© 2019 Agón, Cuestiones políticas

Violència, impotència, sofriment a la convulsió mundial

Franco Berardi 'Bifo'  

Traducció de Teresa Garcia Molina

A continuació reproduïm unes reflexions que Franco Berardi “Bifo" compartí a les seues xarxes el passat 22 de desembre del 2019 traduïdes al valencià. El text original es pot trobar al Facebook al següent enllaç:

https://www.facebook.com/donatella.donati.3344/posts/1330273010493528?comment_id=1331102213743941&notif_id=1577193569325811&notif_t=comment_mention

 

“Violència, impotència, sofriment a la convulsió mundial”

 

He llegit un article de l’escriptora xilena Lucy Oporto Valencia anomenat “Lumpenconsumismo, saqueadoras y escorias varias: tener, poseer, destruir”. Es tracta d’un text interessant que permet profunditzar

en una qüestió que està emergent de la rebel·lió que travessa molts llocs al món, començant per Xile (letras.mysite.com)

 

Oporto Valencia parla de la “destrucció sistemàtica d’infraestructura pública i privada que, a causa del saboteig han deixat inutilitzable el metro  de Santiago; així com dels incendis als supermercats, farmàcies, minibusos, hotels, bancs, municipis, esglèsies, edificis patrimonials i monuments hist rics a una gran part del país.

Altrament, l’escriptora critica radicalment aquells que aparentment comprenen les motivacions dels sabotejadors:

 

“Diuen que el poble té el dret de destrossar-ho tot perquè tot all  que és seu ha sigut destruït… Per  aquest argument revela l’absoluta dependència del poble cap als seus repressors i és equivalent al raonament de “si els poderosos poden destruir, saquejar i robar, per què nosaltres no?”, i conclou rebutjant “la victimització, la infantilització dels agents d’aquesta violència”.

 

A banda que tant al Xile d’ahir com al d’avui l’escandalosa violència i criminal no és la dels saquejadors, sinó la de les forces estatals que són responsables de la mort de desenes de manifestants, deixat cegues a centenars de persones, arrestat, torturat a ciutadans i agredit sexualment a moltes dones i joves; m’adone que el debat sobre la violència torna al debat polític i filos fic.

 

Aquest debat sempre ha format part de la tradició d’esquerres, des de la revolució soviètica fins als anys 70, quan les Brigate Rosse a Itàlia organitzaven accions armades d’eficàcia mediàtica i de gran ferocitat, com el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro.

 

Però  la discussió sobre la violència avui dia no pot ser re proposada de la mateixa forma perquè falten les premisses polítiques i ideol giques d’aquell temps. Quan als anys 70 el moviment progressista i obrer tant a Itàlia com a altres països del món occidental es va dividir amb el judici sobre la violència armada, la pregunta era: quina estratègia és més eficaç per a la conquesta del poder?

 

La majoria del moviment obrer va escollir la via democràtica, mentre una de tot menys irrellevant minoria trià l’acció armada. Avui dia l’objectiu de la presa del poder s’ha dissolt: els insurrectes dels nostres dies saben perfectament que no obtindran el poder amb una revolució, i que l’expressió “poder polític” ha perdut consistència en quant que el poder és un agent cada vegada més abstracte, tècnic i financer al qual la política està sotmesa.

 

Aleshores per què ho fan? Per què saquegen, per què destrossen? Una resposta molt simple la trobem a la situació xilena del passat 18 d’octubre. Lucy Oporto Valencia lamenta la destrucció d’algunes estacions de metro, per  està clar que si els estudiants no hagueren destrossat alguns béns materials, hui no estaríem parlant de les condicions en les quals es troba la població xilena a conseqüència de quaranta anys de sistemàtica violència financera i feixista. No estaríem parlant d’açò perquè els mitjans de comunicació reconeixen i comuniquen la injustícia i el patiment només quan aquells que sofreixen destrossen alguna cosa i alcen la veu. És trist dir-ho, però és així.

 

A banda, trobe que a la destrucció d’objectes materials com les màquines per a validar el billet a l’entrada de les estacions de metro, no obstant siga desagradable i descortés, no l’anomenaria violència. L’empobriment i la humiliació prolongada de milions de treballadors i de les seues famílies és violència. L’esgarrifosa desigualtat que el capitalisme neoliberal hi ha produït amb la complicitat dels assassins de Pinochet és violència.

 

A l’època de la revolució soviètica i als anys 70 la violència tenia un horitzó d’esperança, hui només té un horitzó de desesperació, i no crec que siga legítim ni èticament acceptable acusar a qui està desesperat, perquè la desesperació no és culpa dels desesperats sinó de qui els han condemnat a la desesperació.

 

Després de llegir l’admirable article d’Oporto Valencia m’he preguntat què significa la paraula “violència”, i després de reflexionar-ho, m’he respost a mi mateix que la violència es caracteritza per dos aspectes: el primer, que la violència és la conseqüència a una situació d’impotència; el segon, que provoca intencionalment sofriment i humiliació en els altres, ja siga en una sola persona, en grups aïllats o en tota una societat.

 

Abans que res, la violència naix de la falta de potència. La mateixa violència de l’estat naix d’ací: quan el poder és incapaç de comprendre i governar la societat, és en aquest moment quan es fa violent. De la mateixa manera els actors socials poden convertir-se en violents quan sofreixen o quan són incapaços de canviar la seua realitat mitjançant la paraula. La violència és l’efecte de la ineficiència de la paraula, la substitució de la paraula per la força.

 

All  que usualment hem experimentat en els últims anys (a Xile, a Grècia i a centenars de llocs al món) és la impotència de la democràcia per a canviar una situació de patiment, perquè el capital financer ha, fonamentalment, eliminat l’eficàcia de la democràcia, i l’ha substituït amb automatismes tècnics i econ mics que produeixen violència de forma sistemàtica.

 

Si la meua definició del concepte de violència, no obstant la seua insuficiència des del punt de vista filos fic, és acceptable, aleshores crec que podem definir la teoria i la pràctica dels economistes de l’escola de Chicago i dels polítics i banquers neoliberals com una violència prolongada en el temps en contra de tota la societat.

 

La destrucció d’objectes materials no es pot definir per se violència, no obstant siga possible configurar-ho com a tal perquè pot provocar sofriment i humiliar a les persones que necessiten aquests objectes. Lucy Oporto Valencia identifica l’acció de molts insurrectes xilens com lunpenconsumisme. Puc entendre el sentit d’aquesta paraula, i en alguns casos compartir-la. Per  all  que no hauríem d’oblidar mai és que l’empobriment moral i psíquic d’una part majoritària de la població és conseqüència de la violència econ mica del capitalisme financer, de la destrucció de l’escola pública i de la competició que es predica com a únic valor moral reconegut per la ideologia neoliberal.

 

Sé perfectament que en molts casos l’acció revolucionària pot contenir elements de lunpenconsumisme, per  em sembla necessari reconèixer que la reducció d’una part majoritària de la població a lumpenproletariat no és una culpa atribuïble a les víctimes sinó conseqüència de la reducció de la vida social a un desert competitiu i precari.

 

Puc comprendre i pot ser fins i tot compartir la crítica a la victimització que llig al text d’Oporto Valencia, per  no quan parlem de milions de persones a les quals el sistema ha depredat sistemàticament del seu temps, del producte del seu treball i dels seus drets, començant pel d’una educació pública i gratuïta.

Oporto Valencia escriu:

 

“La impulsivitat manifestada en aquesta crisi social radica en els sinistres apetits de la societat de consum.

Abans de ser assassinat, Pier Paolo Pasolini va sintetitzar all  que podria ser descrit com el teorema de la societat de consum: tindre, posseir, destruir”.

 

Igual que Pasolini, l’autora parla d’un fenomen de lumpenització social, per  igual que ell, s’oblida de definir-la. Jo la definiria com un efecte doble: d’una banda és la identificació del consum com sol valor positiu, i al mateix temps és l’impossibilitat per a obtenir els mitjans necessaris que consumir.

 

El primer efecte està produït per la societat de consum, per la publicitat i la individualització competitiva, el segon efecte està produït per la reducció del salari i per la política d’austeritat neoliberal.

 

Allò que no puc acceptar és la identificació del lumpenconsumisme amb el lumpenfeixisme. La lumpenització generalitzada que el capitalisme ha determinat pot evolucionar en lumpenfeixisme, per  no sempre i no necessàriament: all  que hem de fer, com a intel·lectuals i com a activistes és evitar que l’empobriment es transforme en feixisme, com està passant a l’Anglaterra del Brexit o a l’Amèrica de Trump.

 

Existeix,  bviament, una relació entre pobresa, humiliació i lumpenfeixisme, per  aquesta relació no és automàtica, i la referència a Pasolini és interessant, per  perillosa.

 

No ens oblidem que Pasolini experimentà al mateix temps horror i atracció per la figura social i estètica del lumpen, fins al moment en què trobà la mort a aquella platja d’Ostia.

És per aç  que, amb tota l’admiració i el respecte pel poeta, no crec que Pasolini puga ajudar-nos en la situació actual.

 

Allò  que sí que ens pot ajudar és l’organització d’un moviment aut nom i radical que faça possible l’eixida del sistema dominat pel capital financer i pels seus servidors polítics. Si no ho aconseguim, ho lamente per  trobe que la violència està destinada a crèixer d’una forma cada vegada més incontrolable.

 

Quan es desencadenen processos com els manifestats a la tardor del 2019 a Hong Kong, Barcelona, Bagdad, Teheran i moltes altres ciutats del món, no crec que la tasca de l’intel·lectual i del poeta siga situar-se amb el punt de vista de l’ordre. Si hi ha violència, significa que la democràcia s’ha buidat perquè el capitalisme financer l’hi ha reduït a un ritual impotent.

 

Crec que la tasca de l’intel·lectual, del poeta i de l’activista és comprendre les motivacions de la violència des del punt de vista del sofriment. Hem de rebutjar sempre la violència des del punt de vista del sofriment. Hem de rebutjar sempre la violència com a acció destinada a reduir, sotmetre i humiliar als altres, per  la condemna és in se una oralitat inútil si no som capaços de comprendre que tal vegada la violència és l’única forma d’oposar-se a all  insuportable i de despertar un cos oprimit per la depressió.

 

Crec que la violència que s’està manifestant a la revolta global d’aquests mesos enrere, començant per Hong Kong, on els estudiants han reaccionat amb accions extremament dures contra la policia i contra les estructures urbanes; no és violència política que finalitze en el poder com la violència de les organitzacions armades dels anys 70, ni tampoc una violència dirigida directament a la humiliació d’un enemic social molt més poderós i violent del que mai podrien ser-ho els manifestants.

 

Crec que es tracta d’una violència essencialment suïcida. Ací s’obri un discurs sobre la tendència principal del nostre temps, particularment per la generació precària que és conscient de la inexistència d’un futur i, per tant, més desesperada a cada cop.

 

Només l’acció col·lectiva permet eixir, no obstant siga temporalment, de la depressió; fins i tot quan aquesta acció té un caràcter íntimament suïcida.

 

En conclusió, l’acció de l’intel·lectual, del poeta i de l’activista, si vol ser productora de consciència i de transformació, ha de tindre un caràcter símil a la del terapeuta: comprendre i analitzar els símptomes, i traduir-los a través de la paraula, el fàrmac i l’exemple. La condemna és relativa als judicis, i no tenim cap necessitat de judicis quan el cos social està sofrent.

Politòloga per la UV. Membre del consell editorial d'Agon

Teresa Garcia Molina

Articles recomanats

Violència, impotència, sofriment a la convulsió mundial

Posfordismo y acción colectiva: repensar la estrategia

Spinoza reloaded. Estructures i politica en Frédéric Lordon

Entrevista a Daniel Raventós

  • Blanco Icono de Instagram
  • Twitter Icono blanco
  • Blanca Facebook Icono
  • Telegram-White-PNG

ReconÈIXER la tradició 

plurinacional i emancipatÒria

del nostre país 

es la condició de possibilitat

per A poder governar-nos

VOLS PUBLICAR

A AGON?