Treball i revolució a València

Xavier Calafat & Xavier Granell

photo5787596219978200439.jpg

                                           Disseny de portada a càrrec d'Adrián Iglesias

                                            

Y ahora ¿quién se pone al frente? pregunta uno de los cantonales valencianos. Tú, tú mismo, le contestaron cien voces, tú mismo nos bastas y nos sobras.

 

Constantí Llombart.

 

Un any més ens trobem davant la convocatòria del Primer de Maig, el Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores, reconegut així pel congrés fundacional de la II Internacional celebrat a París l’any 1889. Davant la precarietat actual, la falta d’horitzons de la joventut o el greu context social que ens ha deixat la crisi de la Covid19, cal que ens plantegem quin ha sigut el passat i quin pot ser el present i futur del moviment obrer.

 

Deia J. W. Goethe que qui no sap dur la seua comptabilitat per espai de 3.000 anys, es queda com un ignorant en la foscor i només viu al dia. Doncs bé, per tal de no viure al dia, per proposar noves rutes de canvi social que ens ajuden a sortir d’un règim de misèria que, hui com ahir, es fonamenta en l’explotació d’aquells que viuen per les seues mans, i, també, per oferir un futur de dignitat, creiem necessari fer aquest exercici de memòria: reconnectar amb aquelles tradicions polítiques que donaren forma i van fer possible l’emergència del moviment obrer valencià. El passat i les tradicions polítiques no sols tenen interés en si mateixos, sinó que de vegades poden actuar com un excedent utòpic que guia el nostre present.

 

Tal volta qui ho vera de forma més clarivident fóra el professor Joan Romero, que mitjançant el magnífic Enzo Traverso, deia que:

 

la «cesura histórica» de finales de los ochenta significó el final de las utopías del siglo XX. Los nuevos movimientos que se inician a partir de ese final anticipado del siglo XX ya no son una continuidad de los movimientos anteriores. El siglo XXI ha surgido sin utopías, sin «horizonte de espera». Los marcos de transición de la memoria, los vínculos con el pasado, se rompieron y la política del siglo XX, con sus partidos y sindicatos de masas, ya es historia. Esta cesura histórica explica por qué las nuevas revueltas sociales no se remiten a antiguos relatos ni utopías. Carecen de árbol genealógico, y esa puede ser su fuerza, pero en el momento presente es su debilidad. Tienen una gran fuerza creadora, pero al no inscribirse en una tradición histórica tienen un carácter efímero. Estaríamos así ante un «mundo comprimido en el presente» marcado por una aceleración permanente del tiempo sin estructura prognóstica [1].

 

El neoliberalisme ha generat des de finals dels 80’ la idea segons la qual tot està començant ara, que el passat no compta, i nosaltres precisament hem acceptat massa ràpid que el passat havia mort i no tenia res a dir-nos. Però com diria el poeta, ni el pasado ha muerto, ni está el mañana -ni el ayer- escrito. Així que noves formes d’entendre el passat ens poden oferir noves formes de canviar el present.

 

Associacionisme i republicanisme

 

Atendre, doncs, a les nostres tradicions polítiques implica parlar, per començar, del moviment obrer de la ciutat de València. I al cas valencià, com al cas espanyol (i podríem estendre aquesta afirmació a altres parts del món) el moviment obrer està vinculat, almenys fins ben entrat el segle XX, amb diversos republicanismes.

El moviment obrer a Espanya sorgeix a un segle XIX marcat per l’Estat nació, el liberalisme, el procés d’industrialització i, també, per un federalisme republicà que seria el fantasma d’aquell centralisme monàrquic. El moviment obrer emergent davant la incipient hegemonia del capitalisme va absorbir les lluites, els llenguatges i les experiències de la societat de l’Antic Règim, articulant-se i confonent-se moltes vegades amb el radicalisme polític. Les primeres respostes dels sectors populars les trobem en l’Alcoi de 1821, quan els treballadors cremen la nova maquinària filadera que limitava llocs de treball; o en la Barcelona de 1835, quan, en plenes bullangues, van incendiar la fàbrica “El Vapor” (de fet, seran aquestes bullangues el que desencadenarà el procés de destrucció de l’Antic Règim, sols que el tancament final del procés desplaçarà les alternatives igualitaristes i acceptarà els fonaments liberals).

Fins el Sexenni Democràtic (1868-1874) trobem una primera unitat entre moviment obrer i republicanisme, compartint la defensa de l’associacionisme obrer, el mutualisme i el cooperativisme. L’utopisme al que Marx i Engels es referien certament de manera despectiva, era la norma d’aquest moviment que aspirava a dotar de dimensió material les proclames de llibertat, igualtat i propietat del liberalisme, a ser tan ciutadans en el lloc de treball com els capitalistes que tractaven d’oprimir-los.

La breu experiència de la I República, de vegades descrita com una disputa irresoluble entre grans homes que va fracassar pel seu extremisme, va suposar una revitalització i una forta agitació per part de les organitzacions obreres i republicanes de base. El republicanisme popular no es fonamentava en els debats sobre les implicacions filosòfiques del concepte de sobirania popular, sinó que l’exercia amb una irrupció brutal en la vida política, normalment per fora dels canals de representació institucionals (com a la revolució del petroli d’Alcoi de 1873); l’element rellevant i plebeu del federalisme no era tant si aquest es basava en un “pacte sinalagmàtic” o no, sinó en el control sobre els governants, en dividir i subdividir el poder i apropar-lo al seu únic sobirà, en confondre, en última instància, Estat i societat.

El cop d’Estat de Pavia al gener de 1874 suposaria el retorn a la clandestinitat, el replegament i tancament del sistema polític i un -primer- trencament entre horitzó republicà i moviment obrer. L’anarquisme i el socialisme serien dos de les tendències emergents -conjuntament amb el catalanisme- després d’aquest eclipsi del federalisme, i tindrien una forta i desigual implantació: l’anarquisme s’implantaria principalment en la geografia andalusa, valenciana i catalana, mentre que el socialisme ho faria a Madrid, País Basc o Astúries.

Blasquisme, moviment obrer i lluita de classes

Qui ens segueix habitualment sap que, en altre lloc, ja vàrem definir el republicanisme federal com la gran família de tradicions polítiques de les classes subalternes al nostre país. En aquesta ocasió, per parlar del cas valencià, ens hem de referir al blasquisme. El republicanisme blasquista va ser una escissió localista -encapçalada per Blasco Ibáñez- de les velles estructures del republicanisme federal, on encara es trobaven els republicans històrics (inclòs el propi Pi i Margall) després del desenllaç de la I República.

 

Blasco va saber articular el valencianisme popular dels barris de la ciutat, el seu llenguatge incorrecte i descarat, el seu to vital, les seues formes de sociabilitat caloroses, la seua afició al soroll i al vagarejo, i les incorporà al seu estil de fer política. Des del seu diari, El Pueblo, Blasco va construir un altaveu mediàtic amb el qual donà suport a les reivindicacions dels obrers de la ciutat. El partit de Blasco Ibáñez representava les aspiracions majoritaries de les classes populars valencianes i constituïa l’alternativa al sistema caciquil i turnista instaurat pel Règim de la Restauració.

 

Açò era així, entre altres motius, perquè el blasquisme es va constituir des del primer moment com el promotor i defensor del naixent moviment obrer de la ciutat, que s’estructurava entorn a les conegudes com Societats Obreres, que eren els primers sindicats que havien abandonat l’estructura gremial i plantejaven obertament el conflicte de classes, encara que no tenien un marc ideològic definit. La València de Blasco estava constituïda per un teixit industrial consistent en petits tallers de serradora, ebenisteria, treball del metall, taulell i cuir (amb alguns tallers de grandària mitjana en cada sector). És en aquest medi econòmic on el republicanisme radical de Blasco Ibáñez podia connectar amb amplis sospirs de la població treballadora. Com va fer notar Ramiro Reig, per als obrers d'ofici l'emancipació del treball significava poder disposar lliurement del seu treball, i aquest horitzó es reflecteix en una sèrie d’ideals sobre la propietat i el treball compartits pels blasquistes i el primer moviment obrer de la ciutat [2].

 

Normalment, el blasquisme actuava en consonància amb els reclams d’aquestes societats, promocionant les seues vagues i actuant com a recaptador per les caixes de resistència, utilitzant els altaveus d’El Pueblo. El blasquisme va arreplegar així una ferma base social obrera, fruit de les campanyes al seu diari i una política vers les Societats Obreres basada en el respecte a la seua autonomia i la protecció mitjançant el pressupost de l’Ajuntament de València. Fets destacables d’aquesta promoció foren la Casa del Pueblo, batallada fermament a l’Ajuntament front els grups monàrquics i carlins, o la Universitat Popular.

 

Aquesta Universitat Popular va ser fonamental tant en l’extensió dels valors republicans com en la politització de les dones. Com assenyalava Llum Sanfeliu, el paper que anaren adquirint les dones fou possible gràcies als espais de sociabilitat posats en marxa pel blasquisme. Fou gràcies a aquesta xarxa de Casinos, Ateneus, Cases del poble i escoles laiques que es van obrir noves possibilitats per a les dones per equiparar-se -sobretot en l'àmbit cultural- als homes[3]. Per aquesta raó, quan Blasco Ibáñez és escollit diputat nacional per la província de València, al 1899, un canonge de l’arxidiòcesi va dir que havia recorregut a les dones per sortir electe, emfatitzant el laïcisme ateu d’aquest i el crim que suposava recolzar-se en aquestes darreres. L'Església Catòlica era conscient de la pèrdua d'influència que suposava una politització de les dones en l’espai polític blasquista[4].

 

D’altra banda, una ambiciosa política urbanística d’embelliment de la ciutat va servir per afrontar les taxes d’atur entre la població treballadora. A més, s’ha de tenir en compte la proximitat de sectors anarquistes que sovint escrivien al diari blasquista, com per exemple el propi Anselmo Lorenzo -l’avi de l’anarquisme espanyol- o Fermín Salvochea, donada la comú enemistat entorn als minoritaris grups valencians del PSOE de Pablo Iglesias que pretenien monopolitzar aquestes Societats Obreres.

 

La idea de poble ocuparà la centralitat en el discurs blasquista a l’hora de referir-se al subjecte que representa. El poble, en aquest discurs, seran els ciutadans bons i honrats, és a dir, tots a excepció del clergat, l'exèrcit i l’oligarquia econòmica. Per tant, a qui es referien era a los hijos del pueblo, que era l’expressió amb la qual es designaven els propis treballadors (a principis del segle XX, quan algú deia una mujer del pueblo, no hi havia dubte que s’estava referint a una teixidora o a una cigarrera)[5].

 

D’aquesta forma, el moviment encapçalat per Vicent Blasco Ibáñez va tornar a unir l’horitzó republicà i el moviment obrer, encara que en aquest cas era València el lloc d’actuació. València com l’Atenes del Mediterrani, com a espai de llibertat enmig del desert restauracionista. És en aquest context en què el blasquisme podria representar un projecte socialment progressista, recollint la tradició cultural republicana rica en valors ètics i cívics, aspirant tant al canvi polític com a la democratització de la vida social.[6]

 

Aquest bloc nacional-popular (o local-popular, si es prefereix) funcionava com una mena de “contenidor universal” on cabia tot: les reivindicacions raonables dels socialistes i el sentiment popular valencià. A la capçalera es trobaven els blasquistes, en els sector aliats els grups anarquistes i les Societats Obreres. Aquest bloc social contradictori va condicionar la política de les classes populars valencianes, i va permetre al blasquisme governar ininterrompudament l’Ajuntament de València entre 1901 i 1923, i no serà fins que els nous actors socials posats en joc pels canvis produïts en el model socioeconòmic (l’impacte de la I Guerra Mundial pel que fa als preus i a les exportacions valencianes, la modernització de l’aparell productiu, l’augment dels ritmes de treball, etc.) i les noves propostes ideològiques, que el blasquisme perdrà el seu monopoli de representació de les classes populars. De fet, la pròpia deriva dretana de partit blasquista -Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA)- s’explica en part per la incapacitat d’afrontar amb aliances el sorgiment dels nous actors polítics determinants al segle XX espanyol: els nous socialismes i els nacionalismes.

 

L’enfrontament obert entre classes, les vagues generals i el pistolerisme seran la tònica de la València del trienni bolxevic (1919-1921), on es produirà una ofensiva dels treballadors que havien experimentat els canvis en el treball i en els seus modes de vida com una despossessió massiva. Són els anys de la vaga de La Canadenca a Barcelona que aconsegueix la jornada laboral de 8 hores, de la vaga de llogaters a Sevilla, de l’assassinat de treballadors per part dels pistolers de la patronal, de fort esquirolatge, de sindicats agraris catòlics que li fan el joc a la patronal i també d’una resposta armada per part dels treballadors.

 

Tot i aquests canvis, és innegable que, al llarg de la seua trajectòria, el blasquisme havia donat forma al moviment obrer, o, més bé, al revés: el moviment obrer a València s’havia format gràcies a la vehiculació que va fer el blasquisme de les tradicions republicanes amb la cultura popular valenciana. Dit amb Reig i Thompson: la classe obrera estava present en la seua pròpia formació[7]. Sols així s’entén que antics camarades de Blasco Ibáñez, com Joan Durà, digueren que ells s’identificaven com a comunistes-blasquistes.

 

La impossible continuïtat del model restauracionista generada per l’augment de la conflictivitat va generar la resposta autoritària de l'exèrcit, l’Església, els terratinents i la burgesia, amb el vistiplau d’Alfons XIII, i van donar pas a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Si bé durant la dictadura es va reprimir fortament el moviment obrer i frenar els seus avanços, no es va poder subvertit una classe obrera ja formada que, a València, la podem ubicar al voltant de l’any 1925. La Societats Obreres, els grans sindicats, els conflictes amb la patronal i el pistolerisme del trienni bolxevic van acabar configurant una consciència obrera vinculada a la dignitat del treballador, que emergia per oposició al paràsit social que vivia del treball aliè. Sols així, assumint que la classe a València estava formada a mitjans dels anys 20, s’explica la seua ràpida organització amb la República[8].

 

A València podem distingir cinc eixos que conformaven el complex espai de la lluita de classes durant la II República[9]: 1) els pobles agrícoles com Sueca, Bugarra, Pedralba o Bétera que, seguint la tradició d’explosivitat a mode de jacquerie i cert utopisme republicà, proclamaven la “república social” quan els arribava alguna notícia de revolució a la resta d’Espanya; 2) l’augment de la conflictivitat i els focus de tensió en empreses i sectors amb dificultats de contractació i repartiment del treball, com Altos Hornos o Elda; 3) els ebenistes, fusters, serradors o estibadors que, amb una forta tradició i implantació de sindicat únic, protagonitzen el major número de vagues amb demandes típicament sindicals: reducció de la jornada, torns de treball, readmissió dels acomiadats, etc.; 4) els enfrontaments amb les empreses de major significació a la ciutat que se les veia com a símbol de despotisme capitalista i que reaccionaven amb extrema duresa: el cas de Telefónica amb el conflicte plantejat per la CNT, però també el de ferrocarrils i hidroelèctrica. A més, a Alcoi, Villalonga o Foios, es reprodueix aquest conflicte amb les empreses omnipotents que actuaven als pobles a mode de dèspota feudal; per últim, 5) l’emergència social de les dones treballadores vinculades a les cultures obreres i d’esquerres. Als canvis polítics i legals, com el reconeixement del sufragi, se li afegeix l’experiència associativa en els partits i sindicats socialistes, comunistes i anarquistes, que van fer possible, per exemple, la celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora el vuit de març de 1936 a la ciutat de València.

 

El blasquisme, tot i ser el moviment polític amb major poder institucional a València durant la II República i continuar establint aliances puntuals amb els anarquistes per l’enemic comú socialista, ja no serà el vehicle mobilitzador de les classes populars. La seua aliança amb el radicalisme de Lerroux els portarà a donar suport al govern de la CEDA i a quedar desplaçat tant pel Front Popular com per la Dreta Regional Valenciana (DRV) en les eleccions de febrer de 1936. Tot i això, l’ala esquerra del blasquisme, capitanejada per persones com Vicente Marco Miranda o Faustí Valentín, donaria lloc a Esquerra Valenciana i reconnectaria amb les millors tradicions a les que Blasco Ibáñez havia donat forma política.

 

Si bé la guerra civil va generar, alhora, un moment revolucionari, aquest va ser derrotat per la victòria franquista. El franquisme suposa tant un extermini físic com una voluntat d’extinguir qualsevol tipus de consciència de classe: repressió, assassinat, desarticulació del sindicalisme i Sindicat Vertical conformen alguns dels elements característics d’aquest temps de silenci i destrucció.

 

Memòria, present i futur

 

Amb aquest repàs hem volgut assenyalar com es va formar la classe obrera al nostre país, quines cultures polítiques li donaren forma i quines lluites va afrontar. El blasquisme va recórrer, en diverses intensitats, aquests moments constitutius de la classe, i si bé hui en dia no sembla tindre una continuïtat, el seu llegat continua estant viu en la mesura que va ser dels pocs moviments que va entendre a quin poble li parlava.

 

La classe, és cert, mai va ser un ens monolític, ni ha existit mai un model més enllà de les representacions que ens podem fer d’un determinat tipus de construcció de classe (representacions fortament ancorades al sistema fordista). La seua emergència sempre s’ha donat a partir de la relació social que la constituia, una relació social conflictiva amb els de dalt i alhora solidària i fraternal amb els iguals. No hi ha classe sense lluita de classes i, possiblement, ens trobem en un període de formació on els conflictes de classe responen a la dinàmica de despossessió que, en paraules de Polanyi, com el funcionament d’un “molí de Satanàs”, tritura recursos i espais que han sigut o poden ser públics i comuns. No és estrany que, en l’actualitat, la nova composició política de la lluita de classes actue precisament en aquests espais: els moviments ecologistes, la lluita pel dret a l’habitatge, el moviment feminista oposant el capital a la vida o les noves associacions de plataformes com les impulsades pels riders, serien alguns exemples.

 

En aquest 1 de Maig del 2021, quan el món del treball es troba encara travessat per una precarietat asfixiant, amb taxes d’afiliació sindical molt baixes i una ofensiva patronal que tracta d’aprofitar la crisi sanitària i econòmica actual en el seu benefici, fer un exercici de memòria ens permet, com a mínim, establir un vincle entre les generacions passades i la nostra, no amb ànims de fetitxitzar el passat, sinó per trobar en ell un cúmul d’esperances -no aconseguides, però tampoc fallides- i, així doncs, lluitar per un futur encara hui en disputa. 

Notes i referències:

 

[1] Romero, Joan. “Sobre las geografías del malestar en Europa”, Papeles de relaciones ecosociales y cambio global, 2019, núm. 147, pp.63-74.

[2] Reig, Ramiro. “Republicanos, socialistas y sindicalistas ante los cambios en el sistema productivo a principio del siglo xx”, dins de Beneyto, P. J. (ed.) Crónicas obreras de Ramiro Reig, FEIS, València, 2018.

[3] Sanfeliu, Llum. "Sociabilidad en el republicanismo blasquista. Un lugar de encuentro entre los géneros", Asparkía: investigació feminista, 2006, pp. 39-59.

[4] Sanfeliu, Llum. “Republicanas y feministas valencianas”, Conferència en el paranimf de la Universitat de València, el 21 de febrer de 2017. Disponible a Youtube https://www.youtube.com/watch?v=0vpJyKaptQ0&t=461s 

[5] Reig, Ramiro. “El republicanismo popular”, Ayer, 2000, núm 39, pp. 83-102.

[6] Sanfeliu, Llum. “Familias republicanas e identidades femeninas en el blasquismo: 1896-1910”,  Revista Ayer, 60, 2005, núm. 4, pp. 75-103.

[7] Reig, Ramiro. Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer. Institució Alfons el Magnànim, València, 1982; Thompson, E. P. La formación de la clase obrera en Inglaterra. Capitán Swing, 2012.

[8] Reig, Ramiro, “La formació històrica de la classe obrera. El cas de la ciutat de València (1875-1939)”, dins de Beneyto, P. J. (ed.), op. cit., 2018, pp. 167-188.

[9] Els quatre primers han sigut assenyalats per Ramiro Reig, mentre que el quint espai l’hem elaborat a partir dels plantejaments de Llum Sanfeliu.

Xavier Calafat Martínez

Politòleg per la UV. Membre del Consell Editorial d'Agon

Xavier Granell Oteiza

Doctorand en Sociologia per la UV. Membre del Consell Editorial d'Agon