L'urbanisme neoliberal o la ciutat sostenible. El dret a la ciutat a València.

Sílvia Tomás

L'augment de les temperatures, el desgel de les glaceres o la pujada del nivell de la mar han sigut notícia en més d'una ocasió, i és que si bé és cert que la qüestió del respecte al medi ambient i les alternatives ecologistes afecten en l'àmbit global, cal preguntar-se si les ciutats tenen un paper rellevant en aquest canvi. La resposta és, òbviament, afirmativa.

Per realitzar l'anàlisi del paper de les ciutats a la contesa ecologista s'ha optat per les teories de la geografia crítica i en concret per Neil Brenner i el seu concepte de desenvolupament espacial desigual (Brenner i Buitrago, 2017) ja què, si es parteix d'aquestes teories, es pot afirmar que la globalització no homogeneïtza els espais sinó que augmenta les diferències entre aquests, alimentant les bases del capitalisme (Brenner i Buitrago, 2017:197). Per fer un estudi del desenvolupament espacial desigual – DED endavant – Brenner (2017:199-200) ofereix quatre perspectives teòriques a tenir en compte que, en aquest cas, ajudaran a realitzar una anàlisi en profunditat sobre com el capitalisme destrueix el planeta i com les ciutats poden convertir-se en un motor de canvi.

La primera perspectiva és la relacionada amb la divisió del treball capitalista, entenent aquest a un nivell espacial i concretament en un marc escalat on s'han heretat les dinàmiques de la colonització del segle XIX, el que comporta "la posició distintiva d'un espai determinant en el si d'una matriu d'interdependències a escala mundial" (Brenner i Buitrago, 2017:199), és a dir, el manteniment de les relacions de dependència dels territoris que al seu dia van ser colonitzats per les economies del Nord Global. Aquesta és probablement una de les característiques més visibles dins la qüestió ecologista, que afecta una escala molt més globalitzada sobretot pel que fa a l'espoli de les matèries primeres o de biocarburants dels països del Sud per l'ús de les grans potències econòmiques. Açò últim ha suposat greus problemes mediambientals als territoris d'origen com el cas de l'Equador amb l'extracció de petroli (Urkidi et.al., 2015).

Açò va estrictament lligat amb la segona perspectiva que proposa l'autor, que és la que es centra en la divisió de centres/perifèries amb l'objectiu d'estudiar la distribució que sorgeix arran la diferenciació anteriorment comentada. Aquest eix pren especial rellevància a l'estudi de les ciutats, ja que es focalitza en la polarització dels grans agents socioeconòmics, tenint en compte la quotidianitat com element d'estudi. Si bé és cert que Brenner fa la proposta referint-se a les diferenciacions dins de la globalització capitalista, açò pot relacionar-se amb les dinàmiques de segregació urbana que apareixen a les ciutats i que aviven el distanciament social entre els barris a la mateixa vegada que homogeneïtzen l'interior d'aquests (Blanco i Nel·lo, 2018).

La tercera perspectiva fa referència a les institucions i a la "política de l'espai" (Lefebvre, 2013 [1974]), és a dir, a les relacions de poder que existeixen al territori a estudiar. En aquest cas no només cal tenir en compte els actors institucionals com l'Administració, els partits polítics o les organitzacions supraestatals com la UE o l'FMI, sinó també als moviments socials que actuen en defensa del territori i que d'alguna forma també contribueixen al desenvolupament d'aquest, en especial aquells que tenen un gran impacte. És ací on s'engloben els moviments anticapitalistes en defensa de la pachamama a Amèrica Llatina, el moviment ecologista a escala internacional o les assemblees dels barris que dibuixen a l'imaginari col·lectiu una nova ciutat sostenible.

Finalment, la quarta perspectiva proposada per Brenner és la revisió de totes les anteriors creant un comú, una matriu on es troba l'evolució capitalista així com les divisions de centre/perifèria tenint en compte que el DED és una cosa conjuntural, que no ve donat sinó que està en continua (de)construcció però també deixant clar que "les configuracions socioespacials heretades i les estratègies emergents a la transformació capitalista" (Brenner i Buitrago, 2017:200) són un continu en aquest desenvolupament.

Una vegada explicat el marc analític de què es parteix en aquest petit estudi s'entén que l'espai és un constructe derivat en la seva major part del funcionament del capitalisme i l'evolució d'aquest. Si bé és cert que el primer capitalisme es basava en l'extracció de plusvàlua del treball industrial, en l'era posfordista l'acumulació capitalista té una gran relació amb les polítiques urbanístiques. A un sistema on prima la reproducció dels guanys i la contínua inversió dels agents econòmics per l'extracció d'un major benefici, l'urbanisme s'ha convertit en una de les principals activitats del capital de tal forma que els guanys obtinguts d'altres activitats econòmiques passen a invertir-se a la construcció amb l'objectiu d'augmentar els mercats d'inversió, de tal forma que "el capitalisme necessita la urbanització per absorbir el sobreproducte que genera contínuament" (Harvey, 2013:22).

D'aquesta forma, quan es parla d'urbanisme s'ha de parlar d'urbanisme capitalista i de polítiques urbanes neoliberals, tal vegada que s'ha d'assumir que aquestes no són estàtiques, no vénen donades de forma essencial i inamovible sinó que són el resultat d'un sistema econòmic basat en l'acumulació de capital, la qual depèn de l'urbanisme. Però això no és una cosa nova, ja al segle XIX, després de les revoltes obreres del 1848 a Paris, l'emperador Napoleó III va cridar a l'arquitecte Hausmman perquè s'encarregués de dissenyar una ciutat que dificultés la creació de barricades i així fora més fàcil resoldre les possibles revoltes. D'aquesta forma es van crear les grans avingudes que van donar nom a la ciutat de la llum. Un projecte urbanístic que hui es pot distingir fàcilment a les grans ciutats de l'Estat espanyol, en especial a la ciutat de Barcelona però també fora d'Europa, com a la ciutat de Nova York on anys més tard van copiar els plans de Haussman (Harvey, 2013). Relacionant amb l'anterior, encara que la distribució de les ciutats és el resultat d'un propòsit polític, es parteix d'una herència més bé llunyana.

 

Encara així, la construcció de la ciutat amable al capitalisme no només es basa en la haussmanització de les ciutats. Amb el canvi del capitalisme industrial al capitalisme financer – de l'època fordista a la posfordista – les qüestions relacionades amb l'urbanisme també canvien. D'aquesta forma, no només afecta a la construcció de la ciutat com a tal sinó també a les formes en què les persones habiten aquesta. Entenent per habitar no només les relacions socials, de les que es parlarà més endavant, sinó també la problemàtica de l'habitatge. No és un secret que el capital es va servir de les hipoteques per augmentar els beneficis de les grans empreses i la banca, el mecanisme per l'acumulació ja no era la haussmanització sinó les hipoteques subprime (Harvey, 2013). La macro estafa que van suposar aquestes hipoteques va acabar afectant les classes empobrides i precàries – en el cas d'EEUU, moltes d'aquestes racialitzades – les quals ja no es podien permetre viure als centres urbans pel que van quedar desplaçades a les perifèries (Harvey, 2013:33). Aquest fenomen ha sigut caracteritzat per Saskia Sassen com les expulsions del capitalisme financer, dirigides a les persones que han deixat de ser útils dins de la seva lògica d'extracció de beneficis (Sassen, 2015). Aquest és un dels exemples a la construcció de l'espai –la ciutat en aquest cas– de les que parlava Brenner i que s'han exposat al principi d'aquest assaig.

Abordant ara la qüestió de les relacions socials en relació amb les polítiques urbanes neoliberals, s'ha de tenir en compte que aquest règim es caracteritza per la individualització i la búsqueda de l'augment de la riquesa, que s'entén que és proporcional a l'augment de la felicitat (Bauman, 2008). Aquest ideal de ciutadà neoliberal és potenciat per la construcció de les ciutats, de tal forma que aquestes s'han reconfigurat fent desaparèixer els espais comuns  i les zones verdes on socialitzar, potenciant així les àrees destinades al treball (Garrido, 2018). El fet de convertir les ciutats en un mitjà més destinat a la producció d'acumulació ha provocat que els governs municipals isquen a la carrera pels grans urbanistes i arquitectes que presenten projectes cada vegada més faraònics amb l'objectiu principal d’atraure el capital privat, en detriment de la creació d'una ciutat amable per als seus habitants basada en noves formes de governança (ibídem).

Ací és, tal vegada, on és més fàcil identificar a la ciutat de València. El llarg període de governs del Partit Popular dirigits per Rita Barberá va estar protagonitzat, com en moltes altres parts de l'Estat, pels grans projectes urbanístics, des de la construcció de La Ciutat de les Arts i les Ciències fins a un dels projectes més conflictius a la ciutat, la destrucció del barri del Cabanyal per allargar l'avinguda Blasco Ibáñez. Aquest últim projecte és també representatiu de com el capital i els governs còmplices d'aquest creen ciutats atractives per la població estrangera adinerada, la qual es converteix en un al·licient en la carrera per l'atracció de capital privat, encara que això suposi l'expulsió de centenars de persones d'un barri. Un exemple en què es plasmen totes les problemàtiques que Neil Brenner proposa per l'estudi del Desenvolupament Espacial Desigual (Brenner i Buitrago, 2017) i que han sigut comentades al començament d'aquest article.

Tot i això, l'urbanisme neoliberal no va cessar amb el canvi de govern, tal i com s'esperava. Hui dia, l’ajuntament continua amb polítiques molt similars a les portades a terme pel govern de Rita Barberà, les quals segueixen estant protagonitzades per l'arribada del capital financer privat o per l'atracció dels turistes. Una de les mesures més problemàtiques en aquest sentit ha sigut el Pla d'Actuació Integrada (PAI endavant) del barri de Benimaclet, que el govern pretén posar en marxa malgrat una forta resistència del barri. Un projecte que es basa, principalment, en la destrucció d'una zona que actualment forma part de l'horta valenciana, amb la finalitat de construir més de 1.300 habitatges. Aprofitant les demandes del barri per a un increment de les zones comunes i les zones verdes, l'empresa que ha presentat el nou projecte –Metrovacesa– ha fet la promesa de construir aquestes zones, encara que és cert que la gran majoria seran d'ús privat, restringides als propietaris dels nous habitatges de luxe, organitzades en edificis de trenta plantes en un barri caracteritzat pels habitatges de tres-quatre plantes (Toledo, 2018).

Aquest projecte, basat en l'urbanisme neoliberal del qual es venia parlant fins ara, ha trobat clares resistències tant a la ciutat de València com al barri de Benimaclet, on ha sorgit una nova plataforma anomenada Cuidem Benimaclet. Aquesta plataforma ha sorgit com a una alternativa anticapitalista que, beneficiada per la forta identitat de pertinença del barri, demanda a les institucions un augment de la democràcia i el reconeixement d'allò que autors com Harvey (2013) o Lefebvre (2017 [1969]) han denominat el dret a la ciutat.

Tal com el van definir els geògrafs anteriors, Cuidem Benimaclet entén el dret a la ciutat com a una demanda de democratització i obertura de la democràcia participativa, basada en la participació de la ciutadania –principal eina d'aprofundiment democràtic (Martínez-Palacios, 2018)– en les decisions que afecten la ciutat i al barri. En aquesta línia, Almudena Garrido (2018) ha teoritzat sobre el dret a la ciutat com a un dret i no com a un negoci, cosa que tant Cuidem Benimaclet com la xarxa urbana Entrebarris han reclamat baix la campanya #ValènciaNoEstàEnVenda, amb l'objectiu de deixar clara la seua postura contra la gentrificació i l'aposta municipal a favor del capital privat en lloc de la participació i la codecisió dels veïns i veïnes de la ciutat. Bé, es pot recordar a Henri Lefebvre quan va escriure que el dret a la ciutat consisteix a "reclamar el dret que ens dóna la llibertat per refer les nostres ciutats i a nosaltres mateix" (1969:139).

Per altra banda, Jone Martínez-Palacios al seu article La profundización democrática a la luz de la heurística interseccional (2018) proposa que per tal que una acció –o en aquest cas una assemblea en si mateixa– tinga com a premissa l'aprofundiment democràtic ha d'incloure també la interseccionalitat com a eina base per a la consecució de la dita democràcia. Això gira al voltant de l'anàlisi de les relacions des de la matriu de la interseccionalitat de Hill Collins i de desconstruir les lògiques patriarcals que s'han adquirit socialment i que són reproduïdes en moltes accions posades en marxa pels moviments socials. En el cas de la ciutat, és important tenir en compte que el capital crea ciutats enfocades als homes i al treball productiu, oblidant-se del treball reproductiu que tradicionalment ha sigut desenvolupat per les dones i el qual ha funcionat com la base de tota acumulació de capital (Federici, 2004).

Així, Cuidem Benimaclet no només inclou en la seua matriu d'interseccionalitat la qüestió feminista sinó que articula amb les seues demandes la qüestió ecologista i el dret a una ciutat sostenible, basada en el respecte del medi ambient i que valore l'horta valenciana i el seu gran interés no només econòmic sinó també cultural. D'aquesta manera s'inclou dins dels moviments ecofeministes cercant l'augment dels espais verds i de reunió, de les cures no només de les persones, sinó del medi ambient i la facilitació del contacte i la reunió dels éssers humans, que permet a la mateixa vegada desenvolupar models de vida molt diferents dels impulsats per l'urbanisme neoliberal (Perales Blanco, 2014; Garrido, 2018).

En definitiva, i a mode de conclusió, cal entendre que l'espai i les relacions socioespacials han sigut modificades constantment des de l'arribada del capitalisme, de manera que les ciutats s'han convertit en una nova oportunitat per l'acumulació de capital, l'especulació i la divisió de classes en forma de segregació urbana. No obstant, enfront de tot això han sorgit diferents plataformes com Cuidem Benimaclet o les sorgides en defensa de la Ribera de Deusto en la ciutat de Bilbao, que defensen la millora de la democràcia, reflectida en el dret a la ciutat i un nou model de metròpoli sostenible, amable amb el medi ambient, feminista i anticapitalista. Per últim, caldria fer esment a la filòsofa catalana Marina Garcés (2018) i els seus comentaris al voltant de com les resistències urbanes s'encarreguen d'obrir espais de vida.

BIBLIOGRAFIA  

Bauman. Z, (2008). El arte de la vida. Barcelona: Paidós  

Blanco. I, i Nel·lo. O, (2018). Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. Valencia: Tirant Humanidades.  

Brenner, N., y Sevilla Buitrago, A. (2017). Teoría urbana crítica y políticas de escala. Barcelona: Icaria  

Federici. S, (2004). Calibán y bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Madrid: Traficantes de Sueños  

Garcés. M, (2018). Ciutat Princesa. Barcelona: Galàxia Guterberg  

Garrido. A, (2018). Al participar se hace ciudad en el entretanto. Urbanismo emergente en Bilbao. Cuadernos de Vivienda y Urbanismo 11(22).  

Harvey. D, (2013). Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana. Madrid: Akal  

Lefebvre. H, (2013 [1974]). La producción del espacio. Madrid: Capitán Swing  Lefebvre. H, (2017 [1969]). El derecho a la ciudad. Madrid: Capitán Swing  

Martínez-Palacios, J. (2018). La profundización democrática a la luz de la heurística interseccional. Viento Sur, (157), 33-41.  

Sassen. S, (2015). Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global. Madrid: KATZ  

Urkidi, I., Lago, R., Basurko, I., Bárcena, I., i Akizu, O. (2015). Transiciones energéticas. Sostenibilidad y democracia energética (pp. 88-123). Ekologistak Martxan. 

 

RECURSOS WEB  

Toledo, C. (2018). Metrovacesa lanza un plan con torres de hasta treinta alturas para Benimaclet. El Mundo, 5 diciembre de 2018. Consultado en https://www.elmundo.es/comunidadvalenciana/2018/12/05/5c06bfa321efa0710a8b473e.html [28 de abril de 2020]

 

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

és la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?

Publicacions

recomanades

© 2020 Agón, Cuestiones políticas