Xavier Domènech en València. Del federalisme a les autonomies

Ferran Martínez

 

El 14 i el 25 d’Abril els valencians commemorem dos efemèrides de signe molt distint: la proclamació de la II República Española en 1931 i la desfeta d’Almansa en 1707 que va desembocar en la supressió de les nostres institucions i els nostres furs. Abril és un mes que ens emplaça a interrogar-nos sobre la vinculació que tenim els valencians amb Espanya.

 

Aquests dies han coincidit amb la visita de Xavi Domènech a València per a presentar el seu darrer llibre, Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), en el què fa un repàs històric a la configuració de l’Estat espanyol durant els últims dos segles. Un treball realitzat des de dues vessants, com a historiador, però també des d’una perspectiva privilegiada com a dirigent d’En Comú Podem a cavall entre Madrid i Barcelona en els moments més convulsos de la crisi territorial que ha viscut Espanya en els últims anys.

 

En el llibre hi han dos noms propis que destaquen per la seua transcendència al llarg de la història: d’una banda Pi i Margall i de l’altra Ortega y Gasset. El gran referent del republicanisme federal durant el segle XIX i el gran intel·lectual conservador del segle XX. Tal com explica Domènech, tant el catalanisme, com el galleguisme i l’andalusisme que es desenvoluparan durant el segle XX són en bona mesura hereus del pensament pimargallià que concebia des del seu origen tot un altre model d’Estat basat en una república social i democràtica organitzada de baix cap a dalt sota el principi federatiu. La influència d’Ortega es deixarà notar en canvi entre la intelligentsia de l’alt funcionariat estatal i de determinats cercles polítics i acadèmics ubicats en Madrid que tindran un gran protagonisme durant la Transició i que portaran el timó de l’administració de l’Estat. Una concepció ideològica basada en la preservació dels fonaments de l’Estat liberal isabelí, consolidat en la Restauració, i que plantejava en la vessant territorial un Estat regional uniforme en el que subsumir els fets nacionals diferencials i que convidava, pel demés, a ignorar “los incesantes quejidos” de l’Espanya perifèrica i, singularment, de Catalunya.

 

El desenvolupament d’aquest Estat regional uniforme volgut per Ortega en realitat no es donarà com a tal durant la Transició perquè la Constitució espanyola acabaria reconeixent la legitimitat d’origen en la II República de l’autogovern Catalunya, Euskadi i Galiza. A elles s’afegiria també Andalusia, a demés de la singularitat del cas navarrès i de les realitats insulars. En algun punt calia frenar l’addició d’excepcions a la configuració d’un estat regional per a mantindre l’aparença de que es tractava d’un procés uniforme de descentralització administrativa i evitar a tota costa el reconeixement explícit d’una Espanya plurinacional i asimètrica. Aquest umbral el va situar precisament el cas valencià. Tot i la força de les mobilitzacions que demandaven l’autonomia, el País Valencià no va poder accedir a l’autogovern a través de l’article 151, no va haver referèndum i l’Estatut acordat per les forces polítiques valencianes fou posteriorment mutilat en Madrid. Limitant l'accés dels valencians a l’autogovern s’aconseguia un doble objectiu: d’una banda embridar el desenvolupament del model autonòmic i a més conjurar el risc de creixement del nacionalisme en terres valencianes.

 

El fet que les reivindicacions de la societat valenciana, i especialment la rectificació de l’infrafinançament que patim, hagen sigut històricament ignorades és en bona mesura producte d’un procés que té ahí el seu origen: que ha limitat tot el possible el nostre autogovern i el nostre procés de construcció nacional, però que també ha desenvolupat un model territorial per al conjunt d’Espanya dissenyat per a frenar, en comptes de canalitzar, les demandes territorials i predisposat a ignorar els nostres “incesantes quejidos”.

 

És per això que el valencianisme no pot limitar el seu radi d’acció a reiterar una i altra vegada un llistat de greuges adreçat a l’Estat central sinó que, a banda, ha de tindre com a horitzó la transformació del model d’Estat i concebre una altra forma d’espanyolitat que bega de la tradició pimargalliana: republicana, democràtica, social i federativa. És a dir, un valencianisme que aspire a col·laborar amb la resta de pobles d’Espanya per a engegar un procés constituent i fer possible també, simultàniament, el nostre propi procés constituent en el que decidir lliurement qui som els valencians i quin ha de ser el nostre encaix en una Espanya solidària i fraterna. Cal recordar que el republicanisme federal va tindre una enorme força en el País Valencià i en les seues principals ciutats, que un dels més grans dirigents d’aquesta tradició era un tal Vicente Blasco Ibáñez i que és precisament d’ella d’on naix el primer valencianisme que formularia durant la Guerra Civil el primer projecte d’Estatut d’Autonomia. Aquest fil històric fou tallat per la repressió de la dictadura franquista però haurà de ser reprès perquè és l’únic que ens permet enfilar dues dates que representen dos grans efemèrides per als valencians: el 14 i el 25 d’abril.

Ferran Martínez

Economista i diputat de Podem a les Corts Valencianes.