població es dividí entre aquells a favor del tractat angloirlandés, un acord que donaria a Irlanda un grau d’independència exponencialment alt però que la faria romandre com a domini britànic. El tractat exigia el control per mans britàniques d’elements estratègics de l’illa, al monarca anglés com a cap d’Estat i als membres de l’Oireatchas fidelitat a la Constitució i rei estrangers. Fou aquest el moment del naixement dels dos partits que s’han alternat el poder des de l’any 1932, obtenint sempre en total la majoria d’escons necessària per a governar amb majoria absoluta: el Fianna Fáil, detractor del Oath of Allegiance i fundat per Éamon de Valera en una escissió del Sinn Féin i el Fine Gael, hereus dels Blueshirts, creat per Michael Collins. Serà a partir d’aquest moment que, durant més de huitanta anys, governaran a l’illa aquestes dues formacions, a vegades en solitari i d’altres amb el suport dels laboristes o d’independents, amb formacions com el Sinn Féin exclosos del joc polític. Entendre el moment que està travessant Irlanda passa, en primer lloc, per comprendre la balança bipartidista guerracivilista que ha governat Irlanda des de la seua independència.

 

Desde que a l’any 1927 es presentara a les seues primeres eleccions, el Fianna Fail ha governat amb suport del Labour Party o independents, o en coalició amb the Green Party, els laboristes o the Progressive Democrats fins a 19 ocasions; obtenint l’any 2011 la pitjor caiguda de vots en perdre 57 escons (quedant amb 20). Deu anys després arribaria el seu etern rival, el Fine Gael, que encara que només haja pogut formar govern en 8 ocasions, quasi sempre en coalició, ha mantingut una trajectòria més estable; obtenint la seua pitjor baixada en percentatge de vot, un 36%, l’any 2016, perdent 26 escons. La trencada d’aquesta alternança quasi mecanitzada del sistema bipartidista capitalitzat per aquestes formacions ens ha deixat un escenari sense precedents, on al tauler polític ha interromput una força que ha anat a poc a poc creixent des que l’any 1997
-tres després que el Real IRA anunciara l’alto el foc- aconseguira el seu primer escó després de quasi 40 anys sense representació. La trencadissa electoral d’aquestes dues potències s’ha manifestat amb la caiguda com a primera preferència de vot des de les eleccions passades del 2016 en un 4,6% en el cas del Fine Gael (passant de 49 a 35 escons) i d’un 3,4% al del Fianna Fáil (perdent 6 escons); mentre el Sinn Féin ha experimentat un augment del 10,7%, pujant en un total de 14 escons fins a obtenir-ne 37. Això no obstant haja sigut a les últimes eleccions quan més evident s’ha fet aquesta ruptura, les eleccions del 2016 ja deixaren un escenari premonitori. Després de la coalició entre el Labour Party i el Fine Gael, caracteritzada per les polítiques d’austeritat, on destaca el polèmic cobrament de l’aigua; el Fianna Fáil va aconseguir una pujada de 25 escons, en contraposició a la pèrdua de 27 del Fine Gael. Amb tot l’evident càstig electoral a la gestió de l’anterior govern, el Fianna Fáil escollí donar suport per governar en minoria al seu etern rival, començant així la decadència de la quasi centenària alternança de poder de la dreta irlandesa. 

 

A una enquesta realitzada pel diari extra.ie (2) una setmana després de les eleccions, el 35% dels participants
asseguraren que votarien Sinn Féin a unes eventuals segones eleccions, arribant així fins al voltant dels 76
escons; mentre només el 17% i el 18% apostava pels antics guardians del bipartidisme, suposant una notable
pèrdua en escons. Aquest fet reforça la idea de com la sortida del bipartidisme ha estat -i és encara- una demanda crucial a aquestes eleccions, on la població ha apostat per una tercera via que escape del marc de
l’alternança de poder i que integre la pluralitat política d’una societat a la qual ja no basten els dos bàndols
hereus de la Guerra Civil irlandesa
. Amb tot no això, les converses entre partits han acabat per convertirse en una coalició entre el Fianna Fáil i el Fine Gael amb el suport dels Verds, la qual comporta una coalició
històrica a la trajectòria política irlandesa: l’aliança dels dos enemics eterns en pro d’evitar a tota costa un
possible govern leftwing, amb l’ajuda de l’antic aliat del Fianna Fáil, ens deixa un tauler polític que, no
obstant dominat encara per les potències bipartidistes, marcarà sense lloc a dubtes un precedent històric per
l’enorme repartiment de vots, la trencada del bipartidisme per l’entrada amb força d’un tercer element de
discòrdia i la protecció de l’statu quo fins i tot al preu de governar amb el seu quasi centenari rival. 

 

BREXIT: Standing up for Irish Republic

És inevitable no associar la crisi del Brexit amb l’exponencial pujada dels vots a un partit obertament
partidari de la reunificació de l’illa (tràmit referèndum) davant l’escenari imminent de l’inici de les polítiques
de desconnexió de les Illes Britàniques de la Unió Europea, la Irlanda del Nord -on un 55.8%, coincidint amb
els comptats de majoria catòlica, va votar a favor de quedar-se- amb elles. No obstant la polarització social a Irlanda del Nord no vinga de noves, les escletxes que el Brexit ha reobert no estaven tan vives des de l’Acord de Divendres Sant, més de vint anys enrere. La divisió entre la majoria catòlica que ha votat en contra de la desconnexió d’Europa (3) en contraposició a la protestant que, no obstant  la derrota al referèndum a Irlanda del Nord, ha obtingut la victòria al recompte general, amenaça la pau que durant aquests anys tant la societat com les institucions s’han esforçat per generar. Aquestes velles tensions, mai eliminades del tot, podrien haver suposat una decantada plebiscitària a les eleccions de la República d’Irlanda; on la tendència electoral s’hauria vist influenciada en certa forma per una tardana pulsió nacionalista que busca posar sobre la taula el debat de les fronteres de l’illa. Davant aquest escenari, no és d’estranyar que el partit que fa cent anys que defensa la unitat de les dues Irlandes siga el que encarne el vot nacionalista i de solidaritat amb el Nord; constituint-se com el vot unitari anti-Brexit a ambdós països contra l’arrossegament de la deriva antieuropea comandada per Anglaterra i Gal•les i que Escòcia i Irlanda del Nord rebutjaren a les urnes. No debades, un dels eslògans del Sinn Féin durant la campanya electoral va ser, Standing up for Irish Republic (En defensa de la República Irlandesa). 

 

Resulta curiós posar en perspectiva el repartiment territorial dels seients obtinguts pel Sinn Féin tant a les eleccions del 2020 tant a la República com a la del Nord el 2017, concentrats de forma cridanera als comptats fronterers. Les àrees de Fermaragh i South Tyrone (3), West Tyrone (3), East Londonderry (1), Foyle (2), Newry i Armagh (3) i South Down (2) representen 15 dels 27 seients que s’obteniren; aconseguint a la resta de comptats 1 o cap seient, a excepció de Belfast (7). A la República, limítrof amb aquests, Co. Donegal (2), Co. Leitrim (1), Co. Monaghan (2) i Co. Louth (2) suposen el 19% dels escons, el 26% si excloem a Dublín els 10 escons aconseguits dels 45 totals que s’escull a la circumscripció. La resta dels escons es reparteixen de forma prou uniforme, obtenint-te generalment un a cada comptat a excepció de 5 circumscripcions, 2 de la capital.

A una enquesta publicada a gener d’aquest any pel diari britànic The Sunday Times, el 81% dels entrevistats respongueren a la pregunta T’agradaria veure Irlanda Unida?, disminuint gradualment el percentatge entre els que la volien en els pròxims 10 (42%), 20 (19%) i els 30 (12%) pròxims anys. Entre aquells que havien respost que volien aquesta reunificació com més aviat millor, el 54% havien votat el Sinn Féin com a primera preferència a les passades eleccions del 2016, mentre que un altre 50% no tenia encara dret a vot en aquell moment. Aquests mateixos joves que encara no havien assolit la majoria d’edat quatre anys arrere ara haurien suposat un gran impuls al partit nacionalista a les seues primeres eleccions com a electors, representant fins al 31’8% dels seus vots (4). Una generació que, no obstant la seua llunyania cronològica dels Troubles, el conflicte angloirlandés i tot el procés de pau i reconciliació dut a terme; i pot ser precisament per açò, es mostra ara com a relleu de les generacions que visqueren el conflicte completament, la qual es mostra molt menys procliu a portar a terme aquesta empresa. Cal destacar com, si entenem el vot unitari al Sinn Féin com plebiscitari, la població d’entre 18 i 24 anys ha manifestat una clara voluntat unitària i pro-Europea. Part d’aquesta població que, com s’ha ja esmentat, no pogueren ser partícips de les eleccions l’any 2016, tampoc pogueren ser-ho de la votació respecte al Brexit; al resultat de la qual els joves són patentment contraris. El missatge que s’estaria transmitent a aquesta última cridada a les urnes és una clara petició d’ajuda per qui vol un futur dins Europa, desmarcant-se totalment d’allò escollit per la majoria. 

 

Crisi de l’habitatge: Tornada a la Great Famine

La crisi d’habitatge ha sigut la segona qüestió principal per a l’electorat a les últimes eleccions. A febrer de l’any passat any es comptaven en 10.148  les persones sense sostre a la República d’Irlanda (5), d’entre els quals més d’un de cada tres serien infants, segons les dades aportades per l’ONG Focus Ireland. Aquesta emergència residencial ha forçat a un canvi de l’imaginari col•lectiu de l’irish homeless: si durant el segle XX els almoinaires eren homes, vells i alcohòlics; a l’esplendor del segle XXI hem de retrocedir dos segles, a les famílies senceres que enfronten la vida al carrer per primera vegada des de la “Great Famine” (6).

 

Aquest fenomen, comú a moltes ciutats i països arreu del món, s’ha d’atribuir en part a la plataforma Airbnb. El tità turístic compta actualment amb més de 9 mil allotjaments només a Dublín, dada que contrasta amb els poc més de 6 mil que tenia a finals del 2018. La rendibilitat que els lloguers temporals donen als propietaris
-arribant fins als més de 163.000 euros a l’any- ha convertit en pocs anys els habitatges de milers d’irlandeses en residències vacacionals turístiques, obligant els llogaters a pagar rendes desbordades o a marxar. Durant els últims quatre anys el preu màxim de l’habitatge no ha deixat de pujar, arribant a un lloguer mensual mitjà de 2.044 euros -un 3,9% més que l’any passat-; situació que ha portat a moltes  famílies a, una vegada finalitzat el seu contracte de lloguer, no poder afrontar el seu encariment ni permetre’s un altre habitatge.

 

L’habitatge i la crisi en la qual està submergit ha sigut un dels temes claus a la campanya electoral, durant la qual les propostes del Sinn Féin s’han demostrat favorites. Reduir la dependència dels lloguers de propietat privada subvencionats i apostar per centrar-se en lloguers de propietat pública assumibles, així com la promesa de congelar els lloguers -nous i de ja existents- durant tres anys, l’ha diferenciat dels seus principals rivals polítics; defensors de mesures curtterministes -com la proposta del Fine Gael de construir més refugis per a sense sostre- superficials, insuficients i reduccionistes, sense qüestionaments estructurals que suposen un canvi real a la llarga -com la promesa del Fianna Fáil de pagar els deutes hipotecaris a les famílies abans que se les desnone-. Tant els democristians del Fine Gael com els republicans del Fianna Fáil declararen, a més, ser contraris al congelament dels lloguers; al•legant els primers una possible conseqüent reducció de l’oferta i els segons un tergiversat caràcter inconstitucional de la mesura. Davant aquesta situació, ha sigut el Sinn Féin l’únic partit capaç de donar solucions a llarg termini i de calibre estructural a un problema que cada vegada afecta a més gent, donant una resposta que s’ha distanciat de la dels seus rivals per l’aposta realitzada en un canvi de model, no conformant-se amb un paquet de mesures destinades a ser un pegat amb solucions a curt termini, d’insostenible continuïtat, de caràcter paternalista i destinades a abordar una part molt reduïda del problema. The right to a home (7).

Sanitat: Change to end healthcare based on postcode or bank balance

Oportunitat per a acabar amb un sistema de salut basat en el codi postal o el saldo bancari, així es titulava un fragment del manifest per a les eleccions generals del 2020 del Sinn Féin.  I es que, si la crisi residencial es situava al segon lloc, la sanitat resultava ser la primera preocupació per al 40% dels votants. El biaix al sistema sanitari, directament relacionat amb la quantitat d’ingressos, deixa unes marcades desigualtats que es materialitzen a l’esperança de vida. Mentre les classes benestants viuen fins als 87,7 anys elles i 84,4 ells; aquells que viuen a les most deprived areas veuen la seua longitud vital retallada en fins a 4,5 anys elles, arribant fins als 83,2 anys i de 5 anys ells, situada als 79,4 anys (8). No obstant el gran èxit que suposà la modernització del sistema sanitari i d’asseguracions que es realitzà als anys 50, la pèrdua progressiva de teixit sanitari públic s’hi ha produït en consonància al seu reemplaç amb ferramentes de titularitat privada, arribant a un balanç de més de mil els llits que han sigut transferits -en altres paraules, que el sector públic ha perdut i que el sector privat ha incorporat-. Esperes de més de 24 hores a urgències, acomodaments en trolleys als corredors dels hospitals, torns de 60 hores setmanals del personal sanitari i les pitjors llistes d’espera d’Europa fan de la sanitat pública irlandesa una de les més precàries del continent, i del sector privat un dels més sol•licitats l’any 2015.

El control i poder de decisió que tingué l’Església Catòlica sobre les polítiques d’un estat nounat, deble i empobrit per la guerra i la fam ressona encara al sistema sanitari públic irlandés. Des del segle XIX, la caritat, l’Església i, més tard, els segurs privats de salut han configurat la sanitat a la República d’Irlanda, marcant el seu caràcter clientelista, elitista, insuficient i precari. El sistema mixt de pagament de l’únic sistema sanitari no universal d’Europa resulta un enorme obstacle a la reforma d’aquest, ja que bona part del finançament dels hospitals públics es realitza tràmit les asseguradores privades que el personal sanitari ofereix a les instal•lacions estatals: els metges realitzen consultes de pacients tant públics com privats a hospitals públics, rebent així els primers un sobresou i subvencions que permeten el seu funcionament, en el cas dels segons. Tanmateix l’aparent democràcia de l’atenció, aquest sistema genera una desigualtat que marca un enorme biaix entre les persones assegurades i les que no. L’atenció primordial que es dóna a les primeres a les consultes i, per tant, als diagnòstics; implica que els pacients públics resulten sempre els últims a les llistes d’espera, no obstant el sistema únic implantat al respecte a l’any 2008. La desigualtat entre pacients assegurats i no s’exemplificà d’una forma molt cruenta l’any 2019, quan la Voluntary Health Insurance Board (VHI), la principal empresa d’assegurances d’Irlanda, va oferir com a estratègia de màrqueting la incorporació d’un nou medicament contra el càncer exclusiu per als seus clients, producte no disponible per als pacients del sistema públic. La resposta del Ministeri de Salut fou la d’assegurar que els hospitals públics oferirien el mateix nivell de tractament als pacients assegurats i als que no, mantenint, no obstant això, la desigualtat entre els propis membres de les asseguradores. Així, una persona beneficiària de cinquanta anys amb el paquet més bàsic del nivell de cobertura 1 de l’VHI tindria dret a assistència a un hospital públic, pagant 519 euros anuals obtenint la mateixa atenció (encara que molt més primerenca) que una persona desproveïda de segur; mentre que una altra de la mateixa edat hauria d’abonar com a mínim al voltant de 3.000 euros anuals per a tindre dret d’assistència a un hospital privat, inclòs a partir del nivell més bàsic del nivell 3.

Aquesta situació comporta que el país del trèvol compte amb la proporció més gran de persones assegurades d’Europa, arribant al 2015 al 40% de la població. El preu mitjà d’un paquet bàsic de salut era de 1.858 euros el 2017, partint d’un mínim de 910 euros anuals el més barat arribant fins als quasi 5.000 el més car; preus difícilment assumibles pel 14% de la població que es trobava en situació de pobresa a finals de l’any passat i que, si no fóra per les ajudes socials, arribaria al 40,9%. La posició privilegiada que aporta en matèria sanitària estar en possessió d’una assegurança sanitària ha suposat un potencial gran bloc de vots a favor de l’statu quo (9), que ha reforçat durant dècades un sistema desigual d’atenció basat en la percepció mercantilista de la sanitat i orientat a aconseguir la total cobertura privada; principalment durant el govern del Fine Gael. Aquest sistema actua com a drecera per a aquells que poden permetre’s destinar fins a un 6,25% del seu salari anual en la inversió privada, beneficiant-se d’un sistema pagat de forma mixta (mitjançant els impostos que paguen els usuaris de segurs mèdics com els que no) i que deixa a les classes més empobrides a la cua de l’assistència sanitària, la intervenció primària i la formulació de diagnòstics.

La perspectiva des de la qual el Sinn Féin recull les reformes necessàries a aquest sector implica assolir un sistema que es base en la necessitat i no en la capacitat econòmica, per a la qual resulta condició imprescindible la creació d’un Servei Nacional de Salut que vetle per la ciutadania. Les propostes van des d’eliminar el pagament per accedir al metge de capçalera, eliminar el pagament per les subscripcions de medicaments, atenció dental gratuïta per als menors de díhuit anys, ampliar la renda mínima per a accedir a la sanitat gratuïta, finançar els mètodes anticonceptius fins a poder oferir-los de forma gratuïta, productes sanitaris femenins per a estudiants i altres sectors fins al projecte més ambiciós: la implementació de l’Sláintcare, un programa dissenyat per les distintes forces polítiques per a caminar cap a una sanitat pública real, durant la pròxima dècada. Aquest plantejament deixa de banda la visió de la sanitat com un producte més de compravenda al mercat capitalista, on els millors tractaments són estratègies de màrqueting i no un dret intransmissible, on el dret a la vida es basa en comptes bancaris i els drets es negocien d’acord amb el pressupost del segur mèdic.

Consideracions finals

A només cent un anys de la seua declaració d’independència, 22 del signament del Good Friday Agreement, 17 del desarmament de l’IRA i només 6 des que Gerry Adams  fóra acusat d’un assassinat relacionat amb l’IRA als anys 70, sembla que Irlanda comença a desembarassar-se del seu passat colonial, de les fortes traces que romangueren del Regne Unit i de la forta influència que l’Església Catòlica exercí sobre el nounat estat. Per primera vegada des de la seua independència, un partit que, no obstant també lligat a la Guerra Civil i a la Guerra Angloirlandesa, ha aconseguit trencar amb l’associació que històricament s’ha realitzat amb l’IRA; com demostra l’impuls parlamentari que l’ha igualat als dos partits tradicionalment hegemònics. La gent ha continuat endavant , assegurava després de les eleccions Mark Ward, parlamentari del Sinn Féin (10). Irlanda avança cap endavant i deixa enrere un passat que ha representat un gran llast, com així ho demostra l’acceptació i la potència obtinguda a les urnes per un partit que, fins fa poc, era titllat com un pària electoral i social a causa de la seua històrica relació amb l’Exèrcit de Lliberació Irlandés, i de la qual encara no han aconseguit tallar tota connexió.

 

Un element clau d’aquesta desconnexió és la nova líder del partit, Mary Lou McDonald, una figura que, a diferència del seu predecesor, està totalment desvinculada de l’IRA i les seues activitats. Mentre sobre Adams pesen núvols negres que el relacionen amb l’organització, arrelats en les activitats de son pare i en les sospites sobre les seues, McDonald suposa una bocanada d’aire fresc a unes sigles que tan estigmatitzades han estat durant les últimes dècades. La utilització de l’IRA contra aquesta formació ha sigut una constant a les dues Irlandes, de forma especialment sensible durant els troubles, utilitzada de forma electoralista i per al manteniment d’un statu quo al qual ara sembla que comencen a obrir- se les primeres escletxes. Agafant aquestes reflexions amb pinces, ja que és prompte per determinar, podem parlar de com la superació del relat del Regne Unit com a element antagònic i enemic principal del poble irlandés ha portat per força a un repensament del poble irlandés com a subjecte amb sobirania i capacitat de decisió i, sobretot, de poder decidir quina República es vol. Les noves generacions, allunyades per fi dels troubles, de la presència de l’IRA com amenaça intermitent de la pau i amb el Brexit com a element de discòrdia i de mobilització social estan jugant un paper clau en aquest repensament ciutadà. Sense lloc a dubtes, són els joves els protagonistes d’aquest motor de canvi social i polític que s’està donant a l’illa, actuant com a catalitzadors d’una reflexió col·lectiva necessària per a la definició d’Irlanda com a país, com a element constitutiu que elegeix desembarassar-se d’un passat bèl·lic per caminar cap a una sobirania que havia quedat estancada en un tractat d’independència, i que ara té oportunitat d’alçar-se i caminar cap a on la seua ciutadania decidisca.

Notes i referències 

(1) El  sistema  electoral  irlandés,  proporcional  mitjançant  vot  únic  transferible,  contempla  l’elecció  de  diverses candidatures en ordre de preferència; reduint l’efecte del vot útil que usualment castiga als elegibles minoritaris.
(2) Grennan, D., (2020) “Sinn Fein popularity would rise to 35% in event of a second election” a Extra.ie. 19 de febrer de 2020. Disponible a: https://extra.ie/2020/02/19/news/politics/sinn-fein-second-election
(3) McKeown, G., (2016) “Catholics more likely to vote to stay in EU than Protestants” a The Irish News. 3 de juny de 2016. Disponible a: https://www.irishnews.com/news/2016/06/03/news/catholics-more-likely-to-vote-to-stay-in-uk- than-protestants-544694/
(4) Horgan-Jones, J., (2020) “How the youth vote played out for Sinn Féin and the Greens” a The Irish Times, 9 de febrer de 2020. Disponible a: https://www.irishtimes.com/news/politics/how-the-youth-vote-played-out-for-sinn-f%C3%A9in- and-the-greens-1.4167316
(5) Un 0,21% de la població, xifra que a l’Estat Espanyol és en torn al 0,08%. 
(6) Ó Cionnaith, F., (2015) “Homelessness crisis: Families on streets like time of Famine” a Irish Examiner. 12 de febrer de 2015. Disponible a: https://www.irishexaminer.com/ireland/homelessness-crisis-families-on-streets-like-time-of- famine-312103.html
(7) El dret a una casa, lema utilitzat pel partit a la qüestió de l’habitatge.
(8) Teljeur et al., (2019) “The Trinity National Deprivation Index for Health & Health Services Research 2016” [En línia], Trinity College Dublin, disponible a: https://www.tcd.ie/medicine/public_health_primary_care/assets/pdf/Trinity- deprivation-report-11-2019.pdf
(9) Social Justice Ireland, (2019) “More than 689.000 living in poverty in Ireland, over 200.000 are children” a Social Justice Ireland [En línia]. 28 de novembre de 2019. Disponible a: https://www.socialjustice.ie/content/policy-issues/ more-689000-living-poverty-ireland-over-200000-are-children
(10) Carroll, R., (2020) “People have moved on”. But can Sinn Féin really shrug off the past?” a The Guardian. 16 de febrer de 2020. Disponible a: https://www.theguardian.com/politics/2020/feb/16/sinn-fein-election-success-tainted-past

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas